La Majestat de la Paraula Divina

De Gospel Translations Catalan

Contingut 1 L´apreciat pes de la Gloria divina 2 La primera part de la vida de Calvin i la seva Conversió. 3 “El testimoni intern de l´Esperit Sant” 4 Les Institucions, després Ginebra 5 La constància invencible en el Ministeri 6 Tot era explicar les Escriptures 7 Apèndix 8 La barbàrie mundial de Calvin – El cas de Michael Servet

L´apreciat pes de la Gloria divina

M´agradaria centrar la nostra atenció en l´auto definició de Déu en “Èxode 3: 14-15”. Recordeu que Déu va cridar Moisés amb l´encàrrec d´ anar a Egipte i portar el seu poble més enllà de les fronteres. Moisés temia aquest projecte i va fer objeccions com que no era la persona adient per fer-ho. Déu li va respondre, dient-li “Serè amb tu!” (versicle 12è). A les hores Moisés digué: ”[Quan] dic als demés: El Déu dels vostres pares m´ha estat enviat” ells podrien contestar: ”Cóm es diu? Cóm els hi dic?” I la resposta de Déu és una de les revelacions més importants que mai s´ha donat a l´home:

I Déu digué a Moisés: “Sóc qui sóc!” i Ell digué: ” Sóc Fill d´Israel i he sigut enviat a vosaltres!” i Déu a més, digué a Moisés: “ Ho diràs als Fills d´Israel: “El SENYOR [JHWH], El Senyor dels seus pares, el Senyor d´Abraham, el Senyor d´Isaac, el Senyor de Jacob m´ha enviat a vosaltres!” Aquest és el meu nom per sempre i el meu nom per recordar a totes les generacions!”

En altres paraules, el nom bíblic de Jahvé és el centre, el més important, està implícitament arrelat en Déu mateix en la frase: “Sóc qui sóc!. Digueu-lo als demés, l´únic que us ha estat enviat simplement i absolutament!”. Digueu-l´hi que la cosa més important sobre mi és que existeixo!”.

Començaré per l´auto reconeixement de Déu com el meu objectiu amagat i sense vergonya en el missatge de J. Calvin- i, per suposat, en tots els deus anys de la Conferència per els Pastors- és per encendre la flama de la passió en vosaltres per l´ importància i la supremacia de Déu en el vostre ministeri. El meu cor s´inflama quan sento dir a Déu: “ És el meu nom, Sóc qui sóc!”, veritat? I s´encén quan penso en la l´existència absoluta de Déu- sense principi ni fi, ni arribar a ser, sense millorar, simple i absolutament allà per ser tractat en aquests termes o en cap.

Permeteu-me avisar-vos, germans: El nom del Déu que ens reuneix en aquesta conferència- mai ha tingut un inici. Déu mai ha tingut un inici! “ Ens ha estat enviat a vosaltres!”. I l´únic que mai ha tingut un principi però que sempre hi és i serà defineix totes les coses. Si volem que Ell estigui allà o no, Ell estarà allà. No podem negociar què tenim per realitat. Déu defineix la realitat. Quan nosaltres venim a la realitat, comencem abans per un Déu que ens ha fet i ens pertany. No gaudim absolutament de cap elecció. No escollim ser. I quan estem, no escollim que Déu hi existeixi.

Ni cap critica ni opcions, sense dubtes sofisticades, cap escepticisme té efectes sobre l´existència de Déu. Ell és simple i absolut. “Digueu-los que sóc l´enviat!”

Si això no ens agrada, podem canviar, per la nostra joia o resistir a la nostra destrucció. Però una cosa romandrà absolutament invariable: “Déu existeix”. Ell era allà abans que nosaltres. I serà allà quan morirem. I a més, el que és important en el ministeri, per damunt de totes les coses, és que Déu hi és. No puc defugir que la simple i obvia veritat que Déu ha de esdevenir la cosa més important en el nostre ministeri. El sacerdot té relacions amb Déu i l´univers també perquè cada àtom i cada emoció o ànima de cada àngel, dimoni o ésser humà pertany a Déu, que és absolut. En crear totes les coses, les manté i dirigeix el curs de qualsevol esdeveniment, perquè “ totes les coses són des d´Ell i a través d´Ell, per ser glorificat [en els nostres sacerdots!] eternament!” ( Romans 11: 36)

En aquest 10è aniversari de la Conferència pels Pastors a Betlem, el meu desig és més fort com mai que Déu pugui inflamar en vosaltres la passió per la seva importància i supremacia en el vostre ministeri fins al punt que el poble dirà, quan vostès no existeixin: “Aquest home coneixia Déu. L´estimava. Aquest home vivia per la Glòria de Déu. Ens mostrava a Déu setmana darrera setmana. Aquest home, com diu l´apòstol, “era enterament de tota la plenitud de Déu!”

Aquest és el meu propòsit i la meva responsabilitat en aquesta Conferència per els Pastors a Betlem. NO només està implícita en la més simple i meravellosa existència de Déu i també en la seva Paraula divina, sinó perquè David Wells és extraordinàriament directe en dir: “ Aquest és Déu, poderós i diví en el seu Ser ... que ha desaparegut del món evangèlic modern!”^[1]. Leslie Newbigen, des de l´angle anglès, afegeix molt més sobre la mateixa cosa:” I de cop i volta vaig veure- escrivia- que qualsevol pot utilitzar el llenguatge del Cristianisme evangèlic, i tanmateix el centre era fonamentalment el mateix: la meva necessitat de salvació!”. I per això Déu és el recurs... i vaig veure que quasi bé el Cristianisme evangèlic podia fàcilment relliscar, pot esdevenir el meu centre i la meva necessitat de salvació i no la Glòria de Déu^[2]. I, Oh, haver relliscat. Quantes esglésies avui dia l´experiència dominant és l´apreciada càrrega de la Glòria divina?

En els seus dies J. Calvin va veure el mateix que Leslie Newbigen. A 1538, el Cardinal italià Sadolet va escriure al líder de Ginebra intentant recuperar-los per l´ Església Catòlica, després que s´haguessin convertit als ensenyaments reformats. Començava la seva carta amb una secció reconciliadora sobre l´apreciada vida eterna, abans d´iniciar les acusacions sobre la Reforma. Calvin li respongué en 6 dies la tardor de 1539. Aquest va ser un dels seus primers escrits i va estendre el seu nom com a reformista a través d´Europa. Luter el llegit i digué: “aquest és un escrit amb cap i peus. Gaudeixo que Déu animi aquests homes!”^[3].

La resposta de Calvin a Sadolet és important perquè descobreix les arrels de la disputa de Calvin amb Roma que definirà tota la seva vida- així com la forma d´aquesta conferència. Aquest assumpte no és, primerament, la justificació ni els abusos sacerdotals o la transsubstanciació o les oracions als sants o l´autoritat papal. Tot això arribarà per debatre. Però, a sota de tots ells, l´exemple fonamental de J. Calvin, des del principi fins al final de la seva vida, va centrar-se en la supremacia i la majestat de la glòria divina. Va veure en la carta de Sadolet la mateixa cosa que Newbigen veia en centrar-se en l´Evangelisme.

Vet aquí la resposta al Cardinal: el [vostre] zel per la gloria celestial [és] que mantenir l´home enterament devot a Ell mateix i no, fins i tot l´assumpte, el va despertar per la santificació del nom diví. En altres paraules, malgrat l´apreciada veritat de la vida eterna pot ser tan desviada com per desplaçar Déu com a centre u objectiu. I aquest va ser el punt de discussió de Calvin a Roma. Apareix en els escrits diverses vegades. Insistia i va dir a Sadolet que el que havia de fer- i Calvin l´animava a fer-ho tota la seva vida- és ” posar per davant [l´home] com a primer motiu de la seva existència, el zel per il·lustrar la Glòria de Déu!"^[4].

Crec que aquesta degué esdevenir un cartell adient de tota la vida i obra de Calvin- el zel per il·lustrar la Glòria de Déu. El significat essencial en la vida de Calvin i la seva missió és que ell s´envoltava i encobria una passió per la realitat absoluta i majestuositat de Déu. Això és el que vull mostrar-vos. Benjamin Warfield deia de Calvin: “ cap home ha tingut mai una sensació tan profunda de Déu com ell"^[5]. Aquesta és la clau de la vida i de la teologia de Calvin.

