Gospel Translations Catalan - Pàgines noves [ca]

Algú coneix el vostre patiment

2023-11-24T12:28:47Z

Pcain: Es crea la pàgina amb «{{info|Someone Knows Your Pain}} ====Quan el patiment ens uneix a Crist ==== Mentre sovint encongeixo les espatlles penso sobre el futur patiment, el dolor m´empe...».

{{info|Someone Knows Your Pain}} 

====Quan el patiment ens uneix a Crist ====

Mentre sovint encongeixo les espatlles penso sobre el futur patiment, el dolor m´empeny intensament cap el cor de Crist, un lloc inoblidable de misteri preocupació. Quan comparteixo el dolor amb Crist, trobo una inusual intimitat amb Jesús que ens ofereix una rara visió de la seva glòria.

L´apòstol Pau ens parla d´aquest compartició dels patiments, el volem conèixer i el poder de la seva resurrecció (Filipencs 3:10). Això és, coneguda la seva experiència, conèixer-lo personalment i íntimament, no simplement intel·lectualment. El patiments ens aporta una intimitat amb Crist, un misteriós i sagrada comunió que no pot expressar-se amb paraules.

D´alguna manera, el patiment pot transportar-nos cap el tro de Déu, on sentim la tendresa de la seva abraçada, un sentit de la joia d´altre món, i una comunió que no sembla a res conegut. De moment, la consciència de la seva presència pot embolicar i eclipsar el nostre patiment tan completament el nostre patiment que acabem immersos en la comunió amb Jesús, la inconsciència d´alguna cosa al nostre voltant. Conèixer a Crist d´aquesta manera m´ha canviat. És impossible oblidar la proximitat, i més després d´haver superat el mal. Això em va marcar.

Reconeixent això, no dono la benvinguda al mal que m´aproxima tant, sovint preferint conèixer el patiment de Crist intel·lectualment més que a través de la experiència. Fins i tot enmig de tot això, prego per un consol, volent que el dolor marxi. Però, quan l´admeto, a través del patiment, alguna cosa me canvia: el meu cor s´alinea amb el seu. La meva unió amb Crist, una realitat. Creïble per qualsevol, es fons en una dolça comunió amb el meu dolor.

====Trobar a Crist en el patiment ====

Jesús m´ entén completament, però puc entendre només el límits d´això, fins i tot quan m´identifico amb el seu patiment i cedir més completament en la seva tristor, posseeixo més d´Ell.

Es tracti del que es tracti, podeu trobar el vostre patiment amb Crist.. El sap que tinc set i fam, que pateixo nits sense dormir i dies molt cansats, experimentant dolor agonitzants i derramant-se pels demés que són hostil a tornar. El seu cosí va ser assassinat, la seva família no l´entenia, la seva ciutat natal el rebutjava, i contemplava com una espasa travessava el cor de la seva mare. El poble utilitzava Jesús, el lloava, el criticava, el traïa, es mentia sobre Ell, l´abandonava, es mofava d´Ell, l´humiliava, el flaquejava i el veia morir amb una mort atroç.

Per tant, quan podeu identificar-vos amb Ell en el patiment? Si alguna vegada heu estat traït per un amic, per algú estimat o confiat, podeu apreciar una mica la comunió de Jesús en el patiment. I si alguna vegada heu pregat a Déu que us alliberi de l´angoixa i Déu no atén la vostra desesperada petició, podeu conèixer encara un mica més la comunió de Crist en el patiment. Si heu sentit cap turment, un patiment que consumeix tot sense remei, podeu conèixer una mica més la comunió amb Crist en el patiment.

No existeix cap patiment que podem sentir que el nostre Senyor no pugui explicar. I quan sentim una porció del que Ell va suportar, trobem una apreciada intimitat amb Ell.

====Quan el pitjor patiment ens arriba ====

Joni Eareckson Tada entenia aquesta sagrada experiència, quan patia un fort dolor per la seva quadriplegia. En la seva darrera obra “ ''Cant de patiment''” comentava sobre un amic que va esdevenir el meu amic també. B. Brand, que patia MS i lesions cerebrals que li provocaven mals de caps insuportables, rebia regularment injeccions en el seu coll i la seva esquena ( sobre 40 al mateix temps) que li provocaven un dolor incontrolable i nàusees. Bàrbara, que normalment jeia al llit, deia sobre aquestes injeccions:

<blockquote>“ Cada vegada que les punxades arriben al meu cap, el dolor extrem em recorda, l´atenció m´atrau a Jesús amb la seva corona i claus. Aquesta imatge calma el meu cor, i lo millor de tot, m´uneix al seu amor. Imagino el meu Salvador, cedint a les punxes, totalment envoltat del seu patiment per rescatar-me. Per tant, quan les agulles es fiquen en la meves espatlles, el meu cor desitja ardentment, sabent que em crida a un santuari de compartir els seus patiments. Meravelles meravelloses, en alguna petita mesura, humilment aconsegueixo identificar-me amb ell i accedir al seu patiment. La Bíblia em diu que sigui un imitador de Déu i així aconsegueixo imitar a Jesús i de sotmetre la seva meravellosa disposició a la voluntat del terrible, però meravellosa voluntat, del Pare. És l´única manera de poder, a través de Crist, de fer-ho. Fins i tot amb aquestes horribles injeccions”. (115)</blockquote>

''Això'' és compartir la comunió dels patiment de Crist. Volem saber que Jesús compren els nostres patiments, que ho fa, però existeix una comunió més profunda quan entenem una mica més d´això. I quan podem, com Bàrbara, imitar a Jesús i la seva meravellosa disposició a sotmetre a Déu, experimentem una profunda afinitat amb Ell.

====No només el patiment ====

Quan compartim el patiment de Crist, compartim també el seu confort (2 Corintis 1:5), no un conjunt de tòpic que ens fan sentir millor en aquell moment, sinó una explicable comunió que aporta un pau resistent. El pes del patiment, el gran confort, la més rica comunió i darrerament la profunditat de la joia. I aquesta joia augmentarà quan es reveli la seva glòria (1 Pere 4:13).

I a més, quan més compartim els patiments amb Jesús, més entenem el poder de la resurrecció i més podem veure la seva glòria. El patiment obre els nostres ulls a la glòria divina- veiem i sentim més que aprenen intel·lectualment el que és la glòria. I mantenim aquesta glòria, canviem la seva imatge (2 Corintis 3:18), semblant-nos més a Ell. Fins i tot més misteriosament i sorprenentment, compartir els patiments amb Crist significa que una dia compartirem la seva glòria, una glòria que farà que els patiments d´avui semblin més lleugers i momentanis (Romans 8:17–18; 2 Corintis 4:17).

Si esteu en la temporada del dolor profund i pèrdues, teniu una oportunitat particular de conèixer el Senyor Jesús més profundament. Conèixer-lo mitjançant la experiència i no només acadèmicament. Mentre pugem saber més de Jesús a través de l´estudi de la Bíblia, en petits grups, obres, sermons algunes de les més riques dimensions de la nostra relació amb Ell es forjarà mitjançant el patiment. Aquesta relació unides per els dolors ens ofereix no només confort i comunió, sinó també una visió de la glòria que es transformarà en fe, que ens farà més semblant a Ell, i ens prepararà per unes glòries indescriptibles que ens espera en la eternitat.

Està bé ser optimistes

2023-11-22T13:13:59Z

Pcain: Es crea la pàgina amb «{{info|It’s Okay to Be Hopeful}} La nostra Església comença cada diumenge reunint-nos amb una estranya paraula de benvinguda: als estressats, als pessimistes i a...».

{{info|It’s Okay to Be Hopeful}} 

La nostra Església comença cada diumenge reunint-nos amb una estranya paraula de benvinguda: als estressats, als pessimistes i als dèbils. Adorar no és només pels animats i els optimistes, sinó també pels abatuts i els amoïnats: ''No esteu oblidats'' diem en efecte: I creien que adorar pot ser un significat important vers una curació definitiva.

Tanmateix, quan la pandèmia ha fet estralls a sobre i a sobre, el nombre de nosaltres ens sentíem febles, abatuts i amoïnats ha disminuït i els animats i optimistes han començat a esdevenir excepcionals- especialment en una societat tant cínica. Ens fa falta una paraula de benvinguda per ells també?

<blockquote>“ I si esteu generalment alegres aquest matí, us rebem també, inusual com sou. No necessiteu fingir abatiment per cantar tots junts amb aquests pobres, abatuts grup de fidels. Jesús rep aquests que estan molt alegres i nosaltres també ho fem- ''Està bé tenir esperances''- de fet, aquesta és la nostra oració. Estem reunits aquí per tenir la nostra esperança renovada i forta en Crist”</blockquote>

Cal esperar secularització que produeix cinisme. Tal incrèdul, tan sofisticat com pugui aparèixer, no pot eventualment generar un estret escepticisme, criticisme, desànim i queixes. Els cristians, tanmateix, tenen una vocació contracultural: esperança. En Crist tenim esperança en nosaltres perquè la tenim en Ell- “Jesús Crist, la nostra esperança” (1 Timoteu 1:1).

====Patir amb esperança ====

Res de tot això significa que els cristians pretenguin tenir ''només'' esperança Tots nosaltres sabem que la vida és complexa a aquesta edat. Plorem per les nostres vides i per aquests que ploren. I fins i tot els oferim el que tenim en Crist. ( i el que necessitem desesperadament): una esperança real- En la Esperança tenim en Jesús – una esperança sòlida, estable i energitzant- som capaços d´afrontar-nos al, pecat real, al dolor i el desànim i el mal profund del nostre món i en nosaltres.

Patim fins, però no “com ho fan els altres que no la tenen” (1 Tessalonicencs 4:13). No lamentar-se, ni criticar-nos, ràbia com el desesperat. Si Crist pot donar-nos esperança fins i tot contemplant la tomba d´un ser estimat, segurament que Ell pot donar-nos-la sense importar què irrompi en les nostres vides o mirades.

De moment, sempre que patim, ens aferrem a la esperança. ''El patiment sempre és esperançador. ''

====Quina mena d´esperança és i com actua ====

Per els cristians, la esperança no és un desig minso: normalment fem servir aquesta paraula molt més casualment que el Nou Testament. La esperança és càlida demà: ''Esperem'' que guany el nostre equip; ''esperem'' que la pandèmia acabi aviat. A cada conversa diària pronunciem esperança pels estrets desitjos sobre el incert i indesitjable futur.

No així pels apòstols i la primera Església. La seva esperança no era feble, fugaç o incerta, més aviat ells parlaven de una ben fundada fe amb una futura orientació. La seva esperança, arrelada en la fe, era “ coneixement de la veritat”, mirant endavant (Tito 1:1–2). I el que és més remarcable, i potser regularment sobre mirada, és quan poderosa, catalítica, transformativa tal vertadera esperança intentarà ser-ho

I no és accidental que les 2 cartes del Nou Testament que estiguin manifestament relacionades amb el foment de les bones accions- la 1 de Pere i de Tito- estan també explícitament alimentades pel poder de la esperança. No simplement ''fe'', sinó també la ''esperança'' en particular

Una vegada i altra, 1 Pere truca la campana per ''fer el bé'' (2:12, 14, 15, 20; 3:6, 10, 11, 13, 16, 17; 4:19), nascut de la esperança (1:3, 13, 21; 3:5, 15). La esperança en Déu ens porta a fer el bé en el món (1 Pere 3:5–6). Els incrèduls observen els bons cristians fer i demanar perquè?. “La esperança està en vosaltres” (1 Pere 3:13–17). Us he parat a considerar com la vida dels demés beneficia com resultats de les vostres esperances? O a la inversa, què bé no apareix la esperança en el món quan corre i sorgeix el cinisme?

====La Esperança beneïda i energitzant ====

I també Titis. La dita és sorprenent. No sigueu “incapaços de fer bones obres”(Titus 1:16), sinó més aviat “ sigueu un model de les bones obres” (2:7), “gelosos per les bones obres” (2:14), “preparats per les bones obres” (3:1), dedicant-vos a fer-les (3:8, 14) — la qual cosa no vol dir mostrar la pròpia justícia, sinó millor “ ajudar en casos de necessitat urgent, no infructuoses” (3:14). En altres paraules, actes tangibles motivats per l´amor. Existeix un fort èmfasi en Titus en fer el bé.

I fins i tot, tant immediatament com la primera sentència de la carta, Pau explica la pietat nascuda “ en la Esperança de la vida eterna” (Titus 1:1–2). Lo primer és la fe i aquesta fe dona peu a “ la pietat, en la esperança d´una vida eterna”. En altres paraules, la esperança és un lligam important entre la fe en Crist i fer el bé als altres. Fe en la persona de Crist i el treball que produeix ''la esperança en la vida eterna'' que allibera el poble de Déu de les barreres i els lligams de la seva edat actual per estimar i fer el bé als demés. I aquesta esperança és ''una esperança beneïda'' (Titus 2:13). La esperança en la vinguda de Crist i la felicitat que ens aportar, ens dona joia ara sempre en el present, prou joia per alliberar-nos de cercar la nostra, d´estimar els altres i cercar per trobar les seves necessitats.

La estructura de pensament de Pau és similar en els Colossencs 1:4–5: “hem sentit de la vostra fe en Jesús Crist i en el amor que teniu per tots els sants, perquè la esperança rau en el Cel.” La gent de fe fa el bé els altres ( estimar) degut a la esperança. La fe en Crist nodreix la esperança en certes promeses futures que va alliberar el poble de Déu dels primers temors, vagància, i complicacions, per somiar sobre el bé i fer-ho fent-ho pels altres.

====Déu mai menteix ====

Per què és aquesta la esperança cristiana — i no la esperança en general- té un efecte tan catalític en i a través de les nostres vides? Pau espon que en les línies obertes de Titus. Quan ell menciona “ la esperança en la vida eterna”, afegeix “ la qual Déu, que mai menteix, va prometre abans de començar les eres” (Titus 1:2). Perquè diria això allí? Per suposat que Déu mai menteix i perquè ho diu ara?

