Una Conversa inútil

De Gospel Translations Catalan

---

Revisió de 19:42, 20 juny 2023

Contingut 1 Com Déu mesura les nostres paraules 2 El pecat del discurs inútil 3 Després de tots, humans 4 Font de vida 5 Aprendre dels serafins

Com Déu mesura les nostres paraules

Algunes persones han escrits els més venuts documentant el seu accés al Cel. Es queixen de la seva mort i tornada per explicar-nos que van veure. Res a dir poques vegades que concordi amb els esdeveniments gravats en els Escriptures. Aquests accedeixen al tro- com Isaïes, per exemple- i no expliquen sobre veuen els seus estimats ni menjar els plats favorits

“L´any que el rei Uzziah va morir, vaig veure Déu assegut en el tro” (Isaïes 6:1), Isaïes comença: Ens detalla com la túnica reial omplia el temple. Ell documenta com petits éssers encesos sobrevolen al tro reial, cridant: Sant, sant és el Senyor dels exèrcits. Els ciments de l´ edifici vacil·len al so de les veus tronades” (Isaïes 6:1–4).

Isaïes no sospira amb alleujament ni silva pel seu gos perdut. Els ulls davant el tro l´espien com les veritats. El profeta, en la seva resposta, fa una maledicció sobre ell mateix: “Ui, soc jo, perquè m´he perdut!” (Isaïes 6:5).

Isaïes es desfà davant el sant que el coneix totalment: cada pecat. Cada motiu tort, cada fet secret: Ell llença el martell als seus peus i immediatament demana perdó. Va conèixer va cometre abans d´aquell moment? I quan Isaïes veu que va al Fill prèviament encarnat sobre el tro (Joan 12:41), ell mateix es pega per haver usat, per sobre de tot, la seva llengua

“ Això va per a mi, perquè m´he perdut; soc un home amb els llavis dolents i visc entre gent que tenen els llavis impurs; els meus ulls han vist al Rei, el Senyor dels exèrcits!” (Isaïes 6:5)

Els seus veien el Rei diví d´Israel, el Déu dels exercits, i no corre per asseure´s en els sues llavis, sinó que cau davant el seu rostre, confessant els dimoni, no només de la seva llengua, sinó de les llengües que viuen en la terra. No es lamenta de que visqui entre un poble de immoralitat sexual, assassina, idòlatra. El que Ell deia i la gent també. La seva conversa- va aterrar-lo davant el Just.

El pecat del discurs inútil

Si cadascú de nosaltres veu al Senyor cada dia, veuríem la impuresa dels nostres llavis. Fem un inventari de nosaltres mateixos: paraules horribles, insults, paraules violentes, luxurioses, blasfemes, falses, mentides, xafarderies, afalagadores, dures, i menyspreables. Justament quantes rates surten d´aquestes claveguerams?

Pau, portant-nos tota la humanitat sota la condemna divina, cita els Psalm per acusar-nos:

“ la nostra gola és una tomba oberta,
Utilitzen les seves llengües per decebre
El verí de l´ àspid rau sota els seus llavis
La seva boca està plena d´insults i amargor” (Romans 3:13–14)

Això és l´Antic Testament, que caldria pensar. Isaïes i els psalmistes no coneixien a Crist com nosaltres. El seu déu, del llamps i els trons, no s´ha revelat totalment encara pels seu costat

I escoltem que ens diu Crist mateix:

“ Us dic que el Dia del Judici, la gent donarà comptes de les paraules inútil pronunciades, i per les seves paraules sereu justificades i condemnats/es”. (Mateu 12:36–37)

Davant els fariseus sobre les blasfèmies del Esperit Sant, Jesús argumentava des de menys a més, afegia una categoria a al nostre discurs obscur: paraules inútils. Cal pesar i mesurar sobretot les paraules, blasfèmies contra l´Esperit Sant. La gent retrà comptes un per un. I tots ells: milers i milers per la boca. Gravat, recordat. Exigia en el seient del Judici del Déu d´Isaïes.