Geerhardus Vos, l´ Escola del Nou Testament a Princeton, demanà aquesta qüestió a 1891: “ Què hi ha en la Teologia Reformada que permeti a la tradició captar tota la plenitud de les Escriptures més que altres branques de la Cristiandat? Ell responia: ” Perquè la Teologia Reformada manté les Escriptures en les idea més profundament arrelada... aquesta idea arrelada que ens serveix de clau per descobrir el tresor més ric de les Escriptures era la preeminència de la Glòria divina en la consideració de tot el que ha estat creat"^[6]. Aquesta és la inquietud constant sobre la Glòria que dóna coherència a la vida i la tradició reformista que va seguir. Vostè diu que “ tot el lema de la Fe Reformada és aquest: l´obra de la Gràcia en el pecador com a mirall de la Glòria divina”^[7]. Emmirallar-se en aquesta glòria divina és el sentit de la vida de Calvin i del seu sacerdoci.

Quan Calvin va respondre a Sardolet la qüestió de la justificació, li deia: “ Vostè troba en la justificació per la Fe el tema més important i delicat en la controvèrsia entre nosaltres... Allà on se´n tregui el coneixement de la justificació, la glòria de Crist s´extingeix”^[8]. Per tant novament, vostès poden considerar l´assumpte fonamental. La justificació per la Fe es crucial. Però vet aquí una profunda arrel del perquè és crucial: La Glòria de Crist està en joc. Per això aquí novament podeu veure què és fonamental. La Justificació per la Fe ho és. Però existeix una raó profunda del perquè. La Glòria de Déu està en risc. Aquesta és sempre la qüestió bàsica de Calvin. Quina veritat i quin comportament “il·lustrarà la Glòria divina”?

Per a Calvin, la necessitat de la Reforma era fonamentalment aquesta: Roma “ ha destruït la Glòria de Crist de moltes formes- apel·lant als sants per intercedir quan Jesús Crist és un dels mediadors entre Déu i l´home; adorant la Verge María, quan Crist hauria de ser l´única adorat; oferint sacrificis constantment durant la missa, quan el sacrifici de Crist a la creu és complet i suficient"^[9], elevant la tradició a nivell de l´Escriptura i sempre fent de la paraula de Crist depenent de la seva autoritat per sobre de la paraula humana^[10]. Calvin en el seu “Comentari sobre els Colossencs”: “Com és que rebem moltes doctrines tan estranyes (Hebreus 13:9)?". I ell contesta: ”Perquè no apercebem l´excel·lència de Crist”^[11]. En altres paraules, l´important observador de la Bíblia ortodoxa a través de molts segles és una passió per la glòria i l´excel·lència de Déu en Crist. Quan el centre es desvia de Déu, tot va malament. Cosa que no opta bé per la fidelitat doctrinal durant el nostre dia centrat en Déu.

A més, unificar l´arrel de tots els calvinistes és la passió per mostrar la glòria de Déu en Crist. Quan tenia els 30 anys, ell descrivia un escenari imaginari de si mateix al final de la seva vida retent comptes a Déu, tot dient: “ La cosa [oh, Déu] que pretenc sobretot i per la qual he treballat tant diligentment, ha sigut la glòria de la divinitat i justícia....per a que pugui brillar més visiblement que la virtut i les benediccions de Déu... puguin demostrades completament"^[12].

24 anys més tard, persistint en la seva passió i els mateixos propòsits, i un mes abans de morir retia comptes a Crist (va morir al 54 anys) va dir en la seva darrera voluntat i testament: “ No he escrit res d´odi contra ningú, però sempre bàsicament he fonamentat que les meves creences fossin per la glòria de Déu”^[13].

Per això us plantejo una pregunta :” què passava a Calvin que el feia un home dominat per la Majestuositat divina? I quin tipus de sacerdoci va exercir en la seva vida?

La primera part de la vida de Calvin i la seva Conversió.

Permeteu-me portar-vos l´esdeveniment clau de la seva conversió abans dels 21 anys. Nascut el 10-juliol-1509 a Noyon (França); quan ell comptava 25 anys tot just començava a ensenyar la Bíblia a Wittemberg. No sabem res dels seus primers anys. Quan tenia 14, el seu pare va enviar-lo a estudiar Teologia a la Universitat de Paris, moment que començava la Reforma a Alemanya i coneixia la Teologia Medieval. 5 dies més tard ( quan Calvin tenia 19) el seu pare abandonar l´església. I va dir-li al seu fil que abandonés la Teologia i l´Estudi de les Lleis, la qual cosa va obeir abandonant-ho durant els 3 propers anys a Orleans i Bourges.

Durant aquests anys, Calvin va dominar el grec i va submergir-se en el pensament de Don Scoto, William Occam i Gabriel Biel, completant el curs de lleis. El seu pare va morir pel maig de 1531, quan Calvin tenia els 21 anys. Calvin va sentir-se lliure per passar de les lleis a l´amor; que va ser pels clàssics. Va publicar el seu primer llibre- “Un Comentari sobre Sèneca” a 1532 a l´edat del 23. Durant aquests anys va entrar en contacte amb el missatge i l´esperit de la Reforma, i cap al 1533, alguna cosa esdevinguè dramàtica en la seva vida.

Pel novembre de 1533, Nicholas Cop, un amic seu, sol·licitava la apertura del trimestre hivernal a la Univ. de Paris; va ser cridat pel Parlament per retre comptes sobre les seves doctrines luteranes. Va fugir de la ciutat on va esclatar una persecució general, nomenada pel rei Francesc” La maleïda secta luterana”. Calvin es trobava entre aquests fugitius. El contacte amb Cop va ser tan íntim que alguna sospita va recaure sobre Calvin, tot pensant que ell havia redactat el missatge lliurat per Cop. A les hores, Calvin ja havia creuat la línia. Es dedicava enterament a Crist i a la Causa de la Reforma.

Què havia passat? Calvin ens explica 7 anys més tard com va esdevenir la seva conversió. Ell descriu com havia estat lluitant per la fe cristiana amb zel:

“ quan va començar una forma de doctrina diferent, ningú que ens va treure de la professió cristiana, tornant cap les seves fonts... a la seva puresa original. Ofès per la novetat vaig escoltar, i, al començament, ho confesso, i resistí extremadament i apassionadament per dir que la meva vida havia estat ignorant i equivocada....

I al final vaig percebre como si la llum vingués sobre mi [ una frase vertadera davant el que posteriorment veurem] la mirada del qual m´havia obsessionat i quanta contaminació i impuresa havia assumit. Excessivament alarmant estant en la misèria que havia caigut ... com el deute contret, [jo] va seguir el meu assumpte en dedicar-me a la vostra forma [Oh, Senyor!] condemnant el meu passat, no sense greus gemecs ni llàgrimes^[14].

Déu va portar-me a una ràpida conversió i el meu cervell fins a un marc d´aprenentatge... Havent rebut algunes proves i coneixements de la vertadera divinitat, va ser engolit per un intens desig de progrés"^[15].

En què es basava la fe de Calvin que l´atreia tota la seva vida per mostrar-nos la glòria divina i la Majestuositat de Déu? Crec que la resposta és que Calvin de cop i volta, com ell deia, va veure i provar en les Escriptures la Majestuositat divina. I a partir d´aquest moment, Déu i la seva Paraula, tots plegats, varen ser tan poderosos i autènticament inqüestionables per a la seva ànima, que va esdevenir un servent lleial a Déu i a la seva paraula per la resta de la seva vida.

“El testimoni intern de l´Esperit Sant”

Cóm va esdevenir això és extremadament important i hem de considerar Calvin en si mateix en les “Institucions”, especialment en el Llibre I, capítols VII i VIII. Aquí lluita per que nosaltres pugen arribar al coneixement de Déu mitjançant les Escriptures. La seva resposta és la famosa frase: “ el testimoni intern de l´Esperit Sant”. Per exemple, ell deia, “ Les Escriptures seran prou suficients per salvar els coneixements de Déu només quan aquesta certesa es basi en una persuasió interna de l´Esperit Sant” (I, viii, 13). I així arriben dues coses juntes a Calvin que li donen: “salvar el coneixement de Déu”- les Escriptures i la persuasió interna de l´Esperit Sant”. Cap d´elles són suficients per salvar-se.