Perquè les no mentides, certes promeses de Déu, sobre el futur, tenen cada cosa per fer amb la nostra esperança. La nostra esperança, la qual catalitza la fe en Crist en actes d´amor per bé dels altres, és basa en les paraules de Déu “qui mai menteix”. El veritable Déu és absolutament. I l anostra esperança, en Crist, és tab bona com la seva paraula. La nostra esperança no és el que desitgem o somiem; la nostra esperança és el que Déu ens ha promès – ''i mai menteix''.

====L´home d´esperança ====

Aquesta dinàmica- la fe productora de esperança que inspira l´amor arriscat o el sacrifici dels altres- també ens mostra una vegada i altra en els Hebreus i particularment en Crist mateix. Com era això que consumava l´home de fe, Déu mateix en carn humana, el fundador i perfecte de la nostra fe, va fer el bé més gran que mai s´ha fet? Què el va empènyer, contra els obstacles més grans, anar a la creu? En una paraula, ''la esperança''

Jesús, “''per la joia establerta abans d´Ell'' suportés la creu” (Hebreus 12:2). Per la fe, Ell observava les promeses divines i veia la recompensa. Això no és un pensament savi sobre el futur, sinó els ulls de la fe que miren al futur i s´adonen, tasten que això que succeeix és tan segur com les promeses divines. La fe nodreix la esperança. I la esperança produïa la gran tasca de l´amor que mai ha conegut el món.

En Crist, no permeteu-vos la creixent desesperança al vostre entorn afecti la vostra esperança. I en Ell, no ens disculpem per tenir una esperança real i esdevenir optimistes; no cedim a la pressió de rebaixar-nos i esdevenir tan cínics com el nostre entorn. Més aviat, agafem les paraules de Déu, que mai menteix i que ens ha promès una esperança sorprenent en Crist, una que ens allibera, amb joia per fer el bé.

La Maternitat arrogant

2023-11-22T13:03:43Z

Pcain:

{{info|Conceited Motherhood}} 

====3 temptacions que afronten les mares ====

Un lluitador piro fòbic. Un llibre contra el llibreter. Un metge que rebutja els gèrmens. Agitem el cap en pensar en aquestes idees d´aquestes vides, respirant oxímorons. Si tals treballador existeixen, ( i podrien existir), podríem pensar que són còmics en el millor dels casos i hipòcrites en el pitjor.

La maternitat arrogant no és tan diferent.

Per la pròpia naturalesa, la maternitat és una humil tasca. Des del moment de la concepció de l´infant, una dona obra el seu ventre voluntàriament pel ministeri de la hospitalitat. Dona la benvinguda a una nova vida mitjançant el cos com un sacrifici, deixen el seu confort i el cos del baby a l´altar maternal de l´amor.

Després de molts dolors del l´infant, la tasca del part acaba de començar. Moment darrera moment, dia darrere dia, i molt anys després, ella assumeix el paper d´una líder serventa, sacrificant-se ella mateixa pel bé dels seus fills.

Inclús, la maternitat és una tasca humil i això fa que la maternitat preconcebuda com una trista contradicció.

====La guerra contra la arrogància ====

Les nostres barrigues saben això, però seguin lluitant contra l´egoisme. Molts matins, he hagut de recordar-me a mi mateixa davant els dos meus fills petits baixant l´escala,: “ No són aquí per ajudar-vos; esteu aquí per ajudar-los”. Per aquells com a nosaltres que estimem a Crist i són com ell, la nostra batalla contra el pecat roman- però gràcies a Déu és una baralla!. La nostra lluita contra ella ofereix una bona evidència que estem realment vius en Crist. Ell ha canviat els nostres cors i ens ha donat esdevenir humil com ho és Ell.

<blockquote>“ No feu res amb ambició egoista o arrogant, sinó amb humilitat, considerant la resta com a vosaltres mateixos. Permeteu a cadascú de vosaltres veure els seus interessos, però també els dels demés.”</blockquote>

<blockquote>“Manteniu el pensament entre vosaltres mateixos, que està en Jesús Crist, qui, malgrat estava en la forma de Déu, no estimava la igualtat amb Déu com una cosa per aferrar-se, sinó despullar-se de si mateixa, prenen la forma d´un servent, nasqué com a humà. I essent trobat com a forma humana, va humiliar-se esdevenint obedient fins al punt de morir i de fer-h a la Creu. (Filipencs, 2:3–8)</blockquote>

Jesús Crist és l´home més humil que mai ha viscut. Fins i tot una mare humil- una mare que lluita contra la “ ambició mateixa o l´arrogància” i a més, una mare en el sentit vertader, donant sentit a la paraula- és mirar cada vegada més com Jesús, com mirem cada vegada més a Jesús. Només quan ens adonem que Ell viu per servir el poble ( i a nosaltres!) lluitem contra la temptació de l´egoisme i per a que anhelem el cor semblant al seu.

Perquè coneixent-lo i estimant-lo és més satisfactori que qualsevol cosa que podrien guanyar mitjançant el pecat.

====3 Temptacions que afrontem ====

Permeteu-me ara identificar 3 maneres que la ambició egoista i arrogant tempteja les mares com vosaltres o jo, seguint la la corrent de pensaments de Pau en el passatge anterior. Després contarem cadascuna d´aquestes temptacions amb una mirada lleugera a Jesús, el Fill de Déu l´humil i sagrat, que tot sol ens allibera de l´egoisme i ens cobreix de la seva humilitat.

====1a Temptació: Considerar-vos més important que els vostres fills. ====

<blockquote>“ No feu res amb ambició egoista o arrogat, però en la humilitat els altres conten més que vosaltres” (Filipencs 2:3)</blockquote>

Coneixeu la idea: ''Aquesta tasca''- si canviar el bolquet, ordenar la cas, fer el dinar, o repetint-me a mi mateix un centenar de vegades -''me pertany. Soc prou adient per a ella''. No podem repetir aquestes paraules, però molt de nosaltres les pensem o les sentim. La maternitat consisteix en repetir les tasques, simples i humils cap els infants, i és fàcil pensar que som important per a ella.

La temptació original d´Eva des del jardí és nostra: volem ser com a Déu. I inclús, en les nostres pregàries, no ens adonem quan ha descendit el nostre Déu fins a servir els pecadors com a nosaltres.

Podem pensar que tenim bones raons per batallar per servir, per si qualsevol actua així, seria el Fill de Déu. I a més, res va impedir-lo aturar per ajudar-nos:

<blockquote>“ Malgrat que era en la forma de Déu, Ell no va estimar ser com a Déu una copsa a que aferrar-se, si no el despull del mateix, agafant la forma de servent, nasqué com els homes”. (Filipencs 2:6–7)</blockquote>

Això és admirable. El Fill de Déu va deixar la seva alta posició en el Cel per fer de la pols casa seva. Va deixar la seva forma invisible com a Déu de l´ Univers per confinar-se en un cos i una ànima. Va deixar la seva glòria que havia conegut per tota la eternitat per caminar entre els pecadors i assassins.

En la nostra pregària materna, podrien ser com a Déu- però la veritat és que Déu ha esdevingut com nosaltres. L´envoltem de carn humana per alliberar-nos de la carn pecadora, de l´egoisme i la arrogància per conservar-nos com a mares fidels que voluntàriament es rebaixen a si mateixes per servir els nostres fills, comptat amb la nostra alegria i privilegi per fer-ho així. Només contemplant la humil encarnació de Jesús s´alterarà la nostra definició important, perquè la seva postura inclinada d´atenció és la descripció perfecta de grandesa (Mateu 23:11). Amb tots els nostre cors, confessem la nostra pregària i el demanem despullar-nos de nosaltres mateixos, per omplir-nos de l´Esperit ple de joia i agafar la actitud de serventes. (Joan 13:14).

<h4>2a Temptació: Mirar només pels propis interessos </h4>
<blockquote>Permeteu-vos mirar no només pels vostres interessos, si no pels interessos dels demés. (Filipencs 2:4)
</blockquote>
Totes les mares saben quan sovint canvien els seus plans, i això és humilitat. Quan ens adonem que nom Déu, el nostre futurs no estan sota control, i que només sabem quin és el proper, afrontem quan estrets mantenim els nostres interessos. Estem pendents del nostre compromís en les nostres circumstàncies. Pensem aquest no és el nostre pla. Necessitem invertís els nostres minuts preciosos disciplinant els fills a canvi de descansar; podem cancel·lar les nostres esperades vacacions perquè algú té el grip; el nostre somni de maternitat és capgira pel diagnòstic vital d´un dels nostres fills.
La pregunta per a nosaltres és: Com respondre Déu del canvi de plans? Amb pregàries, humilment?
Durant el seu ministeri terrenal, la postura de Jesús va ser d´una joiosa humilitat vers el desigs del seu Pare. Fins i tot quan buscava el descans, la soledat i pregar després d´una temporada ocupada pel ministeri, va trobar-se afrontant les necessitats de la multitud (so familiar?) i Quina va ser la seva resposta: no estava ni avorrit ni enfadat, “ es compadia d´ells” perquè sabia que aquesta gent eren enviats directament pel seu Pare (Mateu 14:13–21).
El mirava els seus propis interessos, sinó els de la resta, i darrerament els del seu Pare
I el darrer mostra de la seva obediència al seu Pare va ser la Creu: “ havent agafat la forma humana, va humiliar-se per esdevenir obedient fins al punt de morir, i fins i tot la mort en la creu” (Filipencs 2:8). L´immaculat va assumir el nostre pecat, prenen tot el pes de la ira divina en en nostre lloc. Quina obediència tan incomparable! I això, ens caldria humiliar-nos nosaltres mateixos davant Déu i obeir la seva voluntat, mirar els seus interessos i els del demés per sobre dels nostres.
Aquesta és la lliberta, mamà: Alliberar-se de la tirania i dels errors d´un mateix en els camins perfectes i en la sabia agenda divina quan atenem els nostres infants- aquesta és la vertadera vida, i la veritat, humil maternitat.


====3a Temptació: Oblidar-se d´estar en Crist ====

<blockquote>“Conservar el pensament entre nosaltres mateixos, que estem en Jesús Crist”. (Filipencs 2:5)</blockquote>

Quina actitud vol que tinguem Pau? Una humil. Una cristiana. Però per estar desanimats pel nostre permanent egoisme, per la llunyania existent en la humilitat de Jesús, Pau ens recorda una vital realitat: la nostra unió amb Crist: “ Que és la vostra en Jesús Crist”.

Mamà, no pertanys més a tu mateixa. Si heu confiat en Jesús per perdonar els vostres pecats, heu estats units a Ell en la fe. Això vol dir que teniu una seguretat infrangible en Crist que cap dia de la maternitat pot deslligar-se. Això significa que no heu abandonat els vostres propis recursos quan lluiteu l´egoisme, sinó que tenir el seu Esperit d´humilitat habiti a dintre de vosaltres. També vol dir que el pecat no us domina, sinó Jesús.

Per tant, si esteu temptades d´oblidar que esteu en Crist- quan l´atracció us empeny vers l´orgull o els vostres propis interessos semblen massa pesades; quan vols riure´t del desordre del vostre fill més netejar-lo (una altra vegada); quan només “voleu acabar” les tasques que segueixen arribant- recordeu que el Salvador viu en vosaltres. L´únic exaltat, assegut a la dreta del Pare, , que va establi la vostra llar en el vostre Esperit. Esteu en Crist, Ell és vostre, i Ell mateix us dona la seva joia, sense límits, a vosaltres.

Esteu lligades a Déu en tota la creació, que es va despullar de si mateix per servir-vos fins al punt de morir, i mitjançant ella, fins a la vida de resurrecció. I si aquest Déu perfectament humil esta del vostre costat, mamàs, quina arrogància o egoisme pot oposar-se a vosaltres?.

No podem aferrar-nos a l´amargor i a Déu

2023-11-21T12:50:55Z

Pcain: Es crea la pàgina amb «{{info|We Cannot Cling to Bitterness and God}} ''Perdó.'' Aquesta paraula pot fer-nos enfurismar-nos. Les ferides instintivament apareixen en la nostra ment, fent s...».

{{info|We Cannot Cling to Bitterness and God}} 

''Perdó.'' Aquesta paraula pot fer-nos enfurismar-nos. Les ferides instintivament apareixen en la nostra ment, fent sentir el perdó impossible ( o al menys antinatural). El que ens sembla natural és recordar el mal que ens han fet els altres, assajant els seus errors i programant la venjança, si existeixen en la nostra imaginació.

Sé, he nodrit la meva ira com he endarrerit les maneres que la gent m´ha ferit: Un amic íntim que havia acabat uns llarga relació per un mal entès. Una dona que vaig mencionar durant anys que m´ha calumniat davant els altres. El meu marit que exasperadament m´ha abandonat per una altra. L´error del meu metge que descuidadament va acabar amb la vida del meu fill.

Recordo seure en el despatx de l´assessor, comentant la profunda traïció; quan el meu assessor va mencionar el perdó, esta furiosa. Em sentia com si em suggeria oferir aquella persona “ la targeta de la llibertat”, que era impensable després de patir tant. Només sentir la paraula va enfurismar-me. ''Cal perdonar-la''? Especialment quan la persona no es compadeix

Però, quan el meu assessor, va exposar els principis bíblics de personar, no podia ignorar aquella paraula. Vaig adonar-me que no havia entès bé que era el perdó i que no era.

====Què és el perdó i que no és ? ====

Hi ha moltes definicions del perdó, però la més simple és ''renunciar correctament al dret a ferir els altres en resposta a la manera que ens han ferit.'' Perdonar vol dir rebutjar la traïció o mantenir l´amargor contra la gent que ens han ferir de diverses maneres. És un acte unilateral- no condicional al penediment de la persona o al desig de conèixer el que ha fet.

