Quan Déu ens abandona

De Gospel Translations Catalan

Revisió de 12:16, 13 oct 2022

La seva divinitat és la meva tristor

Fora del temps, la 1a raó per la qual els homes pateixen és per a que poguin donar testimoni sobre la sinceritat del seu afecte a Crist i la realitat de la seva gràcia divina sobre ells/es.

El patiment és un misteri profund. Mentre la Bíblia ens deixa clar que trobarem moments de tristor i patiment, de proves i dolor, sovint sense saber quan ens arribaran. Malgrat saber que s´esta teixint un tapis meravellós tots junts per monstrar la seva glòria, també sabem que no valorarem completament la seva bellesa fins que aparegui.

Les darreres setmanes del 2020, la meva familia va afrontar les pitjors moments perquè el cor de Nick, el meu fill de 20 anys, va aturar-se repentinament i inesperadament i va marxar al cel. En un moment era un seminarista que dirigia uns estudiants i al seguent ja estava al cel. La seva partida ens va copejar, devastar i ens demanem perquè. Per què Déu va escollir això per a nosaltres i perquè Déu ens va escollir per això?

Durant la vesprada d´aquella tarda, vaig adreçar-me als amics més estimats, que havien viscut i morit molts anys enrera, però als que no havia conegut mitjançant els llibres i sermons que quedaren enrera. Si per planificar són necessaris una multitut de consells, quantsen el cas de la tristor (Proverbis 15:22)? En els pìtjors dies i moments més trists, ells/es varen consolar-me i aconsellar-me.

Patiment com a testimoni

Teodore Cuyler va ser gran company que va animar-me a aceptar que Déu sempre apareix brillantment darrera els nuvols oscurs de la semana providència. F.P. Meyer va assegurar-me que la pau arribaria sota la sumissió a la voluntat divina i que calia confiar en Ell tant per donar com per agafar. Però van ser les darreres paraules de l´antic predicador J.R. Miller que vaig trobar un peça de saviesaque va ajudar el meu cor a tranquilitzar-se i a dirigit el meu cami.

La raó primaria pel quals els homes piatosos pateixen és per donar testimoni sincer del seu amor a Crist i de la realitat divina sobre ells/es. La gent es burla de la professió religiosa. Rebutja creure que és original. Desafiant les raons que anomenen el principi cristià de l´egoïsme que no soporta proves severes.

Doncs, es convoca els homes religiosos per soportar la pèrdua, el patiment i la tristor, no perquè existeixi cap dimoni particular en si mateix que cal eradicar, sino a causa que el Senyor necessiti els testimonis per respondre els menyspreus de la gent. (“El ministeri de la Comodidat”)

A cada edat, sentim els creients que abandonen la fe tan aviat com reben el patiment. Estan encantsts per expresar la seva confiança en Déu tan bon punt la seves voluntats semblen alineades perfectament amb la voluntat pròpia, sempre que la seva providència decreti sobre la seva elecció. Però, quan els crida per perdre en comptes de guanyar, afrontar la pobresa en comptes de la prosperitat, sovit es perden i cauen (Mateu 13:20–21). Com costruir castell sobre l´arena, molts que se senten forts en dies tranquils defallen els dies de dificultats. (Mateu 7:26–27).

Cap dubte doncs, que molts incrèduls esdevenen convençuts que la fe cristiana és incomparable pels grans reptes, que els crisstians que s´adhereixen a Crist només quan la vida és fàcil i les circunstàncies favorables. Cap dubte, que els escèptics, des que han observat que molts que creuen no es mantenien tan forts en la fe com ho pensaven. I sense dubtes, que molts creients sincers es demanen si la seva fe és suficient pels temps de profunda tristor, si podrien soportar un cop terrible.

Vet aquí les paraules de Miller que m´han reconfortat i ajudat.

El que el món necessita veure

En temps de gran tristo, necessitem naturalment temps per respondre. Necessitem llarg temps per saber perquè Déu, que és bo i que ens estima tan intensament per enviar-nos tan dolorosa experiència. Miller en reconfortà garantint-nos que no necessitem assumir el càstic que Déu. No es necessari creure que aquestes circunstàncies d´alguna manera escapar del seu avís i superar del seu control. No necessitem preguntar-nos si tot això no té sentit ni objectiu, com si “ tot treballa pel bé” excepte la pèrdua agotadora.

No, cal confiar que Déu té importants objectius pel patiment i que necesitem igualment que un d´aquests objectius és simple per a nosaltres mantenir-nos segurs, per seguir professant les nostres lleialtats. Si Pau pogués dir-nos que el seu apresonament “ va servir per progressar en l´Evangeli” per seguir essent lleial (Filipencs 1:12)?

Tant els incrèduls com els cristians necessite igualment garantir que la nostra fe no depèn de Déu, lliurant només el que nosaltres mateixos hem escollit i que el nostre amor per a Ell no depèn de les crisunstàncies que mai han contradit els nostres desitgs. Els incrèduls i els crisstians també necessitem mostrar que el poble de Déu serà tant o menys, amb el cor trencat com no, amb les mans plenes com no. Tots necessitem veure que els que beneeixen Déu en la lliberació com en la presa, tots aiets que ploren de tristor aixecaran les mans de la plegària, tots aquells que confien en Ell quan els porti pel camps com per les valls. I això és precisament perquè J.R. Miller va cridar-me.

Déu encara en les Valls

Mitjançant la gràcia divina, crec des de la vall de la mort que el Pastor és bo. Puc demostrar-lo des d´un lloc de profunda tristor Déu ens reconforta amb dolçor. Puc proclamar que mentre el meu està trencat, la meva fe resta intacta. I puc afirmar que l´amor a Déu en els dies de lluentor realment com els de núvols. Així com el mateix de la meva dona i filles.

No ha hagut el menor moment de coerció ni la menor mesura de rendiment. No cal. Tots hem après que mentre les meves forces siguin poques, Déu és gran. Mentre el nostre suport en Ell és fluix, la seva força és gran. Mentre som insuficients per aquest repte, Déu ens ha donat el que necessitem. L´amor ferme del Senyor no ha cesat; les seves gràcies no han acabat, sino que són noves cada dia. Gran ha estat la seva fe. (Lamentacions 3:22–23).

Desconeixem les raons perquè Déu ha cridat a Nick al seu costat a tal edat jove, però cap de nosaltres tenim el dret de demanar respostes al nostre Déu o insistir en demanar la seva providència. La nostra confiança no està en les seves explicacions, sino en el seu caràcter, no en els seus actes sino en quí és- el que es coneix com “ el final des del començament i des dels temps antics les coses no s´han fet, dient: “ es mantindrà el seu consell i cumplirè tot el meu objectiu” (Isaïes 46:10).

Des del primer moment de la primera nit de tristor, Ell ha estat present i amable, creient i bo. Ha estat veritat en cada promesa. L´estimem mé que mai.