Quan pregar fa ma

De Gospel Translations Catalan

---

Revisió de 13:09, 12 gen 2023

Com arribar a Déu en el patiment

El meu desig de pregar quan pateixo pot oscil·lar salvatgement durant un dia i- a vegades hores. A través de les difícils proves de la meva vida – perdre un infant, patir una malaltia debilitant, trencar el matrimoni- la pregaria ha estat àrdua i engrescadora a la vegada. Una tasca esgotadora i un delit energitzant.

En un patiment incessant, puc lluitar amb la pregària. Més acuradament, no necessito pregar. Quan no he notat cap canvi, puc sentir que pregar sigui inútil, per tant ho evito, o ho faig sense pensar. Quan la meva motivació flaqueja, el meu cor flueix lentament envers Déu. Primerament reconec que la lluita és interior, només així puc acceptar el cor errant i crido: “ Ajuda´m, perquè necessito pregar!”. Després de tot, segueixo l´advertiment purità: “ Pregar fins que preguis”; puc pregar fins que finalment hagi parlat amb Déu de nou.

Altres vegades, necessito pregar, però no puc fer-ho. Sembla impossible pregar quan el dolor em supera. Estic massa cansat, massa adormit o massa desesperada per centrar-me i només aconsegueixo sol·licitar: “ Ajuda´m!” No sé el que vull ni com articular el que sento. En aquests moment, puc relaxar-me en l´Esperit amb els seus gemecs més profunds que les paraules. Déu sap el que necessito, i l´Esperit pot intercedir per a mi (Romans 8:26–27).

Fins altres moments, la meva vida de pregària apareix en el patiment. Veig que Déu satisfà totes les meves necessitats. Sento la seva presència que actua en el meu cor durant el dia. Trobo que en la meva vida amb Déu, fins i tot si hi ha fallida, pot existir un lloc per la joia i l´abundància. Tal connexió amb Déu durant una tempesta ha acabat en una intimitat exquisida, una comunió mística. Mai oblidaré ni siquiera que les circumstàncies fossin bones o canviessin per millorar, sinó que sento a Déu a prop.

Pèrdua de les paraules

Hi ha moments que necessito pregar, però les paraules fugen. Quan no sé què demano o com respondre, presto la saviesa dels altres. Molts matins, el meu temps de pregar ha començat amb cometes que ha fixat en el meu butlletí de fusta per realinear el meu cor. Per exemple:

“ Senyor, convertiu això en amor, tot el meu amor en obediència, i permeteu-me obeir-vos sense interrupcions. (Jeremy Taylor)

Senyor, alleugereix la meva càrrega o amplieu la meva esquena. (Pregària puritana)

Déu, atorgueu-me la serenitat per acceptar les coses que no poden canviar, la força per canviar les coses que pugui, i la saviesa per conèixer la diferència. (La pregària serena).

Cada cosa necessària que Ell envia; res res no pot ser necessari més que Ell reté (John Newton)”.

Aquestes paraules m´han ajudat a centrar-me quan afegeixo les meves pròpies peticions. Podria demanar rescat de les meves proves, la saviesa per les meves decisions, força pel dia següent. Les provisions divines no sempre contemplen les meves demandes, ni em troba la seva gràcia infal·lible. Quan demano que canviï la situació, rep un cor nou. Quan demano saviesa, sovint cal procedir sense caritat. Quan demano força, sento feblesa i incertesa. Fins i tot si confio en Déu sense el propi enteniment, recolzament reconegut o fins i tot coneixent-lo quan marxo, la meva fe està lligada en Ell.

T.R.U.S.T.

Al costat de les meves necessitats urgents, cal pregar en el patiment? L´acrònim T.R.U.S.T. recull el que necessito en el patiment- tot el que necessitem- però sovint rebutjo demanar:

“ Aparteu-me de la temptació. Reviviu-me amb les vostres paraules. Utilitzeu el meu mal per bé. Mostreu- me la vostra glòria. Mostreu-me els vostres camins”

Aparteu-me de la temptació (Lluc 22:40; Lluc 11:4).

