Temes per tots nosaltres

De Gospel Translations Catalan

La vida i el Ministeri d´ Atanasius

2005.- La Conferència pels Pastors, a Betlem

Atanasius va néixer l´any 295 AC. a Egipte, i va esdevenir bisbe d´Alexandria el 8 de juny de l´ any 320 amb 30 anys. El poble egipci va considerar-lo com el seu bisbe fins a la seva mort. El 2-maig-373 al 75 anys.¹ Us dic que ell “va ser considerat” pel poble egipci com el seu bisbe durant aquests anys perquè Atanasius va ser expulsat de l´Església i de les oficines cinc vegades pels poders de l´Imperi Romà. 17 anys dels seus 45 com a bisbe els va passar exiliat. Però la gent mai va reconèixer la validesa d´altres bisbes que el substituïren. Va ser sempre el bisbe de l´exili pel que fa als seus fidels.

Gregori de Naciancen (330-389) va pronunciar un sermó memorable a Constantinoble 7 anys després de la mort d´Athanasius descrivia l´afecte del poble egipci vers el seu bisbe. Al final del 3r exili, des de la seva terra, quan Athanasis retornava al 326, desprès de 6 anys fora, Gregori els deia:

“Al mig de tal delit del poble de la ciutat i de tots els egipcis que corregueren junts des de qualsevol punt, fins els seus límits més allunyats del país, simplement per sentir la veu d´ Athanasius o veure amb els seus ulls.” ²

Des d´aquest punt de vista cap dels nomenaments dels estrangers pel càrrec a Alexandria durant 45 anys va esdevenir vàlida, excepte una, Athanasius. La devoció per aquesta mena d´home, era Athanasius. Gregori el recordava així:

Un elogi pel seu dejuni o pregàries... un altre, pel malestar i zel per les seves vigílies o psalmòdies, altre per la seva protecció els més necessitats, un altre pel seu coratge davant els poderosos, o la seva condescendència davant els pobres...[ Var ser] el seu venerable consol, dels seus alumnes, instructor dels seus joves, dels pobres en recursos, l´administrador de la riquesa dels rics. Inclòs les vídues voldran....pregar al seu protector, sempre el pare dels seus òrfenes, el benefactor dels pobres, dels artistes desconeguts, agermanar l´amor fratern, el metge dels malalts.” ³

Una de les coses que fa aquest tipus d´elogi dels creient contemporanis és que, à diferència de molts sants antics, Athanasius no es recordat pel seus miracles. Archibald Robertson, que va editar els treballs d´ Atanasius de “Nícies i els Pares del Post- Nícies” deia: ”Estava envoltat per un ambient de sinceritat. No es recorda cap tipus de miracles d´ell”. La fama de santedat d´ Athanasius pertany a la seva vida i al seu caràcter, sense cap reputació del seu poder miraculós ⁴”. Després continuava amb el seu elogi d´ Anàstasis:

“Durant tots els minuts de coneixements de la seva vida existeix una manca total d´interès propi. La Gloria de Déu i el benestar de l´ Església va absorbir tot el seu temps. ...Els emperadors el varen reconèixer una força política de primer ordre...però en cap ocasió va caure en la temptació de servir-se del braç de la lluita. Potser inconscient del seu poder...la seva humilitat més real que mai, essent clarament desafiant.... Força, sacrifici propi, propòsit ferm, versatilitat i enginy, plena simpatia, tots harmonitzats pel respecte profund i la disciplina d´un amant únic de Crist ”.⁵

Contingut 1 Athanasius—El Pare de l´Ortodòxia—Contra el Món 2 El Concili de Nícies (325) 3 Athanasius, els monjos del desert, i Antoni. 4 Athanasius implicat en la Controvèrsia 5 Lliçons de la Vida d´ Athanasius i el seu Ministeri 6 Notes finals

Athanasius—El Pare de l´Ortodòxia—Contra el Món

Aquest únic amant de Jesús Crist va demostrar-se en si mateix durant una llarga batalla per explicar i defensar la divinitat de Crist i adorar-lo como a Senyor i Déu. Atanasius és ben conegut per això. Havien moments que semblava que el món sencer havia abandonat l´ortodòxia. Per això va aparèixer la frase “Athanasius contra Mundum” (contra el món). Va mantenir-se ferm en l´aclaparadora lluita per la ortodòxia i només al final de la seva vida va poder albirar el triomf.

En cert sentit és anacrònic usar la paraula “ortodòxia” d´aquesta manera- per dir que el món abandonà l´ortodòxia. Va produir-se “l´abandonament”? Bé, la veritat bíblica existeix sempre allà per abandonar-la. Però l´”ortodòxia” generalment al·ludeix a un punt de vista històric, oficial u universal de la veritat en les Escriptures. Què hi ha allà per abandonar?. La resposta sorgeix d´una altra denominació donada a Atanasius, com “ El Pare de l´ ortodòxia”.⁶ La frase sembla dir-nos que l´ortodòxia ve provocada per Athanasius. I en cert sentit, és vertadera en relació a la Trinitat. Les relacions entre el Pare, el Fill i l´Esperit Sant no reben una declaració formal en cap concili representatiu abans del temps d´ Atanasius.

R. P. C. Hanson va escriure: ”no existia fins aquells moments cap doctrina ortodoxa abans [sobre la Trinitat] per si havia existit, la controvèrsia difícilment podia haver superat 60 anys abans de resoldre´s.⁷ El 60 anys que tenia al cap era el període entre els Concilis de Nícies (325) i el de Constantinoble (381).⁸ El Concili de Nícies establia les línies de debat i l´establiment de la divinitat de Crist, i el Concili de Constantinoble confirmà i reafirmà el Credo de Nícies. Els 60 anys següents va haver la batalla per mantenir la formula de Nícies i esdevenir “ortodoxa”.

Aquesta va ser la batalla d´ Athanasius durant 45 anys. Va romandre tota la seva vida. Però l´ortodòxia va aparèixer a l´ horitzó tot just a la seva mort al 373. I sota Déu aquesta aparició pertanyia a la força, la consistència, la feina i els escrits d´ Athanasius. Cap persona va apropar-se a la seva influència en la causa de la veritat bíblica durant aquest període.⁹

La guerra va acabar-se al 319. Un diaca d´Alexandria, anomenat Arius, nascut a 256 a Líbia, va presentar una carta al bisbe Alexandre, argumentant que si el Fill de Déu era realment el seu fill, ell havia de tenir un principi. Havia d´haver un temps, més llunyà en què Ell no existia. Tot el que coneixem d´ Arius és d´ altres. Tot el que ens queda de la ploma d´ Arius són 3 cartes, un fragment d´una quarta i trossos d´ una cançó, la Thalia”.¹⁰ De fet, ell va resultar ser un personatge menor en la sostinguda controvèrsia. Va morir l´any 336.¹¹

Athanasius tindria els 20 any quan la controvèrsia va aparèixer- 40 més jove que Arius ( una lliçó de com els joves poden esdevenir més creients bíblics que els vells). Athanasius estava al servei d´Alexandre, bisbe d´Alexandria. Poca cosa es coneix de la seva joventut. Gregori de Naciancen celebra el fet que Athanasius tenia una formació sobre tot en la educació bíblica, no filosòfica.

