El Plaer diví en les Oracions sinceres

De Gospel Translations Catalan

---

Revisió de 20:34, 28 abr 2021

Proverbi 15:8

“El sacrifici dels malvats
és abominable vers Déu,
però la pregària dels honrats
és els seu delit”.

La setmana passada varen tornar a la sèrie sobre els plaers divins . Fins ara ens centrem en els plaers divins en les seves perfeccions i les seves paraules de la creació i de la provisió. Insistíem en l´auto-suficiència i en plena joia desbordant, la seva llibertat poderosa davant la coerció, la restriccions, el suborn i el xantatge.

Contingut 1 La qüestió pràctica més important 2 Pregar com materialització de la nostra set. 3 Cóm el sacrifici pot ser un abominació a Déu? 4 Què és un cor sincer? 5 Per què Déu es complau en les oracions dels honestos ? 6 Una Crida per tancar l´Evangeli

La qüestió pràctica més important

La setmana passada tornàvem a considerar quina mena de respostes humanes donaria plaer a Déu. Des d´un punt de vista pràctic sembla que la qüestió més important de tot: Cóm puc, com a pecador, complaure a Déu? Què cal fer o cóm ser que Déu pugui complaure´s?

Si no existís cap forma de complaure Déu

Assumeixo que en cas que Déu em permetés anar al cel com a persona totalment desagradable, arribaria a l´infern i no pas al cel. Cóm podríem suportar viure en presència divina si Ell està disgustat i no trobés cap plaer quan ens mira?

Pau deia en el 2 Corintis 5:9 que si Ell fos en el cel como a la terra, Ell faria d´això els seu plaer diví. Seria una misèria eterna si no existís cap manera de respondre a la divinitat que donar-li plaer i delit.

Per a què perdre tant de temps en el delit diví en si mateix?

Doncs, qualsevol podria demanar si aquesta és la qüestió pràctica important, perquè perdem 7 setmanes parlant sobre el delit diví en si mateix en comptes d´arribar al tema pràctic de cóm podem complaure el cor de Déu?

La pregunta és que la visió divina desenvolupada en aquest missatges és ela base de la meva esperança que Jo- pecador que sóc- podria complaure a Déu. I una esperança que necessiten una base profunda!. Cóm considereu que Déu determinarà la vostra idea de cóm donar-li plaer. I cóm una persona decideix intentar complaure Déu és la decisió més important que qualsevol pot fer.

Què, si descobríssiu (com varen fer els fariseus) que heu dedicat tota la vostra vida a intentar complaure Déu, però fent aquestes coses davant la presència divina fossin abominables? Qualsevol podria respondre: no crec que sigui possible; Déu no ens rebutjaria. Observeu què ha fet aquesta persona? Ella ha basat la seva convicció sobre els plaers divins en la idea de que Déu és així. Precisament per això hem de començar pel caràcter diví. Per això començarem pels plaers divins en si mateixos.

La base de la esperança dels pecadors desesperats

El que vèiem en aquest missatges era que Déu no em necessita per satisfer-lo. No té cap deficiència que pugui omplir. Ell és absolutament complert en si mateix. Està desbordat per la seva felicitat de la Trinitat. El resultat d´això és que Déu es una font d muntanya, no un pou. Una font que s´omple ella mateixa. Està constantment omplint-se i desbordant-se. Un pou necessita omplir-se amb una bomba o poal. Glorifiqueu una font bevent, no versant l´aigua sobre el costat i recollint-la en la font. I cóm que passa així a Déu, no és sorpresa aprendre de les Escriptures – i nostra fe es reforça per mantenir-se ferma – aquest manera de complaure Déu és apropar-se´l per obtenir, no per donar, per beure, no per regar

La meva esperança com a `pecador desesperat que viu en el desert de la injustícia es basa en la veritat bíblica: que Déu és una manera divina que es complaurà en una cosa que jo l´ofereixo: la meva set. Això és el perquè la llibertat poderosa i auto-suficient de Déu són tan apreciades per mi: són la base de la meva esperança que Déu es deliti, no pels equips de poals, sinó per la flexió dels pecadors en beure de la font de la Gràcia.