Jesús va animar els seus deixebles a pregar per no caure en la temptació. Atendre les seves paraules vol dir pregar abans de la temptació, la qual requereix que sapiguem estar pendents del que pot fer-nos perdre´ns. Mentre la lluita de cada persona és única, en el patiment:

• Aturar-se de parlar amb Déu i subtilment m´allunyo
• Necessito a Jesús més del que crec
• Sentir amargor envers aquests que m´envolten, i Déu també,
• Fugir del patiment més que ser dependent en Déu per això.

Reviviu- me a través de la paraula (Psalm 119:25).

Déu m´ha restituït incomptable vegades a través de la Escriptures. He vingut envers la Bíblia sentint desesperança o cansament, insegura de com fer-ho durant el dia, i Ell m´ha reviscut a través d´això. Déu ha parlat directament a través de la seva paraula, concedint-me el que necessitava: seguretat davant el dubte, confort quan crido, pau quan temo.

Però primerament, necessito obrir la Bíblia, el patiment de la qual pot sentir-se un desafiament. Sovint resisteixo al començament, quan imagino que semblarà com el carbó. Doncs, prego per la motivació de llegir, i de demanar específicament a Déu que em doni ulls espirituals per conèixer la seva veritat en això (Psalm 119:18). I després, miraculosament, les paraules es tornen dolces. (Psalm 19:10).

Utilitzeu el dolor pel bé (Gènesis 50:20; Romans 8:28).

Sabent que el meu dolor té un objectiu, és fàcil suportar-lo, fins i tot quan no puc entendre que Déu el fa servir pel bé. No puc confiar el que serà. Sé que Déu mai permetrà un dolor innecessari i que ja ha mesurat acuradament les meves proves per no perdre cap gota del meu patiment. Mentre aquestes veritats són invariables, la meva pregària és entreveure el que Deu està fent mitjançant el meu patiment. He vist que Déu usa el meu patiment per estar més units, per consolar els altres amb el confort que he rebut, per augmentar la meva resistència i molt més.

Mostreu-me la vostra glòria (Èxode 33:18–19; 34:6).

Veure la glòria divina vol dir, amb el meus ulls de la fe, la indescriptible bellesa i els seus atributs invisibles: el seu amor i la seva fe; la seva bondat i compassió. La seva misericòrdia i gràcia.

Quan demano a Déu que em permeti veure la seva glòria, una part d´aquesta demanda és veure i sentir el seu amor. No necessito conèixer intel·lectualment el seu amor; necessito sentir i veure el seu amor en la meva vida diària: Déu en demostra el seu amor de maneres diferents: en aquesta pregària demano veure-les espiritualment.

Finalment, quan veig la glòria divina, sé que és amb nosaltres. La seva presència és indefectible. I aquest avis és la nostra necessitat més gran en el patiment.

Mostreu-me els seus camins (Èxode 33:13; Psalm 25:4–5).

Desconec els camins divins. Els seus pensaments són molt més elevats que els nostres, i res comparable amb la seva saviesa. La nostra perspectiva és parcial i imperfecta, mentre la mirada divina és il·limitada i eterna. Per tant, quan demano a Déu que en mostri els seus camins, no reconeixem el que és més bo per a nosaltres i desconfiem en qui ho fa. Ell tot sol pot preparar el futur. Necessitem saviesa per les nostres decisions i direcció. Actuem ara o esperem? Necessitem força i acceptació pacient. Necessitem pesos lleugers o espatlles fortes?

La tasca de pregar ens alinea els nostres cors amb Déu i ens ensenya a confiar en Ell totes les nostres necessitats. Pregant demanem a Déu obrir els nostres ulls a la realitat davant nostre- la seva presència en les nostres vides, la provisió de totes les nostres necessitats i els seus objectius en el nostre dolor. La nostra necessitat més profunda és trobar el descans i la nostra realització en Déu només, i el nostre patiment ofereix l´única oportunitat de fer això. I quan ho hem fet, aprenem que Déu és a l´abast i que una vida de dependència és una vida de gràcia interminable.