Busquem una ciutat millor

De Gospel Translations Catalan

Revisió de 12:25, 9 nov 2021

El poder alliberador e la esperança cristiana

Entre les moltes esperances qüestionables, que no trencades, el darrer any han estat esperances cíviques. Potser nosaltres a Minneapolis les hem sentides més que al qualsevol altre lloc, però no estem sols.

Entre els confinaments i el malestar social, les ciutat s´enfronten a nous malestars i noves amenaces. Reclamacions a la justícia, dirigides a les autoritats dels governs, podria ser més adient trobar respostes mundanes i humanes en aquesta vida- en el millor dels casos. Però la justícia en aquesta edat no compensa el temps perdut, i a més, ni recuperem les vides perdudes. La justícia que esperem en les nostres ciutats ni la feina tampoc és inevitablement humana, no divina.

El millor de les nostres ciutats està tan profundament trencades com la seva gent. I no trobaran remeis ni restauració sense els homes i dones amb esperança genuïna. I potser tampoc en la Bíblia ens estira del teló, com era, sobre la anatomia i psicologia de la esperança cristiana, com les epístoles dels hebreus. En el pes de la carta ( capítols 10-12) veiem com la esperança era en la vida de Moisès, de Jesús i de la primera Església - i com podem aferrar-nos a una esperança real en els reptes que cal enfrontar i els que encara hi resten.

Va mirar més lluny que la riquesa

La història del gram esdeveniment de l´ Antic Testament, l´Èxode, comença per la narració de la figura més gran, Moisès. Déu va frustrar l´esquema de la serp, que intentava eliminar el proper alliberador del poble de Déu a través de la eliminació de tots els nens sota el Faraó. Déu va crear l´instrument de rescat, creant el seu 1r rescatador de la mort. Va posar-lo en una barqueta i la filla del Faraó se´l va trobar, va créixer en una vertadera casa de qui intentava eliminar-lo- (Hebreus 11:24–25).

Va fer-ho així “per la Fe”. Cóm és això? “Podem considerar que l´oprobi de Crist era la riquesa més gran que els tresors de Egipte, de qui buscava la recompensa” (Hebreus 11:26).

Això és el que concedeix la Fe: està al voltant dels tresors presents del món incrèdul, i, malgrat és visible als nostres ulls naturals, mirar a través d´ell i més enllà. Sembla passada la 2a realitat que veiem amb els ulls físics vers la 1a realitat divina, la seva paraula, i els objectius i les promeses revelades. Moisès va aprendre que Déu va cridar a Abraham per incrèdul i el va prometre donar-li una nació i omplir-lo de llinatges i l´antiga promesa d´aixafar el cap de la serp. (Gènesis 3:15). I a Moisès no li resultava estrany la crida d´aquells ullals. A mesura que creixia, va poder fer una elecció.

I a més, cóm podia Moisès rebutjar la riquesa i, el privilegi, el confort i la facilitat que envoltava el palau del Egipte increïble? Només buscant la “recompensa”. No només els tresors passatgers i presents i sinó el futur perdurable- els llunyans per venir, en el futur, sinó basades en les promeses divines. Aquesta futura dimensió – la Fe no només aplica al present, sinó el que vindrà- és el que normalment anomenen esperança.

Per tan la vida de Moisès va tornar-se una esperança. Mirava cap el passat i el futur, les alegries de la riquesa i de l´increïble Egipte que l´envoltaven eren breus, i va començar un període de retrets i maltractaments immediats pels grans tresors que va comprovar en l´arribada de Crist.

Va resistir per la alegria futura

Inclús un model millor que el gran Moisès és el profeta que va succeir-lo i superar-lo i en qui Moisès esperava: es considera a Jesús amb més glòria que Moisès- més glòria com a constructor d´ una casa que la casa mateixa” (Hebreus 3:3). Moisès era més creient com a servent; Crist més creient com a fill (Hebreus 3:5). Que doncs ens mostra l´esperança del Fill ?

En un entorn d´exultació de la Epístola als Hebreus, l´autor els encarrega els seus lectors resistir. “ Permeteu-nos córrer la cursa amb resistència que es planteja davant nostre” (Hebreus 12:1). Ells necessitaven residir” com va escriure en el 10:36. Resistència vol dir que el corredor compta amb certa resistència, interna o externa: els obstacles externs o fatiga interior, terreny difícil o desànim. Cap model humà podria ser millor que Jesús, però no El mirem exclusivament, sinó que observem el que Ell observava”...mirant a Jesús ...qui per la joia que se li posava davant, va resistir la creu, menyspreant la vergonya” (Hebreus 12:2).

Déu mateix, en la reencarnació humana va necessitar la resistència i la esperança. I cap a on va mirar per trobar la esperança, prou esperança no només per resistir la resistència comú sinó la de la creu? Va ser la glòria establerta davant seu- la joia de acabar el seu treball, la joia de aconseguir una novia, i per sobre de tot, la joia de retornar a la presència del seu Pare i seure a la seva dreta.

