No tinc ningú millor que tu

De Gospel Translations Catalan

Contingut 1 La oració del cor satisfet 2 Déu és la font de tots els beneficis. 3 La bondat divina és única. 4 Déu és la bondat en si mateixa. 5 Déu no necessita la meva bondat. 6 Gotes i l´oceà

La oració del cor satisfet

Dic al Senyor: “ Sou el meu Senyor; no tinc res millor que tu” (Psalm 16:2)

En el 16è Psalm, David es refugia en Déu. Prendre aquest refugi inclou la pregària de David per Déu per preservar-lo. En altres paraules, la oració en preserva” (Psalm 16:1) és prendre refugi en Déu. Però David no demana simplement a Déu que el preservi. Ell li parla i declara la veritat a Déu. Exalta que Jahvé aquest Déu Suprem. és el seu refugi (Psalm 16:2).

Las 2 darreres frases del 2nd versicle resten incloses en la profunda veritat teològica i el combustible preciós per la seva adoració. Així, què vol dir David quan diu: No tinc res millor quer tu?”

Déu és la font de tots els beneficis.

Tot el que és bo ve de Déu que és Déu. Déu és el creador i mantenidor de totes les coses bones creades. Així, En el Gènesis 1r, Ell va crear i després va apreciar la seva obra. “ Déu va veure tot el que havia creat i , vet aquí, era molt bo” (Gènesis 1:31).

Anselm de Canterbury (1033–1109), el brillant teòleg medieval, va veure en la seva veritat la obligada força de la existència divina. Hi ha beneficis físics, intel·lectuals, i relacionals. Aquest és un fet bàsic de realitat. Des d´aquest fet, Anselm va demanar: “ Què fa que totes les coses siguin bones?” . I conclou que les coses bones son són independentment bones. N´hi han que no ho són per si mateixes. Gaire, cal que hi hagi un ésser bo que darrerament faci totes les coses bones.

En altres paraules, Anselm pensa que cal que hi hagi un ésser suprem que és l´origen de tota la bondat. I fent això, seguia les petjades de David en el Psalm 16è. David confessava que existeix un Déu Suprem que fa les coses bones. I aquest Ésser Suprem és Déu. I Jahvé és aquest Déu Suprem. O, como prega David en altre moment, Déu: “ és la meva joia sobrepassada”- literalment “ la joia de les joies“. (Psalm 43:4). David sap que el seu refugi és la joia fonamental en la qual reposen totes les demés.

La bondat divina és única.

Totes les coses creades són finites, variables i temporals. Però Déu és infinit, etern i invariable. L´apòstol Jaume celebra aquest fet: “ Cada do bo i perfecte ens cau des de dalt, provenint del Pare de les llums en qui no existeix variacions ni ombres per canviar” (Jaume 1:17).

Les coses bones creades fan ombra. Tan bones com són, no són infinites. Són limitades i s´esvaeixen. Però Déu no té ombres, ni canvia. La seva bondat es il·limitada o limitada. Ell és la bondat absoluta i essencial.

Déu és la bondat en si mateixa.

Les qualitats divines no són precisament que Ell vol tenir. Són essencials en Ell. Elles són les nostres descripcions humanes del seu ésser, la seva essència, la seva naturalesa i la seva veritable divinitat. Això és el que significa per a Déu ser diví. Els seus atributs són perfectes i absolutament diferents de les derivacions, els atributs dependent de les seves criatures.

Considerem un home de just perquè compleix els nivells normals de justícia. Considerem un home savi perquè compleix amb les mostres de saviesa. Però Déu és normal. És la mostra. No és simplement just; ho és en si mateix. No és simplement bo; és la bondat mateixa. No és simplement savi, és la saviesa mateixa. No és simplement poderós, és la força mateixa. O un altre cop, el Senyor no és simplement just, savi, fort, i bo. Ell és la Justícia, la Saviesa, la Fortalesa i la Bondat.

Això és el que vol dir ser diví per a Déu, ser Jahvé. Soc el que soc. És per això que Jesús pot dit: “ Ningú no és bo excepte només Déu” (Marc 10:18). Ell és la font de tota la bondat, el recurs i l´origen dels tots els plaers i joia. Ell és finit, etern, invariable, incansable, auto-suficient sense límits ni disminucions.

Déu no necessita la meva bondat.

Ja que Déu és la font de tota bondat, la meva bondat no el beneficia en absolut. Està per sobre de totes les necessitats i millores. Tal com diu Pau: “ Déu no viu en el temple, construït pels homes ni servit per les mans humanes, com si necessités res, des que Ell mateix ens ha donat la vida humana, l´aire i tot (Fets 17:24–25).

David en el Psalm revela que no té res més per oferir que el seu poder, la seva feblesa, la seva necessitat. No té cap regal per reparar i lliurar a Déu. El Senyor és auto-suficient, i això es degut a que la seva auto-suficiència el fa suficient per a mi. Com que no necessita res que pugui ser meu. És perquè és el Déu Suprem que pot refugiar-se en mi.

Gotes i l´oceà

Finalment, no oblideu el fet de que aquestes veritats teològiques són profundament personals per a David. David no reconeix simplement que Jahvé sigui el Senyor; ell ens diu: “ Sou el meu Senyor”. Quines meravelles estan incloses en aquest petit pronom possessiu. La font infinita i eterna de la bondat és d´alguna manera algun camí que em pertany. En la seva infinita auto-suficiència, Ell condescendeix i em permet considerar-lo “meu”. El meu Senyor, el meu Mestre, el meu Rei.

I això vol dir que Déu no és simplement el Déu últim i suprem. És el meu Senyor. I per a Ell és la meva gran bondat, el millor plaer. El meu darrer benestar i felicitat es troben en Ell i només en Ell. J. Edwards (1703–1758) va expressar la seva veritat gloriosa també en el seu sermó: “La veritable vida cristiana és un passeig vers el Cel”.

Déu és la suprema bondat d´una criatura raonable. Gaudir d´Ell és la nostra pròpia felicitat, i amb aquesta felicitat només les nostres ànimes poder estar satisfetes. Anar el Cel plens de la joia divina és infinitament millor que qualsevol comoditat plaent aquí: millor que els pares i les mares, els marits i les dones, els infants i els amics de qualsevol amistat terrenal. Aquestes no són només que ombres, però Déu és la substància. Aquestes no són més que llegums escampades, però Déu és el sol. Aquestes no són més que corrents d´aigua, però Déu és la font. Aquestes no son més que gotes, però Déu és l´oceà. (Les tasques de Jonathan Edwards, 17:437–38)