La Majestat de la Paraula Divina

De Gospel Translations Catalan

L´apreciat pes de la Gloria divina

M´agradaria centrar la nostra atenció en l´auto definició de Déu en “Èxode 3: 14-15”. Recordeu que Déu va cridar Moisés amb l´encàrrec d´ anar a Egipte i portar el seu poble més enllà de les fronteres. Moisés temia aquest projecte i va fer objeccions com que no era la persona adient per fer-ho. Déu li va respondre, dient-li “Serè amb tu!” (versicle 12è). A les hores Moisés digué: ”[Quan] dic als demés: El Déu dels vostres pares m´ha estat enviat” ells podrien contestar: ”Cóm es diu? Cóm els hi dic?” I la resposta de Déu és una de les revelacions més importants que mai s´ha donat a l´home:

I Déu digué a Moisés: “Sóc qui sóc!” i Ell digué: ” Sóc Fill d´Israel i he sigut enviat a vosaltres!” i Déu a més, digué a Moisés: “ Ho diràs als Fills d´Israel: “El SENYOR [JHWH], El Senyor dels seus pares, el Senyor d´Abraham, el Senyor d´Isaac, el Senyor de Jacob m´ha enviat a vosaltres!” Aquest és el meu nom per sempre i el meu nom per recordar a totes les generacions!”

En altres paraules, el nom bíblic de Jahvé és el centre, el més important, està implícitament arrelat en Déu mateix en la frase: “Sóc qui sóc!. Digueu-lo als demés, l´únic que us ha estat enviat simplement i absolutament!”. Digueu-l´hi que la cosa més important sobre mi és que existeixo!”.

Començaré per l´auto reconeixement de Déu com el meu objectiu amagat i sense vergonya en el missatge de J. Calvin- i, per suposat, en tots els deus anys de la Conferència per els Pastors- és per encendre la flama de la passió en vosaltres per l´ importància i la supremacia de Déu en el vostre ministeri. El meu cor s´inflama quan sento dir a Déu: “ És el meu nom, Sóc qui sóc!”, veritat? I s´encén quan penso en la l´existència absoluta de Déu- sense principi ni fi, ni arribar a ser, sense millorar, simple i absolutament allà per ser tractat en aquests termes o en cap.

Permeteu-me avisar-vos, germans: El nom del Déu que ens reuneix en aquesta conferència- mai ha tingut un inici. Déu mai ha tingut un inici! “ Ens ha estat enviat a vosaltres!”. I l´únic que mai ha tingut un principi però que sempre hi és i serà defineix totes les coses. Si volem que Ell estigui allà o no, Ell estarà allà. No podem negociar què tenim per realitat. Déu defineix la realitat. Quan nosaltres venim a la realitat, comencem abans per un Déu que ens ha fet i ens pertany. No gaudim absolutament de cap elecció. No escollim ser. I quan estem, no escollim que Déu hi existeixi.

Ni cap critica ni opcions, sense dubtes sofisticades, cap escepticisme té efectes sobre l´existència de Déu. Ell és simple i absolut. “Digueu-los que sóc l´enviat!”

Si això no ens agrada, podem canviar, per la nostra joia o resistir a la nostra destrucció. Però una cosa romandrà absolutament invariable: “Déu existeix”. Ell era allà abans que nosaltres. I serà allà quan morirem. I a més, el que és important en el ministeri, per damunt de totes les coses, és que Déu hi és. No puc defugir que la simple i obvia veritat que Déu ha de esdevenir la cosa més important en el nostre ministeri. El sacerdot té relacions amb Déu i l´univers també perquè cada àtom i cada emoció o ànima de cada àngel, dimoni o ésser humà pertany a Déu, que és absolut. En crear totes les coses, les manté i dirigeix el curs de qualsevol esdeveniment, perquè “ totes les coses són des d´Ell i a través d´Ell, per ser glorificat [en els nostres sacerdots!] eternament!” ( Romans 11: 36)

En aquest 10è aniversari de la Conferència pels Pastors a Betlem, el meu desig és més fort com mai que Déu pugui inflamar en vosaltres la passió per la seva importància i supremacia en el vostre ministeri fins al punt que el poble dirà, quan vostès no existeixin: “Aquest home coneixia Déu. L´estimava. Aquest home vivia per la Glòria de Déu. Ens mostrava a Déu setmana darrera setmana. Aquest home, com diu l´apòstol, “era enterament de tota la plenitud de Déu!”