O, com varen comentar la setmana passada:

“El seu delit no és forçar el cavall,
ni el plaer de les cames d´un home;
sinó que el Senyor trobi plaer en aquets que el temen,
en aquells que esperen del seu gran amor”.

En altres paraules, aquesta bona noticia pels pecadors esperançats- que Déu es complau no quan l´oferim la nostra força sinó quan esperem en aquesta- la bona noticia que necessitava sentir malament una vegada i altra es basa fermament en la visió divina com a poder, auto-suficient i lliure. La raó per la qual no varen afrontar directament la qüestió pràctica de cóm complaure a Déu és doble:

1. El nostre esforç per complaure Déu esdevindria segurament l´auto-exaltació i legalisme si no observéssim la visió divina; i
2. La nostra esperança en la gràcia desbordant de Déu simplement no s´establiria en la profunda doctrina de Déu.

Pregar com materialització de la nostra set.

Avui observem el text de per ampliar les bones noticies de cóm els humans responem els delit divins. Podríem dir que el text actual és una aplicació específica o la materialització de l´última setmana. El text és el Proverbi 15:8:

“ El sacrifici de la maldat
és abominable a Déu,
però l´oració sincera
és el seu delit”.

La meva esperança és l´efecte d´aquest missatge no només serà que us encoratgeu a pregar, sinó sobretot que la naturalesa divina com una font de la Gràcia lliure es reafirmarà – que Déu sigui una mena de Déu que es complagui més profundament no en demanar sinó en trobar les necessitats. L´oració és el seu delit perquè li mostra l´abast del seu poder i la riquesa de la seva gràcia. L´oració és una meravellosa transacció on la riquesa de la glòria divina es magnifica satisfaent les necessitat dels nostres esperits. Per tant Déu es complau en les oracions sinceres.

Ara meditem sobre el Proverbi 15:8 plantejant-nos algunes qüestions i provant perquè Déu rebutja els sacrificis dels malvats i gaudeix de les oracions sinceres.

Cóm el sacrifici pot ser un abominació a Déu?

Aquesta és la primera qüestió: cóm pot ser tan bona alguna cosa com un sacrifici a Déu, el qual va ser ordenat en el Llibre del Levític, esdevindria abominable a Déu? En la primera meitat del text ens diu: “El sacrifici dels malvats és abominable al Senyor”.

El centre de Déu en la condició del cor

La resposta sembla ser que un fet que sigui bo en si mateix pot esdevenir dolent a Déu quan es fa amb una disposició incorrecta. Un acte extern ens pot semblar pietós, però terrible als ulls divins perquè prové d´un cor dolent. Sembla ser un principi implicat aquí q pogués ser com això: la bellesa d´un fet és la realització de la bellesa interior, i la lletjor d´un acte, la lletjor interior.

Si Déu sempre observa els nostres cors (1 Samuel 16:7), Ell sempre veu la nostra bellesa interior no com el considera l´home però per extensió del que veu a dintre. Si els nostres actes son immorals, com robar o l´adulteri, o si són morals, com l´assistència a l´església o serveis a la comunitat, ambdós seran abominables als ulls divins si el cor no és bo.

Pau ens mostra el mateix quan ens diu en els Romans 14:23, "Tot el que no és fe, és pecat” i en els Hebreus 11:6 ens mostra això quan diu: Sense fe és impossible complaure Déu." De fet, en els Hebreus 11:4 el veritable us del sacrifici s´adreça al que es refereix al Proverbi 15:8, dit: Perquè ell sacrifici d´Abel fou acceptat per Déu i n el de Caín. La raó es perquè Abel el va oferir amb fe i Caín, no. I sense fe un sacrifici no complau a Déu: és abominable.

Per tant, la resposta a la nostra 1a pregunta que la raó d´un acte bo (com un sacrifici) pugui ser abominable per a Déu, és que Ell el considera com una extensió de la condició del nostre cor. I si el cor és dolent, el fet realitzat, sigui pietós o moral, són abominables per Déu.

