La Gràcia constant

De Gospel Translations Catalan

Revisió de 12:56, 19 des 2023

Com es convertim i ens mantenim

Quan era un infant en els setanta, cantaven en les cerimònies de la església i els campaments així:

“Som un en l´Esperit,
Som un en el Senyor,
I ara preguem per a que la unitat quedi restaurada
I ells saben que som cristians/es pel nostre amor”

Recordo pensar que era una mica cursi, com a adolescent, ho vaig deixar escapar com un tòpic i una data estilística, però tornant ara enrere, puc veure que aquesta cançó actualment és profunda, reflectint la sofisticada teologia de la unitat cristiana en senzilles paraules.

És una estranya lògica: en Crist ja som un, però no realment un, per tant cal reforçar-nos per obtenir, mantenir, i restaurar les nostres unitats, fins arribar finalment a ser la nostra unitat perfecte i eterna,

La estranya lògica del Cel

El què fa que aquesta estranya unitat sigui lògica és que comença per la afirmació de que som un realment- d´altra manera, seguiria una progressió natural lògica, però això és la qüesti: la lògica no és natural, es sobrenatural. És la lògica del cel.

I no només se sol·licita la unitat, la trobem mitjançant el Nou Testament: El Regne de Déu ha arribat (Lluc 17:20–21), i a la vegada, el Regne diví és apunt d´arribar (Mateu 16:28). Els cristians s´han salvat (Efesis 2:8) i alhora estan a punt de “salvar-se” (1 Corintis 1:18). Els cristians “ han estat santificats“ (Hebreus 10:10), i alhora estem en aquest procés de “santificar-se” (Hebreus 10:14).

Per tant, quan arriba la unitat cristiana, no ens sorprendrem de que ens diguin “ sou un en Crist” (Gàlates 3:28), alhora que esdevenim un (Efesis 4:13). Aquesta lògica reflecteix la naturalesa de aquest període entre el començament i la consumació del regne de Crist, el nom del qual els teòlegs cristians el designen com el ja som i encara no. En aquest era, el nostre status de sants redimits és complert, però la nostra experiència de redempció és parcial. Esdevindrem el que som.

Però per molt estranya que soni la lògica celestial, fa un sentit molt pràctic en la nostra vida diària el nostre dia a dia com a cristians. Vet aquí com:

Ell ja” alimenta l´ encara, no’

L´inexplicable do diví de la salvació en Crist és alguna cosa heretada del nostre Pare com a fills adoptats (Efesis 1:5, 11), però aquest do heretat té una dimensió participativa:

• la nostra justificació (Romans 3:23–25) i la fe per rebre-la ens ha estat concedida per Déu com un regal lliurament (heretat) de la seva Gràcia,
• i la evidència de que el seu do de Gràcia actua en nosaltres es la nostra ( participativa) “obediència de la Fe” (Romans 1:5).

És la dimensió participativa del nostre regal heretat de la salvació ( incomptables cares d´aquest regal, com la unitat cristiana) que explica l´ensenyament del Nou Testament sobre la Gràcia i les obres. El Nou Testament ens mostra que som salvats per la Gràcia divina només (Efesis 2:8–9), i que aquestes obres són necessàries per la nostra salvació (Jaume 2:24). Això pot semblar una contradicció, però no ho és: les nostres obres no són necessàries en el sentit casual -no mereixem la salvació per les nostres obres, si no que les nostres obres són necessàries en el sentit evident – el fruit de les obres es desenvolupa orgànicament en branques que per la fe romanem en una “ vid vertadera” (Joan 15:1, 5).

Aquest és una nova realitat pactada “ per la Gràcia a través de la fe” (Efesis 2:8). Ens salvem per la Gràcia només a través del do de la fe i l´evidència observable d´ésser hereus/hereves del misericordiós do de la salvació que es manifesta a través de la nostra “ obra/es” de fe i treball/s d´ amor” (1 Tessalònics 1:3) — la nostra obediència de fe. Això és el que Jesús vol aconseguir quan ens diu: “ Si m´estimeu, observareu els meus manaments” (Joan 14:15). I això és el que diu el seu germà, Jaume, quan ens diu: “ us mostraré la meva fe a través de les meves obres” (Jaume 2:18).

