Cóm redimir una vida perduda

De Gospel Translations Catalan

---

Revisió de 19:44, 27 juny 2023

Una flor que mai no ha florit, un fruit que mai no ha madurat, un ventre que mai no va portar, un ou que mai no va esclatar: una vida menyspreada

Potser que restin petits moments per dir o fer el que ha quedat sense dir o fer. Potser feu un gest per mirar enrere so bre una vida més empleada i demanar-se: “ Què he fet? o ”A on vaig anar?”; aquest és el llit fet, per tant molts pètals han caigut, esteu agafant les tiges espinoses dels records que desitjaries produir d´una manera molt diferent de la que penses. Podríeu queixar-vos, com mai abans, invertint les vostres vides en un món que us amenaça aviat amb desplaçar-vos.

Potser els fills/es, si els teniu, us menyspreïn; potser és massa tard per dir la vostra mare que hi has fet. Potser la millor vida que voleu està al recó que no aneu mai; anys menyspreats a causa d´algunes combinacions de circumstàncies dolentes, companyies dolentes, eleccions dolentes, la vostra sorra ha caigut en el rellotge de sorra- per a què?.

Ningú no pot menysprear la seva vida- però de què teniu por? El lladre que va morir al costat de Jesús en la creu i va viure una vida devastada i terrible 200 anys enrere, va destacar com una flor que creix sobre el paviment, mostrant-nos com, capgirant la seva pàgina de la vida, en les darreres pàgines, pugui redimir-se la seva vida

Contingut 1 La seva pàgina final 2 Un de tres 3 Veure´l a través de la vida desaprofitada 4 Les respiracions finals 5 A l´ombra de la Creu

La seva pàgina final

Quina sensació estranya dau tenir-se en aixecar-se aquest matí sabent que serà la darrera!

A diferència d´altres, qui no sap precisament quan els nostres dits de la morts s´apoderaran d´ells, i poques hores més tard, estaran morts. El seu cos ja no quedarà posseït i quedarà lliure. Les seves mans prou ma i més tornarien a agafar els rems d´una barca de pesca. Els seus ulls mai veurien la llum del sol darreres les cortines en l´horitzó, ni la seva veu sentiria ni la seva veu es sentiria en la terra abandonada.

Aviat, ella s´hauria anat; mai més els ocells els despertarien amb les seves xiulets, ni la brisa marinera el saludaria. No existiria cap argument agradable amb la seva mare sobre les Escriptures- el futur no existiria mai per a ell. Els raig de la presó ja no l´escalfarien.

“Com per a molts homes aquests dies esdevindrien com la gespa: ell floriria com les flors del cam; el vent passaria sobre aquest i marxaria, sense recordar-los mai més; les cançons nadalenques infantils ressonarien en el seu cap.”

No seria el vent que passaria sobre ell, sinó un tornado Romà. Les bestioles l´haurien sentenciat al final més terrible, que va provocar la seva mare escopir el menjar: la crucifixió. El va estremir en recollir els signes d´ homes grans, nus, en retorçar-se com un peix en un ham, allunyat de la ciutat perquè tothom la veiés. Sagnant, cridant, grunyint, queixant-se- seria un d´ells.

Un de tres

Les fuetades, les cadenes i burles que ell va escoltar en aquell trist turó, la seva pròpia consciència es va apuntar com un invisible torturador, però no inexpert. Sempre havia pensat que repararia les seves maneres eventualment. Però aquesta eventualitat mai va arribar. Ara, mentre ascendia penosament el turó, com un esport per a homes cruels, una petita veu interior va recordar-li que vivia en una terra sense segones oportunitats.

En aquells dies, no havien més canvis: cap temps per fer les coses correctament; les branques no es lligaven. La frase no era reversible; el vas trencat no seria reparat; no se l´arrencaria el món de les seves mans, només romandria hores segurament, segurament les pitjors de la seva existència. Acabaria per demanar la mort al final

Les ungles tacades de sang envairien els seus canells, ones de dolor mai conegudes van aclaparar-lo; la seva ment va despertar-se davant la riuada de dolor només quan va copejar-se contra les altres ungles. Escassament podia recordar ser aixecat des del terra, sinó sacsejat de ka terra, amb el cos convuls quan la creu va caure. Les altres dues varen aixecar-se a prop. Abans de submergir-se sota la corrent de la consciencia, va preguntar-se quan gent l´envoltaria.