Una Objecció possible

Vet aquí una possible objecció a això. Qualsevol pot dir, en llegir els profetes com Isaïes i Amós, que la raó que Déu aprecia els sacrificis i les oracions de la malicia no és la seva disposició interna sinó el comportament quan no estem en les temples.

Per exemple, a Isaïes 1:13 el profeta ens diu: No porteu més oferiments falsos l´encensi és una abominació per a mi. La nova lluna, els dissabtes i les convocatòries de les assemblees- no puc suportar la iniquitat i una assemblea solemne”. En el 15è versicle (al final) i el 16è Isaïes ens explica perquè Déu està descontent amb les obres de la gent: La vostra mans són plenes de sang; renteu-vos-les; netegeu-vos-les; traieu el dimoni de les coses de davant vostre; pareu de ser dolents; apreneu a fer-ho bé; busqueu la justícia; corregiu la opressió; defenseu els orfes; complagueu les vídues”.

Doncs, si aquesta no és la raó per la qual Déu abomina els sacrificis dels malvats és simplement perquè odia la inconsistència d´algú de ser tímid durant la setmana i pietós els diumenges?

El problema d´aquesta objecció és que no penetrem en el centre del tema. Sí, Déu rebutja la inconsistència. Però, quan una persona dolenta s´apropa Déu i fa sacrificis des del seu cor de penitents, s´accepta el seu sacrifici. Aquest és el objectiu complert de la culpa de l´oferiment. Una persona pecadora durant una setmana pot ser acceptada mitjançant el sacrifici quan s´acompanya d´un cor penedit.

Per això, el que Isaïes ens diu realment és que per la qual Déu abomina dels sacrificis dels injustos és que es presentin davant Déu amb els cors sense pecats ni la veritable intenció d´abandonar-lo. Si la situació del cor és la tossuderia i la impenitència és el perquè Déu rebutja els seus sacrificis.

Per tant penso establi la conclusió que: els sacrificis dels malvats son abominables perquè Déu veu tots els actes com una extensió del treball del cor, i on estigui el cor dolent, els fets són dolent, sigui secular o diví.

Què és un cor sincer?

Per tant, la 2a pregunta és: quina és la essència de la malícia del cor? O més important, què s´oposa a aquest cor? El què fa una persona honesta en comptes de dolenta en el cor és que les oracions complaguin a Déu en comptes de ser una abominació a Ell? Mencionaré justament 2 característiques del cor sincer:

El cor que tem la paraula divina

El primer signe del cor honrat és que tem la paraula divina. Agafo això d´Isaïes 66è que té relació amb aquesta qüestió de venerar d´una manera que complagui Déu i que no el complagui. En el 3r versicle descriu els malvats que porten el seus sacrificis, Diu: “ qui mata un bou és com qui mata un home; qui sacrifica un be, com qui trenca el coll a un gos. En altres paraules, els seus sacrificis són abominables.

Per què? El 4rt versicle diu: “ Quan els vaig cridar, no varen respondre, i quan els vaig parlar, no varen escoltar-me”. Els sacrificis són abominables a Déu perquè la gent era sorda a la seva paraula!”.

Però què hi ha sobre aquests fidels que Déu escolta? El 2nd versicle ens diu: “ Aquest és un home qui he vist, ell és humil i penedit en el seu esperit, i tem la meva paraula” Per tant, concloc que la primera marca de l´honestedat, aquests que complauen Déu, és que temen les seves paraules. Aquesta és la gent que el Senyor vol mirar.

Així la oració dels fidels sencers que complauen Déu prové d´un cor que a les primeres sensacions són precàries en la presència divina. Temen com Josíes quan sent la lectura de la llei divina, perquè se sent tan allunyat de l´ideal diví i tan vulnerable vers el seu judici i tan impotent i tant lamentable pel seus fracassos.

Això és precisament el que diu David en el Psalm 51:17: “ el sacrifici acceptable per Déu és un esperit trencat; un cor trencat i penedit, oh Senyor, que no menysprearàs”

Això és el que diu el Senyor: ( a Salomó en les 2nes Cròniques 7:14) que la 1a cosa que fa una acceptable una oració a Déu. “ Si el meu poble que crido pel meu nom és humil en si mateixos i prega...els escoltaré des del cel!”.

