Normes alimentàries

De Gospel Translations Catalan

---

Revisió de 13:12, 1 des 2021

Contingut 1 Com Déu remodela els nostres apetits 2 El jardí del menjar 3 Apetit redimit 4 Trobada amb el creador de l'Edèn 5 Dirigeix la teva gana

Com Déu remodela els nostres apetits

Un estudiant graduat s'asseu en un estand amb amics, la seva segona beguda gairebé buida. "Puc tornar a omplir-te-la?", pregunta el cambrer.

Una mare veu la xocolata quan arriba a la tassa de beure de la seva filla més petita. Intenta no menjar sucre a les tardes, però està cansada i estressada i els nens no estan mirant.

Un pare torna a la cuina després de deixar els nens. El sopar està fet, però la pizza sobrant encara està sobre la taula . El dia ha estat esgotador i unes altres peces semblen inofensives.

En comparació amb les batalles que mantenen molts -contra l'addicció, contra la pornografia, contra la ira, contra l'orgull-, escenaris com aquests poden semblar massa trivials per a la discussió. No tenim pecats més grans de què preocupar-nos que la golafreria d'aperitius secrets i terceres porcions?

No obstant això, el menjar és un camp de batalla més gran del que molts reconeixen. Recordes la descripció de Moisès del primer pecat del món?

“Ella va prendre el seu fruit i va menjar,i ella també va donar alguns al seu marit que estava amb ella, i ell se´l va menjar”. (Gènesi 3:6)

L'assassinat no va impedir que Adam i Eva sortissin del paradís, ni l'adulteri, el robatori, la ment ni la blasfèmia. Menjar, sí. Els nostres primers pares es van afavorir la seva sortida de l'Edèn. I a la nostra manera, nosaltres també.

El jardí del menjar

Els problemes alimentaris, ja siguin grans (un afartament) o petits (aperitius ocults i descontrolats), es remunten al principi. En certa manera els nostres propis moments davant la nevera o l'armari puguin recrear aquest moment al costat de l'arbre. I a part de la gràcia ben oportuna de Déu, sovint responem pitjor d'una de cada dues maneres .

Alguns, com Adam i Eva, opten per complaure. Senten, en certa manera, que menjar és calmar la veu de la consciència i debilitar els murs de l'autocontrol (Proverbis 25:28). Reconeixerien que, si s'aturessin a reflexionar i pregar, aquest «menjar no és de la fe» (Romans 14:23). Però no s'aturen, ni reflexionen, ni preguen. En lloc d'això, decanten el seu got per a una altra beguda, agafen i s'empassen la xocolata, agafen unes quantes llesques més. La protesta de la saviesa va servir poc contra el suggeriment de "només un més".

“Des de l'Edèn- Derek Kidner va escriure- “l'home ha volgut l'última unça lluny de la vida, com si més enllà de l'èxtasi laic de Déu, no les nàusees. I així, els indulgents beuen i agafen i berenen, oblidant que la seva comprensió els porta, no més profundament al cor de l'Edèn, sinó més lluny de les parets de l'Edèn, on, les nàusees i inflors s'inclinen davant el déu anomenat "ventre" (Filipencs 3:19; vegeu també Romans 16:18).

Mentrestant, d'altres opten per negar-ho. El seu lema no és «Menja, beu, sigues feliç» (Lluc 12:19), sinó «No manipulis, no tastis, no toquis» (Col 2:21). Compten frenèticament calories, compren escates i construeixen les seves vides al primer pis de la piràmide alimentària. Tot i que no poden imposar la seva dieta als altres, almenys per a ells mateixos "requereixen l'abstinència dels aliments que Déu va crear per ser rebuts amb acció de gràcies" (1 Timoteu 4:3), com si hom veiés el fruit lícit de l'Edèn i digués: "Soc bo amb l'herba".

Si els nostres apetits donats per Déu són com un cavall, alguns deixen que el cavall corri desbrisat, mentre que altres prefereixen tancar-lo en un estable. D'altres, per descomptat, s'alternen (de vegades salvatgement) entre els dos. Però Déu ens ensenya a cavalcar en Crist.

Apetit redimit

El manament familiar de Pau de «ser imitadors de mi, com jo sóc de Crist» (1 Corintis 11:1) ve, sorprenentment, en el context del menjar (vegeu 1 Corintis 8-10, especialment 8:7-13 i 10:14–33). I els Evangelis ens diuen per què: en Jesús trobem la gana redimida.

"El Fill de l'home va venir a menjar i beure", diu Jesús de si mateix (Mateu 11:19) - i ell no exagerava. Alguna vegada t'has adonat de amb quina freqüència els Evangelis esmenten el menjar? El primer miracle de Jesús va multiplicar el vi (Joan 2:1-11); dos dels seus més famosos multiplicaven el pa (Mateu 14:13-21; 15:32-39). Va menjar regularment com a convidat a les cases d'altres, ja sigui amb els recaptadors d'impostos o els fariseus (Marc 2:13-17; Lluc 14:1). Va parlar de les llavors i els fulls, les festes i els vedells engreixats (Mateu 13:1-9, 33; Lluc 14:7-11; 15:11–32). Quan va conèixer els seus deixebles després de la seva resurrecció, li preguntà: «Tens aquí alguna cosa per menjar?». (Lc 24,41) - Una altra vegada, va prendre la iniciativa i els va cuinar l'esmorzar Ell mateix (Joan 21:12). No és estrany que ens pensés bé recordar-lo per un àpat (Mateu 26:26-29).

