Déu a Judici: L´ Apologètica de C. S. Lewis

De Gospel Translations Catalan

En l´anglès modern, les paraules: “apologia” i “apologitzar” volen dir “penedir-se”, quan alguna afirmació o acció esdevé ofensiva o errònia. Aquest no és el cas de “Els Apologistes” en Teologia; més aviat aquesta disciplina intenta manifestar que “un punt de vista és correcte”. Va adreçada a convèncer aquells que difereixen per guanyar-los o a aquells que estan d´acord en confirmar la veritat que els apologistes testifiquen.

En aquest sentit, C. S. Lewis es reconegut com l´“apologista” pel número de les seves obres que intenten manifestar l´adequació del punt de vista cristià contra la posició “naturalista” que afirma que l´univers és una massa de matèria que funciona pels seus propis mecanismes o lleis sense la intervenció exterior o específicament sense el poder creatiu o dirigit per una ment. C. S. Lewis estava ben preparat per aquesta tasca perquè fins els seus 20 i més endavant era partidari de l´ateisme sense cap referència a Jesucrist i va arribà als 29 abans de convertir-se i adoptar el punt de vista del món i de la vida cristiana. Per tant ell estava més assabentat que els altres apologistes cristians que coneixen les opinions que es debatien enfora. També va experimentar personalment la gravetat dels problemes que afecten un ateu i la manera com que aquestes qüestions poden obligar un persona íntegre a considerar un punt de vista filosòfic o religiós adequat més enllà de l´ateisme. C. S. Lewis va descriure la seva pròpia experiència en un volum autobiogràfic, titulat “ La tornada del pelegrí” en 1933, a l´estil de J. Buyan i novament “Sorprès per la felicitat” (1955).

La seva primera contribució a la apologètica es titulava “ El problema del dolor”, publicat a l´octubre de 1849 com a part de “El repte cristià: Sèries” ( reimprès 10 vegades a 1943). Allí va tractar obertament la següent qüestió: “Si Déu és tot poderós i summament bondadós, per què permet el dolor a l´univers”? Va demostrar que el dolor era inevitable per les persones reals on el pecat existeixi. Qui pot imaginar-se lo terrorífic del món si el pecat creixés sense cap límits? C. S. Lewis procedeix amb una anàlisi ordenat i lúcida, tractant aquest tema complex de forma fàcilment entenedora per qualsevol laic. De tant en quant realitzava comentaris sorprenents que esdevenien difícil d´oblidar, com “ Un home no pot apagar la glòria divina, rebutjant adorar-lo com un llunàtic no pot ocultar el sol, escrivint la paraula “ obscuritat” sobre les parets de la seva cel·la” (pg. 41). Des de 1941-44 havia emès una sèrie de converses, per la radio, els títols de les quals descriuen clarament els continguts:

1941: Lo Correcte e Incorrecte com la clau del significat de l´ Univers (5 converses)

<p>1942: El que creuen els cristians (5 converses)
1943: Els Comportaments cristians (12 converses)
1944: Més enllà de la Personalitat o Els primers passos de la Doctrina de la Trinitat (11 converses).

</p>

Al començament, publicades per separat en 3 volums, aquestes converses es recopilaren juntes amb el títol “ El cristianisme senzill” i sovint es tornaven a publicar. El terme “simple“ del títol significa “pur”, como a l´anglès antic. L´èmfasi es posa en tractar les opinions principals en gran part comunes a totes les denominacions de la cristiandat.

En 1943, varen aparèixer les “Cartes de Escrutopo” que fos probablement la obra més popular de C. S. Lewis. Aquí es mostra un curs de correspondència en que el dimoni mestre, Screwtape instrueix a Wormwood, novici, en l´art de temptar els éssers humans i proveir-lo per part seva d´una veritable lleialtat a Déu i a l´Evangeli. Això ofereix l´oportunitat de considerar per sota les peticions cristianes, per expressar-ho d´una manera, ornaments artificials, proporcionats per l´auto engany o per la claredat al considerar els altres, sinó com una mena de realisme cínic introduït entre els motius actuals que intenten ocultar habitualment les persones. C. S. Lewis pot emetre una avaluació crítica de molts moviments i motius apareguts sota la cobertura del cristianisme autèntic. Amb un criteri agut i un control extraordinari del llenguatge, obtingut dels seus primitius estudis universitaris de literatura anglesa, el seu enginy i criteris apareixen en cada pàgina, talment com mostren algunes de les cites següents:

“Hem guanyat moltes ànimes mitjançant el plaer. Tot és una invenció [divina], no nostra. Ell va crear el plaer: totes les nostres recerques fins ara no ens han permès reproduir-ne cap” (pàg. 41).