Va ser educat, des del principi, en els costums religioses i practiques, desprès d´un breu estudi de Literatura i Filosofia, per això no estava prou preparat en aquestes matèries, o ignorava els temes que ell havia decidit menysprear. El seu esperit generós i neguitós no podia ocupar-se de vel·leïtats, com a atletes mals entrenats, que lluiten contra l´aire a canvi de vèncer els seus antagonistes i perdre el premi. Meditant sobre cada llibre de l´Antic i Nou Testaments, amb una profunditat com mai ningú abans, va enriquir-se en la contemplació i en l´esplendor de la vida.¹²

Aquest va ser el servei que va retre durant 45 anys: un cop bíblic constant contra la fortalesa de l´heretgia arriana. Robert Letham confirmà l´observació de Gregori: “ La contribució d´Athanasius a la Teologia de la Trinitat difícilment pot ser menyspreada....Ell va menysprear la especulació filosòfica i tornar a les bases bíbliques o teològiques”.¹³

AI 321 un Sínode celebrat a Alexandria, on Arius va ser derrotat i la seva opinió declarada heretge. Amb 23 anys, Athanasius va explicar aquesta deposició a Alexandre. Aquest va ser el seu paper des d´ara durant 52 anys- escrits per declarar la glòria de l´encarnació del Fill de Déu. La deposició d´ Arius va desencadenar 60 anys de conflictes entre els religiosos i l´imperi- conflicte amplament polític.

Eusebi de Nicomèdia (l´actual Izmit a Turquia) va agafar la Teologia d´ Arius i esdevenir “ el començament i el centre de la causa arriana ”.¹⁴ Durant els 40 anys següents la part oriental de l´Imperi esdevenia arriana. És veritat que en comptes del Gran Concili de Nícies concloure la completa deïtat de Crist. Centenars de bisbes signaren això i desprès varen canviar el llenguatge per dir que el text d´ Arius encaixaven perfectament amb Nícies.

El Concili de Nícies (325)

L´emperador Constantí havia vist el signe de la creu durant una decisiva batalla de 13 anys abans i va convertir-se al cristianisme. Va implicar-se profundament en els efectes de la controvèrsia arriana en el seu regne. Els bisbes gaudien d´una tremenda influència i quan se sentien incòmodes ( van acabar amb aquest problema) va fer més fràgil l´ unitat i l´harmonia del regne. El conseller cristià de Constantí, Josius, va intentar intervenir en aquest conflicte arrià a Alexandria, sense aconseguir-ho. Per això al 325 Constantí va convocar el Concili a Nícies, en el Bòsfor des de Constantinoble (actualment Estambul). Varen trobar-se 318 bisbes tots plegats, més que mai, seguint la tradició,¹⁵ assistint també Athanasius i l´Arius, cap dels dos eren bisbes. Ell va establir l´ordre del Concili i reforçar les decisions amb sancions civils.

El Concili va durar des de maig fins a l´agost i va acabar establint l´ortodòxia que avui s´ha definit como a cristiana. El que avui denominem “Credo de Nícies” és la llengua realment alterada del Concili de Constantinoble del 381. Però el treball decisiu es va fer al 325. L´anatema al final d´aquest Credo demostra més clarament quina era la questió. El “ Credo de Nícies” va ser escrit en grec, però ara està en anglès:

“ Creiem en un Déu, el Pare tot poderós. Creador de totes les coses, visibles e invisibles. I el Senyor Jesús Crist, el Fill de Déu, engendrat pel Pare, l´únic Creador, que és l´essència del Pare (ek tës ousias tou patros), Déu de déus (theon ek theou,), Llum de Llums (kai phõs ek phõtos), Déu vertader de Déu vertader (theon alëthinon ek thou alëthinou), creat, no engendrat (gennëthenta ou poinëthenta), essent d´ una mateixa substància amb el Pare (homoousion tõ patri) a través del qual varen crear-se el cel i l´infern, pels homes i la nostra salvació, va descendir per encarnar-se en l´home; va sofrir i el 3r dia ressuscità, ascendent al cel; des d´aquest moment ve a jutjar la vida i la mort.”

I la sagrada Divinitat.

I tots els qui diuen: “havia un temps que Ell no existia; i no era abans de crear-lo, i va ser creat del no res, o de cap altre substància o cosa (ë ex heteras hupostaseõs ë ousias), el Fill de Déu va ser creat, variable o alterat; ells seran condemnats per l ´Església Catòlica Apostòlica.

La frase clau, homoousion tõ patri (una essència amb el Pare) va afegir-se desprès, davant l´ insistència de l´emperador. Va aclarir la qüestió. El Fill de Déu no havia estat creat, perquè no era merescudament un ser semblant al Pare (homoiusion tõ patri), sinó que era un ésser vertader del Pare (homoousion tõ patri). No va arribar a la seva existència com un ésser semblant, sinó un ésser eternament diví.

Sorprenentment només 2 bisbes varen signar el credo, algú, com Roberston, deia:” amb total duplicitat ”¹⁶: Secundus i Theonas, a més d´Arius, varen ser exiliats. Eusebius va aprovar el que ell denominava “reserva mental” i durant els 4 anys va persuadir l´Emperador que Arius havia mantingut el Credo de Nícies substancialment – el que esdevenia purament política.¹⁷

Quan el mentor d´Atanasius, Alexandre, Bisbe d´ Alexandria, va morir, 17- abril del 328- tres anys abans del Concili de Nícies, la causa d´Egipte i de l´ortodòxia va recaure sobre Atanasius. Va esdevenir bisbe el 8-juny d´aquell any. Aquesta seu va ser la segona de la cristiandat després de Roma. Tenia jurisdicció sobre tots els bisbes d´Egipte i de Líbia. Sota Athanasius, l´arrianisme va decaure completament a Egipte. I des d´allà, Athanasius controlava el seu poder en la batalla de la deïtat de Crist.

Athanasius, els monjos del desert, i Antoni.

Hem obviat un passatge crucial i decisiu en el seu paper com a col·laborador d´Alexandre. Van visitar Tebas, un espai desèrtic de l´ Alt Egipte amb Alexandre, tots plegats, on varen posar-se en contacte amb els primers monjos del desert, els ascetes que vivien del celibat, de l´aïllament, disciplina, pregàries, senzillament, i al servei de la pobresa. Athanasius e esdevenir afectat per aquest visita i la santedat d´aquelles vides”.¹⁸

Va existir un vincle inusual entre el bisbat de la ciutat i els monjos del desert per la resta de la seva vida. Els van retenir i ells els admirava i beneïa. Robinson deia: ”Ells tractava...com iguals o superiors, pregant per corregir-lo i canviant qualsevol cosa en els seus escrits”.¹⁹ Les relacions esdevingueren un tema de vida i mort quan Athanasius va ser expulsat forçosament d´aquesta seu degut a l´emperador, allà hi havia un grup conegut que confiava en la seva protecció. “ Els solitaris del desert, un home confiava en Athanasius durant els anys del seu judici”.²⁰

Un dels que li cridaven l´atenció, l´afecte i admiració a l´Atanasius era l´Antoni. Nascut a 251. Als 20 anys va vendre els seus bens i va traslladar-se al desert per viure pobrament. Al 35 va viure absolutament sol, i ningú no sabia si era viu o mort. Al 55 va tornar i dirigir els monjos i a qualsevol que volgués viure per pregar i aconsellar-lo en el desert fins a la seva mort als 105. Athanasius va escriure la seva biografia. L´ideal per Athanasius era la combinació de la solitud i la compassió pels pobres basant-se la sòlida ortodòxia.

L´Antoni tenia una aparença estranya en Alexandria, del qual hem sentit que, nominalment, el remor que els monjos del desert donaven suport a l´arrianisme. Ell va denunciar l´Arrianisme “com la pitjor heretgia, i solemnement tret de kla ciutat, protegit pel bisbe Atanasius personalment”.²¹ L´ortodòxia, rigorosament ascètica, per la puresa o la compassió de la pobresa- aquestes eren les virtuts que Athanasius admirava d´Antoni i els seus monjos. I creia que les seves vides esdevindrien l´ argument tant fort en la cristologia ortodoxa dels seus llibres com ho eren.

