Cóm escoltar bé un sermó

De Gospel Translations Catalan

Revisió de 17:58, 21 des 2021

Cap predicador, en aixecar la vista del seu púlpit, espera veure el que vaig veure un diumenge al matí a mig sermó: un home a l'última fila, el cap inclinat contra la paret del darrere, dormint com Rip Van Winkle.

Un moment d'humilitat per a un jove predicador, sens dubte. No obstant això, quan recordo aquella cara caiguda uns quants anys després, em ve a la memòria una pregunta que em porta a una humiliació d'una altra mena: a quantes reunions de l'església he assistit, pel que fa a l'atenció espiritual, on també podria haver dormit?

Oh, amb quina facilitat podem passar per l'adoració corporativa setmana tras setmana, escoltant però no escoltant realment. Present en cos, però absent en esperit. Ulls oberts però distrets en la ment, dividits de cor, adormits d'ànima.

El tema crida la nostra atenció. Perquè els cristians són, en primer lloc, un poble que escolta (Deuteronomi 6:4; Romans 10:17). I com escoltem determinarà, amb el pas del temps, si la paraula que escoltem és devorada pel diable, cremada per les proves, ofegada per les preocupacions o alimentada per Déu en un fruit abundant (Marc 4:1-9).

Distraccions de diumenge

No escric com un ignorant de les distraccions a què s'enfronten molts els diumenges. Darrerament, més sovint que no, escolto el sermó des del vestíbul de l'església, on el meu fill d'un any, un menyspreu de les guarderies, intenta tocar les nanses dels armaris i treure molles del terra.

I les distraccions no es limiten als pares joves. Gairebé cada setmana, siguem qui siguem, alguna cosa assalta les portes de la nostra ment, exigint que ens centrem en qualsevol lloc que no sigui Déu i la seva paraula. Els nadons ploren. Algú de tres files enrere canta en veu alta sense tocar. Em ve al cap una tasca per demà. Una mirada rebota contra la finestra. El teu telèfon vibra. Et preguntes si tanques la porta del garatge. De fet, la vida poques vegades ofereix les circumstàncies ideals per escoltar la paraula de Déu. Cada diumenge és imperfecte.

No obstant això, enmig de totes les imperfeccions, el Déu viu encara parla. I llevat de circumstàncies excepcionals, tenim l'oportunitat d'escoltar almenys algunes de les seves paraules. Per tant, amb l'ajuda dels cristians del passat, considereu com podem aprofitar l'abans, durant i després de les nostres reunions per obeir l'ordre de Jesús: "Qui tingui orelles per escoltar, que escolti" (Marc 4:9).

Abans: Fins al sòl

Si la paraula de Déu és llavor i el nostre cor és terra, llavors el nostre objectiu abans de la reunió és conrear. Trencar la brutícia. Solcar el terra. Deixar pas a la paraula.

Per què molts de nosaltres entrem a les nostres tertúlies diumenge rere diumenge amb el cor ressecat, ple de pedres? Potser alguns només necessiten instruccions pràctiques sobre com preparar-se. Però el com significarà poc si no recordem regularment el perquè. El treball fidel requereix treball del cor abans del treball manual.

Treball del Cor

Molts cristians d'antic celebraven el diumenge com el dia més gran de la setmana, i el culte corporatiu com la part més gran del diumenge. Els puritans van anomenar diumenge el "dia del mercat de l'ànima", el dia en què els cristians reuneixen béns espirituals per a una setmana. No és que descuidaren les seves devocions personals diàries; només sabien que Déu visita el seu poble d'una manera especial cada dia del Senyor.