Perdonar no és dir que el pecat no és important. No és aprovar el que fan altres persones, minimitzant la ofensa o negant que no hem sigut justos. Perdonar és conèixer que altre persona ha pecat contra nosaltres i mai serà capaç de fer-ho correctament. L´apòstol Pau escriu: “Sigueu amables uns amb els altres, tendres de cor, perdonant els altres, ''com Déu en Crist ens ha perdonat''” (Efesis 4:32). Si Déu en Crist ens ha perdonat, doncs, perdonar qualsevol no pot significar disminuir l´error que han comés. Déu mai podria acceptar ser just i el pecat.

Perdonar no sempre vol dir reconciliació o restauració. No exigeix recuperar la confiança o incitar la gent que ens ofèn tornar a una relació. Perdonar no és incondicional, però una reconciliació i restauració són condicional ( en els Evangelis i en les relacions humanes) sobre el penediment original del malfactor, la voluntat humil per acceptar les conseqüències del seus actes i un desig per ambdues bandes de treballar sobre aquesta relació.

Perdonar no vol dir que no sentiran les conseqüències del seus pecats. Quan els perdonem, deixem a Déu aquestes conseqüències que ens diu: “La venjança serà meva, jo la pagaré” (Romans 12:19). Això no vol dir renunciar a actes legals, si estan justificats, contra qui ens ha ferit. En certes circumstàncies és vital per la rehabilitació de l´ofensor o per protegir altres víctimes.

Perdonar és costós. En la Bíblia, implica vessar la sang (Hebreus 9:22). Sacrificis. Mort. Honestament, el 1r pas per perdonar és com morir. És com aferrar-me al meu dret de enfadar-me i sovint demanar-me que renunciï a això. Tot sembla injust, la meva car exigeix algun tipus de retribució.

La meva resistència mostra que necessito Déu per entendre el perdó i perdonar veritablement.

====Per on començar? ====

Ha calgut dir: ''Senyor, no necessito perdonar ara, però podeu fer.me desitjar perdonar? Heu perdonat tots els meus pecats i sé que perdonar els altres és poc amb comparació'' (Mateu 18:21–35). ''Però no puc fer ho sense Vos, si us plau ajudeu-me ''

Sovint he repetit aquesta oració fins que Déeu ha canviat el meu cor. Quan ho ha fet, normalment m´ajuda a veure les ferides de les persones que m´han ofès- ferides que no justifico ni menyspreu o excuso la ofensa, si no que la meva actitud afluixa vers la persona.

Un cop m´he compromès a desitjar el perdó, començo el procés de perdonar anomenant el que ha passat i tota les conseqüències negatives dels actes de la persona i de les seves paraules. Ho incloc tot. Que he perdut, que és difícil, com me sento, vull saber què deixo anar abans de perdonar, per poder progressar, sabent que conec els costos.

Per la majoria d´ofenses, perdonar és una decisió inicial per permetre l´amargor igual que un llarg procés. Quan rep les ofenses al cervell i els records emergeixen, cal aturar intencionadament assetjar-los i demanar Déu ajuda per alliberar els meus pensaments i practicar el perdó.

====Per què perdonar és vital per gaudir ====

Durant anys no m´adonava de la importància de perdonar i d´alguna manera assumia que era opcional, ara considero que és una ordre: “ Com el Senyor t´ha perdonat”: Colossencs 3:13 diu, “per tant us ''cal'' perdonar.”

Per tant, per perdonar sincerament aquells que ens ha ofès, ens cal rebre el perdó diví, coneixent la nostra necessitat abans que Ell, per ens anima a perdonar els altres. El perdó cristià és vertical , no horitzontal. A través de les Escriptures el nostre Senyor lliga el nostre perdó al perdó dels altres (Mateu 6:14–15). I com tots els seus manaments és pel nostre bé.

Perdonar els nostres ofensors ens dona llibertat. Evita que arreli l´amargor, l´amargor que ens contagia a nosaltres i a tothom que ens envolta (Efesis 4:31). Quan ens aferrem al ressentiment, sense saber-ho nosaltres, concedim poders als nostres malfactors que ens esclavitza de la ira; la presó que ens creat ens allunya del Senyor, perquè no podem aferrar-nos a l´amargor i a Déu.

Conseqüentment, perdonar els que ofenen ens allibera de mantenir l´amargor sobre nosaltres. Déu, que ens ha perdonat els nostres gran deutes, ens concedeix el poder de perdonar els altres. I és el seu poder, no el nostre. Aquest és el miracle del perdó cristià: quan perdonem, Crist fa alguna cosa més profunda en nosaltres i per nosaltres. Aquestes ofenses infligides pels altres firmament ens empenyen a Crist, la vinya i la seva vida flueix amb més força per a nosaltres. El procés allibera el poder diví en les nostres vides d´una manera incomparable, fer del perdó una dels passos que més canvia la nostra vida com mai.

====Perdonar, llibertat i Pau ====

La alegria i la tristor coexisteixen, però la joia i l´amargor, no. L´amargor i la falta de perdó ens treuen de la vida la vitalitat, la pau i la joia recent de la presència divina.

Veiem el poder del perdó i de la gràcia en la vida de Josep (Gènesis 50:15–21) i Job (Job 42:7–10), que havien perdonat els ofensors. I veiem el control de no perdonar i la ràbia d´altres com Joash que va matar el sacerdot amb qui no estava d´acord (2 Cròniques 24:20–22), i també Jonàs que estava enfadat contra la compassió divina (Jonàs 4:1–3). Sent capaços de perdonar no només ens canviarà el present i també el nostre futur. Quan perdonem, comencem a caminar lliurament i alegrement.

Desconec on som en el nostre recorregut del perdó. Potser la ofensa per a vosaltres és encara recent i necessiteu temps per processar tot el que arribarà. Potser, heu mantingut l´amargor durant llarg temps, mentre Déu us demana alliberar-vos. Si això és així, us animo a pregar. A confiar en Déu. A perdonar els vostres ofensors i mai uns penedireu.

I després d´haver perdonat, després d´alliberar-vos de la presos de l´amargor, potser us sorprendrà la rapidesa que Déu comença a fluir en la vostra vida amb la joia i la pau perdudes

Honrar els pares que Déu us va concedir

2023-11-21T12:44:14Z

Pcain: Es crea la pàgina amb «{{info|Honor the Parents God Gave You}} <blockquote>''“Honreu el pare i la mare, els dies que s´allarguin en la terra que Déu us ha concedit”.'' (Èxode 20:12)...».

{{info|Honor the Parents God Gave You}} 

<blockquote>''“Honreu el pare i la mare, els dies que s´allarguin en la terra que Déu us ha concedit”.'' (Èxode 20:12)</blockquote>

Per què podria Déu, amb totes les possibilitats possibles, decidir crear i nodrir una nova vida mitjançant ''els pares''? Què ens aporta al món mitjançant el pare i la mare?

Com fa cada Déu, té diferents raons ( i moltes d´elles són desconegudes per nosaltres, al menys de moment). El Gènesis podria donar-nos la raó més alta, la més amplia, : “ A Doncs, Déu ens diu: permeteu-me crear l´home a la nostra imatge, a la nostra semblança” (Gènesis 1:26) i 2 versicles més endavant “ I Déu els va beneir”. I després els digué: “ Sigueu fructífers, multipliqueu-vos i ompliu la terra” (Gènesis 1:28). La paternitat pren aquests exemples del Déu mateix. La nova vida apareix de l´amor íntim entre l´home i la seva dona perquè ''la vida humana'' va començar amb l´amor íntim i intensa amb Déu; no els va crear a causa d´una deficiència seva, no estava sol, ni necessitat ni avorrit. La vida era el fluir natural del seu amor.

Amb la Trinitat, Déu mateix- el Pare, el Fill i l´Esperit Sant- estaven feliçment dedicats, captivats i desbordats. Adan i Eva, vosaltres i jo, som el fruit d´un amor incomparable. Per això, Déu, volen recordar-nos profundament i ineludiblement el perquè va crear el món- perquè ens va crear, perquè som el fruit de l´amor ( fins i tot pel molt desigual, immadur o ignorat que hagi estat l´amor particular dels nostres pares) Fins i tot quan ells fallen en estimar-nos bé a nosaltres (o entre ells), els pares ens recorden el millor Amor, més pur i confiat que ens puguin donar. Déu fa que els fill s´ ens emmirallen en els pares durant un temps per a que nosaltres puguem mirar Ell més enllà d´ells.

Els pares són el recordatori vívid de la plenitud divina, el tipus de plenitud que es derrama sobre la creació. I els bons pares, com els que Déu ens ha concedit, són especialment brillants reflexions de la plenitud i creativitat. Els pares, així, són també la primera oportunitat donada per Déu pels infants en rebre, en sotmetre´s i obeir la ''seva autoritat'', una altra raó impulsada per Déu per crear el món – i la família-tal com ho va fer.

====Honrar el vostre Pare i Creador ====

Quan Déu us diu: “Honrar el vostre pare i mare” també ens està dient: “ ''Voleu confiar i sotmetre´s a mi?''”- al meu pla savi, poderós i específic per a vosaltres, per molt difícil que esdevingui el pla en el decurs del cam? Ell va escollir el ventre de la mare com la primera llar (Psalm 139:13), i després va teixir trossos del pare per esdevenir una sola persona. “[Déu ] va fer d´un sol home totes les nacions de la humanitat per viure en tota la superfície de la terra” ens recorda l´apòstol Pau” havent determinat degudament uns períodes assignats i fronteres de residència. (Fets 17:26) — i que seriem els seus fills.

Doncs, prendreu ''aquest'' home i ''aquesta'' dona, els pares que Ell ha escollit per a vosaltres, amar i honrar tot el temps que viuran ? Arribaran els professors, es llogaran els caps i retirats, seran escollit i es retiraran els governadors i els presidents, abandonant els despatxos, apareixeran i desapareixeran totes les nacions, però els vostres pares sempre seran els vostres, perquè Déu, amb bilions d´altres opcions, escull el mare i la mare per vosaltres: Així, l´honrareu, honrant a ells?

Déu uneix aquests trets d´honrar mitjançant el profeta Malaquies: “ Un fill honra el seu pare com el servent el seu amo”. Doncs, si soc un pare, ''on és el meu honor''? I soc un cap, on és el meu temor?” (Malaquies 1:6). El seu poble va créixer reticent de la seva obra, amenaçant-lo amb més deshonra més que els seus polítics (Malaquies 1:8). Per tant, Déu reprèn el seu lògic honor escrit en la humanitat: Tal com el fill honra el pare, així m´honrarà el meu poble. Honrar els nostres pares és una descripció de les relacions amb Déu, i la preparació per fer-ho.

Honrar els nostres pares és honrar Déu, primerament perquè Déu ens ha dit que els honrem, i també perquè honrant-los construeix amplis i profunds canals en els nostres cors per honrar-lo a ''Ell''.

====Només al Pare i a la Mare? ====

Quan Déu crida el seu poble per honrar els pare i la mare, només vol dir ''al pare i a la mare''? Està Ell implícitament establint una llarga i amplia trajectòria, en el 5è manament, de la submissió i honor a la societat? En la Confessió de Westminster, observant un món de relacions en la simple frase, contesta així:

<blockquote>“ A través del pare i de la mare no vol dir només els pares naturals, sinó tots els superiors en edat i dons; i especialment a tothom que, per ordre divina, Déu ha posat per sobre de nosaltres amb autoritat, tant en la família, la Església i i la Comunitat”.</blockquote>

Segons Westminster, implícit en el manament: “ Honrar el pare i la mare” és ell principi que comprèn tota la vida de creixement i maduresa; en altres paraules: “ Honrar a qualsevol que Déu ens ha col·locat per sobre de nosaltres”; aquest principi est troba en el Nou Testament: l´honor que mostreu els pares, les esposes cristianes també el demostren els marits en el matrimoni. (Efesis 5:22; 1 Pere 3:1), els congregats vers els pastor en les nostres esglésies (Hebreus 13:17; 1 Timoteu 5:17), i els ciutadans als seus governants i autoritats (1 Pere 2:17). Més àmpliament, l apòstol Pere ho ens indica: Honrar a qualsevol- ''a qualsevol'' (1 Pere 2:17).

Si em d´honrar qualsevol, especialment els qui tenen autoritat per sobre de nosaltres, la força i els instints d´aquest honor sovint es desenvoluparan en la llar.

====Esdevenir Humans a la llar ====

Els pares doncs esdevenen els nostres primers educador en la submissió. Apostant pel 5è manament, l`apòstol Pau escriu els infants: “ Nens, obeïu els vostres pares en el Senyor, que és correcte. Honreu els vostre pare i la mare” (Efesis 6:1–2). Els pares són les primeres persones tangibles (inevitable)que trobem amb l´autoritat divina sobre nosaltres, els obeirem o ens rebel·larem, ens sotmetrem o desafiarem, els honrarem o els rebutjarem?

“ Nens, obeïu els vostres pare en tot, per complaure Déu?” (Colossencs 3:20). Déu observa els infants (sempre infants!) i on sigui veu la obediència, el plaer s´infla en el seu interior. Imagineu quan motivats els nostres infants poden estar per escoltar i obeir fins al final i directament, si poguessin sentir l´escalfor del seu cor ardent i veure la lluentor del seu somriure incomparable. Imagineu la nostra motivació per persistir en disciplinar-los si sentíssim el mateix. Disciplinar és obtenir dels nostres fills i filles en el delit del Cel- en les ones ofegants i indefinides del seu plaer.

Si rebutgem obeir a la llar ( mai estem prou disciplinats per obeir), estarem predisposat a desobeir els governants, els caos, els pastor i finalment Déu mateix. Com escriu German Bavinck:

<blockquote>“ Una persona esdevé humana a la seva llar; aquí rau el fonament de la formació de l´ home i dona del futur, del pare i mare del futur, del membre de la societat futura, del ciutadà del futur, del futur tema del regne diví”. (La Família cristiana, 108)</blockquote>

Les sements de qui esdevindrem estan enterrades i nodrides en les trinxeres de les relacions entre pares i fills. És per això que la majoria de consells dels adults es centren en “ la família d´origen”- en altres paraules, en les nostres relacions amb els pares.