Però cóm es treballa actualment? Cóm ho fa l´Esperit Sant? La resposta no és que l´Esperit ens concedeixi la revelació afegida a la existent en les Escriptures^[16] però el que ens avisa, sobre tot des de la mort, és veure i provar la realitat divina de Déu en les Escriptures que reconeix com la paraula divina de Déu. Ell diu: “ El nostre Pare celestial, revelant-nos la seva Majestuositat [en les Escriptures] provoca respecte de Déu cap les Escriptures més enllà de les controvèrsies" (I, viii, 13). Vet aquí la clau de Calvin: el testimoni de Déu cap les Escriptures és la revelació immediata, inabastable que ens il·lumina la ment sobre la majestuositat divina, manifestada per les pròpies Escriptures.

Tornat sobre aquesta descripció una i altra vegada del que succeeix en arribar a la fe podeu veure referències de la Majestuositat divina, revelada en les Escriptures, i reivindicades en les Escriptures. I així en rebre el dinamisme de la seva conversió s´encén la passió central de la seva vida.

Estem ara al començament d´aquesta experiència. Si aprofundim una mica més, veurem clarament perquè la seva conversió va acabar en una tal “ constància invencible” en la seva fidelitat permanent de Calvin vers la majestuositat de Déu i la veritat de la seva Paraula. Vet aquí les paraules que ens portaran a aprofundir.

Més enllà d´estar il·luminat per la força [de l´Esperit] no creiem per nosaltres mateixos [destaqueu això!] ni per cap altre judici que les Escriptures són de Déu; però per sobre del judici humà afirmen certament ( ustament como si miressin per sobre la majestuositat divina en si mateixa) que ella ens arriba de la boca de Déu mitjançat la Paraula de Déu (I, vii, 5). Això és gairebé inexplicable. Ell deia que la seva convicció sobre la majestuositat de Déu en l´Escriptura no resta en el judici humà ni tant sols el seus. Què vol dir? Cóm he lluitat amb això, les paraules de l´apòstol Joan han enviat la llum més útil sobre allò que Calvin intenta explicar-nos?; vet aquí les paraules claus de Joan: 5:7-11:

“ I aquest és l´Esperit que manté el testimoni, perquè l Esperit és la veritat.... Si rebem el testimoni dels homes, el testimoni de Déu, l´Esperit és gran; el testimoni de Déu és aquest: que Ell ha donat testimoni del seu Fill.. i testimoni és aquest que Déu ens dona la vida eterna i la Vida en el Seu Fill”.

En altres paraules que: “ el testimoni de Déu és el testimoni interior de l´Esperit, és més gran que qualsevol ésser humà- inclòs penso que Joan voldria dir en aquest context, el testimoni del nostre propi raonament. I quin és aquest testimoni de Déu? No és tracta només d´una paraula provinent del nostre propi raonament per reflexionar, ja que la nostra convicció vindria de la reflexió. Què és doncs? El vers 11è és la clau: “ que el testimoni de Déu és que Déu ens ha donat la vida”. Intento que Deó ens demostri la seva realitat i la del seu Fill i de la seva Paraula donant-nos la vida des de la seva mort de manera que rebem vida de la seva majestuositat i el coneixem per la seva Paraula. En aquest moment no tenim les causes de les premisses vers les conclusions, veiem que estem desperts i no existeix cap raonament humà sobre el que basar-se. Quan Lázaro va ressuscitar de la tomba per la seva veu, o el testimoni de Crist, nosaltres sabem sense raonaments que ell estava viu i que aquest crit el va despertar“.

Aquesta és la manera que J. I. Packer explica això:

El testimoni intern de l´Esperit en J. Calvin és la tasca d´il·luminació mitjançant la qual el testimoni verbal, s´obren els ulls cecs de l´Esperit i es reconeixen les realitats divines i es mantenen pel que són. Aquest reconeixement que comentava Calvin és tan immediat i no analitzable com el color, el gust o un sentit físic- un esdeveniment sobre el que no hi ha res a dir quan ens arriba un estímul adequat present i quan coneixem el que ha succeït”^[17].

Per tant en aquests primers 20 anys de Calvin va experimentar el miracle d´obrir els seus ulls cecs per l´ Esperit de Déu. I el que va veure immediatament, sense la cadena de raonament humà, eren 2 coses que varen definir la seva vida: la majestuositat de Déu i la Paraula divina. Aquest paraula intervingué la majestuositat i la majestuositat reivindicà la Paraula. A partir d´aquí volia ser un home enterament dedicat a demostrar-nos la majestuositat de Déu mitjançant la Paraula Divina.

Les Institucions, després Ginebra

Quina forma va agafar aquest sacerdoci? Calvin coneixia el que necessitava. Volia gaudir de la comoditat literària per promoure la Reforma de la Fe com un llibre escolar^[18]. Això que pensava que la naturalesa li havia atorgat. Però els plans divins eren completament diferents – com els que té per qualsevol de nosaltres.

Desprès d´escapar de Paris i d´haver abandonat definitivament França, va passar el seu exili a Basilea (Suïssa) entre els anys 1534-46. Per passar aquest temps, “ dedicant-se a l´estudi de l´hebreu^[19]. Pel març de 1536, va publicar la primera edició de Institucions, que es va allargar fins a 1559. I nosaltres pensem que no era un simple exercici acadèmic. Anys més tard ell ens diria:

“Però oh, mentre estic a Basilea, coneix poca gent, molts creients i sants moren cremats a França. ... em va semblar que, al menys que m´oposés [ els agents] amb totes les meves capacitats, el meu silenci no pot ser per covardia ni traïció. Aquesta va ser la consideració que m´ha induït a publicar “ Les Institucions de la Religió Cristiana” ... van ser publicades amb el desig de que els homes poguessin conèixer quina era la Fe mantinguda per aquests a qui vaig veure difamats i malintencionats.

Quan tingueu a l´abast mà les “Institucions” de J. Calvin, recordeu que la Teologia per ell va forjar-se en la carn cremada, i que Calvin no podia sentir-se indiferent, sense fer cap esforç per vindicar la fe i a Déu per aquells que patien. Crec que actualment haurien de millorar la Teologia si estiguessin en joc el que diem.

A 1536 França va concedit una amnistia als qui havien fugit. Calvin va tornar, va organitzar els seus assumptes, i va sortir, portant-se el seu germà Antoine i la seva germana Maria amb ell. Va intentar arribar a Estrasburg per continuar amb la seva producció literària i tranquil·la. Va escriure més tard a un amic: “ He après de la experiència que no podem veure més enllà del que tenim davant nostre. Quan em vaig prometre una vida fàcil i tranquil·la, el menys esperat estava a l´abast "^[20]. La guerra entre Carles V i Francesc va acabar en moviments de tropes que bloquejaven la ruta a Estrasburg i Calvin va haver de tornar a Ginebra. Retrospectivament ú ha d´ admirar la providència divina que hauria de disposar d´exèrcit per col·locar els seus pastors on calia.

La nit que va romandre a Ginebra va conèixer W. Farel, el ferotge cap de la Reforma en aquella ciutat, i es varen trobar. Va ser una trobada que canvià el curs de la història, no només a Ginebra sinó també el món sencer. Calvin ens ho explica en el seu prefaci dels Salms:

“ Farel que havia actuar zelosament per progressar en l´Evangeli, immediatament va aprendre que el meu cor es disposava als estudis privats, el desig del qual era mantenir-me allunyat d´altres objectius i trobar que no aconseguia res mitjançant les peticions, va procedir a imprecar que Déu maleiria la meva jubilació i que la tranquil·litat dels estudis que havia començat, si em negava i rebutjava prestar-li atenció, quan la necessitat era urgent. Mitjançant aquesta imprecació, estava tan aterrit que vaig desistir de fer aquest viatge que havia començat”^[21].

El curs de la seva vida havia canviat irrevocablement. No només geogràficament sinó també vocacionalment. Mai Calvin havia aconseguir treballar en el que ell nomenava “ la tranquil·litat dels estudis”. Des d´ara i endavant cada pàgina dels 48 volums i tractats, dels sermons, comentaris i cartes escrites que havien copejat la seva responsabilitat pastoral.