Després de tots, humans

Què vol dir exactament paraules inútils ?

Paraules inútils són: les ocioses, sense objectius, vagues i inútils. La paraula grega ”inútil” (argos) s´utilitza per descriure els ho9mes que estan en la plaça del mercat en comptes d´estar treballant (Mateu 20:3–7), gent que van de casa en casa perdent el temps i provocant (1 Timoteu 5:13), Cretencs que no produeixen el be que cal (Titus 1:12). Paraules improductives que es mouen provocant problemes, que rebutgen beneir com cal. I ells retran comptes per cadascuna

Potser compatiu la meva resposta fallida: “Sembla un excés. Som només humans, després de tot”

Però Isaïes troba de primera ma que l´excusa no funcionarà. Qualsevol pensament que tenia davant abans de veure a Déu, tot var canviar en el moment d´ asseure´s al tro. El profeta va cridar la sentència de la mort contra el mateix. Quan intentem pensar en aquesta sentència massa dura, J. Calvin puntualitza en la direcció correcta:

“Molts miren perds sobre [ ser jutjats per cada paraula inútil] com molt greus; però si considerem que l´objectiu de les nostres llengües, sabrem que aquests homes considerats culpables perquè no les pensen, les dediquen a tonteries i les prostitueixen amb aquest propòsit”

Cadascú retrà comptes per la raó citada per Calvin: “ les nostres llengües foren creades per objectius gloriosos”.

Font de vida

Estic temptat de fer baixes expectatives de judici perquè tinc una baixa visió de les paraules- una visió que Jesús no comparteix. Ell revisarà les nostres paraules inútils perquè espera que les nostres s´inclinen fins a la inutilitat, que tinguin efectes bons, preparades amb salt, per fer gràcia als nostres oients.

Per evitar les blasfèmies, les calumnies i les mentides són objectius massa petits per les llengües humanes. Paraules estúpides, inútils també fan mala olor com les pecaminoses quan cal dir totes les paraules oportunament: Han de funcionar per el bé, produir fruits, animar els beneficis dels altres i donar suport incondicional a la glòria divina. Cada boca, rebut el poder de la vida i de la mort (Proverbis 18:21), calen superar la vida- i les paraules divines de la vida eterna, fins i tot si els oients només senten la mort.

Només els cors redimits i les noves criatures soles engendraran aquest tipus de discurs. Tota la humanitat, igual que el dimoni “ xerra segons el seu propi caràcter” (Joan 8:44). Els fariseus, després de dir que els no podien xerrar bé perquè eren el dimoni, Jesús els oferia una alternativa: “ les bones persones, lluny dels seus tresors, venen pel bé” (Mateu 12:35). Les paraules bones provenen dels bons cors i Déu els hi dona una nova oportunitat.

Aprendre dels serafins

Isaïes sentia cruixir pel pes d´un món de paraules buides i sense sentit pressionant-lo. Veien i sentint Déu les veus enceses amb objectius individuals de lloança, exposades per la pròpia vida d´Isaïes en un discurs impur. En aquella cambra, la conversa profana i sense sentit no tenia cabuda.

Però aquesta no va acabar la seva història. Va jutjar a si mateix digne de la mort, però Déu tenia més gràcies per donar-li, com ho fa amb nosaltres. Un flamant missatge va aporta els llavis d´Isaïes el carbó per l´altar del sacrifici ( on el Rei mateix- l´ anyell de Déu- descansaria com el moltó d´Isaïes, mort). I quan Déu va demanar a qui cal enviar al Cel, passa de maleir-se a esdevenir urgentment missatger i parlar com a ambaixador de Déu.: “ Soc aquí, envieu-me” (Isaïes 6:8).

Va conèixer el perdó tal com ens coneix, reutilitzant i comissionant la llengua dels parlants més ximples i ociosos. El que varen rebre una vegada sobre la obscuritat pot fer-se servir per pregar a Déu i beneir la humanitat. Veien la glòria de Crist esvair-se els petits objectius per les llengües redimides. I la gràcia ens sorprèn com els serafins parlen sobre Crist.