Adonant-nos de la profunda i inevitable influència dels nostres pares sobre nosaltres pot nodrir al final una de les 2 reaccions: víctimes fatals o plena observació. Els blasfemaren per qualsevol error sobre nosaltres, o rebrem les nostres febleses com com oportunitats de presumir del poder diví? Ens redirem davant la resignada auto-compassió que els nostres pares son diferents o rebrem el que Déu ha fet com l´única invitació personal per confiar, seguir, i honrar-lo?

Honrar esdevé diferent en les diferents relacions i honrar no sempre sembla honrar alguns pares, especialment els pares que ens han ferit o abandonat. Part d´esdevenir realment humans, doncs, és aprendre a acceptar i administrar totes les providències divines ( i a vegades suportar) fins i tot les vertaderament personals dels pares.

====Autoritat temporal, l´últim Honor ====

La educació que experimenten com a fills sota els nostres pares- aprendre a obeir i sotmetre´s a la autoritat donada per Déu- és ambdues central i temporal. ''Central'' per la raó anteriorment descrita; ''temporal'' perquè honrar els nostres pares ens fera madurar per sempre. Déu ens ha escollit per infants per honrar els nostres pares diferentment de com ho fan els adults.

Pels adults, i sentit una assessor temporal diferenciar entre ''honrar els pares i obeir-los''. Jesús ens crida per fer-ho sempre amb els nostres pares; no ens crida per obeir els nostra pare i la nostra mare un cop s´ha establert la nostra llar. La distinció ( i la transició) és actualment crítica per honrar sanament els nostres pares, especialment si i quan abandonem o ens unim a la dona: l´home abandonarà els seu pare i la seva mare per unir-se a la seva dona i esdevindran una sola carn” (Gènesis 2:24). Honrar les pares com mana Déu, cal al marit i a la esposa abandonar-los, com Déu ho mana, establint clarament les línies que no existien abans.

Els pares reben una autoritat temporal sonbre els fills, però els cal rebre l´honor perpetu. Sense importar la edat, la maduresa, o la independència que gaudim. Déu encara ens diu:

<blockquote>“ Escolteu el vostre pare que us va donar la vida
Sense abandonar la vostra mare quan sigui vella. (Proverbi 23:22) 
</blockquote>

Si, abandonant-los ens aturem d´escoltar-los o menysprear-los, no ho fem com Déu ordena: El veritable abandonament és vital per la fidelitat a mida que madurem, envellim, o ens casem i un honor real – escoltar, estimar, celebrar, beneir- és encara una mica més vital.

====Per aquells que honren bé ====

Perquè Deus ens mana honrar els pares, podem assumir que no estem disposat a fer-ho. Podem assumir que honrar els pares potser en temps difícils, confusos, i també dolorosos. Si els pares sempre va ser fàcil amar, no necessitem aquests manaments d´honrar-los. Com nou pare mateix, sé que no sempre esdevindrà fàcil. Tenim manaments. Honrar els pares, practicar la honradesa, rebutjar les temptacions sexuals, negar la cobdícia i l´ enveja, estimar els nostres veïns- precisament perquè la plenitud no és natural, ni simple, ni sense esforç.

Perquè honrar els nostres pares serà un repte. Déu ens dona aquest manament- i la promesa; per contra Pau, assaja el manament:

<blockquote>“Nens, obeïu els vostres pares en el Senyor, que és correcte: “Honrar el vostre pare i la vostra mare ( aquest és el 1r manament amb promesa) que us anirà millor amb vosaltres i que viovireu més en la terra” (Efesis 6:1–3)</blockquote>

Per aquests que honren el pare i la mare, Deu els promet vida i alegria, seguretat que els altres no sentiran. Noteu que no és només per l´A. Testament d´Israel sinó per la Església actual Pau reviu ambdues coses: el manament i ''la promesa''. La Terra promesa, no és lluny de Canaan, sinó els extensos camps, les altes muntanyes i al llarg de les impol·lutes sorres de la nova terra- una nova terra i un nou Cel on viu Déu (Revelació 21:1–3). I els nostres esperits respiren aquest aire i tasten aquest plaer, sempre nou, quan marxem sobre aquest maleït i ruïnós món ''en Crist''.

La promesa aquí no garanteix que, si honrem els nostres pares, en la vida terrenal ( i les nostres relacions amb ells) ens serà més fàcil o difícil. Però honrar persistentment els nostres pares i mares, especialment quan no sigui fàcil o còmode, provarà que som infants miraculosos- infants de promesa, infants dels Cel, escollits i meravellosos infants pel nostre Pare celestial.

Cóm alliberar-se de la addicció a l´esbarjo?

2023-11-21T12:32:49Z

Pcain: Es crea la pàgina amb «{{info|How Can I Break Free From an Addiction to Entertainment?}} ''El que segueix és la transcripció d´un àudio editat'' '''Crec que estimo Jesús, però la ma...».

{{info|How Can I Break Free From an Addiction to Entertainment?}} 

''El que segueix és la transcripció d´un àudio editat''

'''Crec que estimo Jesús, però la majoria del temps perdo el temps amb l esbarjo que atendre les paraules divines. Cóm trencar aquest control que té l´esbarjo en el meu cor? '''

És aquesta una bona qüestió. I la trobo especialment rellevant perquè vivim, crec, avui més que abans, en un dia els esbarjos estan més especialment més accessibles.

L´altra dia estava pensant en les diferències entre les nostres temptacions i el que va comentar fa 240 anys Jonathan Edwards. J. Edwards escriuria sobre la folia juvenil sobre les seves “converses frívoles” i altres coses pitjors: (“ Jeure junts” volia dir: jeure sense canviar-se la roba i aquesta mena de coses. Justament per animar una mica la vida. La vida era avorrida a N. Anglaterra fa 250 anys)

Actualment portem la radio de butxaca, TV, Internet, i jocs i altres coses que ens estimulen, divertit! . I “ divertida” és la paraula en la església actualment que és justament desenfrenat! És un adjectiu, és un nom, és un verb, perquè ho fem nosaltres como ministres per quallar en aquesta mentalitat

Estic profundament preocupat. Necessito estar seriosament amb Déu, en comptes de fer això agradable, fer-ho “ divertit”. Tornar una peça d´esbarjo.

Per tant, la qüestió és aquesta: com trencar lliurament aquesta mena d´addicció?”

#Reconeixent que és un gran pas en la direcció correcta
#Buscant el Senyor seriosament Pregar com un boig que Déu pugui obrir els nostres ulls coses meravelloses de la seva llei.
#Submergir-se en la Bíblia, justament quan no us sentiu així, pregant Déu que ens obri els ulls per veure el que ha realment.
#Accedir a un grup on es parli de coses serioses.
#Començar per compartir la fe. Una de les raons és que no es movem per la nostra fe tal com som, perquè gaire bé no parlem amb cap incrèdul. Comencem per sentir com un amica d´hivernacle i després començo a sentir coses irreals. I després els poder dels esbarjos accedeixen a la nostra vida,

Així esdevindrien algunes coses, però recentment és el regal de la gràcia de sentir la glòria divina.

La darrera suggeriment: pensar sobre la mort. Pensar més sobre la vostra mort. Pensar que voldríeu fer en aquest temporada de la vostra vida, or hores o dies, per adreçar-vos cap a Crist. Ho faig sovint aquets dies. Penso sobre l´impacte de la mort i com m´agradaria que em trobés trobés i com em prepararia per trobar-lo i retre´l comptes.

Un home pietós que podem trobar?

2023-10-05T19:55:25Z

Pcain: Es crea la pàgina amb «{{info|A Faithful Man Who Can Find?}} Primer vaig aconseguir conèixer l´home que va esdevenir el meu sogre quan vaig casar-me amb la seva filla pietosa Això va pa...».

{{info|A Faithful Man Who Can Find?}} 

Primer vaig aconseguir conèixer l´home que va esdevenir el meu sogre quan vaig casar-me amb la seva filla pietosa Això va passar la meitat de la seva vida i dos terços de la meva. No vaig trigar gaire en mesurar-lo; Glenn era un home d´immensa integritat transparent.

La seva reputació havia precedit la meva; en la nostra església vaig saber que era un home que estimava Jesús, a la seva dona i les seves 2 filles; també semblava un líder molt respectable. Però, quan la seva pietosa filla va donar-me el privilegi d´apropar-me, vaig descobrir qui ''era'' realment: sobrepassava la seva reputació i ara, després de 40 anys de la 1ª experiència, sincerament puc dic que els meus respectes per a ells han augmentat.

Si calgués resumir en una sola paraula el meu sogre ( que no seria just) hagués triada ''pietós. Glenn és un home pietós,'' que vol dir que pot confiar en la seva paraula, la qual cosa vol dir que la seva paraula és vertadera. La qual cosa significa doncs que ell és un home estrany en aquest món fracassat

====Estrany com l´or ====

El savi escriptor, inspirat en l´Esperit tristament va encertar quan va pronunciar aquestes paraules:

<blockquote>Molt homes proclamen el seu amor constant, 
però on podem trobar un home pietós? (Proverbis 20:6)
</blockquote>

L´autor es refereix al tipus d´home que es mostra coherent entre les seves ''paraules i obres'', entre el que ''professa'' les seves creences i el ''seu comportament'', el que ''promet i el que fa.''

Aquesta és la manera de com pensa cada home de si mateix- o al menys del que pensen els demés sobre ell. Però la veritat és que no molts homes són essencialment i consistentment pietosos.

Però el meu sogre era un d´aquests homes especials. Com l´or, és difícil de trobar. De fet, és un tipus d´home estrany de creient, un tipus que excedeix la varietat de gràcia en comú. La seva fe és una conseqüència sobrenatural d´estar unit amb Jesús per la fe, el seu Senyor. La seva fe és fruit de l´Esperit Sant (Gàlates 5:22).

I un dels gran beneficis que vaig rebre d´aquesta privilegiada proximitat d´un home com a tal era el testimoni de com és aquest fruit després de tota una vida de fe.

====Regal d´ésser donat per suposat ====

Un fruit com aquest que el meu sogre és un home que es pot donar per sabut. Menys que semblar un insult és honorar-lo, és a dir: Glenn que pots ''confiar'' en les seves paraules, tal com explica en la seva obra: ''La veritat de les seves paraules''

<blockquote>“En les Escriptures, quan es descriu una persona com “ pietosa” mai al·ludeix a la fe que posseeix, sinó a la fe que les altres persones poden depositar en ella- la confiança del demés per actuar amb les seves promeses. Una persona pietosa honora, estimula, conserva i guarda la fe de tots els que confien en ella” (12)</blockquote>

Hi ha pocs regals que un home pugui fer-nos més preuat que el de ser capaços d´assumir la seva confiança. Podem ser temptats per dir que l´amor és més preuat, però al final la fe és una expressió inherent de l´amor (veure 1 Corintis 13:7–8). És l´amor d´una persona que honra, alaba, conserva ui guarda la fe d´aquells que depositen la seva confiança en ell. Aquest és l´amor diví, des què les Escriptures repetidament descriuen Déu com amor i fidelitat constants (Psalm 25:10).

Aquest és el regal que el ,meu sogre ha ofert a la seva esposa, les filles i a tota la seva extensa família, els seus amics, els membres de l´església, els seus veïns, la nombrosa gent amb qui ha treballat i durant la seva vida vocacional: el regal d´assumir la confiança

Qui preu porta això?

====Que construeix un home pietós?====

Pot ser quasi poètic que el meu sogre passi la seva vida vocacional en construir, perquè el que ell ha construït relacionalment amb el seu caràcter confiat és fort, permanent i bonic com el que ha construït amb les seves mans hàbils.

Ho comprovo en el seu matrimoni: el seu amor infrangible i fidel var una dona guapa i pietosa de la seva joventut signifiquen que durant 57 anys ( i més) Lois ha sigut capaç de basar-se en els vots de Glenn fets davant de Déu sense pors a que la base de la seva fidelitat pogués col·lapsar-se sota els seus peus.

Ho veig en la seva família: com cada pare i avi, ell comparteix les burles i patiments de les indignes necessitats de ser guiat en la cultura pop i les noves tecnologies. Però gaudeix del respecte de les seves filles, del seu gendre, i nets perquè tots ells s´han beneficiat del seu amor fort i de la fe. Tots confien en ell i això és encara més evident quan un d´ells cometen algun error o pecat a la seva atenció; ho fan així perquè ells saben que es pot confiar en rebre´l.

Ho veig a l´església, on ha estat pietós, un home implicat durant 40 anys; i encara es conegut com l´home que estoma profundament a Jesús, a la seva dona, la seva família, i la Església. I encara es respectat com a líder, no pel que ''fa,'' sinó pel que ''és.'' Els líders i els laics els busquen perquè es preocupa per ells, els escolta, els atén, els anima, prega per ells- en altres paraules, estén sobre ells el seu amor infrangible i la seva fidelitat. I a més, confien en ell.

Ho veig entre els seus veïns- els primers veïns- diria. El darrer any, després de traslladar-nos la meva dona i comprar la casa on Glenn i Lois havien viscut 44 anys, vaig assistir a un vermut de benvinguda els veïnatge va llençar pel ells. I si podeu escoltar ''aquestes històries'': Tal com vaig escoltar, vaig adonar-me que aquesta gent havia considerat Glenn com una mena de ministre de barri. No només el coneixia tothom; si no a tots ''personalment''. Havia pres especial interès en cadascú d´ells; els havia ajudat, els havia ofert les seves orelles, els seus consells, les seves oracions quan patien. I fins i tot, quan tornava a casa, els primers veïns marxaven per saludar-lo: Això ho explica tot, no?

El meu sogre va construir moltes coses impressionants amb les seves mans durant la seva vida. Però la meva estimació- i més important, la de Déu- la cosa més impressionat que havia construït eren les relacions d´amor i confiança mitjançant l´amor infrangible i la fidelitat.