Actualment, aquests arguments nostres no es limiten només a les seves paraules, sinó que en realitat tenen un testimoni d´aquesta veritat. 2. “ Per a qui vulgui, pugui pujar i mantenir la prova de la virtut entre les verges de Crist i els joves que practiquen el sagrat celibat, i la garantia de l´ immortalitat és tan gran, a banda dels seus martiris”.²²

La biografia d´Antoni, descrita per Athanasius, es important per altre motiu. Va ser traduïda del llatí al grec, i troba els seus camins en mans de Poncianus, un amic de St. Agustí, alguns anys més tard del 380. Poncianus va relatar a St. Agustí la vida d´ Antoni. I al mateix temps que ell parlava, St. Agustí deia: “va patir un violen sentit de la timidesa”. Això va arrossegar Agustí a la batalla final en el jardí de Milà i la seva eventual conversió”. L´objectiu d´ Athanasius en escriure la biografia de l´Antoni va guanyar un gran triomf: Agustí esdevindria el teòleg més gran de l´Església pels proper 1.000 anys.²³

Athanasius implicat en la Controvèrsia

Desprès de 2 anys d´abandonar la seu del bisbat d´Alexandria, Athanasius va veure´s implicat en la controvèrsia. Most dels bisbes que havien signat el “Credo de Nícies” no volia considerar gent herètica als dissidents. Ells volien desfer-se d´ Athanasius i la seva passió per la causa. Athanasiu va ser acusat de cobrar impostos il·legals, que era massa jove per ordenar-los que utilitzava la màgia, que subvencionava els traïdors, i més... A Constantí no l´ agradava la seva duresa i va convocar-lo a Roma, al 331. Els fets varen donar-li la raó, però la formula de Nícies sobre la deïtat de Crist anava creixent entre la minoria.

El 1r exili d´ Athanasius (336-338)

Finalment els enemics resolgueren investigar. Portaren Arsenius, el bisbe d´Hypsele (el Nil del Sud-Est egipci) per desaparèixer abans de començar el rumors de que Athanasius havia organitzar el seu assassinat i tallat una de les dues mans per la màgia. Constantí va ser informat i demanat per a que la prova fos a Tiro. Mentrestant uns del verdaders diaques d´ Athanasius havia portat Arsenius fins al monestir, amagant-lo i portant-lo captiu secretament a Tiro.

En el judici, els acusadors varen crear una mà màgica per confirmar l´acusació. Athanasius estava preparat: ” Conegueu Arsenius personalment - va demanar-” – digué- “Sí!” va ser la ràpida resposta en moltes direccions. Així Arsenius va sobreviure i extret envoltat en un mantell. Quedaren sorpresos i explicaren com havia perdut la mà. Athanasius va obrir el mantell i va mostrar que una mà era encara allà. Va haver un moment de suspens, portat per Atanasius. Tot seguit es va exposar una segona mà i es va demanar l´acusació que indiqués quan havien tallat la tercera.²⁴

Tan clar com sembla, Athanasius va ser condemnat en aquest Concili i fugí en un vaixell amb 4 bisbes cap a Constantinoble. L´acusació va apartar la d´ Arsenius i creà una altra amb testimonis falsos: que Athanasius havia intentat morir de fam i evitar l´arribada del vaixell amb blat des d´Alexandria. Constantí ordenà la detenció a Trèveri ( Trier, avui a Luxemburg). Athanasius acabà el seu exili el 8 de febrer del 326.

Constantí moria l´any següent i l´imperi es va dividir entre els 3 fills: Constantí ( va quedar-se l´est) Constant (va quedar-se Itàlia i Il·líria) y Constantí II ( la Gàl·lica i Àfrica). Un dels primer actes de Constantí va ser tornar Athanasius a la seu d´Alexandria ( 23-novembre- 327).

El 2nd exili d´ Atanasius (339-346)

Dos anys més tard, Eusebius, el dirigent dels arrians, havia persuadit Constantí per desfer-se d´ Athanasius. Va agafar els poders eclesiàstics en les seves mans- nominà Gregori com a bisbe d ´Alexandria-, va donar poder seculars en mans del governador i va forçar el control de les esglésies i districtes. Athanasius va se obligat a deixar la ciutat per evitar la sang.

Aquest va ser el començament del 2nd exili- el més llarg allunyat de la seva seu- Deixà el 16 d´ abril- 339 i no va tornar fins el 21-octubre del 346, sobre 7 anys en l´exili. Els altres dos germans de Constantí van donar suport Athanasius i convocaren el Concili de Sàrdica ( actualment Sofia, a Bulgària) que va reclamar-lo l´agost del 343. Però va trigar 3 anys, fins que els elements polítics varen permetre el seu retorn. Constant amenaçà Constantí amb una guerra si no restituïa Athanasius. I durant aquest període, l´Arrianisme va decaure en favor del Cristianisme i de la mort del bisbe Gregori- el seu substitut-. Athanasius va tornar amb els seus fidels desprès de 7 anys allunyat (al 346 ).

Durant aquests anys de pau, Alexandria i els seus districtes que l´envoltaven semblaven haver revifat alguns canvis, amb una forta corrent ascètica;

Athanasius va escriure ( en l´ Hª de l´Arrianisme): quina quantitat de dones solteres, que abans estaven disposades al matrimoni ara romanien verges cap a Crist...i quants homes joves, imitant l´ exemple d´altres, havien acceptat la vida monàstica! ...quantes vídues i òrfenes, mortes de fams i nues, gràcies al zel del poble, varen menjar i vestir-se. En una paraula, cóm havia crescut la virtut que es podria considerar cada família i cada casa com la Casa de Crist per raons de la bondat dels seus habitants i oracions fetes a Déu. En els temples hi havia una profunda i meravellosa pau mentre el bisbe escrivia per tots els districtes i rebien d´ Athanasius les habituals cartes de pau.²⁵

El 3r exili d´ Athanasius (356-362)

El 18- gener-350, Constant va ser assassinat. Constantí, lliure per afirmar el seu poder i contrari a Athanasius i els teòlegs de Nicena a favor. El poble d´Alexandria va suportar un assalt militar pel secretari de l´Emperador, Diògenes al 335, però l´any següent Constantí va enviar a Sirianus, el seu comandament militar.

El dijous a la nit, 8-febrer (356) Athanasius presidia un servei amb molt assistents per preparar la Comunió pel matí següent...a l´Església de Theonás- la més gran de la ciutat. De cop i volta, el temple va ser envoltat i les portes trencades, i justament abans de la mitja nit, Sirianus va accedir amb molts soldats”.. Athanasius, amb molta calma, va agafar la seva cadira del tron ( a un costat de l´ àbsides) i va ordenar el seu diaca començar el psalm 136è; els assistents van respondre cada versicle “per a que la seva misericòrdia perduri per sempre!”. Mentrestant els soldats varen envair el presbiteri i, malgrat les súpliques, el bisbe va rebutjat fugir escapant-se abans que els congregats estiguessin segurs. Ell va ordenat els fidels desfilar i només en els darrers moments la multitud de monjos i de clergats varen arrossegat l´arquebisbe per treure´l enmig de la grans confusió, en condicions molt dolentes....però agraint els seus fidels poder escapar del seu poble millor que tot sol! ( pag. 264). Des d´aquest moment, Athanasius va desaparèixer públicament “durant 6 anys i 14 dies” .²⁶

A curt termini ell havia estalviat sofriments els seus. Però pel juny l´hostilitat contra els fidels d´ Athanasius va augmentar més violentament que mai abans.

“ A les primeres hores del dijous 13 (356) desprès d´un ritus ( que havia començar a mitja nit), justament quan tota la congregació, excepte les dones, havien sortit, el temple de Theonàs va ser destruït i la violència perpetrada quedava molt enrere de la de Sirianus. Les dones foren assassinades, el temple enfonsat i envaït per la pitjor de les orgies de l´ateisme, cases i les tombes per tota la ciutat tetes saquejades i els seus suburbis “amb la pretensió de cercar Athanasius”.²⁷

L´autoritat secular va imposar un nou bisbe a la gent. Que va ser desastrós. El bisbe George instigà violentament la persecució a qualsevol seguidor d´ Athanasius que no donés suport a la causa de l´arrianisme. Va haver molts morts i altres expulsat. A finals de desembre del 361, la paciència de la població es va exhaurir i George linxat.