“Una religió moderada és tan bona per a nosaltres com cap religió i - més divertit” (pàg. 43).

“ No té importància la petitesa del pecat, ja que el seu efecte acumulatiu pot col·locar l´home fora de la Llum i dintre de la Nada. Assassinar no és millor que les cartes si aquestes porten un engany. És més, el camí més directe cap a l´ infern és el gradual” (pàg. 56).

“Un bon numero d´escriptors cristians de política creuen que el cristianisme va iniciar-se fent-ho malament i a partir de la doctrina del seu fundador inicialment. Ara, aquesta idea cal usar-se per animar novament el concepte d´un Jesús històric trobat per endreçar posteriorment les ‘addicions i perversions’ i després contrastar-ho amb tota la tradició cristiana. En la última generació es va promocionar la construcció del tal ‘Jesús històric’ en línies liberals i ‘humanitàries’; ara s´ està proposant un nou ‘Jesús històric’ en línies marxistes, catastrofistes i revolucionàries. Es manifesten l´ avantatge d´aquestes construccions, que s´intenten canviar cada 30 anys més o menys. En primer lloc, tots tendeixen a dirigir la devoció de l´home cap a alguna cosa inexistent, per a cadascú el “Jesús històric no és històric” (pàg. 106).

Si aquestes cites desperten la seva curiositat, obtingui el llibre i podrà trobar més exemples com aquests. El volum titulat “Miracles”: Un Estudi preliminar, aparegut a 1947. Poc temps després el Dr. E. W. Barnes, bisbe de Birmingham, va publicar El Sorgiment del Cristianisme on negava tots els miracles documentats del Nous Testament, incloent tots aquells sobre la vida i el ministeri de Jesús Crist.

La paraula preliminar del títol no s´ha de confondre amb elemental, ja que es tracta d´una reivindicació tècnica del super-naturalisme contra el naturalisme definit como la opinió de que nada no existeix excepte la naturalesa, és a dir, l´enorme entramat de totes les partícules de la matèria existents des de la nit dels temps. La naturalesa no pot explicar l´ origen del pensament racional i menys proporcionar la base de la moralitat i la consciència.

Això ens porta per tant a reconèixer una poderosa realitat i un sentit més enllà del món material, que n´és la creativa i que sosté tot el que existeix. Amb això al cap, no es estrany que existeixen ocasions on aparegui la interacció entre el poder i el Seu món quan les lleis que regeixen la matèria no funcionen, tal com sol passar.

C. S. Lewis llavors dedica un capítol vital al “Gran miracle” en la encarnació de la segona persona de la Trinitat. Després discuteix els miracles de l´antiga creació amb “L´ home diví centrat per nosaltres en el que el Déu de la natura ja ha realitzat a gran escala” (pàg. 169). Els miracles de nova creació són aquells en que es manifesta una “inversió” principalment de la resurrecció, que resulta fonamental per a tot el Cristianisme.

Un breu epíleg i dos apèndixs tanquen el llibre. Des del començament fins al final pot apreciar-se les grans qualitats de C. S. Lewis, la seva fidelitat, la seva meticulosa atenció per no deixar cap buit en el seu raonament, els seus compromisos conscients amb les Escriptures i el seu estil meravellós. Tractant-se de les objeccions al naixement verge de Crist, diu que alguns opositors a això “pensen que en aquest miracle es veu una difamació sobre l´acte sexual (malgrat vegin un insult als forners) en la alimentació dels cinc mil” (pàg. 115). Aquest parèntesi mereix el preu del llibre!