Va prendre responsabilitats a Ginebra primerament com a Professor de les Sagrades Escriptures i durant 4 mesos va treballar com a predicador a l´església de St. Pere- una de les tres parròquies de 10.000 persones a la ciutat de Ginebra.

En el Consell municipal no estaven satisfets amb Farell ni amb Calvin perquè no varen acceptar els seus desitjos. I foren advertits a l´abril de 1538.

Calvin va respirar una estona i pensar que Déu el rellevava de la seva tasca pastoral per poder dedicar-se als seus estudis. Però, quan Martin Bucer va conèixer la disponibilitat de Calvin, va fer el mateix per portar-lo a Estrasburg, com havia fet Farrel a Ginebra. Calvin va escriure que “ el servent més excel·lent de Crist, M. Bucer, va servir-se d´una mena de demostració i de protesta com la de Farrel, abans de tornar a un nou lloc. Alarmat per l´exemple de Joan, establert abans, vaig continuar la tasca d´ensenyament" ^[22]. Aquesta era, accedir a marxar cap a Estrasburg i ensenyar. De fet, 3 anys Calvin va treballar com a predicador pels 500 refugiats a Estrasburg, igual que l´ensenyament del N. Testament. I va escriure també el primer comentari, sobre els Romans, publicant la 2a edició revisada d´ Institucions.

Potser la providència més important durant aquets 3 anys a Estrasburg va ser cercar esposa. Varies vegades s´aproparen a Calvin. Tenia 31 anys i havia diverses candidates. Calvin havia comentat a Farrel que la necessitava: “Només la bellesa que m´enlluerna és que: sigui casta, no massa bonica o fastigosa, estalviadora, pacient i que s´encarregui de la meva salut”^[23]. Parker comentava: ” L´amor romàntic sembla no tenir lloc en el seu caràcter!”.... A pesar d´això l´ambient va portar-lo a un matrimoni feliç^[24]. Penso que Parker s´equivocava sobre l´amor romàntic”: (veure mes endavant sobre la mort de Idelette). Però ell es referia a una vídua anabaptista, anomenada Idelette Stordeur que s´havia integrat a la congregació calvinista amb el seu marit Joan.. A la primavera de 1540, Joan va morir de pesta i aquell 6 d´agost de 1549 es casaven. Ella va aportar els seus 2 fils a la llar de Calvin: 1 noi i 1 noia.

Mestre tant tornava a Ginebra, el caos feia que el Consell Municipal de la ciutat pensessin desprès de tot que ni Calvin ni Farrel eren tant dolents. El 1r de Maig de 1541, el Consell de la Ciutat va rescindir la prohibició contra Calvin i va fer que el consideressin home de Déu. Va ser una agonitzant decisió de Calvin qui pensava que la seva vida a Ginebra estava plena de perills i controvèrsies. Al començament de la tardor va dir a Farrel que ell preferia no anar “ perquè que no mano, ofereixo el meu cor com un veritable sacrifici al Senyor"^[25]. Aquest va esdevenir el lema de Calvin que figura en el seu emblema, incloent una mà que estenia un cor cap a Déu, amb l´ inscripció, puntual i sincer (“puntualment i sincerament”).

El dimarts, 13 de setembre de 1541, va entrar a Ginebra per segona vegada per treballar a l´església fins la seva mort, 27-maig- 1564. El seu primer fill, Jaume, nascut al 28-juliol-1542 va morir 2 setmanes després. Ho contava així al seu amic Viret: “ El Senyor m´ha provocat un greu i amarg dolor amb la mort del meu fill petit. Però Ell és com un Pare i sap que el que convé els nens”^[26]. Aquesta és el tipus de submissió que la poderosa ma divina que Calvin es rendirà en totes les incomptable proves”. Idelette no va sentir-se bé. Varen tenir 2 infants més que també varen morir o tot seguit de néixer. També Idelette va morir el 29-maig de 1549, probablement de tuberculosi. I Calvin tornar a escriure a Viret: “

Vostè coneix bé quan tendre o quasi tou és el meu pensament. No he tingut un poderós auto control, ni puc estar així molt de temps. I sincerament, el meu no és una font normal de sofriment. He perdut la millor companyia de la meva vida, una amb qui, si hagués estat ordenat, hauria pogut compartir no només la meva pobresa sinó també fins i tot la meva mort. Durant la seva vida va ser l´assistent fidel del meu ministeri. Des d´ella mai havia experimentat el mínim obstacle. No tenia cap problemes durant la seva malaltia, sinó que estava molt més neguitosa sobre els infants que sobre ella mateixa. I quan jo temia que les seves preocupacions pugessin alterar-la, vaig tenir ocasió 3 dies abans de la seva mort, de comentar-li que jo assumiria tots els deures vers els seus fills"^[27].

Calvin mai més va tornar a casar-se. I així va ser. El ritme que portava mai hauria deixat massa temps disponible per a ella ni els seus fills. El seu conegut, Colladon, que vivia també a Ginebra durant aquests anys, descriu així la seva vida:

“ Calvin, per part seva, mai perdia el temps en absolut, treballant per sobre de les seves possibilitats. Predicava normalment un dia per setmana [ i dues cada diumenge, amb un total de 10 vegades cada quinze dies]. Cada setmana llegia 3 vegades la Teologia... Era al Consistori quan calia i feia totes les objeccions. Cada divendres, l´estudi de la Bíblia.. que afegia després que el seu líder havia fet les declaracions, al menys com una conferència... mai va fallar en visitar els malalts, en advertiments privats, o consells i la resta de incomptables assumptes sobrevinguts de l´exercici normal del seu ministeri. Però, al costat d´ aquestes tasques, s´encarregava dels creients a França, en l´ensenyament, l´exhortació, aconsellant-lo o consolant-los mitjançant les cartes si eren perseguits o intercedint per ells. Tot això no el va aturar d´anar a treballar en el seu despatx especial i compondre obres magnífiques i útils"^[28].

La constància invencible en el Ministeri

Ell era, tal com ens deia W. Musculus: “un arc sempre preparat”. D´alguna manera semblava parar atenció a la seva salut. Colladons deia: ” passava molt d´anys amb un sol àpat al dia i mai prenia res entre hores... Aquestes raons eren la causa per controlar la debilitat del seu estomac, les migranyes que va patir i la seva constant abstinència ^[29]. Però, pel altra banda, no aparentava prestar molta atenció a la seva salut i treballava matí i nit, sense gaires descansos. Podeu sentir les directrius en les seves cartes a Falais a 1546: A banda del sermons i les lectures, ha passat un mes durant el qual no he fet res, i passo vergonya de viure tan inútilment”^[30]. Només 20 sermons i 12 lectures en aquest mes!

Per descriure la seva fèrria constància, afegir que al pla del seu treball era ” les constants malalties” que va patir^[31]. Va descriure al seu metge a 1564, al 53 anys, el seu còlic i hemorràgia de sang, la malària i la gota i “els excrements resultants de les hemorroides”^[32]. Però el pitjor de tot semblava estar en els càlculs renals que no pal·liava amb cap sedatius.

“[Elles] em proporcionen un dolor específic.... de llarg sense dolors estranys vaig expulsar un càlcul que en certa manera va mitigar els meus patiments, però tal era la seva grandària que varen agredir el canal urinari seguit d´una hemorràgia. Només vaig aturar-la injectant-me una xeringa de llet”^[33].

Al nivell màxim d´aquesta pressió i patiment físic raurien les amenaces contra la seva pròpia vida: ” no es quedava al marge dels crits de la multitud del carrer [a Ginebra] amenaçant amb llençar-me al riu i cremar les meves ferides"^[34]. En el seu llit de mort Calvin va explicar als pastors presents: “ visc aquí entre disputes constants. He estat víctima de continues burles durant una tarda la meva porta va rebre 40-50 tirs d´un arcabús [una pistola molt llarga]"^[35]. En una carta a Melanchon a 1558 l´escrivia que la guerra esdevenia imminent en la regió i que les tropes enemigues eren a punt d´arribar a Ginebra en menys de mitja hora.” A les hores vostè pot concloure” deia “no només hem d´exilar la por, sinó també que totes les varietats de morts properes per causa religiosa no estalvien cap barbaritat”^[36].