Tal va esdevenir el desastre entre les forces eclesiàstiques i les seglars en aquells dies. Però entre els moments més foscos d´ Atanasius i la causa de l´ortodòxia arribaria la llum. El 3r exili va ser el més fructífer. Protegit per un exèrcit de monjos fidels del desert ,ningú no va poder trobar-lo i el va escriure les seves millors obres. “La Hª de l´Arrianisme”, els “4 Tractats”, “Contra els Arrians”, les “4 Cartes dogmàtiques a Serapion”, o “Sobre els Concilis d´ Arianus o Selèucida”.

La darrera obra va ser en resposta dels dos Concilis convocats per Constantí al 359 per acabar amb el conflicte entre els arrians i els seus seguidors de Nícies. 400 bisbes, reunits a Arinium (Itàlia), i 160 a Selèucida ( Àsia Menor). El propòsit va ser unificar les creences del Cristianisme. El primer pas era un compromís, a vegades anomenat “ semi-Arrians” el que vol dir: “El Fill és com el Pare” però sense explicar cóm. Així s´estalviava el problema. Per Athanasius això va ser completament inacceptable”. La naturalesa de Crist era tan important per enfosquir-lo amb un llenguatge tant poc concís.

Una de les típiques ironies de la Providència divina que el triomf sobre l´Arrianisme succeiria en el ministeri d´una vida fugitiva i de l´escriptura a poca distància de la seva mort. D´aqueta manera descriu l´Archibal Roberston el triomf del 3r exili:

“ El 3r exili d´Athanasius marca el màxim de la seva experiència. El seu començament és el triomf, la seva conclusió el final de l´Arrianisme. És veritat que desprès de morir Constantí ( 3-novembre-361) la batalla anava variant la fortuna durant 20 anys, la major part sobre el regnat de l´ardent emperador arrià Valens (364-378). Però al 362, la darrera manca de coherència de l´arrià va manifestar-se sobre la resta, el problema de lluitar podria posposar-se per les circumstàncies sense dubtes. La ruptura del poder arrià va ser deguda a la manca de realitat; tan bon punt tenia les mans lliures, tot va trencar-se. Però l´ull atent d´ Athanasius seguia cada etapa del procés des del seu amagatall, i l´ esdeveniment era gran degut a la seva forta personalitat i la seva ploma forta, coneixent a qui aclaparar i amb qui conciliar-se, on colpejar i on perdre´s. Aquest període de forta abstenció en la vida d´ Athanasius d´ assumptes en aquells moments va ser remoguda espiritualment i l´ activitat literària. Va escriure més de la meitat de les seves obres més llargues. Deixi´m destacar un cop per sempre, quan sorprenentment exercia el poder un fugitiu errant basant-se en la fe d´Egipte cap el seu pastor. Ciutats i pobles, desert i monestirs, les tombes continuaven esdevenint saquejades pels inquisidor imperials, tots buscant Athanasius; però al final, tot en va. Cap vegada varen sentir cap sospita. La feina de la dècada dorada ( el període de la revifada donava el seus fruits).²⁸

Athanasius retornà a Alexandria el 21-febrer-362 irònicament. L´emperador pagà i molt obert, Julia, va canviat tots els advertiments de Constantí. Aquest favor durà 8 mesos. Durant aquests mesos, Athanasius convocà el Sínode a Alexandria i va consolidar i reconciliar els avenços aconseguits en els 6 últims anys amb els escrits. Va tenir un fort impacte en el desenvolupament del consens de l´Església a favor de l´ortodòxia de Nícies. Jeroni diu que aquest Sínode” va arrabassar el món de les urpes del dimoni”.²⁹ I Roberston el denominava: “ la corona de la carrera d´ Athanasius”³⁰ El punt més important que va obtenir l´ortodòxia del 362 va permetre la reunificació del Cristianisme oriental per lluitar contra la política arriana sota l´emperador Valens, que regnà entre 364-378.

El 4rt exili d´ Atanasius (362-364)

Però l´octubre del 362, Athanasius va deixar la seva seu per la ira de l´emperador en percebre que Athanasius rebutjava prou els déus pagans prenent el seu Cristianisme prou seriosament. Novament 15 mesos entre els monjos del desert. La Història conta que era lliure de retornar mitjançant la profecia d´un monjo a qui Julià donava per mort en la Batalla de Persia. Va ser veritat i Athanasius recuperà el seu Ministeri el 14-febrer-364.

El 5è Exili d´Atanasius (365-366)

Un any més tard, l´emperador Valens va ordenar l´expulsió de tots els bisbes sota Julian per les autoritats civils. El 5- octubre- 365, el Prefecte romà va irrompre en el temple buscant els habitatges del clergat, però el vell Athanasius de 67 anys va ser advertit i escapar una vegada més— el 5è exili!. Va ser breu a causa de la revolta perillosa liderada per Procopius que es va sotmetre a Valens sense temps per permetre que el descontentament popular arribés fins Alexandria. Athanasius va tornar el 1r-febrer-366.

Els darrers anys en la vida d´ Athanasius

Va passat els seus últims dies de la seva vida actuant com a pastor i supervisant els pastors. Va mantenir una correspondència extensa i animar i donar suport a la causa ortodoxa al voltat de l´imperi. Va morir el 2-maig-373.

Lliçons de la Vida d´ Athanasius i el seu Ministeri

Torno ara a les lliçons que podríem aprendre de la seva vida i ministeri tan importants

1. Defensar i explicar la doctrina és favor de l´ Evangeli de la Glòria de Crist y la nostra alegria eterna.

Quan Athanasius va sortir cap el seu 3r exili, va escriure una carta oberta, anomenada” Al bisbe d´Egipte”. Al·ludeix els màrtirs de la deïtat de Crist que varen morir. Desprès deia: “ a banda d´aquesta desgràcia per tots nosaltres ...permetin fer-ho també acuradament i la intenció de protegir tot el que hem rebut!³¹..... La controvèrsia arriana no era per combatre el poder eclesiàstic ni pel triomf teològic!....Va ser una crisis religiosa que implicava la realitat de la revelació i redempció“!³² “ Ell va dir essencialment: “Lluitem per tots nosaltres”

Tot estava en joc. Oh, quan agraït hem d´estar a Athanasius que veia això, tan clarament. L´encarnació té a veure amb l´Evangeli. Amb la salvació. Amb qualsevol cosa on hagi esperança o vida. Athanasius va ajudar a modelar el Credo, que va admetre i va dedicar tota la seva vida a defensar i explicar” deia clarament:

“ Creiem...en el Senyor Jesús Crist, el Fill de Déu, creat del Pare...un Déu, veritablement Déu...essent substancial al Pare.....home, per nosaltres i per la vostra salvació, va descendir i encarnar-se, tornant-se home; va sofrir i ressuscitar al 3r dia”....