Per tant, la 1ª marca del cor honrat dels qui preguen complauen Déu és la ruptura, la constricció, la humilitat, el temor. En altres paraules, el que fa un cor honest i que les oracions complaguin Déu és caure en la consciència d´una necessitat extrema de gràcia.

El cor que confia en la misericòrdia divina

L´altre tema que marca el cor sincer és la confiança en el desig i en la força divina per mostrar-nos la gràcia. En el Psalm 4:5 diu: oferir-ho sacrificis i confieu en el Senyor". Pren que el significat és una part essencial del cor sincer, els sacrificis del qual no ón abominables.

Podria cometre fàcilment un error de pensar què diu l´Antic Testament” sincer” o” just”; això no ens al·ludeix perquè no som pecadors encara. Però la justícia i la sinceritat no són perfectes encara. Hi ha persones que confessen els seus pecats, l´odien i confien en Déu per perdó i l´ajuda.

Un bon lloc per veure això és el Psalm 32. Comença per: "Beneït aquells que se´ls hi perdonen les transgressions i els pecats encoberts”. Doncs, el Psalm és sobre el perdó dels pecadors, no sobre les perfeccions de la gent. Això al final es distingeix entre la maldat de la justícia i de la sinceritat. Quina és la diferència? Versicles 10è–11è:

“Molts són els dolors dels malvats;
però la força de l´amor envolta
Aquests que confien en el Senyor.
Complaguem-vos en el Senyor i gaudiu.
Oh, els justos i crideu la seva joia, tots en els seus cors sincers!!”

El 10è versicle contrasta la maldat d´aquests que CONFIEN en el Senyor. I en el versicle 11è els crida a la justícia i honestedat dels cors. I la paraula” honestedat” s´utilitza en el Proverbi 15:8.

Per tant, concloc que i han al menys 2 marques del cor sincer. La 1ª que temen la paraula divina. Sembla precari i inútil i la tremenda necessitat de misericòrdia. Després, la 2a confiar en aquesta misericòrdia divina per perdonar, ajudar i salvar-se.

Per què Déu es complau en les oracions dels honestos ?

Per què , doncs, Déu es complau en la sinceritat? Ell es delita en les oracions per les mateixes raons que abomina els sacrificis de la malicia- perquè les oracions de la sinceritat són una extensió i un treball del cor; tanmateix, si el cor del malvats, el cor dels honestos magnifiquen el poder i la Gràcia divines.

L´oració dels sincers deliten a Déu perquè expressen aquestes afeccions del cor que crida la atenció a tota l´auto- suficiència divina.

Per tant, el text d´aquesta setmana fa un pas endavant de l´anterior. La passada setmana veien el Psalm 147:11 que “ El Senyor troba cplaer en aquests que esperen el seu amor”; avui veurem cóm el Senyor es complau en les oracions que expressen aquesta esperança perquè mostra que tota la nostra joia prové de la recompensa de la seva Gràcia. I el motiu de les nostres oracions són per complaure Déu i expressar la exaltació de la seva Gràcia. És una cosa preciosa sota totes les paraules- especialment en el moment de morir- que tenim un déu la naturalesa del qual és tal que l´agrada no el nostre deure sinó la necessitat d´Ell.

Una Crida per tancar l´Evangeli

Acabo amb aquesta crida: glorifiqueu Déu que us ha creat!. Complagueu el seu cor que us estima! Apropeu-vos al tro de la Gràcia mitjançant l´oració, inclineu-vos davant la seva majestuosa autoritat i els genolls davant l´aigua el riu de la vida que flueix des de el tro diví (Revelació 22:1).

L´esperit i la promesa diuen: “Veniu!”. I permeteu aquests que us escolten, dir-vos:

L´esperit i la promesa diuen: “Veniu!”. I permeteu aquests que us escolten, dir-vos: “ Veniu!”. I permeteu els sedents apropar-se, desitjant-los beure l´aigua de la vida gratuïtament.