Una de les espines més persistent del costat de Calvin eren els Llibertins de Ginebra. Però, vet aquí que la seva perseverança va ser exitosa d´una forma destacada. En qualsevol ciutat d´Europa els homes mantenien el control. Quan Calvin va començar el seu ministeri a Ginebra a 1536, al 27 anys, havia una llei que deia que només els homes podien mantenir el poder[37]. Inclòs després que Calvin hagués predicat com a pastor en l´Església de St. Peter durant 15 anys, la immoralitat era una plaga, en l´església també. Els Llibertins abusaven dels seus privilegis. Per ells “ la Comunió del Sants” volia dir la possessió de bens, cases, cossos i dones. Per tant ells practicaven l´adulteri i eren concessius en la promiscuïtat sexual en nom de la llibertat cristiana. Al mateix temps predicaven el dret a participar de la Taula del Senyor^[37].

La crisi de la comunió va aparèixer a 1553. El benefactor més famós es deia Berthelier que va ser perdonat pel Consell de l´Església i assistí al Sant Sopar, però va apel·lar aquesta decisió del Consistori de la Ciutat que va prohibir aquesta llei. Això va provocar una crisi a Calvin que no pretenia cedir a l´autoritat el dret de excomunió ni admetre´ls al Sant Sopar.

Aquest exemple, com sempre, era la Glòria de Déu. Va escriure a Viret: “ Jo... em vaig prometre que resoldria trobar la mort més que profanar el Sant Sopar de Déu... Abandonaré el meu ministeri si he de patir l´autoritat del Consistori en trepitjar i incloure el Sant Sopar en aquestes burles tan enutjoses”^[38]. Va ser un moment important per la Reforma de la Fe a Ginebra.

Va fer el sermó, es varen oferir les oracions, i Calvin, baixant del púlpit, va col·locar-se al costat dels membres de la taula de combregar. Varen consagrar el pa i el vi i estava preparat per distribuir-les entre els assistents. De cop i volta una presa va apropar-ser als reunits d´Israel envoltant l´altar de combregar... Calvin va envoltar la sagrada copa amb els seus braços per protegir-lo del sacrilegi mentre feia sentir la seva veu a tot l´edifici:

“ Aquestes mans poden cruixir, aquests braços poden rebutjar-se la meva vida pressa, la meva sang és vostra, i pot versar-se però mai me forçaran a donar objectes sagrats per profanar-se i deshonorat la Taula de Déu”. “Després d´això”, diu Beza, el primer biògraf de Calvin, “la resta de la cerimònia va transcórrer en un silenci absolut sota la gran sorpresa dels tots els assistents, com si la Deïtat en si mateixa es fes present entre ells"^[39].

El moment oportú d´esmentar totes aquestes desgràcies a Ginebra és per exposar la constància invencible de J. Calvin en el seu ministeri pel qual Déu l´havia cridat. Ens preguntem que li va passar a Calvin per ser un home tan savi per la majestuositat de Déu? I quina mena de ministeri va desenvolupar en la seva vida? Responem a la primera qüestió explicant que Calvin experimentà un testimoni sobrenatural de l´Esperit cap la majestuositat de Déu en les Escriptures adintre seu. A més, qualsevol pensament, escrit i ministeri estaven adreçats a il·lustrar la majestuositat i Glòria de Déu. Ara contestaré la segona part d´aquesta qüestió: quina mena de ministeri va desenvolupar? Una part d´aquesta resposta ja s´ha donat: “ que va fer per exercir un ministeri d´ increïble fermesa- el qual jo he anomenat, utilitzant les paraules de Calvin: “d´invencible constància”^[40].

Però això és només mitja resposta. Va ser un ministeri interior sobrenatural de la paraula divina. La constància era el centre, la exposició de la paraula divina.

Calvin havia observat la majestat de Déu en les Escriptures. Això va persuadir-lo que les Escriptures eren la vertadera paraula de Déu. Ell deia: “ Retrem les Escriptures la mateixa reverència que a Déu, perquè només prové d´Ell i no hi ha res de l´home barrejat amb ella”^[41]. Les seves experiències li havien mostrat que “ la prova més gran de l´Escriptura deriva en general del fet que Déu ens parla personalment"^[42]. Aquestes veritats porten a Calvin a una conclusió inevitable. Des que les Escriptures són la veritable veu de Déu i que elles mateixes a més es reconeixen com revelació de la majestat divina, i des que la majestat i glòria de Déu són la raó d´existir, això significa que la vida de Calvin esdevindria marcada per l´invencible constància en exposar les Escriptures.

Tot era explicar les Escriptures

Va escriure tractats, la gran obra de Institucions, comentaris ( sobre tot els llibres del Nou Testament, excepte la Revelació, a més sobre el Pentateuc, els Salms, Isaïes i Josuè) va fer conferències sobre la Bíblia (moltes d´elles varen publicar-se com a comentaris virtuals) predicava 10 sermons diaris quinzenalment. Però per damunt de tot sempre l´exposició de les Escriptures. Dillenberger deia: “ [Calvin] va assumir tota la seva tasca teològica^[43]. En la seva darrera voluntat i testament deia: “ m´he dedicat, en els meus sermons, escrits i comentaris, a predicar la paraula purament i insistentment, ple de fe per interpretar les Sagrades Escriptures^[44].

Cada cosa era l´exposició de les Escriptures. Aquests era el ministeri desprès de veure la majestat de Déu en les Escriptures. L´Escriptura era absolutament primordial perquè eren la Paraula divina i perquè tenia com a tema vertader la majestat i glòria divines. Però, per sobre d´aquestes tasques de exposició, predicar era lo més. Emile Doumerge, el primer biògraf de J. Calvin amb 6 volums sobre la seva vida, deia, quan pujava al púlpit de J. Calvin per commemorar el 400 aniversari del seu naixement: “ El que me sembla de Calvin és ser el real i autèntic Calvin, l´únic que explica els altres: Calvin, el predicador de Ginebra, modelat per les pròpies paraules de l´esperit de la Reforma del segle 16è^[45].

Els sermons de Calvin eren d´una manera des del començament fins al final: exposava un llibre de la Bíblia un darrere l´altre. Mai va abandonar aquesta forma de predicar durant al menys 25 anys del seu ministeri a St. Peter de Ginebra- amb excepció d´una gran festivitat i ocasions especials: “ Un diumenge va agafar un Nou Testament, excepte alguns les tardes dels diumenges. Durant la setmana ... sempre es dedicava a l´Antic Testament"^[46]. Les gravacions mostraven poc més d´una dotzena d´excepcions durant l´any cristià. No ignorava els Nadals ni les Pasqües en seleccionar els seus textos^[47].

Per donar-vos una idea de l´extensió del púlpit de Calvin, començava les series en el Llibres dels Fets, el 25- 1549- i acabava al maig de 1554. Després dels Fets seguia per les Epístoles cap els Tessalònics (46 sermons), els Corintis ( 186 sermons) pastorals ( 86 sermons) Gàlates (43 sermons) Efesis (48 sermons)- fins maig de 1558. Es va tallar durant una malaltia. Durant la primavera de 1559, va començar amb l´Harmonia dels Evangelis que no va acabar amb la seva mort, al maig de 1564. Durant aquesta setmana d´aquesta estació, va fer 159 sermons sobre Job, 200 sobre el Deuteronomi, 353 sobre Isaïes, 123 sobre el Gènesis i així....^[48].

Una de les il·lustracions més clares durant una elecció semi-lliure per part de Calvin va ser el fet del Dia de Pasqua, 1538, que, després de la predicació, va tornar de l´Església de St. Peter, advertit pel Consell de la Ciutat. Va tornar pel setembre de 1541- 3 anys més tard- iniciant l´exposició d´un nou versicle^[49].

El perquè d´aquesta notable compromís amb l´exposició seqüencial dels seus sermons? Voldria mencionar 3 raons. Tant vàlides actualment com en el segle XVI:

Primerament, Calvin creia que la Paraula de Déu era una llum estreta de les esglésies. Deia en el seu propi testimoni personal: “ aquest paraula, que he d´explicar a tota la gent com una llum, va ser estreta fora i fins i tot suprimida.... Ara, Oh Senyor, el que resta és un desgraciat com jo ... però us suplico que no em jutgeu segons [els meus] errors de terrible abandonament de la vostra paraula en la vostra extrema bondat que m´heu lliurat"^[50]. Calvin va reconèixer que la continua exposició dels Llibres Bíblics eren la millor manera de superar el temible abandonament de la Paraula Divina.