En altres paraules, la deïtat de l´encarnació del Fill de Déu és essencial perquè l´Evangeli de la nostra Salvació esdevé essencial. No n´hauria salvació si Jesús Crist no fos Déu. Aquesta és la veritat que Athanasius defensava sobre tot en termes de restaurar l´ imatge de Déu en home prenent la naturalesa humana juntament amb la naturalesa divina. Però Athanasius no emfatitzava això per excloure la mort de Crist i el sacrifici. Pot sentir-ho en el passatge de “ Sobre la Encarnació de la Paraula:

“ Per la Paraula, percebent que cap altra manera la corrupció dels homes es feta sota la mort com a condició necessària, mentre que és impossible que la Paraula mori, essent immortal, i el Fill del Pare; al final Ell va prendre un cos capaç de morir, que compartia amb la Paraula que està per damunt, que podia morir per tots, i degut a la Paraula que va arribar a habitar, esdevé incorruptible; i a partir d´aquell moment, la corrupció pogués quedar-se entre totes per la Gràcia de la Resurrecció. Llavors, morint el cos, que Ell havia pres per si mateix, com a ofrena i sacrifici, lliure de culpa, pujar directament. Va rebutjar la mort de tots ells, oferint un equivalen. À causa d´estar per sobre de tot, la Paraula de Déu va oferir naturalment el seu cos com a temple i instrument físic per satisfer la vida de tothom amb la seva mort. I a més, el Fill incorruptible de Déu, estat unit a tots, degut a una naturalesa semblant, cobert naturalment de tots sense corrupció, per la promesa de la Resurrecció.”³³

Atanasius va veure un gran proporció de coses. Són doctrines bíbliques equivocades que cal la pena descartar i viure per elles. Aquestes són les nostres bases per viure. Elles són al centre de la nostra tasca. La naturalesa divina i humana de Crist en una persona esdevé una d´aquestes doctrines.

2. La força alegre és la vocació d´un pastor fidel

Athanasius va veure assassins intrusos en el seu temple. Va mantenir-se ferm davant els emperadors que podien matar-lo tan fàcilment com exiliar-lo. Va arriscar la ràbia dels parents i d´altres clergues, preparant conscientment els joves per donar-ho tot per Crist, inclòs el martiri. Va gaudir del fruit del seu ministeri, dient: “ si els joves es controlen, resistir la temptació, perseverar en el treball, són pacients davant els insults, quan són robats ho esclareixen: i tan meravellós com això, ells desafien la mort i són màrtirs de Crist"³⁴ – màrtirs no són els que els maten, sinó que desitgen aquesta mort.

Athanasius “Contra el Món” podria inspirar cada pastor mantenir el seu terreny merescudament i amb coratge, on hi hagués una veritat bíblica en joc. Però esteu segur que esteu sempre alegres davant els adversaris. Si mereix lluitar per qualsevol cosa, és millor alegrar-se. L´ alegria és essencial en aquesta lluita, però res no s´hi val si no és per augmentar la vostra alegria per Déu. Cal que el nostre poble ho vegi.

Cal barrejar la forca en el conflicte amb l´alegria en Déu. Això és el que l agradava a At´hanasius d´Antoni i el que ell cercava. Aquesta és una de les estratègies de la seva lluita contra els seus adversaris.

“ Sigueu coratjosos i gaudiu sempre..... Permeteu considerar i ampliar el cor mentre Déu sigui amb nosaltres, els nostres enemics no poden fer-nos mal.... Però si ells ens veuen fruint en el Senyor, observant la felicitat del futur, pensant en Déu, posant totes les coses en les Seves mans.... ells estaran desconcertats i retrocediran."³⁵

Així, germans, si en qualsevol moment, us trobeu sols contra el món, que Déu-os encoratgi i defenseu-vos dels adversaris.

3. L´amor a Crist inclou estimar les seves vertaderes propostes sobre Crist.

El que està clar d´ Atanasius és que les seves proposicions sobre Crist portaven a les conviccions que podríeu acabar en el cel o a l´infern. Hi havia proposicions com aquesta: Hi havia un temps que no existia el Fill de Déu“ i “ No existia abans de la seva creació” i “ el Fill de Déu va crear-se”. Aquestes proposicions eren estrictament condemnables. Si s´estenien i es creien podrien afectar les ànimes dels creients. I encara més, Athanasius va dedicar totes les seves forces a formular proposicions d´ acord amb la realitat per portar les ànimes cap a la fe, al culte i al cel.

Crec que Athanasius hauria abominat, amb llàgrimes, la convocatòries contemporànies per “ exagerar” el que hem sentit entre els anomenats “reformistes” i “l´ Església emergent”, els “joves evangelistes”, “post-fonamentalistes”, “ post-fondacionalistes” o “post-evangelistes” 36. Crec que ell volia dir: ”El nostres joves d´ Alexandria moren per la veritat de les proposicions sobre Crist. I per qui moren els seus joves? Si la resposta és: ”moren per Crist, no per les proposicions sobre Crist”. Crec que ell volia dir: “ Això és el que diu Arrius. “Per quin Crist vostès moririen?”

Athanasius esdevindria trist per les frases com: ”És el Crist que ens uneix, és la doctrina que ens separa!”. Frases com aquesta:” Ens agradaria demanar-vos: “ En qui confieu, més que en què creieu? 37. Ell s´entristiria perquè això es utilitzat molt tàcticament pels bisbes arrians per cobrir els Concilis que emboiren el significat de la paraula “Crist”. Aquest que parlen així: “ Crist uneix, les doctrines divideixen” han simplement substituït les proposicions per una paraula. Pensen que han fet una cosa molt profunda i recent, quan de fet han repetit alguna cosa molt antiga, rància i dolenta.

Això porta a la lliçó següent . . .

4. Cal defensar la veritat del llenguatge bíblic amb la força de les paraules no bíbliques

L´experiència d´ Athanasius va ser greument reveladora per alguna cosa que he arribat a veure amb el temps, especialment en les tradicions baptistes liberals i pietistes, que el missatge :”La Bíblia és l´únic que creiem” es utilitzat normalment com a clau per amagar el fet que el llenguatge bíblic serveix per afirmar la falsedat. Això és el que Athanasius va trobar insidiós en el Concili de Nícies. Els arrians afirmen sentències bíbliques. Escolteu la descripció d´aquest procediment:

“ Els Alexandrins .... contrasten els arrians amb les frases bíbliques escrites les quals semblen no deixar dubtes sobre la deïtat del Fill de Déu. Però varen trobar aquesta sorpresa en la perfecta aquiescència. Només a mesura que es presentava cada prova, es va observar que la persona sospitosa xiuxiuejava, gesticulava i aportava una altra, evidentment donant a entendre, evidentment, que cadascun podria ser acceptat amb seguretat, ja que admetia evasió. Si es va demanar el seu consentiment a la fórmula "com el Pare en totes les coses", es donava amb la reserva que l'home com a tal és "la imatge i la glòria de Déu: “Com en el Pare, en totes les coses, es va donar amb la reserva que el home, com a tal, és la imatge i glòria de Déu”. El “poder de Déu“ va inspirar la explicació de que l´amfitrió parlava sobre dunamis kuriou i que a dins i tot l´ oruga i l llagosta es diuen” poder de Déu”. L´ eternitat del seu Fill s´explicava pel text:” Nosaltres que vivim sempre estem! (2 Corintis 4:11)!”. Els pares es varen desconcertats, i la prova del homoosion, amb la que la minoria estava preparada des del primer moment, és va veure obligada (p. 172) per la majoria, a causa de l´evasió dels arrians.³⁸

R. P. C. Hanson explicà el procés així: Els Teòlegs de l´Església Cristiana eren conduits poc a poc a una realització que les qüestions més profundes que afronta el Cristianisme no poden respondre´s amb llenguatge purament bíblic perquè ” les qüestions són sobre el significat del llenguatge bíblic en si mateix”.³⁹ Els arrians opositors al llenguatge bíblic es sentien forçats amb ell. Intentaren apoderar-se del llenguatge bíblic i afirmar ser el poble realment bíblic- els pietistes, la Bíblia, els creients- perquè necessitaven quedar-se només amb el llenguatge bíblic- i a partir d´ aquí obviar els seus significats bíblics”.

Però Athanasius va veure l´estratègia del “ post-modernisme”, “del post- conservadurisme” i “el post-proposicional”, salvant-nos no només de les paraules de la Bíblia, sinó també de la vertadera Bíblia. Podria Déu concedir-nos el discerniment d´ Athanasius actualment. Estan en joc moltes coses.⁴⁰

5. Una profunda diferència mantinguda entre el Cristians no vol dir que la diferència sigui insignificant o que cal convèncer alguns de la veritat i cercar l´ acord.

