Cóm podem trobar déu en el patiment

De Gospel Translations Catalan

---

Revisió de 13:54, 22 des 2021

Us sentiu preparat avui per defensar la vostra fe en Jesús? Si no, què necessitaria per sentir-se preparat?

“No tingueu por d'ells, ni us preocupeu, sinó que en el vostre cor honreu a Crist, el Senyor, com a sant, sempre disposats a defensar qualsevol que us demani una raó de l'esperança que hi ha en vosaltres”. (1 Pere 3:14-15)

Aquests versos es citen sovint en converses sobre certes estratègies d'evangelització i apologètica: Estigueu preparats per fer una defensa. És a dir, estudiar els arguments en contra de la fe cristiana, anticipar les preguntes més difícils que algú us pugui fer i preparar respostes convincents. Tanmateix, tot i que és bo i amorós pensar amb cura a través de les objeccions al cristianisme, aquest no és l'enfocament principal o l'èmfasi d'aquest càrrec. Pere no està encoratjant només una fe més informada, sinó una fe més sincera, una fe més temible, alegre i activa.

«No tingueu por d'ells, ni us amoïneu», diu, «però en el vostre cor honoreu Crist, el Senyor, com a sant, sempre disposats a defensar qualsevol que us demani una raó de l'esperança que hi ha en vosaltres. ” Aquest tipus de defensa no es recull als llibres d'apologètica, sinó als nostres cors. No és només una qüestió de llegir i pensar més (tot i que tots dos són essencials), sinó de témer, estimar i gaudir més.

La millor manera d'estar preparat per defensar la teva esperança en Jesús no és aprendre arguments nous i sofisticats, sinó honorar Jesús tant com sigui possible amb allò que ja saps. La millor apologia del cristianisme és la transformació real que ja està passant en tu.

Contingut 1 Honoreu Crist com a Sant 2 Per què algú ho preguntaria? 3 No us sorprengueu 4 Ens insultaran 5 Quan Pateixes

Honoreu Crist com a Sant

Vols estar preparat per defensar la teva esperança? Pregueu, doncs, així: «Pare nostre del cel, santificat sigui el vostre nom» (Mateu 6:9). No només al meu barri o ciutat o nació, sinó primer i més profundament en mi. Senyor, fes del meu cor un reflex profund i vibrant del teu valor. Ajuda'm a honrar-te com a sant.

Quan es tracta de testimoniar, alguns de nosaltres podríem passar massa temps preocupant-nos per les respostes intel·lectuals a preguntes filosòfiques, en lloc de meditar sobre la santedat, la gloriosa alteritat de Déu. Potser no necessitem llegir més, sinó asseure'ns més temps sota les galàxies del que sabem d'ell. Hem de demorar-nos al llarg dels corrents de la seva misericòrdia. Hem de seure a prop de la finestra i escoltar el tro de la seva justícia. Hem de pujar més amunt de les muntanyes de la seva autoritat i poder. Hem d'endinsar-nos una mica més endins en les profunditats de la seva saviesa. Per a alguns, no cal que els nostres cors estiguin amuntegats d'informació per estar inflamats amb la santedat de Déu, sinó per prendre més seriosament allò que sabem i demanar-li que l'encengui.

I a mesura que la seva santedat crema més en dins nostre, la seva llum brillarà més i més a través nostre. La nostra passió i devoció testimoniaran que ell va fer i governar sobre tot; que estima i redimeix els pecadors; que satisfà els dolors i anhels que portem cadascú; que es pot confiar en ell, fins i tot a través del patiment; que torna a fer noves totes les coses. I, a mesura que la seva santedat puja als nostres cors, la santedat envaeix cada cop més les nostres vides: com parlem, actuem i estimem (1 Pere 1:15–16; 2 Corintis 3:18). Els qui honoren Crist com a sant en el seu cor no poden deixar de donar-li testimoni. Les seves vides i converses estan plenes d'evidències d'amor sobirà.

Per què algú ho preguntaria?

Però fins i tot si honorem Crist com a sant en els nostres cors, fins i tot si ens sentim disposats a defensar l'esperança que hi ha a dintre nostre, què faria que algú demani (1 Pere 3:15)?

Quan Pere va escriure a aquests creients escampats per diverses regions (1 Pere 1:1), no eren creients segurs, refugiats en esglésies segures protegides per governs tolerants. Aquests cristians estaven seguint Jesús en el foc creixent de l'hostilitat. Estaven desafiant els pecats preferits de la seva cultura, reclamant un Senyor més alt que l'emperador i escollint-lo per sobre d'amics, pares i fins i tot cònjuges, creient Jesús quan deia que rebrien cent vegades més (Mateu 19:29). I en les setmanes i mesos següents, no van heretar pau ni consol, sinó insults i calúmnies (1 Pere 3:9; 4:4). I aquest patiment es va convertir en una plataforma impressionant per a la seva esperança.