Segona: Parker diu que Calvin temia horrorosament aquells que predicaven les seves idees pròpies des d´un púlpit. Ell deia: “ quan pujo al púlpit, no us vull transmetre els meus somnis ni fantasies”^[51]. Ell creia que amb aquestes exposicions de les Escriptures com un tot, estretiria la relació amb tot lo que Déu volia dir-nos, no només el que podria dir-nos.

Tercera, i aquesta completa el cicle des del principi, on Calvin veia la majestat divina en les seves paraules- creia amb tot el seu cor que la Paraula de Déu era per suposat la Paraula de Déu, i tota inspirada, profitosa i enlluernadora amb la llum de la Glòria divina. En el sermó nº 61 del Deuteronomi apostava:

“ Deixeu els pastors que gosin totes les coses mitjançant la paraula de Déu... Permeteu- los concentrar tots els seus poders, glòria i la excel·lència del món per obeir la divina majestat d´aquesta paraula. Permeteu –los gaudir d´això a tots, des del més alt al més baix. Permeteu-los construir el cos de Déu. Permeteu destruir el regne de Satan. Permeteu-los pasturat les ovelles, matar els llops, instruir i exhortar la rebel·lió. Permeteu-los comprometre´s i deixar els trons i llamp, en cas necessari, i fer-ho tot d´acord amb la paraula de Déu”^[52].

Las frase clau aquí és:” la divina majestat d´aquesta paraula”. Aquest era l´exemple arrelat per a Calvin. Com ell podia mostrar-nos a Ginebra i a tota Europa i a tota la història la divina majestat? Ell responia que amb tota una vida constant de predicació. No havia cap millor manera de manifestar tota la glòria divina i la majestat del seu ser que estenent la paraula divina en el contexts de la predicació pastoral al seu ramat.

La meva convicció és el perquè la predicació rau l´esdeveniment central de la vida de l´Església des de fa 500 anys, després arribar la premsa escrita, la radio i la TV, les cassets i DVD´s i informàtica. La paraula divina és sobre tot la majestat de Déu i la seva Glòria. Aquest és l´exemple més clar del seu ministeri. I, fins i tot la majestat i glòria de Déu en les seves paraules puguin conèixer-se pel seu consell en veu baixa, xiuxiuejant al costat de la cama d´un sant moribund, existeix en això alguna cosa que crida la exposició exultant. Per això predicar mai s´acabarà. I centrar-se radicalment en Déu sempre provocarà una gran fam de predicadors de Déu. Si Déu és: “ Sóc el que sóc”... el gran Déu que Calvin va trobar en les extenses Escriptures, absoluta, sobirana, misteriosa i tot gloriosa majestat divina, que sempre seran predicades, perquè, quant més coneixem a Déu, aquest Déu és més important, més el sentirem, no serà analitzat ni explicat, sinó aclamat, anunciat i expositivament exultat.

Apèndix

La barbàrie mundial de Calvin – El cas de Michael Servet

L´Europa en què J. Calvin havia nascut, el 10-juliol-1509, era espantosa i immoral i un lloc salvatge per viure. No existia claveguerams o els canons d´aigua ni la central tèrmica o la refrigeració, els antibiòtics, ni la penicil·lina ni l´aspirina, ni les operacions d´apendicitis o la novocaïna dental per les extraccions o la llum elèctrica (per estudiar a les nits), l´aigua calenta, els WC., o els lavabos, o les rentadores ni assecadores, els bolígrafs o màquines d´escriure, els aparells d´informàtica i els motors de cap classe. La vida era horrible.

Calvin, com altres d´aquets temps, patia molèsties constantment" ^[53]. Va descriure al seu metge a 1564, al 53 anys, el seu còlic i expulsió de sang, la malària i la gota i “els excrements resultants de les hemorroides”^[54]. Però el pitjor de tot semblava estar en les càlculs renals que no pal·liava amb cap sedatius.

“[Ells] em proporcionen un dolor específic....de llarg no sense dolors estranys vaig expulsar un càlcul que en certa manera va mitigar els meus patiments, però tal era la seva grandària que varen ferir el tub urinari seguit d´una hemorràgia. Només vaig aturar-la injectant-me una xeringa de llet”. La meva vida sedentària degut a la gota en el peu em treu totes les esperances de curar-me. No puc muntar a cavall degut a les hemorroides^[55].

La vida pot esdevenir miserable físicament, i empitjora socialment: “ No estic familiaritzar amb els crits lluny de casa [a Ginebra] amenaçant-me amb llençar-me al riu o disparar els seus mosquetons"^[56]. En el seu llit de mort deia els pastors reunits el 28- abril- 1564: “ he viscut sempre entre constants víctimes. He hagut d´afrontar un atac saludat durant tota una tarda davant la meva porta amb 40-50 dispars d´un arcabús [fusell llarg]"^[57].

La vida no només era horrible, immoral. A cada ciutat d´Europa manaven els homes. I quan Calvin va començar el seu ministeri a Ginebra a 1537 als 27 anys existia una llei que deia que “ només els homes podíem manar”^[58]. Després del sermó de Calvin com a pastor en la església de St. Peter durant 15 anys, la immoralitat era una plaga, inclús en l´església, especialment en la forma anomenada “Llibertins”. Eren la mateixa versió de Corint però en el segle XVI que s´excedien en els seus permisos. “ Per “ Comunió dels Sants” entenien la possessió dels bens, de les cases, dels cos i de les dones. Per tant practicaven l´adulteri i eren concessius en la promiscuïtat en nom de la llibertat cristiana. A la vegada que demanaven participar en la Taula del Senyor^[59].

No només eren temps horribles i immorals. També bàrbars. És important considerar com Calvin no podia defugir del seu temps. I descriu en una carta la crueltat especial a Ginebra: ” Una conspiració d´homes i dones han descobert darrerament en el període de 3 anys, que han estès [intencionadament] la plaga per la ciutat, mitjançant un dispositiu entremaliat que desconec”, “ El resultat d´això va ser que 15 dones varen ser cremades a la foguera”.. “alguns homes- deia- “ han estat castigat més severament; algun s´han suïcidat a la presó, mentre 25 eren retinguts a la presó, les conspiracions no acabaven ... per omplir les portes amb els seus productes verinosos"^[60].

Aquesta mena de castics apareixien en l´horitzó no només pels criminal, sinó per a tots els reformadors. Calvin va ser expulsat de casa seva, França, sota una amenaça de mort. Els següents 20 anys, ell agonitzava sobre els màrtir d´allà, va escriure a alguns d´ells. A 1552, 5 pastor joves, arrestats a Suïssa, varen tornar com a missioners a França on foren arrestats. Calvin els va escriure sota el seu judici. Varen ser condemnats a mort a la foguera: “ Preguem- escrivia- que sigui glorificat Ell mateix més i més per la vostra constància i que Ell pugui, pel confort del seu Esperit, endolcir i endreçar tot el que sigui amarg per la carn i absorbit pels vostres esperits en Ell mateix, que contemplant la corona celestial, pugueu estat preparats sense retrets per abandonar totes les pertinences d´aquest mon"^[61].

En una carta a Melanchon el 19-novembre-1558 l´escrivia que la guerra esdevenia imminent en la regió i que les tropes enemigues eren a punt d´arribar a Ginebra en menys de mitja hora: ” A les hores vostè pot concloure” deia” no només hem d´ exiliar la por, sinó també que totes les varietats de morts ens són properes per causa religiosa que no estalvia cap barbaritat”^[62]. Calvin va viure en una etapa de gran crueltat, i diàriament amb la mort per malaltia o tortura agonitzants- sense cap esperança de calmants. Eren temps horribles, immorals i de barbàrie.

Aquest ambient va provocar a Calvin l´ aïllament més gran i pitjor. El millor va ser escriure “ les Institucions de la Religió cristiana” i el pitjor la condemna de l´heretge, Miquel Servent, a la foguera a Ginebra.