Ara, vet aquí com el Cel ja no és i encara no funciona respecte a les obres lògiques quan pertanyen a la nostra unitat heretada com a cristians. Creure que ja som un/a nodreix la nostra fe en les promeses divines que, darrerament, serem perfectament un/a. I alimenta també l´esperança que totes les obres de obedients fe i les tasques de l´amor per unir, mantenir i restaurar la unitat en aquesta era parcial – tant decebedores i inútils com ens puguin semblar a vegades- no són en va en el Senyor (1 Corintis 15:58).

El nostre deure: la Gràcia constant

Pau utilitza aquest lògica celestial quan exigeix els Efesis ( i a nosaltres) perseguir la unitat en els següents versicles dels Efesis 4:

“I jo, presoner del Senyor, us animo que us comporteu com és digne de la vocació que heu estat cridats, amb humilitat i amabilitat, amb mansuetud i paciència, a suportant-se l´un/a a l´altre/a en l´amor, desitjosos de mantenir la unitat de l´Esperit en el vincle de la pau. Hi ha un sol cos i un sol Esperit- justament per el que som cridats a l’única esperança que correspon a la vostra crida” (Efesis 4:1–4)

La unitat cristiana és part del do heretat que rebem quan Déu, per la seva opció lliure i poderosa elecció (Efesis 1:4–6), ens crida en el cos de Crist, però és nostre el deure “ mantenir la unitat de l´Esperit” com a part del do de la crida divina.

Per aconseguir alguna idea de la naturalesa d´aquest deure, la obediència de la Fe, necessitem considerar la petita paraula tots en el Efesis 4:2. Ens cal mantenir-nos uns/es als altres amb humilitat i mansuetud. Quan sigui el darrer moment, us sentireu realment exigits de mantenir la unitat en una situació que requereixi de la humilitat i de tota la gentilesa. Quan va ser que us vàreu sentir realment desitjosos de mantenir la unitat en una situació que us exigia actual amb dolcesa i humilitat, en altres paraules, en el bell mig d´un desacord important i frustrant? Sí, i jo també.

Això no és més que una crida a la Gràcia constant i l´amor al Calvari. Què passa en el Calvari?: la mort. La mort voluntària, la mort voluntària en nom de l´amor, la mort voluntària en nom de l´amor en representació d´aquests que no han tingut aquesta mena d´amor. Això és l´amor amb una barra d´armadura en la seva resolució, aquest és l´amor amb una columna vertebral d´acer.

Quan Jesús ens ordena estimar-nos els uns/es als altres, tal com Ell ho fa (Joan 13:34), aquest és el tipus d´amor del que ens parla.

Pel nostre amor

Aquest antiga cançó que solíem cantar 50 anys enrere acabava en una frase convincent: “ I els coneixeran que som cristians pel seu amor“. És una perifrasis de les paraules de Jesús a Joan 13:35: “ Per això u aquest poble coneixerà que som els seus deixebles, si us estimeu els uns/es als altres”; aquest pot ser un bon moment per recordar-vos d´aquesta cançó.

Repetiu aquesta frase algunes vegades tots junts com una congregació, si l´Esperit ens inspira, i provocarà algunes qüestions difícils, especialment quan pensem en com Jesús anhela i prega per la nostra unitat:

“ No demano només per a vosaltres, sinó per tots aquells que creuran en mi mitjançant les seves paraules, que esdevindran úniques, com Vos, Pare, sou en mi, i elles igualment estaran en nosaltres, i així el món creurà que m´heu enviat (Joan 17:20–21)

Això requereix l´amor generós de la Gràcia constant per morir en els nostres propis pecats i suportar misericordiosament els pecats d´altres sants, però és aquest amor el testimoni de que som seguidors de l´Únic que va donar la vida pel seus amics (Joan 15:13).

Aquesta unitat és la nostra herència en Crist. Som un realment. Creient així augmenta la fe en les promeses divines que en darrera instància, serem perfectament un. I aquest nodrirà totes les obres obedients de la Fe i de les tasques de l´amor que uneix, manté i restaura la unitat en aquesta era parcial, però no podem fer això sols, sinó que necessitem un Ajudant (Joan 14:26). L´amor que requereix per mantenir la unitat de l´Esperit prové de l´Esperit de l´ unitat.