Què hauríem dit a Athanasius: ”Athanasius, la gent no esta d´acord en la qüestió des de fa 300 anys i mai s´ha pres una posició oficial en l´Església per separar els ortodoxes a un costat i a l´altre per heretges? Per tant qui penseu qui sou? La meitat dels bisbes del món no estan d´acord amb vostè, malgrat llegir tots la mateixa Bíblia que vostès. Prou de batalletes i admeteu que existeixen punts diferents.

Hauríem d´agrair Athanasius que no hagués pensat d´aquest forma. No tenia el temps per determinar el nombre de cristians que s´oposaven a classificar aquestes doctrines d´importants i quines s´haurien d´ensenyar o estendre per fer-les normals en l´Església.

I per això, nosaltres hauríem de concloure que l´absència d´acord en l´Església vol dir estancament doctrinal. Déu pot estar content en beneir l´ unitat en les àrees doctrinals que encara no estan resoltes en l´Església cristiana. Per exemple, en el problema entre homes i dones, el la Justificació per la Fe, en cóm es resolt la Mort de Crist i salva les ànimes, el Poder de la Gràcia divina per convertir les ànimes. No crec que nosaltres poguéssim assumir que ha passat molt de temps i els opositors hagin estar molts, sempre iguals. Qui saps, que la Gràcies divina, que els errors sobre aquests temes puguin quedar-se tant marginats avui com els arrians dels Testimonis de Jehovà?

6. No intenteu predicar categories del pensament fàcilment intel·ligibles per les properes generacions. Creeu categories bíbliques de pensament no existents.

Altra manera d´explicar això és utilitzar la terminologia d´Andrew Walls: “ No acolliu el principi cristià indígena a expenses del principi del pelegrí”.⁴¹ Aquest principi indígena diu:” M´he convertit en totes les coses per tothom per tal de salvar-ne algunes (1 Cor. 9:22). El principi del pelegrinatge és:” No et conformis amb el món, però canvia, renova el teu pensament” (Rom. 12:2).

Algunes de les veritats més importants i meravelloses de les Escriptures són intuïdes per la ment humana fallida. Aquestes no hi caben fàcilment en el cap. L´ortodòxia entén que la Trinitat és una d´elles. I si el Principi Indígena ha triomfat en el segle 4rt, tots esdevindrem arrians. És més fàcil per la ment humana acceptar que el Fill de Déu, com els altres, una vegada no existia i després, sí, que Ell sempre ha estat Déu com el Pare, però que només existeix un Déu. Però la Bíblia no permet que calguin aquestes missatges en categories que ens porten error, ments limitades. Això ens força a crear de noves per contenir els misteris de l´Evangeli.

A. Roberston ens indica que, amb la conversió de Constantí i l´Edicte de Milà (313), van donar status legal al Cristianisme: “ l´inevitable fluxe de pagans en l´Església, ara que l´Imperi ha esdevingut Cristià, ens porta multituds perquè l´ arrianisme és més un credo més intel·ligible que el de Nícies”.⁴² I si voleu que creixi una Església, la temptació és oferir al poble categories que entenen i gaudeixen. Però un cop l´Església s´ha desenvolupat, pensa tant que en el món la diferència no és decisiva. L´Evangeli radical i bíblic és complicat i la Glòria de Déu s´enfosqueix.

Gaire bé, el Principi indígena d´acomodació i de contextualització, Athanasius ens prega tenir un profund compromís vers el principi del pelegrí de comparació i transformació i de bloqueig mental, l´alteració mental, la reclassificació de la manera que la gent pensa la realitat.

I no hem de tractar aquests dos principis com seqüencials. Ells comencen i continuen tots plegats. No hem d´assumir que les primeres veritats i bàsiques del Cristianisme s´adapten a la ment dels infidels. No podem assumir que aquestes primeres veritats poden contextualitzar-se en categories de pensament presents en la ment dels éssers humans del segle XXI, i que més endavant, després de convertir-se al Cristianisme, podem començar a alterar la manera que la veritat avança.

Aquest no és el cas. Des del començament, parlem del Déu-centre, de les veritats que exalten el Cristianisme, que destrueixen les categories humanes errònies. No podem quedar-nos al marge. Hem de fer tot el possible i ajudar a la gent, per la Gràcia de Déu, a veure que els hi passa ( la destrucció de les categories) com la millor noticia del món.

Des del principi, la manera més sabia possible, hem de treballar per crear categories com aquesta: Déu dirigeix el món de la felicitat, del sofriment i del pecat, des del rodatge dels daus fins a la caiguda d´un ocell, i el maneig d´una agulla en la mà del seu Fill; tot i que vulgui el pecat i sofrir, Ell no ho fa perquè és perfectament sant. O una altre categoria com aquesta: “ Déu controla tots els passos de les persones, dels bons i dels dolents, tot el temps i en tot moment, i tots són responsables davant seu, assumint totes les conseqüències de la seva ira si no creuen en Crist”. O aquesta categoria: “tot moren en les seves faltes i pecats, sense ser moralment capaços d´arribar a Crist a causa de la seva rebel·lió, tanmateix responsables d´arribar i ser justament castigats si no ho fan”. O “Jesús Crist és una persona amb dues naturaleses: la divina i la humana, que manté el món per la paraula del seu poder mentre estava en el ventre matern”. O “el pecat, comés per una persona finita, i en els confins del temps limitat tindrà un llarg càstig si és un pecat contra el poder infinit de Déu”. O “la mort d´un Déu-home, Jesús Crist, va mostrar-se així i glorificar la justícia divina, que Déu no és injust per declarar persones justes o impies, simplement per creure en Crist.

Aquests tipus de qüestions, categories que trenquen les veritats exigeixen els nostres millors pensaments i tasques creatives. Hem de proposar-nos parlar de elles de tal manera que el poder de Déu i de l´Esperit, fer un lloc per elles en la ment d´aquests oients. No hem de predicar només les categories realment presents en la ment dels oients equivocats, o que traïcionen l´Evangeli i amaguen la Glòria de Déu.

7. Finalment, no hem de suposar que els llibres antics, amb coses sorprenents, estiguin necessàriament equivocats, ja que de fet contenen algunes coses interessants que mai hem somiat.⁴³

Per exemple, Athanasius diu coses sorprenents sobre la deïficació humana que mai hem sentit. És degut a que algú de nosaltres està equivocat? O és que el llenguatge i les categories de pensament que ell feia servir esdevenen tan diferents de nosaltres que hem de ficar-nos a dintre del seu caps abans de jutjar la veritat que ell ha explicat? O hauríem de descobrir alguna cosa més gran amb l´esforç de veure què varen veure?

Per exemple, ell deia: “[ el Fill] va esdevenir home que podria haver ser Déu (theopoiëthõmen).”44 O Ell no era home, però va esdevenir Déu; Ell era Déu i desprès va ser home, per creure´l45 . La qüestió aquí es si la paraula “ fer-se home” o “ deïficar-se” (theopoieõ) significa alguna cosa no bíblica, o si significa el que 2 Peter 1:4 significa quan diu: “ que nosaltres podem participar de la naturalesa divina” (hina genësthe theias koinõnoi phuseõs)? Athanasius ho explica així:

“ Joan a les hores va escriure.... “Ara sabem que nosaltres habitem en Ell i Ell en nosaltres, doncs Ell ha enviat el St. Esperit, que és estrany i distant de Déu i amb la participació de l´ Esperit, estem lligats a la divinitat; per això és que el nostre ésser no sigui en el Pare, si no l´Esperit que existeix en nosaltres” .... què és doncs la nostra similitud i equitat amb el Fill?--- el Fill està en el Pare en certa manera, i nosaltres esdevenim en Ell d´una altra, però sense ser mai com Ell, ni la seva Paraula com nosaltres”.⁴⁶

El que nosaltres tenim en compte és que Athanasius insisteix en una realitat, que en les Escriptures actualment es diu, “glorificació” però fent servir la terminologia de 2 Peter 1:4 i els Romans 8:29. “ A aquells que van predir que s´anticipaven estaven predestinats a conformar-se amb l´ imatge del seu Fill, per a que Ell fos el primogènit dels seus germans”. Ell insisteix en el destí i la glòria de ser un germà de la segona persona de la Trinitat i “compartir la seva naturalesa”.⁴⁷

I Athanasius suggereix - per a mi- una de les qüestions més importants de totes: Quin és l´últim objectiu de la Creació- l´ últim propòsit de Déu en la Creació i la Redempció? Ser o veure´l ?. És el nostre ésser com a Crist o veiem la seva Glòria? Com diu els Romans 8:29 ( “predestinat a conformar-nos amb l´ imatge del seu Fill?) relata Joan en 17:24. ( “El Pare, tal com desitjo, qui m´ha donat a mi, pot estar amb mi on sigui, per veure la meva Glòria”)? . És aquesta beatífica visió del Fill de Déu l´objectiu de la creació humana? O sembla la glòria la meta de la Creació?