Les ”Institucions” varen publicar-se al mars de 1536 quan Calvin tenia 26 anys. Mitjançant 5 edicions i extensió fins que varen tenir la forma actual en l´edició de 1559. Si això és tot el que Calvin va escriure- en altres paraules no només 48 volums – l´hauria convertit en el primer teòleg de la Reforma. Això no va ser només per raons merament acadèmiques. Vet aquí perquè va escriure això, després de fugir de França i amagar-se a Basilea:

“ Però, ai! Estic amagat a Basilea i conec poca gent, molts fidels i persones santes han estat cremades a França ... em semblava que, al menys m´oposés a ells [els agents] amb tota la meva capacitat, el meu silenci no hauria sigut reivindicat des de la responsabilitat de la covardia i la traïdoria. Aquesta és la consideració que m´ha induït a publicar l´obra de “ Les Institucions de la Religió cristiana”... han estat publicades amb l´únic desig dels homes que puguin conèixer quina és la fe mantinguda per aquests que vaig veure bàsicament difamant^[63].

La barbàrie dels temps en contra de la fe era tan forta a França que va impulsar Calvin a escriure la primera edició de les “ Institucions”.

Però existia la mateixa barbàrie de la que no va poder desvincular-se ell mateix. Miquel Servent era un metge espanyol, un advocat i teòleg. La seva doctrina de la Trinitat no era ortodoxa- i s´oposaven tant els catòlics com els Protestants d´aquells temps. A 1553 va escriure les seves opinions i va ser arrestat pels Catòlics de França. Però, sortosament, va aconseguir escapar a Ginebra. Va ser arrestat allà i Calvin va defensar la seva causa. Va ser sentenciat a mort. Calvin va demanar una execució ràpida però va ser cremat a la foguera el 27-octubre- 1553^[64].

Això va desgastar tant el nom de Calvin que ningú volia sentir els seus ensenyaments. Però no està gens clar per molt de nosaltres, que trobant-se en el ben mig d´aquestes circumstàncies, haurien superat aquells moments ^[65]. Melanchton era el soci gentil i tebi de M. Luter a qui Calvin va conèixer i estimar. Va escriure sobre el tema de Servent: “ Estic d´acord amb la vostra opinió i declaro que els magistrats varen fer justícia condemnant a mort el blasfem "^[66]. Calvin mai va obrir un despatx civil a Ginebra^[67], però va exercir totes les seves influències com a pastor. Inclús, en aquesta execució, les seves mans estaven tacades de sang de Servent com David amb la d´ Uriah.

Això fa important la confessió de Calvin al final de la seva vida. El 15 d´abril de 1564, un mes després de la seva mort, va cridar els seus magistrats de la Ciutat a la seva habitació i va adreçar-los aquestes paraules:

“ Amb tota la meva ànima rep la pietat que Déu ha exercit sobre mi mitjançant Jesús Crist, expiant els meus pecats per la seva mort i la passió, que d´aquesta manera satisfai tots els meus crims i faltes, embrutant-los del seu record... Confesso els meus errors en desenvolupar la meva pròpia missió, i no el tinc ni a Ell, ni la seva bondat il·limitada, ajudant-me, tot aquell zel esdevindria fugaç i va.... Per tots aquests motius, testifico i declaro que no confio en cap altra garantia per la meva salvació que en aquesta, en concret ... que, com que Déu és el meu pare pietós, em reconeixerà com un pare, que sap que sóc un miserable pecador ^[68].

T. H. L. Parker deia que: “ell mai havia mantingut la baralla de la fe amb les armes del món"^[69]. No sabem si Calvin va arribar a aquesta conclusió abans de morir. Però el que si coneixem és que Calvin es reconeixia com “un miserable pecador “ l´única esperança del qual en “ veure tots els seus crims” era la pietat de Déu i la sang de Jesús.

Aquells temps eren horribles, immorals i bàrbars, i van tenir un efecte contaminants sobre cadascú, igual que nosaltres ho estem pels dimonis del nostre temps. Els seu missatges cecs i els seus mals poden ser diferents dels nostres. Podem veure que cada cosa que ells veien és la mateixa que la nostra ceguesa. Podríem comentar que ells no haurien actuat d´aquesta forma sota aquelles circumstàncies i així extraure la conclusió que no tenen res a ensenyar-nos. De fet, el que necessitem probablement dir que alguns dels nostres mals, els que ignorem, són tant cecs, de la mateixa manera que ho eren en aquells temps, i les virtuts que van manifestar en aquella època les mateixes que probablement necessitem ara. En la vida i el ministeri de J. Calvin existia un centre en Déu, una fidelitat a la Bíblia i una constància fèrria. Sota la misericòrdia d´un Déu pietós uns pecadors miserables que farien be en escoltar i aprendre.