Per què algú va preguntar sobre la seva esperança? Perquè tenien esperança quan pocs altres ho farien, quan eren tractats injustament. Perquè no tenien por del que l'home els deia o els feia. Perquè semblava que els problemes ja no els molestarien (1 Pere 3:14). Haurien d'haver estat ansiosos, però no ho estaven. Haurien d'haver estat a la defensiva, però no ho van ser. Haurien d'haver estat amargats, però no ho van ser. La seva esperança era sorprenent, confusa, estranya. Prou estrany com per despertar la curiositat d'un veí.

I quan la curiositat d'un veí els va obligar a preguntar, es trobaven amb una sorprenent « dolçor i respecte» (1 Pere 3:15). Quan aquests creients van compartir sobre Jesús van demostrar la seva esperança tant com qualsevol cosa que van dir sobre ell. Van dir la veritat davant la crueltat amb amabilitat. Van rebre vergonya i, tanmateix, van mantenir la dignitat. Tenien la força espiritual, per gràcia, tant per suportar els abusos com per mantenir-se gentils.

No us sorprengueu

Què pot significar tot això, però, per als cristians en temps i llocs menys hostils? Si no patim com ells, hauríem d'esperar que algú ens demani per la nostra esperança?

Bé, no hem de suposar que no patirem com ells. Els seguidors fidels de Jesús a les societats occidentals ja tenen, o experimentaran aviat, una major oposició a la nostra fe: a les nostres famílies, als nostres llocs de treball, als nostres barris, als nostres canals de xarxes socials. En altres paraules, és probable que estem a punt d'experimentar (a part del renaixement) el que han experimentat la gran majoria dels seguidors fidels de Jesús a la història. Com observa John Piper:

“L'església a Amèrica s'està despertant lentament de la distorsió de 350 anys de domini i prosperitat. Fins fa poc, ser cristià a Amèrica s'havia vist com a normal, bo, patriòtic, culturalment acceptable, fins i tot beneficiós. ("Assaigs de Navegar")

Els cristians sempre han estat estranys i extraterrestres a Amèrica, però alguns de nosaltres finalment comencem a sentir com d'estrangers som aquí. Així doncs, «no us sorprengueu de la prova de foc quan us toqui passar la prova, com si us passés alguna cosa estranya» (1 Pere 4:12).

Ens insultaran

A més, les proves de foc a les cartes de Pere poden ser sorprenentment similars al que podem esperar avui cada cop més. Tot i que la persecució de la qual parlava va ser puntual i intensa, sembla que va ser social i verbal, no física: "Us insulten" podria ser un bon resum (1 Pere 4:4; vegeu també 4:14).

I el món ens difamarà pel que creiem sobre Jesús, sobre l'avortament, sobre l'homosexualitat, sobre la raça, sobre l'infern. A la majoria de llocs dels Estats Units d'avui, si tothom a la nostra vida sabés el que realment creiem, molts odiarien el que creiem. I ens poden odiar, ja sigui en veu alta o en silenci, a la cara o a un company de feina, pel que creiem.

L'apòstol Pau adverteix: "Tots els qui vulguin viure una vida santa en Crist Jesús seran perseguits" (2 Timoteu 3:12). Aquells de nosaltres que no hem estat d'alguna manera hauríem de començar a fer algunes preguntes difícils sobre tota l'acceptació i l'aprovació que tenim. Jesús va dir: "Ai de vosaltres, quan tots parlin bé de vosaltres" (Lluc 6:26). Així que ells? Ens alarma la càlida admiració d'un món que odia Déu?

Quan Pateixes

Tanmateix, fins i tot a part de la possible hostilitat social o política, cada seguidor de Crist encara pateix de diverses maneres.

Jaume 1:2 diu: "Conteu-ho com a alegria, germans meus, quan us trobeu amb proves de diversos tipus"; no si, sinó quan. Pere diu que aquestes proves són necessàries «perquè la provada genuïnitat de la vostra fe —més preuada que l'or que es perd encara que sigui provada pel foc— pugui acabar en lloança, glòria i honor a la revelació de Jesucrist» (1). Pere 1:7). Per a qualsevol cristià de qualsevol societat durant qualsevol segle, la qüestió no és si patirem, sinó quan patirem. I el que és més important, com patim cridarà l'atenció sobre la nostra esperança en Jesús o la posarà en dubte?

Tant si el nostre patiment és gran o petit, tant si patim persecució, infecció o alguna altra aflicció, el nostre dolor exposa el món a la nostra esperança. On mirem quan la vida inevitablement es fa difícil? A què ens aferrem quan la resta falla? Pot el Crist que proclamem realment suportar el terrible pes de les nostres pors, angoixes, inseguretats i pecats?

Ell pot, i ho fa, i ho farà. Així que honra'l com a sant, sobretot quan arribi el sofriment, i estigues preparat per dir-li a qui et pregunti per què encara tens esperança.