Athanasius m´ha ajudat a aprofundir i inquietar-me. M´inclino per insistir en una meta més que com un ésser. La raó és que me sembla fixar-me en veure la glòria de Crist està en el centre, posant l´accent en que ser com a Crist me posa en el centre. Però Athanasius no em permet fugir dels textos bíblics. El seu llenguatge de la deïficació m´obliga a pensar més profundament i adorar-lo més.

El meu enteniment present aniria per aquí: la darrera finalitat de la creació és ni ser ni veure, sinó fruir i mostrar. Mostrar en i sobre la “ Glòria de Déu” davant de Jesús Crist (2 Cor. 4:6). I aquesta mostra arriba a la fruïció, des què glorifiquem més que gaudim, en els actes de la Resurrecció del cos que flueix d´aquest plaer en la nova terra i en l´època nova que ens arribaran. Aquest plaer de la Glòria de Déu serà interna i externa. Serà física i espiritual. Gaudirem de la Glòria de Déu exaltant la alegria de Crist en els nostres cors i pels fets exaltats de Crist en la resurrecció dels nostres cos”.

Cóm doncs poder parlar de la nostra existència futura veient que no som l´ objectiu final? Cóm podem parlar de compartir la naturalesa de Déu i acceptar al seu Fill? La manera que vaig sevir de la nostra existència futura és aquesta: “ Mitjançant l´esperit de Déu que està entre nosaltres, el nostre destí finals no és la nostra pròpia admiració ni exaltació, sinó ser capaços de gaudir de la Glòria de Déu Pare pel seu Fill (John 17:26),⁴⁸ i se capaços de fer-lo visible l´exaltació de Déu que prové d´aquest delit.

I en aquest sentit una onada de la revelació de la seva Glòria divina dels Sants és establir un moviment que vagi en augment tota la Eternitat. Com cadascú de nosaltres veu la Glòria de Crist amb el delit del seu Pare, mitjançant l´Esperit, veurem el flux d´ accions d´amor i creativitat en la nova terra. D´aquesta manera veurem la Glòria divina en cadascuna de les nostres vides d´una forma diferent. Noves dimensions de la riquesa de la Glòria divina en Crist lluirà cada dia nous delits i nous fets. I així augmentarà l´onada de la revelació de la riquesa de la Glòria divina que actuarà sempre i per sempre.

I nosaltres descobrirem que aquesta manera és factible només pel seu Fill de Déu infinit que va prendre la naturalesa humana i nosaltres, per aquesta naturalesa, podem estar units a Ell i mostrar més i més la seva Glòria.

Trobarem en la nostra experiència eterna que la seva bellesa va encarnar-se en la forma humana per a que creixi la forma humana que revertirà en la seva bellesa.

Estic agraït a Déu que no m´ha fet rebutjar la seva “deïficació” d´ Athanasius. He aquí que “gràcies a la magnitud de les nostres ments mai la podran comprendre 49 .Gràcies, Athanasius!. I gràcies a vos, Pare. I gràcies a vos Sant Esperit. En el nom de Jesús, Amen.

Notes finals

¹ Timothy D. Barnes, Athanasius i Constantí: Teologia i Política en l´ imperi Constantinià (Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 1993), 19.

² Gregori de Naciancè, Oració 21: Sobre Athanasius d´ Alexandria, a Gregory Naziancens, Selecció d´oracions, Sermons, Cartes; Temes Dogmàtics, a “els Pares de Nícia i següents], vol. 7, 2n Sèries, ed. P. Shaff and H. Wace (repr.: Grand Rapids, Mich.: Eerdmans, 1955), 277, ¶27.

³ Gregori de Naciancèn, Oració 21, 272 ¶10.

⁴ Athanasius: “Selecció de publicacions i cartes”, a NPNF, vol. 4, ed. Philip Schaff and Henry Wace (Peabody, Mass.: Hendrickson, 1999; orig. 1892), lxvii.

⁵ Ibid.

⁶ NPNF 4:lviii.

⁷ R.P.C. Hanson, “A la Recerca de la Doctrina Cristiana de Déu: La Controvèrsia arriana”. (Edinburgh: T. & T. Clark, 1988), xviii-xix.

⁸ Veure el capítol sobre “El Concili de Constantinoble” a Robert Letham: “La Sagrada Trinitat: en l´Escriptura, Història, Teologia, i publicacions (Phillipsburg, N.J.: P&R, 2004), 167-183.

⁹ ““La fórmula de Nícies trobada a Athanasius com a pensament predisposat a accedir a l´esperit, a fer servir els recursos més rics de la formació bíblica i teològica en defensar-les, de profunda espiritualitat i força, del sacrifici personal però amb gran entusiasme i tàctic; les seves victòries orientals degudes a Déu per deixar-lo sol.” NPNF 4:lxix.

¹⁰ Letham, La Sagrada Trinitat, 109.

¹¹ Archibald Robertson en explica la mort d´ Arius així: “Des de Jerusalem, Arius va anar a Alexandria, però sense èxit per obtenir la admissió de la Comunió de l´Església allà. Segons va arribar a la capital en els moments del Concili [de Tiro]. Els Eusebians decidiren que allà mai el podrien expulsar. Arius va aparèixer davant l´ Emperador per satisfer-lo i jurar que l´ortodòxia, i va fixar-se la data de la recepció de la comunió. La història d´aquest desastre degut a la edat del bisbe Alexander [bisbe de Constantinoble] és ben coneguda. El va escoltar l´oració d´ Arius i del mateix que podria haver permès abans d´aquesta alteració. En aquest moment Arius va morir (AD. 336) el dia abans d´aquesta recepció. Els seus amics varen adjudicar la seva mort a la màgia, els d ´Alexandre ho adjudicaven al Judici de Déu, el públic en general ho adjudicaven a una efecte emocional amb un cor vell. Athanasius, tot considerant aquesta darrera opinió, comentava l´incident amb precaució i sobrietat. (pp. 233, 565). NPNF 4:xli.

¹² Gregori de Naciancè, Oració 21, 270-271 ¶6.

¹³ Letham, La Stmª Trinitat, 145.

¹⁴ NPNF 4:xvi.

¹⁵ Archibald Robertson estimava que els 250 bisbes i atribuïa el nombre a 318 per la importància simbòlica que tenia: “Segons Athanasius qui al final de la seva vida (ad Afr. 2) acceptà aquest nombre de 318 (Gen. xiv. 14; el nº grec T combina la Creu amb [t] els inicis del Sagrat Nom que al final de la segona generació ( la 1º va ser en les Actes coptes del Concili d´ Alexandria, després en les Cartes de Liberius als bisbes d´Àsia en el 365), en la base més aviat simbòlica que històrica. NPNF 4:xvii n. 1.

¹⁶ NPNF 4:xx.