====Tenir en compte a Déu ====

Com un hàbil constructor, el meu sogre coneixia millor la importància dels fonament per una estructura que suporta. Per tant, no és un detall petit quan dic que els fonaments ferms de la vida de Glenn, el granit sobre qual es basava la seva vida és Déu i les seves promeses per estar en Jesús.

Però com a home que estima la glòria divina, Glenn no necessitava aquesta metàfora per ser malentès. Com diu J. Piper:

<blockquote>“Els fonament són invisibles i a vegades penso sobre la vida diària en la llar. Es dona per fet. Són assumits silenciosament, però Déu desitja no només massiu, silenciós, invisibles sota els nostres murs.... de les nostres vides, però vol ser la pedra visible en la cima, adornant el pic i la lluentor de la glòria que ompli la casa que vegi tothom”.</blockquote>

Això és perquè quan es trobem amb Glenn pel dejuni, ell em diu, com si ho repetís durant anys, aquests moments amb llàgrimes: “ precisament el que necessito és evidenciar Déu”. Aquest és el crit del cor d´un home excepcional, un home que ha sigut conegut mitjançant la seva experiència de l´amor infrangible i la fidelitat a Déu i que pot estendre aquesta mena d´amor els altres amb l esperança d´arribar, mitjançat el, a conèixer la Font de la que brolla.

I Glenn la posat a Déu en evidència, en ambdues paraules i obres. Déu no ha estat el fonament ferm en la vida de Glenn; ha estat visible a qualsevol nivell en l´edifici de la seva vida.

====L´Honor d´una vida sencera.====

L´apòstol Pau ens diu que: “ ens cal pagar a tots el que devem”, incloent “ respectar el que ho mereix i honorar a qui ho mereixen” (Romans 13:7). Així que és correcte pagar el respecte i honors a l´home pietós. És un immens goig de profunda gratitud.

Però Glenn va pagar millor el respecte i l´honor apropant-se a Ell. I rep directament de la boca de Déu que Glenn l´estima tant profundament i el té en compte meravellosament. És la immensa riquesa del respecte i l´honor que Déu dispensa a tots els seus fills fidels i pagarà amb escreix els deutes pendent que tenim qualsevol de nosaltres amb els demés:

<blockquote>“ Ben fet, bo i fidel servidor. Heu esdevingut fidel sobre una mica; jo et posaré per sobre del teu senyor. Entreu en la joia del vostre senyor. (Mateu 25:21)</blockquote>

A l´home que vol casar-se

2023-10-05T19:47:55Z

Pcain: Es crea la pàgina amb «{{info|To Men Who Want to Marry}} ====Com preparar-se per acabar bé ==== Uns mesos després de casar-nos, vaig adonar-m: No estava preparat, tot i haver estudiat p...».

{{info|To Men Who Want to Marry}} 

====Com preparar-se per acabar bé ====

Uns mesos després de casar-nos, vaig adonar-m: No estava preparat, tot i haver estudiat per un examen erroni. Abans de la nostra boda, havia pensat en devocions diàries, la església i petits grups, i els consells prematrimonials serien suficientment preparats per ser un bon marit, però no.

Després de breus sessions de felicitat, varen començar les baralles i discussions. I més encara, de fet, que el nostre conseller seia literalment entre nosaltres i ens aconsellava que estaven en perill de complir els Gàlates 5:15: “Si us ataqueu i decoreu un a l´altre, vigileu no consumir-vos mútuament”.

La falta de preparació es demostrava una altra manera, també. No entenia com dirigir la meva esposa espiritualment, crear converses profundes, o ajudar a reconciliar-nos. El meu status com a estudiant de seminari i pastor intern afegia capes de vergonya. Pitjor de tot, no tenia ni idea de millorar el nostre matrimoni.

Ara ja he vist que no estava sol en la meva experiència. La meva don ai jo havien marxat amb moltes dones cristianes, profundament frustrades per la relativa manca de marits cristians preparat pel matrimoni, igual que molt homes cristians que no veien la necessitat de preparar-se o no tenien nio idea de com. Si pogués tornar enrere i concedir el meu jo, més jove i encara sense casar-se algun consell, li diria que els homes necessiten un bon pla de com preparar-se, més especialment, li diria l´objectiu de Déu sobre la resta i treballaria el lideratge, proveïdor, i el protector

====Perseguir Déu per sobre de tota la resta ====

Preparar-se bé pel matrimoni comença per trobades amb Déu- veure´l en les Escriptures, qui està en tota la seva glòria, grandesa i gràcia. No importa quantes vegades he llegit en el Bíblia, necessitem romandre permanentment captivat per Déu una vegada i altra.” Gran és el Senyor, i gran pregar, i la seva grandesa és inescrutable” (Psalm 145:3). Igualment, l´apòstol Pau ens exigeix seguir el seu exemple, i considerar cada cosa com a pèrdua per l´incomparable valor de conèixer a Crist Jesús , el meu Senyor” (Filipencs 3:8).

Tal com C.S. Lewis ca parafrasejar això, Déu ens invita a “ endinsar-se i ser més amunt”. Una visió amplia de Déu val més que un milió de consells i trucs pel matrimoni. Molt de nosaltres, hem tingut una experiència de llegir la nostra Bíblia i sentir fred i impassibilitat. I a més, meditem sobre la Bíblia, reflexionant per pensar a sobre i pregar sobre el que llegim. Quan ho fem, sovint Déu en porta una nova dolçor als nostres esperits; quan el Psalm 1:1 diu: El seu delit està en la llei del Senyor, i en la seva llei, que medita dia i nit”.

A la nostra edat tan distreta, la meditació sol ser una batalla. Però podem intentar llegir les nostres Bíblies en els nostres millors moments, és a dir, els que estem menys cansats o tranquils. Per molt de nosaltres, caldria ser lo primer que fem en el dia. Abans de començar la lectura, demanar Déu de fer alguna cosa gloriosa per cridar l´atenció: “Obriu els ulls que poder admirar les meravelles d ela teva llei” (Psalm 119:18). Quan Ell ens demana pregar, baixa el ritme i celebreu-lo.

====Portar, proveir i protegir ====

Preparar-se bé pel matrimoni vol dir començar per seguir Déu, però això no acaba així. Seguir Déu dona la força i flux que els homes necessiten per seguir creixent en la crida divina com a líders, proveïdors i protectors.

Clarament Déu cita els homes, no només els marits per aquesta mena de responsabilitats en les Escriptures. Quan el matrimoni es redueix i augmenta radicalment, les responsabilitats de dirigir, de proveir i de protegir no les creen ell. Abans de la creació d´Eva o la caiguda, Déu va establi r Adam com el líder, creant-lo primer, com a proveïdor, encarregant-lo de “treballa i conservar” el Jardí (Gènesis 2:15), i, com a protector, encarregant-lo d´evitar l´arbre de la ciència del bé i del mal (Gènesis 2:17). Cada home pot practicar i créixer en aquestes crides ara, i molt més si vol casar-se. En particular, la Església és un bon lloc per un home jove per cultivar aquesta mena de responsabilitat i iniciativa que exigirà quan es casi.

Per tant existeixen diferents maneres per un solter, d´aprendre a liderar, a proveir i dirigir en la Església?

====1. Créixer com a líder ====

Com a marit, un home serà l´encarregat de portar-la seva domna sacrificadament (Efesis 5:22). Déu el cridarà per esdevenir el tipus de líder cristià una dona pietosa que pugui seguir-lo per tota el món i també com la Església que segueix Crist. Pau diu: “ el marit és el cap de la seva dona, com Crits ho és de la Església, el seu cos i Ell mateix com a Salvador” (Efesis 5:23).

Pràcticament, els homes creixen en una mena de lideratge sacrificat cultivant la iniciativa humil. I com el lleó i l´anell (Revelació 5:5–6), Jesús encarna ambdós: la força i la humilitat. Mentre els homes cristians es renovin, encara ens atrau la iniciativa arrogant (com Joab in 2 Samuel 3:26–27) la seva pròpia passivitat ( com Adam en el Gènesis 3:6) Amb l´ajuda de la resta, podem veure les nostres pròpies tendències, penediment, i cercar la gràcia per créixer en determinades maneres. De moment, un home, caracteritzat per pregar pot invitar els amics de confiança l´indiquessin clarament els egoismes que ells observen. Un home que s´inclina vers la seva passivitat pot agafar la iniciativa de saludar la gent asseguda al seu voltant, més que simplement moure´s amb aquells que realment coneix.

====2. Créixer com a proveïdor ====

Com a marit, un home serà cridat per un altra forma de lideratge: primerament la provisió de la seva família. Pau traça aquest pla en el Efesis 5:28–29: “ De la mateixa manera que els marit estimen les seves dones com a si mateix. El que estima la seva esposa s´estima a si mateix. Per ningú que detesti el seu cos, però el nodreixi i la cuida, com ho fa Crist amb la Església: Just com un home proveirà les seves necessitats, Déu el cridarà per a que ho faci amb la seva dona; això no vol dir que l´home sigui l´únic conservador de la llar, fins i tot sigui qui guanya més diners que la seva esposa. Simplement vol dir que agafarà la darrera responsabilitat per garantir la seva família les necessitats físiques i espirituals que trobin.

Els homes solters poden començar per demanar això treballant dur per aquesta raó (Proverbis 14:23; Colossencs 3:23–24). Treballem essencialment per trobar activitats, experiències o vacacions? O, creient que Déu ens ha cridat per una tasca important, estem actius, tangiblement usant això per estimar-lo i els demés?

====3. Créixer com a protector ====

En el matrimoni, Déu crida els homes per acceptar el perill, quan calgui, criticar les seves dones, és una 3ª dimensió crítica de la crida del marit. Jesús va establir el darrer exemple pel homes, lliurant la seva vida en la creu per la santificació de la seva esposa (Efesis 5:25), a més de protegir-nos del judici diví etern (Joan 3:36). Això no significa que els homes siguin porosos o més animats que les seves dones; si no que això implica un desig, com a Jesús en Getsemaní (Lluc 22:40), per protegir els demés, fins i tot si tenen por de els mateixos.

Els homes cristians no necessiten cercar veritables ocasions per practicar la protecció: estem envoltats de injustícies i de gent en risc. És fàcil- com el Levita i en la paràbola del gran samarità (Lluc 10:25–37) — per veure´l d´altra manera, però l ´home pietós aprèn a intervenir. Un home que conec, per exemple, conserva barretes de cereals en el seu cotxe per repartir entre els homes sense llar i buscar les oportunitats per comprometre´s. També podeu corre el risc de parlar en nom dels altres que són calumniats i maltractats per les seves creences cristianes.

Més que això, també, els homes pietosos que entenen la protecció dels altres des d´una eternitat sense Crist és el servei més gran que poder retre Aquesta protecció espiritual exigeix una profunda creença en Déu de nosaltres mateixos, i un desig per acceptar la resistència quan expliquen la veritat en l´amor, com per exemple, quan advertim els amics no cristians del perills espirituals (1 Pere 3:15) o confrontar els cristians sobre els seus pecats (Mateu 18:15–17).

====Cercar un marit per seguir-lo ====

Mentre buscava Déu primer i descansava en la seva crida per a nosaltres com a homes és crític, és immensament útil buscar un home casat pietós per ser deixeble (1 Corintis 11:1; 2 Timoteu 2:2). Una recerca proactiva d´algú que admireu està desitjós de ser transparent i de invertir el temps amb ell i la seva família. Demaneu -li si ha après des dels èxits o els fracassos en el seu matrimoni i considereu com podeu assumir aquestes lliçons fins ara.

Com a homes, molt de nosaltres estem cridat a seguir a Crist (Filipencs 3:8–12), malgrat casar-se un dia. Però, quan seguim a Crist i creixem com a líders, proveïdors i protectors, estarem més preparats per la data- i al final casar-nos amb una dona pietosa, si Déu ho vol.

Cóm podria Jesús aconsellar-nos?

2023-10-05T19:36:48Z

Pcain: Es crea la pàgina amb «{{info|How Might Jesus Do Counseling?}} ====4 camins en el cor humà==== Quan un respon consistentment al patiment i al pecat de l´altre gent, a vegades em trobo s...».

{{info|How Might Jesus Do Counseling?}} 

====4 camins en el cor humà====

Quan un respon consistentment al patiment i al pecat de l´altre gent, a vegades em trobo sense saber què dir. Altres vegades, ho sé perfectament però la persona a qui m´adreço no sempre sembla escoltar-me. Sé que no estic sol en aquesta experiència i no estic expressament parlant sobre els assessors professionals, però sí sobre algú que intenta assessorar els demés, al casa, a l´Església, en el lloc de feina, o on sigui. Què podem fer quan sembla que no ho resolem?

Permeteu-me oferir-vos un marc de 4 per escoltar i respondre la gent amb la saviesa cristiana. Hem vist aquest marc en els propis consells de Crist- especialment quan s´adreça a les Esglésies en la Revelació 2–3.

====Aconsellar en 4 perspectives ====

Els 4 elements d´aquest marc són: l´elogi, el confort, la condemna i el canvi. Abans d´explicar-vos cadascuna, permeteu-me un advertiment: no és una fórmula per aconsellar. Malgrat presentar-vos aquests component en un ordre- l´ordre que apareixen en el meu consell més sovint- no existeix una estricta progressió. Cada conversa pot presentar diferents combinacions dels 4 elements- o caldria-de fet centrar-nos només en un dels dos d´entre els 4. Aquests 4 elements no són ni molt menys una mostra o fórmula amb perspectiva polifacètica des d´on contemplar la tasca d´aconsellar.