Aquest és el meu propòsit i la meva responsabilitat en aquesta Conferència per els Pastors a Betlem. NO només està implícita en la més simple i meravellosa existència de Déu i també en la seva Paraula divina, sinó perquè David Wells és extraordinàriament directe en dir: “ Aquest és Déu, poderós i diví en el seu Ser ... que ha desaparegut del món evangèlic modern!”^[1]. Leslie Newbigen, des de l´angle anglès, afegeix molt més sobre la mateixa cosa:” I de cop i volta vaig veure- escrivia- que qualsevol pot utilitzar el llenguatge del Cristianisme evangèlic, i tanmateix el centre era fonamentalment el mateix: la meva necessitat de salvació!”. I per això Déu és el recurs... i vaig veure que quasi bé el Cristianisme evangèlic podia fàcilment relliscar, pot esdevenir el meu centre i la meva necessitat de salvació i no la Glòria de Déu^[2]. I, Oh, haver relliscat. Quantes esglésies avui dia l´experiència dominant és l´apreciada càrrega de la Glòria divina?

En els seus dies J. Calvin va veure el mateix que Leslie Newbigen. A 1538, el Cardinal italià Sadolet va escriure al líder de Ginebra intentant recuperar-los per l´ Església Catòlica, després que s´haguessin convertit als ensenyaments reformats. Començava la seva carta amb una secció reconciliadora sobre l´apreciada vida eterna, abans d´iniciar les acusacions sobre la Reforma. Calvin li respongué en 6 dies la tardor de 1539. Aquest va ser un dels seus primers escrits i va estendre el seu nom com a reformista a través d´Europa. Luter el llegit i digué: “aquest és un escrit amb cap i peus. Gaudeixo que Déu animi aquests homes!”^[3].

La resposta de Calvin a Sadolet és important perquè descobreix les arrels de la disputa de Calvin amb Roma que definirà tota la seva vida- així com la forma d´aquesta conferència. Aquest assumpte no és, primerament, la justificació ni els abusos sacerdotals o la transsubstanciació o les oracions als sants o l´autoritat papal. Tot això arribarà per debatre. Però, a sota de tots ells, l´exemple fonamental de J. Calvin, des del principi fins al final de la seva vida, va centrar-se en la supremacia i la majestat de la glòria divina. Va veure en la carta de Sadolet la mateixa cosa que Newbigen veia en centrar-se en l´Evangelisme.

Vet aquí la resposta al Cardinal: el [vostre] zel per la gloria celestial [és] que mantenir l´home enterament devot a Ell mateix i no, fins i tot l´assumpte, el va despertar per la santificació del nom diví. En altres paraules, malgrat l´apreciada veritat de la vida eterna pot ser tan desviada com per desplaçar Déu com a centre u objectiu. I aquest va ser el punt de discussió de Calvin a Roma. Apareix en els escrits diverses vegades. Insistia i va dir a Sadolet que el que havia de fer- i Calvin l´animava a fer-ho tota la seva vida- és ” posar per davant [l´home] com a primer motiu de la seva existència, el zel per il·lustrar la Glòria de Déu!"^[4].

Crec que aquesta degué esdevenir un cartell adient de tota la vida i obra de Calvin- el zel per il·lustrar la Glòria de Déu. El significat essencial en la vida de Calvin i la seva missió és que ell s´envoltava i encobria una passió per la realitat absoluta i majestuositat de Déu. Això és el que vull mostrar-vos. Benjamin Warfield deia de Calvin: “ cap home ha tingut mai una sensació tan profunda de Déu com ell"^[5]. Aquesta és la clau de la vida i de la teologia de Calvin.

Geerhardus Vos, l´ Escola del Nou Testament a Princeton, demanà aquesta qüestió a 1891: “ Què hi ha en la Teologia Reformada que permeti a la tradició captar tota la plenitud de les Escriptures més que altres branques de la Cristiandat? Ell responia: ” Perquè la Teologia Reformada manté les Escriptures en les idea més profundament arrelada... aquesta idea arrelada que ens serveix de clau per descobrir el tresor més ric de les Escriptures era la preeminència de la Glòria divina en la consideració de tot el que ha estat creat"^[6]. Aquesta és la inquietud constant sobre la Glòria que dóna coherència a la vida i la tradició reformista que va seguir. Vostè diu que “ tot el lema de la Fe Reformada és aquest: l´obra de la Gràcia en el pecador com a mirall de la Glòria divina”^[7]. Emmirallar-se en aquesta glòria divina és el sentit de la vida de Calvin i del seu sacerdoci.