¹⁷ Ibid., xx. “En el 329 trobem a Eusebius una vegada més fent suport a Constantí, delegant les seves funcions episcopals, persuadint a Constantí que Arius i ell mantenien substancialment el Credo de Nícies.”

¹⁸ F. A. Forbes, Sant Athanasius (repr., Rockford, Ill.: Llibres i Publicacions, 1989; orig., 1919), 8.

¹⁹ NPNF 4:lxvii.

²⁰ Forbes, Sant Athanasius, 36.

²¹ NPNF 4:xlii. (July 27, 338).

²² Ibid., 62.

²³ David Wright, “ La vida que canvià la vida d´ Antony,’” en La Hª del Cristianisme, vol. XVIII, no. 4 (1999): 17.

²⁴ NPNF 4:xl.

²⁵ Ibid., 278.

²⁶ Ibid., l.

²⁷ Ibid., lii.

²⁸ Ibid., li.

²⁹ Ibid., lviii.

³⁰ Ibid.

³¹ Ibid., 234.

³² Ibid., lxvii.

³³ NPNF 4:40-41. Archibald Robertson observava: “Athanasius fracassà, tal com hem mencionat abans, la supremacia de la Creu com a objectiu de l´arribada de Saviours, sense posar de fet el lloc principal en el seu sistema de pensaments tal com ho fa en els seus instints”. (lxix). És una afirmació dèbil. Però en la següent de R. Letham s´oposa al que va escriure Athanasius: “ Per Athanasius és fonamental la Encarnació. Com a resultat la Creu l´ha perdut [ R.P.C.] Hanson lliga la teoria de la salvació a la sagrada transfusió de sang que gaire bé elimina la doctrina del sacrifici. A Athanasius li manquen raons de com Crist hauria mort. Per a ell, la culpa es deguda a la debilitat més que al pecat” . Letham, La Stmª Trinitat, 133. Consideri, per exemple, els passatges següents:

“Per l´home, essent Ell d´aquesta manera, va ser més ràpid que la Paraula estigués unida a l´home, que en contra del home, que la maledicció no podia defensar-se. Aquest és el motiu per què ells fan la sol·licitud en nom de la humanitat en el Psalm 76è:” Dóna el judici a Déu, Oh, Déu (Ps. lxxii. I): demanant que el judici de la mort que es va penjar fos lliurat al Fill, i que Ell, morint per nosaltres, abolir-la per nosaltres en Ell mateix. Això és el que vol dir- deia de si mateix en el psalm 87è: “ aquesta càrrega pesa sobre mi” (Ps. lxxxviii. 7). Aquesta indignació recau sobre nosaltres, tal com Ell va dient el Psalm 103: “ Senyor això és una venjança sobre mi”. (Ps. cxxxviii. 8, LXX.)”. NPNF 4:88.

Però des què això és necessari també, que tots hauríem de pagar novament; per, tal com ja havia dit, tots hem de morir, per una causa especial, per suposat. Ell va descendir entre nosaltres: “ Va venir entre nosaltres: en aquest intent, després de provar la seva Divinitat de les Seves obres, ens va oferir el seu sacrifici per a tots, cedint el seu Temple a per morir en comptes de tots, per fer els homes renunciïn i se sentin lliures del seus vicis, i a més de mostrar-se més poderosos que la mort, deixant el seu propi cos incorruptible, como a fruits de la Resurrecció de tots ( afegits en itàlica) NPNF 4:47. Nota: Atanasius estava neguitós per fer de la mort per nostres Déutes “ una causa especial” de la Encarnació”. Però va retornar ràpidament als seus punts de vista, anomenat “ restaurar l´ imatge de Déu”

³⁴ NPNF 4:65.

³⁵ Ibid., 207.

³⁶ Vegi la interacció important amb aquests moviments a Millard J. Erickson, Paul Kjoss Helseth, Justin Taylor, eds., Reclamant el Centre: Comparant l´acomodació evangèlica en els temps postmoderns (Wheaton, Ill.: Crossway Books, 2004).

³⁷ Aquestes frases provenen d´E. Stanley Jones, El Crist de la Ruta d´Índies (New York: Abingdon, 1925), 155-157. Cito aquest llibre antic perquè alguns es fan servir entusiasmats actualment per enfortir una visió que envolta la importància de la doctrina.

³⁸ NPNF 4:xix.

³⁹ Hanson, “ Reserca de la Doctrina Cristiana”, xxi.

⁴⁰ Una altra manera d´ Athanasius i dels bisbes de Nícies per defensar la veritat va ser incloure les negacions i les afirmacions. En ambdós casos es deien “ anatemes”. El punt és aquest: Quan els professors equivocats cerquen una via per a que les seves opinions siguin acceptades en la corrent habitual, estan neguitosos per acceptar les afirmacions donant-les un sentit diferent. O a vegades, les afirmacions són extenses i generals, sense aclarir quines queden excloses per falses. Però si algunes excloïes, amb noms explícits, que esdevé inacceptable, la persona equivocada no pot fàcilment justificar la negació. Per exemple: un ateu pot afirmar el principi: “ Creiem en la omnisciència de Déu”. Però tindrà dificultats per negar: “ Neguem que Déu ignora les coses que succeiran”.

⁴¹ Andrew Walls: “Moviment Missioner en la Hª Cristiana” (Mary Knoll, N.Y.: Orbis, 2001), 7-9.

⁴² NPNF 4:xxxv.

⁴³ C. S. Lewis va escriure una introducció en la obra d´Athanasius” La Encarnació de la Paraula”. En ella ens ensenya que el valor dels llibres antics que no tenen punts dèbils, sinó que els tenen diferents que nosaltres, i són importants per mostrant-nos-les.

És una bona norma, desprès de llegir un llibre, mai permetent-nos un altre llibre nou fins llegir un altre antic entre ells. Si això esdevé exagerat per vostès, vostès han de llegir un dels vells entre 3 de nous.

Cada edat tenim un nou punt de vista. És especialment bo veure certes veritats i especialment vinculats a certs errors. Tots nosaltres, tanmateix, necessitem llibres que corregeixin els errors del nou període. Això vol dir “llibres antics”. ...hem d´estar segurs que la característica ceguesa del segle XX- la ceguesa sobre que ens exigirà el futur. “ Però com podem haver pensat en això? Mentides que mai ens hem plantejat i implica alguna cosa sobre l´increïble acord entre Hitler i el Ptte. Roosevelt o sobre Mr. H. G. Wells i Karl Barth. Cap de nosaltres podem escapar d´aquesta ceguesa, però aquestes certament augmentaran això, i, debilitades les nostres forces en contra d´això, si llegim només llibres antics..... dos caps són millors que un, no perquè cadascun sigui infal·lible, si no que els no pugui equivocar-se en la mateixa direcció.

C. S. Lewis, “En llegir els llibres antics,” in C. S. Lewis, Col·lecció fàcil i altres obres breus (London: Harper Collins, 2000), 439. Aquest assaig està penjat a nombroses pàgines d´Internet.

⁴⁴ NPNF 4:65.

⁴⁵ Ibid., 329.

⁴⁶ Ibid., 406-407.

⁴⁷ “Glorificació (en la terminologia occidental), o deïficació (segons la oriental), es aportada per fruir fins al final tota la eternitat , i aquest és l´objectiu final de la salvació, etc.... Segons l´Església oriental, l´objectiu de la salvació s´ha de fer com Déu. Aquets són els efectes de l´Esperit Sant sobre nosaltres. Això implica no rebutjar la diferència entre Creador-criatura, sinó que es centra en la unió i comunió rebuda de Déu, en la que participem de la seva naturalesa divina. (2º Peter 1:3).” Letham, La Stmª Trinitat, 474, 498.

⁴⁸ John 17:26 “ Els faig saber els vostres noms i m´agradaria continuar, perquè l´amor amb que em vau estimar està en ells i jo en ells”.

⁴⁹ John Calvin, citat a Letham, La Stmª Trinitat, 472.