Déu rep les vostres restes?

De Gospel Translations Catalan

Revisió de 13:22, 25 gen 2023

Aprendre a pregar en un món de distraccions

Pregar és dur. Sempre ha estat una disciplina espiritual contra la que lluito molt. Ho critico per sobre de moltes coses- la vida professional, la ment distreta fàcilment, el soroll dels infants, la meva personalitat, per tant esdevé més fàcil comunicar-me escrivint que parlant- i la llista segueix. “ No és el meu regal”- em dic. Algunes persones estan dotats per pregar, quan jo realment prefereixo llegir i estudiar la paraula divina, per tant Déu ens ha programat per servir diferents objectius i això és correcte, no?

No!

Un munt de vegades, no. Ho vaig pensar així molt de temps i creient que aquesta mentida era una tragèdia. Ignorem el millor regal que mai hem rebut.

Pregar és reconèixer la participació de Déu en les nostres vides. Les nostres deficiències en pregar no poden compensar-se augmentant la lectura de la Bíblia, del ministeri, de la comunitat o escoltant sermons. Res no té un sol lloc per pregar en la vida cristiana.

Puc dir, degut a la pregària, que l`anima que no prega és una ànima morta.

Els pobres en pregar no son feliços

Adonant-me de les meves lluites amb la pregària, ho vaig estudiar. Parlava amb la gent sobre això, llegia sermons i comentaris d´altres generacions, intentant esbrinar-ho. I fent-ho així, vaig adonar-me no només de la meva força de pregar, sinó en la profunditat d´aquestes deficiències en la majoria dels temples- i en particular de la meva generació.

No és cap secret que les nostres cultures occidentals no proveeixen d´una vida d´oració. Els nostres horaris estan plens a vessar. Els mòbils i les tecnologies en mantenen connectats amb tothom, excepte amb Déu. Dediquem les nostres vides i emocions a les nombroses plataformes socials, deixant a Déu poc abans de pregar.

Quan abocava comentaris o sermons sobre la pregària anys enrere, estava sorprès no només per la seriositat amb la que prenien la oració, sinó també en quant discutien la atenció que calia ficar en les nostres pregàries per a que no fos desatenta ni ineficaç. Ells realment entraven en les particularitats de pregar o no fer-ho.

Déu rep les nostres restes?

En la nostra cultura que “ tot s´hi val”, no ens agrada pensar que hi ha alguna cosa correcta o errònia, que sentim tan personalment. De totes maneres, si permetem que les nostres preferències dictin les nostres pregàries, esdevindran febles i ineficaces, malgrat la força de les pregàries dels justos. (Jaume 5:16). En benefici propi i de les nostres famílies, temples, i països, no podem garantir que “alguna cosa és millor que res”. Com deia C. Spurgeons: “

“ Hi ha una idea molt comuna que pregar és realment fàcil, una mena del negoci comú que pot fer-se on sigui, sense atenció ni esforç.... cal concentrar-se acuradament i pregar atentament. La millor tasca necessita la millor atenció. Estar ansiós en una tenda o sense idees en la intimitat és menys que blasfemar, per tant, qualsevol insinuació que féssim per Déu, el món seria millor”.

La pregària exigeix tan poc de nosaltres que estem satisfets de deixar a Déu les restes menys valuoses, quan no existeix res més estressant en la feina o interessant a Facebkk? Si necessitem reviure la nostra família i la nostra Església o país, doncs necessitem reviure la pregària- i això començarà amb nosaltres

Un bon moment per arrencar en mi és entendre què es la pregària i què no es.

Què no és pregar

Pregar no és una arrel o un ritual buit. Quantes vegades es mouen els nostres llavis, i fins i tot segueixen els nostres cors? Diem que sovintegem les nostres oracions i quan sovint preguem realment? Si tots nosaltres oferim les paraules, ho podem fer també a un ídol de pedra. Les nostres oracions podrien ser menys fervorosos que les nostres opinions, emocions i anuncis de les xarxes socials.

Pregar no és simplement una conversa amb Déu.” Pregar sense final” (1 Tessalònics 5:17) no vol dir que constantment estiguem conversant amb Déu sobre qualsevol cosa o res, mentre rebutgem l´acte intencional que precedeix el tro diví per una pregària centrada en el cor, en l´ànima i la sinceritat cap a la pregària divina. És com un matrimoni consistent només en textos- M´agrada quan el meus pensament s´inclinen envers Déu i l´ofereixo breus oracions o pregàries durant el dia. Cal esperar això, però no pot ser-ho- cal aprofundir.

L´accés lliure a Crist que va adquirir no és una llibertat per desconfiar de Déu- és una invitació per apropar-nos al tro del Déu tot poderós. La llibertat que ve amb coratge davant el tro diví de la gràcia no canvia pel qui és Déu (Hebreus 4:16). És el nostre estat que canvia, mai el del Rei invariable.

Pregar no és sobre nosaltres; és sobre Déu. És allò que allunya els nostres ulls de nosaltres mateixos i els deposita en la bondat i poder diví. La recepta per les oracions febles i estèrils són: l´auto-suficiència, pensant que realment no necessitem la pregària en primer lloc; l´auto- arrogància, pensant molt sobre la divinitat o menys sobre el pecat; i l´auto-egoisme, pensant primerament sobre les nostres pròpies necessitats i la necessitat de pregar. Adorar a Déu per qui és, no pel que ens concedirà. Cal que Déu sigui l´objecte, Crist el mediador i l´Esperit ens ajudi.

Què és pregar

Pregar és tornar les nostres ànimes a Déu. Es comunicar-se amb el nostre Pare celestial i la poderosa força que uneix l´infant amb el Pare, la terra amb el cel, la impotència humana i la omnipotència amb Déu. A través de Crist esdevé possible el contacte directe, la justícia del qual ens protegeix, i ens proveeix d´un accés il·limitat per apropar-nos confidencialment a un Déu perfecte. Això es complementa amb el gemec de l´Esperit i en el nostre nom. (Romans 8:26–27).

Pregar no és una tasca unificadora del trio diví per connectar amb nosaltres -L´Esperit Sant amb nosaltres, comunicant-se amb Crist, el Fill, amb Déu, el Pare. Quan Déu se sent distant, sovint no es degut a que rebutgem la cosa vertadera que estableix la distància entre el Creador i la criatura. I si som nosaltres que estem allunyats, rebutjant l´aire vital de les nostres ànimes, sense que cap vida espiritual pugui sobreviure.

Senyor, ensenyeu-nos a pregar

Les nostres pregàries poden no ser acurades o febles, sinó poderosos estris de canvi a través de l´Esperit, respira i impacta la eternitat. El nostre Pare és diví, bo i mereixedor de les nostres pregàries l´encanta concedir les bones coses als seus fills:

“Senyor, ensenyeu-nos a pregar! En contra de les molèsties, esdevindrien forts lluitadors de la pregària per ensenyar les futures generacions, perquè no tenim esperances de canvi, a banda de vosaltres- en el nom del vostre Fill, de la vostra Església i de gaudir de la vostra glòria. Amén