La esperança per Crist mateix, pels cristians actuals, no és un optimisme humà que desenvolupem per la nostra banda. No és la força de la personalitat resistent ni la flotabilitat natural ni el pensament positiu. La esperança cristiana és sobrenatural. I amb Moisès, la esperança sembla passada envoltada de riquesa i de promeses de confort immediat, i com Jesús, es mou cap una incomoditat proposada, inclús la mort, no cap un amor sàdic al dolor ( Jesús sentia la vergonya de la creu), però a causa d´una sòlida esperança, fora de nosaltres mateixos, per la qual la esperança ens espera a l´altra costat- la esperança que donarà valor a cada dificultat, un cop arribem a la presència divina.

Varen aferrar-se a alguna cosa millor

Finalment els primitius cristians. Models com Moisès o Jesús eren, podria esdevenir fàcil descartar les seves gestes per inusuals. Què sobre la resta de nosaltres? Els Hebreus ens ensenyen que la psicologia de la esperança no només a través de Moisès o Jesús (i altres figures importants en els Hebreus 11), però també altres normals, anomenades cristians de la Església primitiva.

En carregar els lector cap a la resistència cristiana ara, davant les seves probes presents, els Hebreus les recorden com resistien, i quina esperança tenien en els primers dies quan arribaren a la Fe en Crist, i la esperança resistent que va fer créixer en la dita Fe.

“Recordeu els primers dies després, que estàveu il·luminats, vàreu resistir una dura batalla amb el patiments, a vegades exposats públicament a retrets i afliccions, i a vegades a compartir amb aquells també maltractats. Per vosaltres teníeu compassió d´aquell empresonats i vàreu acceptar alegrament el saqueig dels vostres bens, des què per vosaltres mateixos una possessió millor i més duradora”. (Hebreus 10:32–34)

Alguns entre els seus números van ser empresonats per la seva fe. En aquells dies, les autoritats no els donaven menjar. Així, els primitius cristians varen afrontar un dilema: Fem un pas endavant per aportar provisions als nostres amics empresonats i a més, identifiqueu-nos nosaltres mateixos amb ells i exposeu-nos també al maltractament? Si ells esdevingueren públicament cristians, les seves possessions mundanes serien saquejades. Però ells tenien més una gran esperança que les coses terrenals. Per tant, arribaren. I tal com sospitaven, varen patir per això.

Inclús ells acceptaren alegrement el saqueig de les seves possessions, saben que rebrien una possessió millor i permanent- les mateixes paraules en grec, però plurals en primera instancia i singular en la segona. Estaven desitjant tenir possessions terrenals (plural) saquejades- sempre alegres- perquè sabien que rebrien una possessió singular, eterna i millor, dirà Crist mateix com a gran recompensa.

L´exemple d´aquests cristians normals ens ensenyen que la esperança cristiana no vol dir tot bo, tot la nostra joia, tot la nostra recompensa estigui en el futur. Per suposat que mirem al futur. Però inclús ara, tenim una possessió millor en Crist. No la tindrem justament. El tindrem a Ell, inclús ara. La nostra esperança forta pel futur està lligada a la que tenim avui, en Crist, com a gust.

I Crist és l´únic que ens manté ara, cada pas en el decurs del camí mentre superem les barreres i els obstacles, externs i interns, en aquesta etapa. La esperança cristiana no vol dir que nosaltres correguem en la buidor, o passegem sols sobre el camí de la resistència, fins la seva arribada. El tenim ara, l´únic que ens ha promès quedar-se amb nosaltres (Mateu 28:20) i donar-los el seu Esperit lliurament (Joan 3:34).

Busqueu la ciutat pel futur

Per suposat necessitem la resistència. Els cristians sempre l´han tingut, fins i tot aquells que han sentit més intensament avui dia.

No pretenem que les primeres ciutats- amb la seva igualtat, la justícia, la protecció i les oportunitats imperfectes – podem satisfer els nostres profund anhels per la Ciutat Externa. Busquem la ciutat del futur” (Hebreus 13:14). Desitgem un país millor, que és celestial- sabent que Déu ens prepara una Ciutat per a nosaltres que tingui bases, el dissenyador i constructor de la qual és Déu (Hebreus 11:10).

Per ara, coneixem per nosaltres mateixos “ser estrangers i exiliats en aquet món”, agraint les promeses divines de lluny (Hebreus 11:13), reconeixent que noi estem a casa. Encara no. Però tenim la esperança que la coneixerem.

I en aquesta joia, serem capaços de lligar el nostre present, trencat, ciutats pecadores com els primitius ciutadans lligats a la ciutadania celestial, preparats per acceptar la recompensa que ens arribi.