Quan Calvin va respondre a Sardolet la qüestió de la justificació, li deia: “ Vostè troba en la justificació per la Fe el tema més important i delicat en la controvèrsia entre nosaltres... Allà on se´n tregui el coneixement de la justificació, la glòria de Crist s´extingeix”^[8]. Per tant novament, vostès poden considerar l´assumpte fonamental. La justificació per la Fe es crucial. Però vet aquí una profunda arrel del perquè és crucial: La Glòria de Crist està en joc. Per això aquí novament podeu veure què és fonamental. La Justificació per la Fe ho és. Però existeix una raó profunda del perquè. La Glòria de Déu està en risc. Aquesta és sempre la qüestió bàsica de Calvin. Quina veritat i quin comportament “il·lustrarà la Glòria divina”?

Per a Calvin, la necessitat de la Reforma era fonamentalment aquesta: Roma “ ha destruït la Glòria de Crist de moltes formes- apel·lant als sants per intercedir quan Jesús Crist és un dels mediadors entre Déu i l´home; adorant la Verge María, quan Crist hauria de ser l´única adorat; oferint sacrificis constantment durant la missa, quan el sacrifici de Crist a la creu és complet i suficient"^[9], elevant la tradició a nivell de l´Escriptura i sempre fent de la paraula de Crist depenent de la seva autoritat per sobre de la paraula humana^[10]. Calvin en el seu “Comentari sobre els Colossencs”: “Com és que rebem moltes doctrines tan estranyes (Hebreus 13:9)?". I ell contesta: ”Perquè no apercebem l´excel·lència de Crist”^[11]. En altres paraules, l´important observador de la Bíblia ortodoxa a través de molts segles és una passió per la glòria i l´excel·lència de Déu en Crist. Quan el centre es desvia de Déu, tot va malament. Cosa que no opta bé per la fidelitat doctrinal durant el nostre dia centrat en Déu.

A més, unificar l´arrel de tots els calvinistes és la passió per mostrar la glòria de Déu en Crist. Quan tenia els 30 anys, ell descrivia un escenari imaginari de si mateix al final de la seva vida retent comptes a Déu, tot dient: “ La cosa [oh, Déu] que pretenc sobretot i per la qual he treballat tant diligentment, ha sigut la glòria de la divinitat i justícia....per a que pugui brillar més visiblement que la virtut i les benediccions de Déu... puguin demostrades completament"^[12].

24 anys més tard, persistint en la seva passió i els mateixos propòsits, i un mes abans de morir retia comptes a Crist (va morir al 54 anys) va dir en la seva darrera voluntat i testament: “ No he escrit res d´odi contra ningú, però sempre bàsicament he fonamentat que les meves creences fossin per la glòria de Déu”^[13].

Per això us plantejo una pregunta :” què passava a Calvin que el feia un home dominat per la Majestuositat divina? I quin tipus de sacerdoci va exercir en la seva vida?

La primera part de la vida de Calvin i la seva Conversió.

Permeteu-me portar-vos l´esdeveniment clau de la seva conversió abans dels 21 anys. Nascut el 10-juliol-1509 a Noyon (França); quan ell comptava 25 anys tot just començava a ensenyar la Bíblia a Wittemberg. No sabem res dels seus primers anys. Quan tenia 14, el seu pare va enviar-lo a estudiar Teologia a la Universitat de Paris, moment que començava la Reforma a Alemanya i coneixia la Teologia Medieval. 5 dies més tard ( quan Calvin tenia 19) el seu pare abandonar l´església. I va dir-li al seu fil que abandonés la Teologia i l´Estudi de les Lleis, la qual cosa va obeir abandonant-ho durant els 3 propers anys a Orleans i Bourges.

Durant aquests anys, Calvin va dominar el grec i va submergir-se en el pensament de Don Scoto, William Occam i Gabriel Biel, completant el curs de lleis. El seu pare va morir pel maig de 1531, quan Calvin tenia els 21 anys. Calvin va sentir-se lliure per passar de les lleis a l´amor; que va ser pels clàssics. Va publicar el seu primer llibre- “Un Comentari sobre Sèneca” a 1532 a l´edat del 23. Durant aquests anys va entrar en contacte amb el missatge i l´esperit de la Reforma, i cap al 1533, alguna cosa esdevinguè dramàtica en la seva vida.