Aquesta mena de flexibilitat és exactament la que veiem en el consell de Crist a les Esglésies. Com molts ponents han destacat, en 2 de les 7 cartes manquen paraules destinades a condemnar ( Esmirna i Filadèlfia) ni cap a altres Esglésies ( Sarsa o Laodicea). Crits pren fort suport en el llenguatge condemnatori i quasi no elimina les condemnes. Perquè aquesta variabilitat? Perquè les situacions varien. Sovint quan assessorem, esdevenim formulistes (confiem massa en un mètode específic) o intentem forçar massa un element en particular ( per que confiem en la nostra pròpia avaluació) on ens trobem estancats. En altres paraules, quan esdevenim esclaus del nostre confort o orgullosos més que els servidors de Crist, els nostres consella esdevenen ineficients i rancis.

====Elogis ====

El 1r component d´aquest marc és l´elogi. Per elogi, entenem buscar pensaments, sensacions, o comportament que estiguin d´acord amb la saviesa de les Escriptures o els concediu atenció. Quasi honest, l´elogi pot esdevenir l´element més difícil amb el qual esdevenim competents. Sovint, necessitem captar entre el fang i el fang d´un pecat obvi una petita gema semblant al comportament cristià. L´elogi també requereix conèixer genuïnament la persona davant nostre de manera que les nostres paraules no ens arribin com a simples tòpics. Tanmateix, trobar elogis en una situació pot esdevenir la clau per construir la confiança i aportar la esperança.

Jesús ho va fer amb l´Església d´ Éfeso, que els hi diu:

<blockquote>“ Conec els vostres treballs, el vostre esforç i la pacient resistència, i no podeu suportar els que són dimonis, però heu provat els qui es diuen apòstols i realment no ho són, i els trobem falsos. Sé que els resistiu pacientment i els suporteu en el meu nom, sense cansar-vos” (Revelació 2:2–3)</blockquote>

“Trobar elogis en una situació pot ser la clau per ambdues coses: construir la confiança i aportar la esperança. Malgrat Jesús es mourà per dur a la seca Església el que necessiten corregir, tindrà un moment por elogiar-los per acaben de fer bé: Sovint, abans de que els altres puguin sentir el criticisme positiu, necessiten conèixer que la seva situació no es desesperada, que han fet alguna cosa- qualsevol- correctament.

Les precaucions de M. Dever sobre que els pastors joves sovint porten a la crítica més que a animar quan els comencen a pregar- i el mateix és veritat pel joves assessors ( o inexperts). En molts casos, troben més fàcil ensumar el que fan mal els demés que identificar el que fan bé, especialment quan recorren a nosaltres en moments de fracassos. Fins i tot a cada situació que afrontem. Podria trobar al menys una qualitat per elogiar el meu assessor. I típicament, trobo molts, molts més.

==== Confort ====

El 2nd element d´aquest marc és el confort. Per confort, entenem trobar les paraules apropiades que aportin pau, alleujament i consol. Confort és especialment adient quan parlem als que pateixen, però fins i tot en situacions en què els altres necessitem la condemna; no és estrany que, sense rebre cap quantitat de confort, no siguin capaços de escoltar la condemna. En altres paraules, més que escoltar ''altra cosa'', creiem que no necessiten desesperadament ''sentir-ne res''

Noteu que Crist dona al patiment de la Església de Filadèlfia paraules de confort:

<blockquote>“ Per suposat, faré a quests de la sinagoga del dimoni que diuen ser jueus sense ser-ho, sinó que menteixen- per suposat que el faré venir i s´agenollaran els teus peus i aprendran que us he estimat. Perquè ells mantenen la meva paraula sobre la residència pacient, i us conservaré lluny de l´hora del judici que vindrà a tot el món, per provar els que viuen en la terra. (Revelació 3:9–10)</blockquote>

Abans d´exhortar-los, el reconforta amb el reconeixement públic del seu amor per a ells i les promeses de lliurar-los del futur judici

Oferint el confort de la paraula divina requereix que entenguin genuïnament que estan provocant dolor a altres persones i aplicar les promeses divines específiques. La garantia gloriosa dels Romans 8:28 reconforta a molts, fins i tot si necessiten el confort de la fraternitat- això és que no només ells sinó tota la creació es queixarà de dolor (Romans 8:22). Altres necessitaran el confort d´una activa protecció divina: “Si Déu està amb vosaltres, qui pot estar en contra?” (Romans 8:31). Mentre altres necessitaran el confort diví per perdonar, el Fill del qual no és condemnat (Romans 8:1). I altres necessitaran la garantia que els seus patiment no és en va, ni que els seus patiments dels moments presents no tenen valor per comparar-lo amb la glòria que ens revelarà” (Romans 8:18). Tot aquest confort prové de l´únic capítol de les Escriptures! I de que Déu ens donarà molt més

“ El vertader confort cristià combina la simpatia i la acció, i sense conformar-se l´una sense l´altra”. La part obscura del confort és que pot esdevenir una trampa massa còmoda. El desig de simpatitzar indefinidament o tranquil·litzar-se sense la habilitat del convenciment o dels canvis ens permeten pecar sense fi, lentament xoca contra el desig de justícia. El vertader confort cristià combina la simpatia amb l´acció, i no són independents.

====Condemna ====

El 3r component d´aquest marc és al condemna. Per condemna, entenem fer els altres estar alerta de com han transgredit la llei divina, a través dels seus pensament, sentiments, o comportament, fent o sense fer.

Pau diu a Timoteu: “ S´exhalen totes les Escriptures per Déu i profitós per ensenyar, per reprovar, per corregir, i intentar la justícia” (2 Timoteu 3:16). Noteu la doble èmfasi de reprovar i la correcció. És part de la naturalesa de les Escriptures que ens demostren on hem fallat en la glòria divina. La condemna rara vegada se sent bona; tanmateix, la condemna no té perquè ser bona: Pau descriu el seu propi ministeri de la condemna als Efesis amb aquestes paraules: “ Durant 3 anys, no he cessat nit i dia d´ amonestar a tothom amb llàgrimes” (Fets 20:31). Podríem fer-ho bé si l´amabilitat, les llàgrimes compassives marquen el nostre ministeri de la condemna també

El mateix Jesús amonesta els Efesis quan escriu: “ Tinc això contra vosaltres, que heu abandonat l´amor que us vaig tenir al principi” (Revelació 2:4). Aquí o en qualsevol lloc parla seriosament a les Esglésies, sense estalviar paraules sinceres i difícils per temor a ferir els sentiments dels oients. Per suposat, quin regal que fos tan comunicatiu!

Com s´ha mencionat abans, en totes, però sobre tot en dues de les 7 cartes a les Esglésies, Crist té una m ena de condemna per aportar. Fins i tot, noteu que no condemna a tots ells: que és instructiu en si mateix. Aquestes dues Esglésies (la de Esmirna i la Filadèlfia) no havien pecat? Per suposat que no, estaven compostes per pecadors. I per les seves pròpies raons, Jesús no necessitava aportar la condemna.

Quan prioritzo la condemna? Quan la resta no estan atents als seus pecats o s´excusen per això. En situacions semblants, emfatitzo la seva bondat i misericòrdia divina en la seva voluntat de perdonar (1 Joan 1:9), i a més els recordo també que el perdó diví requereix honradesa i confessió. I sovint ho repeteixo els meus assessors, un tema sobre les Escriptures és que qui sen penedeix, guanyarà primer.

====Canvis ====

The fourth component of this framework is challenge. By ''challenge'', I mean helping others come up with a plan for how they can begin to think, feel, and act in harmony with their design according to Scripture.

Jesus does not leave the seven churches to fumble for a way forward. Rather, he exhorts them clearly — as when he tells those in Sardis, “Wake up, and strengthen what remains and is about to die, for I have not found your works complete in the sight of my God. Remember, then, what you received and heard. Keep it, and repent” (Revelation 3:2–3). Action words saturate this small section: ''wake up, strengthen, remember, keep, repent'' — a biblical battle plan if ever there were one!

A challenge helps others walk away with an action plan; it gives them some assurance that this week can be substantively different than the previous one. Nearly all of my counseling has some challenge at the end — a plan we devise in accord with Scripture about how we are going to move forward rather than spinning our wheels or moving backward. I have needed to learn over the years to have realistic expectations for these plans: often, growth happens gradually, one small step at a time. But without challenge, growth is far less likely to happen.

====Four Doors to the Heart ====

Each of us will have greater facility with some of these elements than with others. We may find that we easily see where others are going astray and what they need to do; therefore, conviction and challenge come naturally. Others may be natural encouragers with strong compassion; thus, commendation and comfort come easily. We don’t want to fight our natural strengths; however, we do want to recognize the need for all four of these elements in our various relationships.

It’s easy to get stuck when we are trying to give good scriptural counsel, and sometimes that’s not the fault of the counselor. Before we walk off assured that others’ hard-heartedness is to blame, however, we can try reframing our counsel using one or more of the elements above. We may find that a door opens that allows us to speak truth into a heart that seemed all but locked just moments earlier.

Escapeu de qualsevol temptació

2023-09-27T19:36:26Z

Pcain: Es crea la pàgina amb «{{info|Escape from Every Temptation}} Si sou prou vells per llegir això, sou un veterà expert en les temptacions dels pecats, tenint en compte això cada dia de la...».

{{info|Escape from Every Temptation}} 

Si sou prou vells per llegir això, sou un veterà expert en les temptacions dels pecats, tenint en compte això cada dia de la vostra vida des què vàreu començar a discernir el bé del mal. Com a veterà expert, estareu d´acord de necessitar tota l´ajuda possible quan l´angoixa del pecat comença a bullir, o quan posem els ulls en desitjos prohibits, o quan la peresa permesa sembla atractiva o quan una por freda de morir ens atrau en una direcció infidel ( encara més en aquest moments).

La bona noticia és que aquesta forta ajuda està disponible: “Jesús és un gran, misericordiós i fidel ministre” que “ és capaç d´ajudar-nos en cas de les temptacions” (Hebreus 2:17–18). Podem afirmar ''que està misericordiosament ansiós i fidelment capaç d´ ajudar-nos”''.

Però exactament, què vol dir ? El ministeri de Jesús com a gran sacerdot ens ajuda en el moment més ardent de la temptació? Com el Nostre Gran Sacerdot Ens ajuda, l´autor dels Hebreus respon a aquesta qüestió en Hebreus:14–18:

<blockquote>“ Des què els infants comparteixen la sang i la carn, Ell mateix també participa de les mateixes coses, que, a través de la mort pot destruir l´únic que té poder sobre la mort, és a dir, el dimoni, i lliurar a tots aquells que, mitjançant la por a la mort, estiguin subjectes a una llarga vida d´esclavitud. Però segurament que no són els àngels que l´ajuden, sinó que ajuda la descendència d´Abraham. I també. Ell ha fet com els seus germans, en aquest respecte, per tant pot esdevenir en un misericordiós i fidel alt ministre en servir a Déu, per fer propiciatori pels pecats del homes. Per això, Ell ha sofert quan les temptacions i és capaç d´ajudar els que les pateixin· </blockquote>

Permeteu-me examinar les primeres mètodes que ens expliquen aquests textos de com Jesús, com a gran sacerdot, ens ajuda en les temptacions.

====1. Ell ens fa descendents d´Abraham. ====

1r, el nostre misericordiós i fidel gran sacerdot ajuda “ els descendents d´Abraham” (Hebreus 2:16).

El Nou Testament ens deixar clar que els descendents d´Abraham no són els seus descendents directes, si no “aquells que comparteixen la fe d´Abraham” (Romans 4:16). Això pot semblar simple, però necessita na gran part de la tasca de Jesús.

Jesús havia “de fer-se en com a nosaltres en molts aspectes per poder obeir perfectament el seu Pare en el nostre nom i oferir-se ell mateix com un sacrifici “ una vegada per moltes”(Hebreus 7:27) per fer-se propiciatori pels nostres pecats” (Hebreus 2:17). Fent-ho així, “ Ell va [destruir] en la seva carn el mur divisori de l´hostilitat” entre els gentils i els jueus que “ havien creat en Ell mateix un home nou en lloc de 2” (Efesis 2:14–15). Ara, totes les promeses de l´aliança divina es troben en un nou pacte- el millor pacte que intervé el nostre gran sacerdot (Hebreus 8:6) — i a més ho exigeix de tots els que estan en Crist. En Crist, doncs, Déu compleix la seva promesa a Abraham que: “ en [Ell] totes les famílies de la terra seran beneïdes” (Gènesis 12:3).

Jesús és fidel per ajudar-nos, perquè fa possible misericordiosament que siguem els descendents d´Abraham, permetent-nos reunir totes les promeses contra la temptació, des què tots ells “ troben el seu “ sí” en Jesús” (2 Corintis 1:20). La Fe en la mort proporciona alguns exemples d´aquesta fe en la mort.

====2. Els ens allibera de la por de la mort. ====

2nd.- El nostre gran sacerdot misericordiós i fidel “ va compartir la carn i la sang... que, mitjançant la mort, podia destruir qualsevol del poder de la mort, és a dir, el dimoni, i lliurar-nos de la por de la mort a aquells que estiguin subjecte al seu llar d´esclavitud (Hebreus 2:14–15).

La por de la mort és un mitjà per a que qualsevol temptació accedeixi a esclavitzar-nos. I això passa a 2 nivells: el 1r de les nostres atencions és la nostra ''mortalitat''. Tots temem la mort: el nostre desig de viure i no morir-nos en si mateix n´és un pecat, just com si no fos per a Jesús, però el dimoni sap com tocar la nostra instintiva por a la mort

Aquest costat de la caiguda, Satan sovint ens tempta d´una forma oposada a la d´Adan i Eva, així podria dir-nos: “No estigueu segurs de viure, la vida Eterna és una il·lusió i la vostra vida és fum. Per tant, millor agafar tanta vida com sigui possible mentre la tingueu”. En el grau que creiem en Ell, perdrem quantitat de temps, energia i diners, intentant mitigar les amenaces d´aquesta mort Ens cal orientar les nostres vides al voltant de la por a la mort tan com sigui possible, buscant primerament la preservació de la nostra salut més que la confiança en les promeses de Jesús de “ buscar el Regne de Déu”...tot el que caldrà afegir a [nosaltres]” (Mateu 6:33).

