Assumeix el millor dels altres

De Gospel Translations Catalan

L´amor resistent en moments de desconfiances

No veia el pecat fins que el vaig veure el seu efecte que tenia sobre la meva esposa. Una vegada vivaç, infantil, radiant, va començar a fer broms menys impulsivament, a riure´s menys espontàniament. Creixi tranquil·la, menys enèrgicament, era menys ella mateixa. La meva bonica Lily queia davant meu.

Com caldria qualsevol marit, necessitava ajudar-la. Què havia provocat aquest canvi? Em demanava un dia. I ràpidament vaig esbrinar la font que no esperava: jo. El meu cinisme generalitzat vers la gent – com les males herbes entre la gespa- no es quedava només en mi. El meu recel es feia seu.

Cinisme i recel, el conec de primera mà, penetra en els nostres cervell i ens fa traïdors a nosaltres mateixos/es, fent mal les nostres famílies i els temples. Els nostres recels poden fer-nos colpejar els més estimats. Ells/elles contenen una profecia: com més sospitem, més raons trobem per recelar; com més desconfiem, més desconfiances trobem per provocar. Qualsevol cruixit sobre el terra esdevé un lladre.

Pensant el pitjor dels nostres o dels veïns és injust i sovint increïble, i passa normalment inadvertit. I si Déu ens ha perdonat els nostres pecats (inimaginablement) – i en Crist han estat- doncs, som lliures d´establir les sospites més subtils, els nostres desconfiances pels defectes i assumir el millor dels altres.

Estimar en els moment de sospites

Com homes i dones caigudes, el pecat ens inclinen naturalment a la temptació de dir en l´esperit del Rei Lear: “ sóc un home més pecador contra els pecats”. Sense ser ensinistrats, fàcilment veiem els nostres problemes” fora de nosaltres”, en els altres. Els seus pecats en contra meva, no els meus pecats contra un Déu que més em molesten. I quan és aquest el nostre centre, ràpidament contestem i escoltem lentament, ràpidament en cancel·lar-ho i lentament de suportar, ràpidament en sospitar i lent d´oblidar.

Doncs, posa aquest esperit contra l´esperit e l´amor, l´esperit de Crist, l´esperit dels cristians:

« L´amor és pacient i amable; no enveja no presumeix; no és arrogant ni mal-educat. No insisteix en les seves pròpies normes; no és irritable ni ressentit; no es complau en les desgràcies, sí en la veritat. L´amor manté totes les coses, creu totes les coses, les espera, els dóna suport”. (1 Corintis 13:4–7)

L´esperit del moment assumeix el pitjor dels comentaria confús del veí. L´esperit d´un cristià assumeix raonablement el millor dels seus veïns, interpretant-lo tal com cal.

L´esperit de la carn és equivocat pels membres d´una Església o els xafardeigs o comentaris passius-agressius en línia. L´esperit d´un cristià enregistra l´espurna en els seu ulls (Mateu 7:3–5) — conscient que és un “pecador més que pecar en contra”- limita caritativament allò que percep clarament, i després d´ apropar-se a la persona i debatre amb ella directament com un germà. (Mateu 18:15).

En comptes d´envejar l´ influència de qualsevol o la seva riquesa, en contra d´ésser arrogant o mal-educat, en compte de la insistència visible del seu marit en seguir els seu camí o les esposes estar irritades o ressentides, l´amor cristià l´anima i proveeix per ser diferent- en família, en el temple, en el món. Quan el recel destrueix el somriure i l´amistat, caldria que el poble de Déu llueixi entre el nostre món cínic- donant suport a totes les coses, esperant-les i creient-les (1 Corintis 13:7).

La comunitat de l´amor, de la gràcia, de la tolerància es desenvolupa lentament, però segura. Imperfectament, amb avenços o retrocés en el decurs del camí, però actualment i augmentant. Aquesta és la herència divina, la gent que viu i esdevé testimoni per observar i encongir el món: “ Per això, la gent coneixerà que sous els meus deixebles perquè us estimeu uns al altres” (Joan 13:35).

Lliures per assumir el millor

Doncs, què hi veieu? Què veuen les famílies sotmeses a les normes de l´amor i perdó de Crist, la premsa nodreix sorprenentment la llibertat des dels judicis ràpids, comunitats imperfectes plenes d´esperances i amabilitat, temples que s´ofereixen suport els uns als altres, que ràpidament concedeixen el benefici del dubte vers els seus membres pels quals Crist va morir? O els veuen més la mateixa divisió, desconfiança i desunió?

“ Seria millor estar decebuts un centenar de vegades?”- declarava Ch. Spurgeons els seus alumnes “ que viure una vida plena de recels? (Conferències als meus estudiants, 327). Això us sembla vertader? Millor oblidar l´ofensa possible en el seu correu, els insults possibles en les seves accions, els menys possibles en aquest tex o tuïts. Més sovint que no és millor, és possible destacar el possible racisme, el possible sexisme, la insensibilitat possible, la rudesa o el pecat- sempre que pogués existir. On aparegui el pecat, les coses poden canviar, però la sospita pot enfrontar-nos als possibles pecats amb la mateixa convicció i la seva gravetat que els altres.

Hem estat nodrits per Crist per esperar el millor, per assumir les intencions dels altres, i mantenir el secret dels pecats dels altres vers el nostre Creador. Aquest és l´amor que converteix una multitud de pecadors, actuals o imaginables; aquesta és la glòria d´una persona que supera els enfrontaments: “ El bon sentit fa que la ràbia arribi lentament i que superi una ofensa” (Proverbis 19:11).

Infants de dia

Com a cristians, hem estat comprats per un preu; no és gran, és el nostre; vivim per Crist. Spurgeon assenyala això els seus estudiants com el seu antídot:

“ Germans, fugiu d´aquest vici [ del recel habitual] reconeixent l´amor d´un mateix: Jutjar això es un tema breu el que pensen o diuen de vosaltres i només s´interessen pel tractament que fa a Déu” (328)

Com siguem tractats, com siguem animats, entesos, vistos, coneguts no és un tema de vida cristiana. Tal com es considera- no és important- no és generalitzat. Com es parli de nosaltres pel darrera, com es tractin en els racons obscurs de la nostra ment, si ens agrada o no, o el que realment pretenen és una tema massa debatut per consumir un nadó.

Mentre els que són importants, i auto-empresonats- les flors esmorteeixen al seu costats, Crist vivifica les liles i ens mostra la esperança de totes les coses, especialment les dels altres creients. Estimar a Déu en tot i especialment els nostres veïns com a nosaltres mateixos ens dóna llum i beneeix les nostres relacions, nodreix el cos i refresca els nostres esperits, i obeeix i glorifica el nom de Crist.

Desconfiem dels altres. Quan s´ha viscut prou “ per passar el nostre temps en la malícia i enveja, odiat els altres i uns els altres” (Titus 3:3).

Crist ens empeny a sortir de l´ombra de la sospita, a viure sota la llum del sol com els nen d´abans, suportant totes les coses, creient-les, esperant-les i mantenint-les (1 Corintis 13:7). Aquest és l´ambient des d´alt- l´aire que ens mantindrà sans i units en aquests moments contaminats i sospitosos.