Pel novembre de 1533, Nicholas Cop, un amic seu, sol·licitava la apertura del trimestre hivernal a la Univ. de Paris; va ser cridat pel Parlament per retre comptes sobre les seves doctrines luteranes. Va fugir de la ciutat on va esclatar una persecució general, nomenada pel rei Francesc” La maleïda secta luterana”. Calvin es trobava entre aquests fugitius. El contacte amb Cop va ser tan íntim que alguna sospita va recaure sobre Calvin, tot pensant que ell havia redactat el missatge lliurat per Cop. A les hores, Calvin ja havia creuat la línia. Es dedicava enterament a Crist i a la Causa de la Reforma.

Què havia passat? Calvin ens explica 7 anys més tard com va esdevenir la seva conversió. Ell descriu com havia estat lluitant per la fe cristiana amb zel:

“ quan va començar una forma de doctrina diferent, ningú que ens va treure de la professió cristiana, tornant cap les seves fonts... a la seva puresa original. Ofès per la novetat vaig escoltar, i, al començament, ho confesso, i resistí extremadament i apassionadament per dir que la meva vida havia estat ignorant i equivocada....

I al final vaig percebre como si la llum vingués sobre mi [ una frase vertadera davant el que posteriorment veurem] la mirada del qual m´havia obsessionat i quanta contaminació i impuresa havia assumit. Excessivament alarmant estant en la misèria que havia caigut ... com el deute contret, [jo] va seguir el meu assumpte en dedicar-me a la vostra forma [Oh, Senyor!] condemnant el meu passat, no sense greus gemecs ni llàgrimes^[14].

Déu va portar-me a una ràpida conversió i el meu cervell fins a un marc d´aprenentatge... Havent rebut algunes proves i coneixements de la vertadera divinitat, va ser engolit per un intens desig de progrés"^[15].

1. ↑ David Wells. No Place for Truth, [Sense lloc per la veritat] (Grand Rapids: Wm. B. Eerdmans, Pub. Co., 1993), p. 300.
2. ↑ Quoted in Tim Stafford, "God's Missionary to Us," [La missió de Déu sobre nosaltres] Christianity Today, Dec. 9, 1996. Vol. 40, No. 4, p. 29.
3. ↑ Henry F. Henderson, Calvin in His Letters, [Calvin en les seves cartes] (London: J. M. Dent and Co., 1909), p. 68.
4. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His Writings, [ “J. Calvin: una selecció des seus escrits”] (Scholars Press, 1975), p. 89 (emphasis added).
5. ↑ Benjamin Warfield, Calvin and Augustine, [“Calvin i Agustí”] (Philadelphia: The Presbyterian and Reformed Publishing Co., 1971), p. 24.
6. ↑ Geerhardus Vos, "The Doctrine of the Covenant in Reformed Theology," in Redemptive History and Biblical Interpretation: The Shorter Writings of Geerhardus Vos, [La doctrina del compromís en la Reforma teològica” en “ La Història de la redempció i interpretació bíblica: els escrits breus de Geerhardus Vos”, pg. 241-42] (Phillipsburg, NJ: Presbyterian and Reformed Publishing Co., 1980), pp. 241-242 (emphasis added). [ Phillipsburg, NJ: Publicacions de la Reforma presbiteriana, Co., 1980]
7. ↑ Geerhardus Vos, "The Doctrine of the Covenant in Reformed Theology," p. 248. [ [La Doctrina del compromís en la Reforma Teològica, pg. 248]
8. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His Writings, p. 95. [“Joan Calvin: Selecció del seus escrits” pg 95]
9. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, [“Descripció de Calvin”, pg. 109]; (Philadelphia: Westminster Press, 1954), p. 109.
10. ↑ Institucions of the Christian Religion, I, vii, 1. "A most pernicious error widely prevails that Scripture has only so much weight as is conceded to it by the consent of the church. As if the eternal and inviolable truth of God depended upon the decision of men!" [ Hi predomina l´error més àmpliament perniciós que la Escriptura que té tant de pes com se li ha concedit amb el consentiment de l´Església. Com si la veritat eterna i inviolable de Déu depengués de la decisions dels homes!”]
11. ↑ T. H. L. Parker, Portrait of Calvin, p. 55. [ “Descripció de Calvin”, pg. 95]
12. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His Writings, p. 110. [“Joan Calvin: Selecció del seus escrits”, pg 110]
13. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His writings, p. 42. [“Joan Calvin: Selecció del seus escrits”, pg 42]
14. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His writings, pp. 114-115. [“Joan Calvin: Selecció del seus escrits” pgs. 114-15]
15. ↑ John Dillenberger, John Calvin, Selections from His writings, p. 26. [“Joan Calvin: Selecció del seus escrits”, pg. 26]