L’ Origen del Calvinisme

De Gospel Translations Catalan

Revisió de 21:24, 1 feb 2019

Per suposat, com altres homes propers a Jesús Crist, John Calvin era imperfecte. La seva fama no és deguda a la pròpia infal·libilitat sinó a la seva indubtable lleialtat a les Escriptures com a paraula divina un dia en què la Bíblia s’ havia basat en la tradició eclesiàstica.

John Calvin va néixer al juliol de 1509 a Noyon, França, i fou educat en la millor Universitat de Lleis, de Teologia i Clàssiques. A la edat del 21 anys va passar des d’una conversió dramàtica basada en la tradició centrada en el Catolicisme cap a la fe evangèlica més radical i bíblica i la seva Paraula Divina. Ell deia:

Déu, per una ràpida i profunda conversió portada al meu pensament de manera evident, la qual era més forta en certs temes del que podria esperar-se de qualsevol en els meus primers anys de vida. Havent doncs rebut algunes proves i coneixements de la vertadera divinitat, vaig ser immediatament embriagat d’ un intens desig de progrés que, tot i que no deixava els meus estudis, vaig continuar-los sense tant d’ interès, els vaig seguir sense tanta passió (John Dillenberger, John Calvin, Selections from His Writings, Scholars Press, 1975, p. 26) </dd>

Existeix una raó per la qual Calvin va abandonar els seus estudis dels clàssics per dedicar la seva vida a la Paraula de Déu. Va arribar algun detall dramàtic en la seva percepció de la Realitat en llegir les Escriptures per si mateix. Ell sentia la veu de Déu i veia la majestat divina.

Ara aquest poder tan peculiar en les Escriptures és clar del fet que, dels escrits humans, molt artísticament polits tanmateix cap d’ells és capaç d’afectar-nos tant incomparablement. Llegeixin Demóstenes o Ciceró; llegeixin Plató, Aristòtil o qualssevol altres d’aquesta mena. T’atrauran, ho admeto, et delitaran, et mouran, t’ absorbiran en gran mesura. Però, arrossegats vosaltres mateixos per ells vers les lectures sagrades. Llavors, malgrat tu mateix, t’afectaran tan profundament, et penetraran tant en el teu cor, tant et fixaran en la vostra medul·la, que, el vigor que tenen els oradors i els filòsofs s’esvanirà. Conseqüentment, és fàcil veure que les Escriptures Sagrades, que fàcilment superen tots els regals i les gràcies de l’ esforç humà, tenen alguna cosa divina. (Institutes, I, viii, 1) </dd>

Desprès d’ aquest descobriment, Calvin va sentir-se totalment vinculat a la Paraula de Déu. Fou predicador a Ginebra durant 25 anys, fins a la seva mort a l’edat de 54 anys en maig de 1564. El seu costum era predicar dues vegades cada diumenge i durant setmanes alternatives un cop al dia; això vol dir, predicar una mitjana de 10 vegades cada dues setmanes. El seu mètode consistia en prendre uns pocs versos y explicar-los i aplicar-los a la fe i vida dels seus fidels. Així va fer-ho Llibre darrere Llibre. Per exemple, el predicà 189 sermons del “Llibre d’ Actes”, 271 sobre els de Jeremies, 200 sobre el Deuteronomi, 343 sobre Isaïes, 110 sobre els Primers Corintis. Un cop exiliat a Ginebra durant 2 anys i en retornar va accedit al púlpit de St. Peter i va prosseguir amb el text que havia deixat.

Aquesta increïble devoció per explicar la Paraula de Déu any rere any es deguda a la profunda convicció que la Bíblia és la vertadera Paraula Divina. Ell deia:

””La llei i les profecies no s’ensenyen deliberadament per la voluntat dels homes, sinó dictades per l’Esperit Sant. .. Devem a les Escriptures el mateix respecte que a Déu, perquè procedeixen només d’ Ell i res dels homes es barregen amb això” Quoted by J. I. Packer, “Calvin the Theologian,” in John Calvin: A Collection of Essays, Grand Rapids: Wm. B. Eerdmans Publishing Co., 1966, p. 162) [Citat per J. I. Packer “ Calvin, el Teòleg” en “Joan Calvin: Una Col·lecció d’ Assaigs. Grand Rapids: Wm. B. Eerdmans Publishing Co., 1966, p. 162)] </dd>

El que va veure Calvin en la Bíblia, per damunt de totes les coses, era la Majestat de Déu. Ell deia que per sobre de les Escriptures “ en certa manera sobrepassa el raonament humà, és absolutament cert, tal com si consideréssim la Majestat de Déu en si mateixa” (Institutes, I, vii, 5). La Bíblia, per a Calvin, era sobre tot un testimoni de Déu vers la seva Majestat. Això inevitablement ens porta cap el que és el centre del Calvinisme. Benjamin Warfield va expressar-ho així:

El Calvinista es [la persona] qui veu a Déu darreres tots els fenòmens y reconeix la seva Mà sobre tot el que passa....qui fa la actitud de la seva ànima vers Déu en actitud d’oració permanent...i “ qui depèn exclusivament de la Gràcia divina, excloent qualsevol signe de dependència d’un mateix en tota la pròpia tasca de la Salvació”. Calvin and Augustine, Philadelphia: The Presbyterian and Reformed Publishing Co., 1971, p. 492). </dd>

Això és el que vull que sigui: algú que exclogui qualsevol signe de dependència d’ un mateix en la seva tasca de Salvació. D’ aquesta manera, gaudiré de la pau que només reposa en Déu i Déu rebrà tota la Glòria d’ aquells que, mitjançant totes les coses existents, i per a qui el missatge de la Església ressonarà per totes les nacions.

Pastor John