I podríem prioritzar “ un conjunt” d´experiències i plaers pel temor de perdre la vida més que la confiança en les promeses de Jesús que “ qualsevol que perdi la seva vida en el meu nom, la trobarà” (Mateu 16:25). O ens caldria distreure´ns del pensament de la mort a través de numerar, d´entreteniments banals i obsessions sobre els esdeveniments i controvèrsies més que la confiança en les promeses de Jesús que en Ell és on trobarem la pau, perquè “ha superat el món”. (John 16:33).

Però Jesús és fidel per ajudar-nos a través d´ intervenir misericordiosament en la resurrecció i la vida” per a nosaltres. Ell ens promet la vida abundant per aquells que creuen en Ell, començant ara i allargant-lo fins a la eternitat (Joan 11:25; 10:10; 3:16).

En aquest 2nd nivell on sentim la por a la mort està la nostra atenció al pecat. Sabent que “ després de morir esdevindrà el judici” (Hebreus 9:27), quan “ cadascú de nosaltres li retrà comptes a Déu davant d´Ell “ (Romans 14:12), podem esdevenir vulnerables de ser temptats pel la por a la condemna. El dimoni fat tot el que sap per convèncer-nos de la sorprenent tasca expiatòria de Jesús que no ens salvarà de la culpa dels nostres pecats, i cercarà esclavitzar-nos a la recerca interminable d´intentar aconseguir la nostra pròpia justícia.

Però Jesús és fidel en ajudar-nos per treure´ns les nostres culpes del pecat, que és “ l´agulló de la mort” en convertir-se en una maledicció per a nosaltres”, de manera que, a través de l´amor, puguem “confiar en el dia del judici” i per descomptat de la victòria” (1 Corintis 15:56–57; Gàlates 3:13; 1 John 4:17).

En ambdós nivells, Jesús està misericordiosament ansiós i fidel per lliurar-nos d´una llarga vida de l´esclavatge de la por a la mort.

====3. Ell sempre intercedeix per a nosaltres. ====

3r.- Nostre gran sacerdot misericordiós i fidel “ va set fet com tots nosaltres” i per tant “ perquè Ell mateix va patir les temptacions, és capaç d´ajudar a tots aquells que puguin ser-ho” (Hebreus 2:17–18).

Això vol dir que Jesús és misericordiosament capaç de “ simpatitzar amb les nostres febleses” tenint, en aquest respecte... ser temptats com nosaltres ho som, sense pecar” (Hebreus 4:15). I des què “ sempre viu per intercedir per a [nosaltres]” amb el Pare, Ell fidelment ens proporciona “ la manera d´escapar” de cada temptació que patim, i així enfortir-nos fidelment (Hebreus 7:25; 1 Corintis 10:13).

I, fins i tot quan fallem i sucumbim a les temptacions, a causa del gran sacerdot Jesús, “ si confessem els pecats” [el Pare] és fidel i just per perdonar-nos els nostres pecats i lliurar-nos de les injustícies (1 Joan 1:9). Ell és doblement fidel i misericordiós per perdonar-nos.

====Ajuda´ns en cada temptació ====

Aquesta és la bona noticia que tenim per afrontar les temptacions: una ''forta ajuda està disponible.'' El Gran sacerdot ''està ansiós per ajudar-nos'' perquè n´és simpàtic i misericordiós, i també és capaç d´ajudar-nos, perquè és fidel en servir a Déu en el nostre nom.

<blockquote>“ Cap temptació us ha superat que no sigui normal a l´home. Déu és fidel i no permetrà que sigueu temptats sota la vostra capacitat, però amb la temptació us proveirà d´una via d´escapament que vosaltres sereu capaços d´enfortir” (1 Corintis 10:13)</blockquote>

Quan patim la temptacions, Jesús ens ajuda a conservar la vertadera història de la Redempció, per evitar caure en el desordre i decebent la història de la temptació que en explica. I quan la tenim en compte, descobrirem l´escapament que Ell ens concedeix.

I quan fracassem i pequem, no necessitem romandre en la condemna (Romans 8:1–2), si no confessar el nostre pecat, rebre la promesa del perdó i tornar-hi i tornar-hi.

Per tant, quan siguem temptats avui: “ Permeteu ...amb confiança, apropeu-vos al tro de la gràcia, que misericordiosament podeu rebre, i trobar la gràcia per ajudar-vos el temps necessari” (Hebreus 4:16). Perquè el nostre Gran Sacerdot ''està misericordiosament ansiós i ple de fe per ajudar-vos.''

Poden els cristians casar-se amb els no creients?

2023-09-26T20:11:30Z

Pcain: Es crea la pàgina amb «{{info|Can Christians Date Nonbelievers?}} De tots els cristians que comencen a citar-se amb un no creient, quant d´ells planegen fer-ho? Sospito que pocs cristian...».

{{info|Can Christians Date Nonbelievers?}} 

De tots els cristians que comencen a citar-se amb un no creient, quant d´ells planegen fer-ho?

Sospito que pocs cristians estableixen intencionadament la cita (molt menys els casats) amb un no creient. La qüestió realment no és controvertida en teoria. Voldria qualsevol que estima Jesús genuïnament preferir algú que no ho sigui? No, però quan ens arriba aquesta pregunta, no ho és en absolut, però amb el temps ell o ella es demanen citar-se amb “ no creient”, el no creient porta un nom, una història, sovint una cara atractiva i bon sentit de l´humor.

Quan planegem un matrimoni, per suposat que volem casar-nos amb un creient: volem llegir la Bíblia junts, anar junts a la església, i servir-la junts, però per una varietat de raons, els creients sovint lluiten per trobar l´home o la dona adequades. Una, la gent es casa tard, la qual cosa vol dir que cal buscar durament o esperar llarg temps. Combinant això amb l´aplicació i webs que multiplica la competència centenars de vegades i la gent és cada vegada més exigent i triga més temps en assentar el cap. Alguns cristians també han patit experiències dolentes casant-se amb cristians.

Considerant això, no és sorprenent que alguns cristians mantinguin la idea de casar-se fora de la Església. Hi ha molt que ho escollen i podeu tenir diverses coses en comú. De fet. en primer lloc pot semblar tenir més coses en comú amb els no cristians online o a classe que amb els fadrins que trobes cada diumenge.

Però això no és el que necessites, oi? Aquest no és el Pla A, o B o fins i tot el C; esteu aquí perquè esteu llunys del bon plans. Escric per animar-vos a seguir endavant, sense conformar-te amb un de dolent.

====Només en el Senyor ====

Quan arriba la data dels nos creients, de seguida apareix immediatament en la ment el versicle 2 Corintis 6:14: “ No unir-vos igual amb el jou amb els no creients”. És certament rellevant a la nostra qüestió ( i tornarem a ella en poc minuts) però el versicle no al·ludeix exclusivament sobre el matrimoni; no, probablement passem per alt la resposta més clara: 1 Corintis 7:39:

<blockquote>“ Una esposa és deu al seu marit tota la seva vida, però si el marit mor, ella és lliure de casar-se amb qui vulgui, ''només en el Senyor''”</blockquote>

Aquest versicle pot semblar fosc en principi, però no és per l´apòstol Pau: després d´adreçar-se en diverses circumstàncies en les qual els seguidors de Jesús podrien casar-se ( o no), ell aterra en un grup més petit, però preciós,: les dones vídues. Caldria ser curós per assumir, tan mateix, que el que diu el versicle 39 només al·ludeix a les vídues ( com si les solteres fossin lliures per casar-se ''fora del Senyor''. No, si un cristià decideix casar-se, ell o ella, són lliures de casar-se amb qui desitgin, ''però només en el Senyor.''

Aquesta frase ficada al final del consell de Pau vers els creients solters s´escriu en lletres majúscules en les cartes. Al començament d´aquesta carta, ell escriu: “ La Església de Déu que està en Corint, a aquells que se santificaren ''en Crist Jesús''” (1 Corintis 1:2). I l´acaba amb la mateixa nota destacada. “ El meu amor és a tots vosaltres en Crist Jesús. Amén (1 Corintis 16:24). En la 2a carta seva a la mateixa Església, ell escriu: “ Si q2ualsevol està amb Crist, és una nova creació; els antics han mort, doncs, lo bo ha arribat.” (2 Corintis 5:17).

Més de 20 vegades només en els Corintis, ell utilitza la frase:” en el Senyor” o “ en Crist”; aquesta frase, per l´apòstol, no era un tòpic espiritual sobre el seu consell sobre el matrimoni; és per a tot el món. En el seu cap, fem el que fem- especialment els nostres compromisos i crides- ''en el Senyor''. Per a un cristià, no hi cap altre lloc on estar i molt menys per casar-se.

====Què caldria dir el Matrimoni? ====

La frase “en el Senyor” estava plena de significats en altre sentit. Primer, un cristià cal que faci el que faci ''en Crist- molt més en el matrimoni''? Però el 2n, casar-se és només dissenyat per revelar què vol dir viure en Crist. Aquest amor, el de tots els humans, estava confirmat després de l´ amor entre Ell i la Església.

<blockquote>“Un home abandonarà el seu pare i la seva mare per seguir la seva esposa, i tots dos seran una sola carn” Aquest misteri és profund i ho dic respecte a Crist i a la Església (Efesis 5:31–32)</blockquote>

Molts matrimonis del món menteixen sobre Crist i la Església. El marits no es sacrifiquen per les seves esposes (Efesis5:25). Ell no llegeixen les paraules divins per si mateixos, molts menys renten els seus matrimoni en ells (versicle 26). No busquen la santedat o s´animen en ella (versicle 27). No es deliten en ella com Jesús ho feia en nosaltres (versicle 33). I moltes dones no es sotmetent els sues marits que Déu els ha concedit (versicle 22). No respecten les seves nois ni els ofereixen suport a les seves demandes (versicle 33). I així els matrimonis calumnien les històries que estan destinats a contar El seu amor deforma i fa malbé l´obra divina.

Quan Pau diu: “ casar-se en el Senyor” esta dient: “ Digueu la veritat sobre Crist i la seva Església”; explica el sentit del matrimoni: Casar-se d´un manera que llenci llum sobre Deú i la seva glòria, sobre el pecat i la gràcia, sobre la creu i la tomba, sobre el Cel i l´Infern- més que enfosquir-los, com fan molts.

====Estem desigualment lligats?====

Ara permeteu-me a ( una mica estrany) un text que sovint m´arriba al cap lo primer quan comento sobre casar-se o no amb no creients:

<blockquote>“ No estem desigualment casats amb no creients. Quina relació mantenen la justícia amb la iniquitat? O quina relació té la llum amb la foscor? Què acorden Crist amb el Dimoni? Quina porció comparteix un cristià amb un no creient? Quin acord té el Temple de Déu amb els ídols? Perquè nosaltres som el temple on viu Deu? (2 Corintis 6:14–16)”.</blockquote>

Dic “ estrany” perquè aquests versicles no diuen res explícit sobre el festeig o el matrimoni. Un jou era un lloc dur sobre 2 animals que empunyaven el mateix carro. Si els animals eren parella ( és a dir, un bou i un ase, Deuteronomi 22:10), l´un serà portat per l´altre; doncs, això és com un ànima, diu Pau. Ell aconsella l´Església sobre els perills de les aliances i de les amistats; en aquest cas, aquestes aliances perilloses apareixien en el si de l´Església contra el missatge i el ministeri. És aquest un bon versicle per desanimar qualsevol del matrimoni amb un creient, però potser no de la manera que esperem

Per tant, per què estem aquí per comentar ''el matrimoni''? Perquè el jou no és tan pesat o no influeix- per bé o per mal- que el matrimoni

====El matrimoni pot costar moltes coses ====

La persona que es casi us influirà més que cap altra relació humana. Si el vostre marit segueix a Jesús, no sereu capaç d´evitar la ressaca del seu amor. Si ella segueix a Jesús, viureu en el foc creuat dels seu pecat imperdonable. Podeu sobreviure amb una esposa no creient, però només a través del foc. El matrimoni sota Déu esdevindria una guerra llarga i destructora.

I, com ens aconsella Déu, podríeu perdre la vostra ànima mentre lluiteu en aquesta guerra. És clar en el 2 Corintis 6: “ Estar lligats amb una mena de cor equivocat us pot costar el vostre. Cal ser acurat amb que us lligueu ''en la Església'', diu Pau. Quant molt més en la habitació, en el pressupost o en la agenda, en la criança o el patiment, en les diverses exigències del dia a dia? El matrimoni equivocat pot realment arruïnar-vos. I a malgrat, Pau diu un versicles posteriors: “ netegeu-vos vosaltres mateixos de cada contaminació del cos i de l´ànima, portant la santedat en el tenor de Déu” (2 Corintis 7:1).

I quan llegiu un versicle com aquest ( en context) us adoneu que podríeu proposar una pregunta errònia sobre el casament. En comptes de demanar si es pot casar-se amb un no creient, podeu començar a demanar-vos com porta la santedat a un objectiu tan complicat com el matrimoni? Què m´ajudarà a fer la meva cursa bé? Qui me portarà al temor de Déu per amar? Podria prosperar la santedat en una relació com aquesta?

====El matrimoni sense Déu ====

En algú grau, la gent que es cita i casa amb no creients no té imaginació. No és difícil imaginar que ''citar-se'' amb no creient ( en una cafeteria, rodant amb bicicletes, bon menú fora o pel·lícules junt) ''comprometre´s'' amb un no creient (buscant un menú, planejant un bon sopar, buscant casa, un lot de regals), ''celebrar un enllaç'' amb un no creient ( vestir-se, buscar amics i família, menjar bé, possible ballar), ''inclou gaudir del viatge de noces'' amb un no creient ( en un a cafeteria, rodant amb bicicletes, bon menú fora, i arribar a tenir sexe també).

Imagineu, per un moment, ''la vida malgrat tot''. La vida matrimonial real, amb les pujades i baixades, els començament i les aturades, les alegries i penalitats és inusualment difícil per un solter/a concebre´l, però cal intentar-ho.