1. ↑ David Wells. No Place for Truth, [Sense lloc per la veritat] (Grand Rapids: Wm. B. Eerdmans, Pub. Co., 1993), p. 300.
2. ↑ Quoted in Tim Stafford, "God's Missionary to Us," [La missió de Déu sobre nosaltres] Christianity Today, Dec. 9, 1996. Vol. 40, No. 4, p. 29.
3. ↑ Henry F. Henderson, Calvin in His Letters, [Calvin en les seves cartes] (London: J. M. Dent and Co., 1909), p. 68.
4. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His Writings, [ “J. Calvin: una selecció des seus escrits”] (Scholars Press, 1975), p. 89 (emphasis added).
5. ↑ Benjamin Warfield, Calvin and Augustine, [“Calvin i Agustí”] (Philadelphia: The Presbyterian and Reformed Publishing Co., 1971), p. 24.
6. ↑ Geerhardus Vos, "The Doctrine of the Covenant in Reformed Theology," in Redemptive History and Biblical Interpretation: The Shorter Writings of Geerhardus Vos, [La doctrina del compromís en la Reforma teològica” en “ La Història de la redempció i interpretació bíblica: els escrits breus de Geerhardus Vos”, pg. 241-42] (Phillipsburg, NJ: Presbyterian and Reformed Publishing Co., 1980), pp. 241-242 (emphasis added). [ Phillipsburg, NJ: Publicacions de la Reforma presbiteriana, Co., 1980]
7. ↑ Geerhardus Vos, "The Doctrine of the Covenant in Reformed Theology," p. 248. [ [La Doctrina del compromís en la Reforma Teològica, pg. 248]
8. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His Writings, p. 95. [“Joan Calvin: Selecció del seus escrits” pg 95]
9. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, [“Descripció de Calvin”, pg. 109]; (Philadelphia: Westminster Press, 1954), p. 109.
10. ↑ Institucions of the Christian Religion, I, vii, 1. "A most pernicious error widely prevails that Scripture has only so much weight as is conceded to it by the consent of the church. As if the eternal and inviolable truth of God depended upon the decision of men!" [ Hi predomina l´error més àmpliament perniciós que la Escriptura que té tant de pes com se li ha concedit amb el consentiment de l´Església. Com si la veritat eterna i inviolable de Déu depengués de la decisions dels homes!”]
11. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, p. 55. [ “Descripció de Calvin”, pg. 95]
12. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His Writings, p. 110. [“Joan Calvin: Selecció del seus escrits”, pg 110]
13. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His writings, p. 42. [“Joan Calvin: Selecció del seus escrits”, pg 42]
14. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His writings, pp. 114-115. [“Joan Calvin: Selecció del seus escrits” pgs. 114-15]
15. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His writings, p. 26. [“Joan Calvin: Selecció del seus escrits”, pg. 26]
16. ↑ J. I. Packer, "Calvin the Theologian," in John Calvin: A Collection of Essays, (Grand Rapids: Wm. B. Eerdmans Publishing Co., 1966), p. 166. Rejecting both the Roman contention that the Scripture is to be received as authoritative on the church's authority, and with it the idea that Scripture could be proved divinely authoritative by rational argument alone, Calvin affirms Scripture to be self-authenticating through the inner witness of the Holy spirit. What is this 'inner witness'? Not a special quality of experience, nor a new, private revelation, nor an existential 'decision', but a work of enlightenment." [Rebutjant ambdós la disputa de Roma que les Escriptures s´han de rebre com una autoritat sobre l´ autoritat de l´Església i amb aquesta la idea que les Escriptures podrien provar la autoritat divina amb l´únic argument racional, Calvin afirma que l´Escriptura per si mateixa autentifica mitjançant el testimoni intern de l´Esperit Sant. Què és “ el testimoni intern? No una qualitat ”]
17. ↑ J. I. Packer, "Calvin the Theologian," p. 166. [ “J. Calvin, el Teòleg”]
18. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His writings, p. 86. [ [“Joan Calvin: Selecció del seus escrits”, pg. 86]
19. ↑ Theodore Beza, The Life of John Calvin, [“La vida de J. Calvin”] (Milwaukee, Oregon: Back Home Industries, 1996, from 1844 Edinburgh edition of the Calvin Translation Society), p. 21.
20. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, p. 24. [“Descripció de Calvin”, pg. 24 ]
21. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His writings, p. 28. [“Joan Calvin: Seleccions dels seus escrits”, pg. 28]
22. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His writings, p. 29. [“Joan Calvin: Seleccions dels seus escrits” pg. 29]
23. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, p. 70. [ “Descripció de Calvin”, pg. 70]
24. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, p. 69. [“ Descripció de Calvin”, pg. 69]
25. ↑ W. de Greef, The Writings of John Calvin: An Introductory Guide, translated by Lyle D. Bierma, [“ Els escrits de J. Calvin: un guia introductòria”, traduïda per L. D. Bierma] (Grand Rapids: Baker Book House, 1993), p. 38.
26. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, p. 71. [“Descripció de Calvin”, pg. 71]
27. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, p. 71.[ “Descripció de Calvin”, pg. 71]
28. ↑ T. H. L. Parker, Calvin's Preaching, [Els sermons de Calvin]. (Louisville, KY: Westminster/John Knox Press, 1992), pp. 62-63.
29. ↑ T. H. L. Parker, John Calvin, A Biography, [“J. Calvin: una biografia”] (Philadelphia: Westminster Press, 1975), p. 104.
30. ↑ T. H. L. Parker, John Calvin, A Biography, pp. 103-104. [“J. Calvin: una biografia”, pg. 103-104]
31. ↑ John Calvin, Sermons on the Epistle to the Ephesians, (Edinburgh: The Banner of Truth Trust, 1973, orig. English 1577, orig. French, 1562), with introduction by the publishers, viii. [ “J. Calvin: “ Sermons sobre l´ Epístola als Efesis” [Edimburgh: Advertiment de la vertadera veritat”, 1973, orig. En anglès, 1577; original en francès a 1562 amb l´ introducció dels publicistes, viii]
32. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His writings, [“Joan Calvin: Seleccions dels seus escrits” pg. 78] ( Scholars Press, 1975), p. 78.
33. ↑ John Dillenberger, John Calvin, p. 78. [“Joan Calvin” pg.78]
34. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, [ [“Descripció de J. Calvin”] ] (Philadelphia: Westminster Press, 1954), p. 29.
35. ↑ John Dillenberger, John Calvin, p. 42. [“Joan Calvin” pg. 42]
36. ↑ John Dillenberger, John Calvin, p. 71. [“Joan Calvin” pg. 71]
37. ↑ Henry F. Henderson, Calvin in His Letters, (London: J. M. Dent and Co., 1909), p. 75. [“J. Calvin en les seves cartes”, pg 75]]
38. ↑ Henry F. Henderson, Calvin in His Letters, p. 77. [“Calvin en les seves cartes”, pg. 77]
39. ↑ Henry F. Henderson, Calvin in His Letters, pp. 78-79. [“Calvin en les seves cartes”, pgs. 77-78]
40. ↑ In a sermon on Job 33:1-7, Calvin calls preachers to constancy: "When men so forget themselves that they cannot subject themselves to Him Who has created and fashioned them, it behooves us to have an invincible constancy, and to reckon that we shall have enmity and displeasure when we do our duty; yet nevertheless let us go through it without bending." John Calvin, Sermons from Job by John Calvin”, [“En un sermó sobre Job 33: 1-7, Calvin demana els fidels la constància: quan els homes obliden els mateixos que no poden sotmetre´s a Ell qui els ha creat i dissenyat, ens arriba a nosaltres una invencible constància, i creure que tindrem enemics i estarem descontents fent els nostres deures; tot i així, permetre´ns passar per aquí sense rendir-nos”]. (Grand Rapids: Wm. B. Eerdmans Publishing Co., 1952), p. 245.
41. ↑ Quoted in J. I. Packer, "Calvin the Theologian," in John Calvin: A Collection of Essays, [“Calvin, el Teòleg” en J. Calvin: Una col·lecció de assajos”] (Grand Rapids: Wm. B. Eerdmans Publishing Co., 1966), p. 162.
42. ↑ Institucions, I. vii, 4.
43. ↑ John Dillenberger, John Calvin, p. 14. [“J. Calvin”, pg. 74]
44. ↑ John Dillenberger, John Calvin, p. 35f. [“Descripció de J. Calvin”, pg. 35]
45. ↑ Quoted by Harold Dekker, "Introduction," Sermons from Job by John Calvin, [ “Introducció: El sermons sobre Job de J. Calvin”] (Grand Rapids: Wm. B. Eerdmans Publishing Co., 1952), p. xii.
46. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, p. 82. [“Descripció de J. Calvin”, pg. 82]
47. ↑ John Calvin, The Deity of Christ and Other Sermons, [ J. Calvin: “La deïtat de Crist i altres sermons”] trans. By Leroy Nixon, (Grand Rapids: Wm. B. Eerdmans Pub. Co., 1950), p. 8.
48. ↑ For these statistics see T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, p. 83, [Per les estadístiques mireu:“ Descripció de J. Calvin”, pg. 83] and W. de Greef, The Writings of John Calvin: An Introductory Guide, pp. 111-112. [“Els escrits de J. Calvin: una guia introductòria”, pgs. 111-12]
49. ↑ T. H. L. Parker, Calvin's Preaching, p. 60. [“ El sermon de Calvin”, pg. 60]
50. ↑ John Dillenberger, John Calvin, p. 115. [“J. Calvin”, pg. 115]
51. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, p. 83.[ “Descripció de J. Calvin”, pg. 83]
52. ↑ John Calvin, Sermons on the Epistle to the Ephesians, p. xii (emphasis added). [ “J. Calvin: “ Sermons sobre l´ Epístola als Efesis”, pg. Xii]
53. ↑ John Calvin, Sermons on the Epistle to the Ephesians, [“J. Calvin:“ Sermons sobre l´Epístola als Efesis” (Edinburgh: The Banner of Truth Trust, 1973, orig. English 1577, orig. French, 1562), with introduction by the publishers, viii. [Edinburgh: Advertiment de la vertadera veritat”, 1973, orig. En anglès, 1577; original en francès a 1562 amb l´ introducció dels publicistes, viii]
54. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His writings, [“J. Calvin: selecció dels seus escrits”] (Scholars Press, 1975), p. 78.
55. ↑ John Dillenberger, John Calvin, p. 78. [“ J. Calvin”, pg. 78]
56. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, [“Descripció de J. Calvin”, pg. 29] (Philadelphia: Westminster Press, 1954), p. 29.
57. ↑ John Dillenberger, John Calvin, p. 42. [“ J. Calvin”, pg .42]
58. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, p. 29. [ “Descripció de J. Calvin”, pg. 29]
59. ↑ <Henry F. Henderson, Calvin in His Letters, [“Calvin en les seves cartes”, pg. 75] (London: J. M. Dent and Co., 1909), p. 75.
60. ↑ Henry F. Henderson, Calvin in His Letters, p. 63. [[“Calvin en les seves cartes”, pg. 63]
61. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, p. 120. [“ Descripció de J. Calvin”, pg 120]
62. ↑ John Dillenberger, John Calvin, p. 71. [[“ J. Calvin”, pg. 72]
63. ↑ John Dillenberger, John Calvin, p. 27. [[“ J. Calvin”, pg. 27]
64. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, p. 102. [ Descripció de J. Calvin”, pg. 102]
65. ↑ T. H. L. Parker describes some of those circumstances in Portrait of Calvin, p. 102. [ Descriu algunes de les circumstàncies en “Descripció de J. Calvin”, pg. 102]
66. ↑ Henry F. Henderson, Calvin in His Letter, p. 196. [[“Calvin en les seves cartes”, pg 196]
67. ↑ Benjamin Warfield, Calvin and Augustine, [“Calvin i Agustí”], (Philadelphia: The Presbyterian and Reformed Publishing Co., 1971), p. 16.
68. ↑ John Dillenberger, John Calvin, p. 35 (emphasis added).[ [“J. Calvin”, pg. 35]
69. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, p. 103. [“Descripció de J. Calvin”, pg. 103]