I, no obstant això, per tota la seva llibertat amb el menjar, no era golafre ni borratxo. Jesús podia festejar, però també podia dejunar, fins i tot durant quaranta dies i quaranta nits quan fos necessari (Mateu 4:2). En els àpats, mai s'obté la sensació que estava preocupat pel seu plat; més aviat, Déu i els altres eren la seva preocupació constant (Marc 2:13-17; Lluc 7:36-50). I així, quan el temptador el va trobar en la seva debilitat i li va suggerir que fes pa per trencar el seu dejuni, el nostre segon Adam va donar un no definitiu (Mateu 4:3-4).

Aquí hi ha un home que sap muntar un cavall. Mentre que alguns es van complaure i altres ho van negar, nostre Senyor Jesús va dirigir el seu apetit.

Trobada amb el creador de l'Edèn

Si anem a imitar Jesús en el seu menjar, necessitarem alguna cosa més que les regles d'aliments correctes. Adam i Eva no van caure, recordareu, per falta d'una dieta.

No, imitem el menjar de Jesús només quan gaudim del tipus de comunió que va tenir amb el Pare. Això toca l'arrel del fracàs de l'arbre, oi? Abans que Eva arribés al fruit, va deixar que la serp projectés una ombra sobre el rostre del seu Pare. Ella va deixar-la convèncer que el Déu del paradís, com escriu Sinclair Ferguson: «estava posseït d'un esperit estret i restrictiu que vorejava el mal»( El Crist complet,80). El déu de la seductora serp era una deïtat misantropa, que guardava el seu millor fruit en arbres prohibits. I així va arribar l'Eva.

Però a través de Jesucrist, ens trobem amb Déu de nou: el veritable Creador de l'Edèn i l'únic que pot trencar i domesticar els nostres apetits. Vet aquí el Déu que va fer tot el menjar de la terra; que va plantar arbres en cent turons i va dir: "Menja!" (Gènesi 2:16); que alimenta el seu poble de "l'abundància de la seva casa" i els dóna a "beure del riu de les seves delícies" (Salm 36:8); que no reté res de bo dels seus (Salm 84:11); i que, en la plenitud del temps, no va retenir ni el més gran de tots els béns: el seu Fill estimat (Romans 8:32).

A diferència d'Adam i Eva, Jesús va menjar (i es va abstenir) en presència d'aquest Déu insondablement bo. I així, quan va menjar, va donar gràcies al Donador (Mateu 14:19; 1 Corintis 11:24). Quan va topar amb el "No menjaràs" del seu Pare, no va silenciar la consciència ni va descartar l'autocontrol, sinó que va gaudir d'alguna cosa millor que el pa sol (Mateu 4:4). «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i de complir la seva obra» (Joan 4:34). Sabia que hi havia un temps per menjar i un temps per abstenir-se i que les dues vegades estaven controlades per la bondat de Déu.

Mengem, bevem i ens abstinem a la glòria de Déu només quan nosaltres, com Jesús, tastem Déu mateix com el nostre aliment més triat (1 Corintis 10:31; Salm 34:8).

Dirigeix la teva gana

És cert que la línia entre prou i massa és tèrbola i, fins i tot els més madurs, no poden notar aquesta frontera fins que han menjat més enllà d'ella. Encara que sigui, entre el plat desbordant de la indulgència i el plat buit de la negació hi ha un tercer plat, que cada vegada discernim i triem a mesura que l'Esperit refina el paladar del nostre cor. Aquí, no ens complauem ni neguem els nostres apetits, però com nostre Senyor Jesús, els dirigim.

Així que, aquí estàs, llest per agafar una altra porció, prendre una altra beguda, per un altre grapat, encara que la seva millor saviesa espiritual dicti el contrari. Esteu preparats, en altres paraules, per arribar més enllà del "prou" de Déu una vegada més. Què et retorna el seny en aquell moment? No repetint les regles amb més fervor, sinó seguint les regles de tornada a la boca d'un Déu infinitament bo. Quan sents que has arribat al "prou" de Déu —potser aturant-te breument, meditant, pregant– has arribat a la paret impedint-te sortir de l'Edèn de la comunió amb Crist, aquest Aliment millor que qualsevol altre aliment (Joan 4,34).

I així, us allunyeu, potser taral·lejant un himne al Déu que és bo:

L´art de donar i perdonar,
Sempre benedicció, sempre beneïda,
font de l'alegria de viure,
profunditat oceànica del feliç descans!

Aquest és el Creador de l'Edèn, el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist. I si el Déu veritable és aquest bé, llavors no hem d'entendre el que no ens ha donat.