Tenint aquests antecedents en ment, John Owen ofereix una advertència severa, però necessària:

Pretendre apropar-se a Déu, i no amb l'esperança de rebre coses bones i grans d'Ell és menysprear Déu mateix. . . i privar la nostra pròpia ànima de tot benefici per això. (Obres de John Owen, 7:437)

La paraula que escoltem, no només en el sermó, sinó també en les cançons, les oracions i el sopar, està plena de "coses bones i grans", fins i tot amb "tot el que necessita la nostra ànima", continua escrivint Owen. Així que si tots dos honreu Déu i serviu la vostra ànima, aneu a la reunió com una mare podria anar a un mercat setmanal: amb ganes, preparades i esperant portar alguna cosa bona a casa.

EL Treball Manual

Pràcticament, com podríem preparar el nostre cor per a la reunió? Per tornar a la imatge del conreu, considereu la possibilitat de treure pedres i trencar el sòl.

Primer, elimineu les pedres eliminant els obstacles innecessaris, especialment el cansament i la tardança. Quants de nosaltres ens costa escoltar diumenge al matí perquè ens vam quedar fins massa tard el dissabte a la nit? O perquè vam entrar a la reunió a mig camí de la segona cançó, els nostres caps encara giraven amb els esdeveniments del matí? No sempre podem controlar el nostre son i el nostre temps, és clar, però sovint ho podem fer.

En segon lloc, trencar el terreny posant el cor en una postura d'escolta. Podríem considerar, per exemple, llegir el passatge del sermó al matí o al vespre abans, potser com a part de les devocions familiars. També podríem pregar específicament per la reunió, o millor encara, assistir a qualsevol reunió d'oració prèvia al servei que ofereix la nostra església.

Com escoltem modela com vivim, però també és cert el contrari: com vivim modela com sentim. Així doncs, abans de l'aplec, decidiu viure d'una manera que aculli la paraula de Déu.

Durant: Enterrar la Llavor

Un cor ben conreat, però, és només el primer pas per a una audició fidel. El sòl més ric no donarà fruit a menys que una llavor trobi el seu camí als solcs. Durant la reunió, doncs, treballem per enterrar la llavor de la paraula en el fons dels nostres cors. El que significa, en el fons, que ens esforcem per prestar atenció (Hebreus 2:1).

Treball del Cor

Com amb els nostres preparatius previs, la tasca d'escoltar durant el sermó comença al cor.

Ja hem observat que una dotzena de distraccions i més competeixen per a la nostra atenció durant les nostres reunions. Com tants corbs mentals, els pensaments intrusius arriben a la nostra ment d'una manera que es pot sentir fora del nostre control. Tot i això, fins i tot aquí, he trobat ajuda aplicant un passatge conegut sobre predicadors als oients. L'apòstol Pere escriu: "Qui parli, [que ho faci] com qui parla oracles de Déu" (1 Pere 4:11). I per tant: «Qui escolti, que ho faci com qui escolta oracles de Déu».

No ens reunim com a església per escoltar les opinions de l'home. Anem a escoltar els oracles de l'únic Déu viu. En les nostres tertúlies, el mateix que mana a les hostes del cel es condescendeix a parlar-nos. I per què? Per alleujar els nostres dolors, aixecar les nostres càrregues, llençar la nostra tebiesa, despertar-nos a la temptació i aprofundir-nos en la seva glòria.

Hi ha res més urgent que escoltar?

Treball Manual

Juntament amb una ment reblat per Déu, diversos passos pràctics ens poden ajudar a enterrar la paraula més profundament. És possible que apaguem els nostres telèfons completament, en lloc de permetre que vibrin. Podríem seguir el sermó en una Bíblia en paper. Alguns poden prendre notes breus dels punts més sorprenents del sermó.