Imagineu que 7 anys esdeveniu malalt i acabeu en un hospital. El pitjor dels escenaris ara esdevenen reals. La vostra esposa accedeix a la vostra habitació del hospital, agafa la cadira per apropar-la i us agafeu les mans per pregar tots junts; us assegueu, mireu i us preocupeu. Eventualment ell diu: “tot va bé”

Imagineu- vos trobar a Déu un matí amb les vostres paraules, sobrepassat per la seva majestuositat i misericòrdia- ploreu i després compartiu que amb la vostra dona i la seva cara es queda blanca; sou amable i feliç, però sense veure o sentir què veieu o sentiu. Ell mai compartiran aquesta mena de temps amb vosaltres

Imagineu arribar a una baralla ambla vostra dona: “ No és no m´agrada el que dius, però no vull estar amb tu mai més”- i vosaltres no teniu els Evangelis entre vosaltres. Ell no creu que Déu estigui juntament amb vosaltres. No creu que faci promeses davant Déu. Ella no creu que això tingui conseqüències més enllà de la vida.

Imagineu intentar ensenyar els vostres fills sobre Jesús- llegint la Bíblia amb ells, pregant amb ells, cantant amb ells- i sempre s´asseu en l´altra habitació. Només acudeix a la església per Nadal o Pasqua. Imagineu el que veuen els vostres fills, dia darrera dia, que papa no creu el que mamà intenta dir-los. Imagineu quina desorientació podria ser.

Vet aquí uns pocs escenaris on la fe en Déu canvia tot en el matrimoni- on “ en el Senyor” realment és important. Sospito que els cristians sincers mantenen la idea de que el matrimoni amb un no creient, perquè encara no poden imaginar com pot arribar a ser ; pel creients, un matrimoni sense Déu pot ser una vida sense llum, una navegació sense vent, un amor sense veritable amor.

Les pantalles sabàtiques

2023-09-26T19:54:51Z

Pcain: Es crea la pàgina amb «{{info|Screen Sabbaths}} ====Un modest objectiu per a un món digital ==== Fa pocs anys, un grup de psicòlegs cognitius i conductuals varen agafar 500 escolars, e...».

{{info|Screen Sabbaths}} 

====Un modest objectiu per a un món digital ====

Fa pocs anys, un grup de psicòlegs cognitius i conductuals varen agafar 500 escolars, els varen dividir en 3 grups i els hi passaren 2 tests. Ela grups eren semblants de totes maneres, excepte 1: el llocs dels seus mòbils. El 1r grup tenien els seus mòbils a taula amb la pantalla bolcada cap a vall; el segon els tenien en les seves butxaques, el 3r no tenia cap mòbil . Vostè pot deduir que va passar.

Tots els mòbils del tots els 3 grups eren en silenci i alguns pocs estudiants varen comentar que estaven distrets pels seus mòbils, les puntuacions de les proves eren inverses a la posició dels mòbils. El terme mig, a més proximitat del mòbil, puntuació més baixa. N. Carr que va debatre debatre aquest estudi al 2020 en la seva obra Frivolitats, resumia les conclusions preocupants dels psicòlegs:

<blockquote>“ Els Smartphones s´han convertit tan lligat a les nostres vides que, fins i tot, no els manipulem ni els mirem, sinó que atrauen la nostra atenció, distraient els nostres recursos cognitius. Simplement suprimint el desig de3 revisar un mòbil, cosa que fem rutinàriament i subconscientment en el decurs del dia, pot afeblir els nostres pensament”. (230)</blockquote>

La recerca- corroborada per estudis semblants- ens dona una clara expressió d´un sentit ampli de moltes sensacions: els nostres mòbils ens conformen no només, i potser sobretot- pel ''contingut'' que ens ofereixen, no només per la seva simple presència d´alguna cosa tan agradable, tan poc exigent, tan infinitament interessant. Els Smartphones, malgrat petits, exerceixen ( inconscientment) un impuls gravitatori sobre la nostra atenció, dibuixant els nostres pensaments i sentiments en la seva òrbita, tot i estar apagats.

Què significa, si els cristians anem a atendre la trucada dels Romans 12:2 en la era del Smartphone- “ No us conformeu amb aquest món, si no transformeu-lo renovant els vostres cervells”- no necessitarem fer-ne més que resistir el fals contingut dels nostres mòbils. Necessitarem resistir la falsa presència gravitatòria dels nostres mòbils que tan subtilment exerceixen sobre nosaltres

I per acabar, podeu trobar ajuda en l´antiga practica: Dissabtes.

====La nostra íntima companyia ====

Abans de considerar què podria significar el descans sabàtic per les nostres pantalles, feu un nou balanç d´on sou. Els Smartphones varen aparèixer al món en el 2007; per el 2011, molt de nosaltres ja els teníem.

Ara, una dècada més tard, molt de nosaltres tenim un temps per repassar la vida sense ell. Les pantalles han esdevingut omnipresents i ineludibles- són l´alexandre digitals que va conquerir les nostres consciències de la nit al dia.

Per a molts, els nostres mòbils esdevenen els primers rostres del matí i els darrers de la nit i molt més sovint entre hores. Hem esdevingut un mar de caps doblegats i dits grossos adolorits, adeptes a navegar pels costats i els passadissos de les tendes amb la nostra visió perifèrica. Els mòbils han esdevingut tan integrats en les nostres ments i cossos que algunes persones senten vibracions fantasmes i troben les seves mans que es mouen repetidament, sense la voluntat, vers les seves butxaques. I fa 2 anys, els americans mitjans dedicaven la meitat de les hores de vigília passejant sobre les pantalles ( Les frivolitats, 227).

On anirem amb aquest esperit digital? O on volarem des de la seva presència? Si pugem al Cel, els avions ofereixen Wifi; si fem el llit per la nit, alguna cosa bufa en la tauleta de nit. Si prenem les ales de matí i habiten en la llunyania del mar, haurà la cobertura 5G que ens mantindrà a l´abast de la ma.

La estupenda prevalença dels mòbils no esdevindria un problema si sabéssim que la saturació existent de la pantalla millora la nostra qualitat de vida i ens ajuda a seguir a Jesús més fidelment. Desafortunadament, creiem que existeixen moltes raons per pensar que això no passa.

====Digitalitzat, Deshumanitzat ====

La ironia de mirar normalment la pantalla no se m´ha escapat, i a més, ( molt possiblement) igualment a vosaltres. Per no trencar la branca on sec, puc dir: “ Els nostres mòbils i altres pantalles són regal per agrair a Déu. Quan més bé puguem fer i també a ells. La necessitat del moments no és disparar aquests salvatges sementals, si no domesticar-los i aprofitar el seu poder.

Però oh, quan quanta domesticació necessiten! J. Twenge, en la seva acurada recerca en la obra iGen inclou un gràfic per demostrar en quina mesura quantes activitats de pantalla ( com jugar, provar, i una xarxa social) i no altres ( com e3xercisim lectura, perdre el temps amb els amics) contribueix a la felicitat dels adolescents. Ella escriu:

<blockquote>“ Els resultats no poden ser més clars: els adolescents que inverteixen més temps en aquestes activitats de pantalla semblen més infeliços que els qui no ho fan... semblen més feliços. No hi ha cap excepció: totes les activitats de les pantalles estan lligades a la felicitat, i les activitats no lligades semblen més felices”. (77–78)</blockquote>

I com la felicitat, altres categories de la salut mental: “ Més temps amb les pantalles provoca més ansietat, depressió, aïllament, i menys connexió emocional” (112).

Com a cristians, no poden confirmar una mateixa correlació entre les pantalles i la vida espiritual? Malgrat els mòbils poden disciplinar-nos d´algunes maneres amb Jesús ( tal com donar-li fàcil accés a les Escriptures i les eines dels estudis bíblics) pot costar un alt preu. Més que ajudar-nos a meditar, ells interrompen , atrau les nostres atencions d´on sigui, i afavoreixen els hàbits de la lectura normal; més que ajudar-nos a pregar, omplen els espais buits dels nostres dies. Més que ajudar-nos a evangelitzar, sovint baixem la mirada en creuar-nos amb els nostres veïns.

Aquells que tenen una forta antropologia bíblica observen sense sorpreses els efectes negatius dels nostres mòbils: No som criatures ''socials'', fets per la amistat més enllà que el boli i la tinta, la pantalla i la clau (2 Joan 12)? ''No som criatures encarnades, fetes per gaudir del món de Déu amb els 5 sentits'' (Gènesis 2:7; Psalm 104)? No som criatures intel·lectuals, fetes per pensar profundament i no superficialment sobre les coses (2 Timoteus 2:7)? I no som, primer i per sempre, criatures que s´adrecen a Déu, fetes ''per viure al seu costat'' (Colossencs 3:17) i no propers als mòbils?

Potser que, en un món digital com el nostre, alguns cristians puguin protegir i desenvolupar la seva naturalesa social, encarnada, intel·lectual, a banda d´escollir algunes mesures extremes. Per a mi, el esforç sembla com intentar dormir amb el llum encès: possible, però més difícil que el necessari.

====Descans de les Pantalles ====

Entrem al dissabte: des de l´èxode en davant, el descans dels Israelites servia com a recordatori setmanal de la realitat, i no només un record de la realitat ( com si el Dissabte fos simplement un exercici mental), si no una manca de sentit d´això. Déu va revelar-se Ell mateix com el Creador reparador d´Israel (Èxode 20:11) i com a Redemptor que ofereix descans, però donat quan profundament havien estat formats per un Egipte obsessionat per treballar, i donada la aposta del seus propis cors cap al descans, i donada la inclinació dels seus cors inquiets, necessitaven actes que actuessin en el nervis de les seves ànimes.

I així, Déu els va concedir el Descans, un dia que va canviar el centre gravitatori lluny d´Egipte amb el descans del Faraó o cap a la realitat amb un descans diví, negociant una setmana laboral de 6 dies i un per a Déu (Gènesis 2:1–3). I com a tal, el Dissabte va tenir el seu lloc en els festivals i festes israelites, el dia del Psalm i la nit per la meditació (Psalm 1:1–2), la pregària agenollada de Daniel (Daniel 6:10), i el matí aïllat de Jesús (Marc 1:35; Lluc 5:16) com un apràctica de resistència disci0plinada contra la influència de món que ens envolta.

Ara, com podríem aplicar el principi sabàtic al nostre jo saturat de pantalles digitals? L´objectiu no és gens complicat ni nou: per resistir l´atracció dels vostres aparells digitals i viure com un seguidor més actual de Jesús, prendre un descans d´un dia setmanal de pantalles. Si fos durant 24h o més temps protegit, tanqueu el mòbil, la computadora i endinseu-vos en el món del Déu creador, encarnat i atent al poble i llocs més propers. Anomeneu un descans de pantalles.

La idea pot sonar extrem i no pràctic en un món on les pantalles intervenen massa la vida ( sense textos, ni correus, ni anuncis o càmeres)? Considereu igualment no simplement el que podeu perdre en una dia com aquest, però que podríeu guanyar.

====La vida lluny de la xarxa ====

Què podeu esperar si, un dia per setmana, vàreu callar el so i enfosquiu el lluentor de l´aparell? Si sabéssiu que no sentiríeu cap soroll ni vibracions? Si cada impuls vers el text, registre, varen frustrar-se per una butxaca buida? Què podria passar un dia com aquest?

Podríeu retirar els cortinatges vers una lluentor diferent, observant que el sol comença aquest matí a corre (Psalm 19:5). Sentiríeu novament algunes veus sovint ofegades pel so digital: una cançó d´un ocell saltant del tronc a la branca, un cor de grillons amagats, el miol d´un gat veí gratant-se. A canvi de vagar sense cos per l´èter digital, podeu endinsar les vostres mans en la brutícia o caminar pels senders del lloc on viviu. (Fets 17:26).

O potser podríeu veure el veí rondinaire o el pare impacient en un parc, a més d´una figura bidimensional o, a canvi, començar a imaginar les esperances i les pors que copegen els vostres pits. Potser aquesta recerca podria acabar parlant, i parlar amigablement i amigablement pregar i testificar. Més tard, podríeu seure al costat de la vostra dona, amic o infant per trobar la tranquil·litat interior que us permet escoltar ràpid i xerrar lentament (Jaume 1:19).

O podríeu descobrir una nova paciència llegint la Bíblia o pregant. A canvi d´una mirada sobrer la superfície d´un passatge, potser caldria tornar enrere sobre algunes pedres, meditar com un home beneit i trobar-se a un mateix beneit (Psalm 1:1–3). Podríeu anar més lentament per respondre les paraules divines, potser 1a vegada en molt de temps per exposar les vostres preocupacions una darrera l´altra davant d´Ell (1 Pere 5:6–7). Podríeu sentir la exhalació de l´esperit.

I quan el temps us torna el mòbil, podeu trobar que us heu portat amb vosaltres alguna cosa del 7è dia de descans.

====L´esperit del 7è dia ====

Cal tenir cura de l´idealisme, per suposat. 1 dia sense pantalles és un dia perdut en el món, un dia que la carn rebutja descansar i a vegades trobar, per la nostra alteració, la nostra atenció dispersa i les nostres devocions a Déu decaigudes. Sens dubtes, en l´antic Israel els sants a vegades deixaven enrere el dia de descans, inquiets. Amb el temps, el dia de descans va repercutir en aquells que el varen rebre per la fe: lentament els avaluaren vers la Realitat centrada en el Déu, passant l´esperit de descans del 7è dia als següents 6 dies.

I també una pantalla sabàtica. Prenen temps per la disciplina lluny de les pantalles podria no ser l´única manera per viure en el món digital sense estar d´acord amb ell, si no que és l´única manera. Amb el temps, l´atracció dels nostres mòbils podria esdevenir feble, i trobar nosaltres mateixos una diferent òrbita millor: el de Déu mateix, donador de vida.