Veure´l a través de la vida desaprofitada

Els meus ulls el varen mirar; els odiava. Per què la seva mort va ser vista per tanta gent? Sortosament, no era l´objecte principal de la seva burla; va jugar de suport en aquesta tàctica salvatge. Qui era aquest home que odiaven tant?

“ Per suposat, va ser el mateix dia: l´home que es passejava al voltant dels Fariseus, pretenent ser el Messies pensat a prop. Algunes destinacions del Messies. Fugint de la multitud, va unir-se per burlar-los”

Potser és el que sentia dels seus enemics: “ Va salvar els altres, permeteu-li salvar-se ell, si és el Crist diví, el seu escollit!” (Lluc 23:35). Espereu, fins i tot si els seus enemics admeten el fat de salvar altres? Pot ser Ell realment Crist diví, el seu únic escollit? I si va salvar els altres, pot salvar-me a mi?

Potser això era el que va veure. Des del el gruo de dones, darrera d´Ell en el Gòlgota, una multitud reunida al seu voltant per veure si realment es salvava a si mateix, envoltat dels seus enemics per assaltar-lo: Qui és aquest home? Una senyal sobre el seu cap, escrit en 3 llengües, per llegir: “ Aquest és el Rei dels Jueus” (Lluc 23:38). Podria ser-ho realment?

Potser era un esdeveniment sobrenatural envoltant la seva mort. 3 hores d´ obscuritat al migdia (Mateu 27:45)? Què podria explicar la foscor del sol? Qui és aquet que la llum deixa el seu tro i canvia per tornar de la seva mort?

Potser era el que havíem sentit de Jesús mateix. Els homes es burlaven i turmentaven, rient-se i insultar-lo , varen convertir la seva pregària en oració: “ Pare, perdoneu-me, per aquells que no saben que fan”. (Lluc 23:34). El havia maleit la multitud, però aquell home – amb les ungles a la carn- demanava perdó: Qui és aquest home que anomena a Déu “Pare”- fins i tot des d´aquelles alçades ? Podria respondre aquest orador del Rei? Podria perdonar-me els meus pecats i la vida menyspreada?

Les respiracions finals

Ell sabia quines coses havien canviat al seu interior quan va sentir gastar els últims alés del seu cos per fer el seu enemic del món en nom d´aquest home

El tercer lladre va demanar-li: “ No Ets Crist? Salvat tu mateix!” (Lluc 23:39). Abans de poder pensar, el seu esperit va objectar: No temeu a Déu, des que esteu sota la mateixa sentencia de mort? I nosaltres justament perquè rebem la justa recompensa pels nostres actes, però aquest home és innocent” (Lluc 23:40–41).

“ Ell era culpable, però aquest home: Va ser justament condemnat, però aquest home; necessito morir, però no aquest home”.

Ell que va fer molts respiracions en el decurs de la seva vida per arribar a boquejar els darrers: “ Jesús, recordeu-me quan arribeu al vostre Regne” (Lluc 23:42). I després de la mort del seu rei fins el seu indigne servent van arribar paraules per aclaparar la seva vida desaprofitada: “ Realment, us dic, avui sereu amb me al paradís” (Lluc 23:43). I la puntuació de la seva miserable existència, al final va trobar la raó de la seva vida: Jesús Crist.

A l´ombra de la Creu

Heu menyspreat la vostra vida? Esteu a límit de fer-ho? Seguiu això un cop desgraciat pel Salvador. Si heu sigut un horrible administrador de les vostres habilitats a través del pecat o per irreflexiu, adreçat a Ell que sempre et rebrà; el prega pels pecats dels seus enemics: El moment que creieu en Jesús, els àngels us cridaran i s´alegraran, fins tot canviant la vostra vida (Lluc 15:7).

Si heu desaprofitat la vostra vida, conegueu que existeix una altre. Hi ha moltes pàgines; res més que queixes us segueixen fins a la glòria, heu viscut millor que els reis incrèduls i les celebritats d´aquest món si us penediu dl vostres pecats i creure en el Senyor Jesús Crist. Ell és la vida mateixa i només aquells que moriran bé, com el lladre penitent, morir en pau a l´ombra de la Creu.