El pas més pràctic de tots, però, és adoptar l'hàbit de l'escolta activa. De la mateixa manera que podem llegir de manera passiva (escanejant les línies sense pensament crític) o activament (subratllant, responent, consultant), també podem escoltar. L'audició genuïna i sincera demana treball dur. Tal com escriu Richard Baxter,

“Tens feina per fer tan bé com el predicador, i has d'estar sempre tan ocupat com ell. . . Has d'obrir la boca i digerir-la, perquè un altre no la pot digerir per tu. . . per tant, estigueu treballant tot el temps, i abomineu un cor ociós en l'oïda, així com un ministre ociós”. (Una pregunta per la santedat, 254)

Si ens endinsem a la reunió de culte com podríem anar a la deriva en una pel·lícula, no ens hauria d'estranyar si marxem amb tan poc com hem portat. Però si entrem preparats per fer una baralla d'atenció, si cal, llavors podrem sortir amb les butxaques folrades d'or espiritual.

Després: regar el terra

Amb la terra llaurada i les llavors soterrades, la tasca restant és regar la terra. L'audiència fidel no s'acaba quan acaba el sermó. D'alguna manera, els moments més decisius per a la nostra audició succeeixen en les hores posteriors: quan anem a casa amb la família o ens trobem amb els amics per dinar, quan passegem amb el nostre cònjuge a la tarda o ens preparem per a la setmana que ve.

Treball del Cor

El que fem amb la paraula predicada depèn de si ens veiem no com a consumidors de la paraula, ni tan sols com a simples oients de la paraula, sinó com a administradors de la paraula.

Tendim a imaginar que els predicadors són els administradors de la paraula, i ho són (1 Pere 4:10). Però, com escriu Jason Meyer: "Quan es predica la veritat, la responsabilitat de la majordomía passa del predicador a l'oient" (Pregar, 27). Si durant el sermó vam ser observadors, després del sermó, som els observats. Què farem amb el tresor que Déu ens ha confiat: amagar-lo sota la brutícia o multiplicar-lo fidelment (Mateu 25:14-30)?

I què exigeix Déu dels administradors? “ Trobarlos fidels” (1 Corintis 4:2). O, segons les paraules de l'apòstol Jaume, que esdevinguin "factors de la paraula, i no només oients" (Jaume 1:22).

Treball Manual

Els administradors es donen a conèixer tan bon punt obren la boca per parlar del sermó. En lloc de preguntar només: "Què t'ha semblat el sermó?" - una pregunta que ens permet parlar des de la distància segura d'un observador - podrien preguntar-se: "Com et va caure aquell sermó?", "Quina paraula necessitaves escoltar més?" "Com creus que hauríem de respondre?" Pot ser que arribi el moment de criticar amablement algun aspecte del sermó, però el primer impuls d'un administrador és parlar amb qui donarà compte del que ha escoltat.

Adoptar el nostre paper com a administradors aclareix la nostra resposta després del sermó d'una altra manera, que podria alliberar aquells que se senten carregats per una mala memòria: la nostra responsabilitat com a administradors de la paraula predicada no és principalment la memorització, sinó la transformació.

El pastor purità George Swinnock (1627–1673) va demanar una vegada als lectors que s'imaginessin dos homes recollint fruita d'un arbre. Quan van haver menjat tot el que volien, un home va agafar tanta fruita com va poder portar. L'altre, però, va agafar l'arbre. Swinnock escriu,

“Aquells que escolten la paraula i tenen grans records i res més, poden portar la major part de la paraula en l'actualitat, però, qui possiblement recorda poc que s'emporta l'arbre, planta la paraula al seu cor i l'obeeix en la seva vida, ho farà. Obtenir fruit quan l'altre no en té”. (El Geni del Puritanisme, 59)

Per descomptat, recordeu-vos tant com pugueu del sermó. Però si voleu que el sermó doni fruit durador, preneu-ne tot el que recordeu, planta la paraula al vostre cor i obeeix-la a la vostra vida. O, per tornar al panorama més ampli, llaurar la terra preparant el cor per escoltar, enterrar la llavor posant una atenció rigorosa i regar la terra reflexionant humilment i responent obedientment a la paraula que, un cop plantada, pot esdevenir l´arbre de vida a la teva ànima.