Com puc saber que el meu penediment és sincer?

De Gospel Translations Catalan

The following is an edited transcript of the audio.

Sospito que he comès un pecat imperdonable. Cóm p uc saber que el meu penediment és sincer o, si és un cor dèbil falsament garantint-me que estic a bé amb Déu?

Això sembla com 2 qüestions: permeteu-me veure si puc respondre per separats i després intento esbrinar la connexió.

“Em temo que he comes un pecat imperdonable” és una cosa. Preocupar-se de que el nostre penediment no sigui sincer i que els nostres cors ens ho garanteixin” és un problema per a molta gent sense cap referència en absolut al pecat imperdonable.

En altres paraules, cap de nosaltres es preguntaria en cap moment: Soc real? Estic jugant a alguna cosa? He heretat això dels meus pares? La meva fe es real?” i la resposta a totes aquestes qüestions probablement donarien voltes a la primera.

Quan sorgeixen les qüestions: “ La meva fe és autèntica?”- tal com diu la Bíblia: “ Proveu vosaltres mateixos de veure si sou creients”- la resposta no es trobaria fonamentalment al menys en el tipus d´ànima satisfeta certament que vegeu en cercar-la o en descobrir la ceba del vostre cor.

Jonathan Edwards justament va posar-me el nu en 1971 i 1972 quan llegia la obra “ Sentiments religiosos”. Recordo diverses nits en què en el capítol sobre la humilitat evangèlica va començar a descobrir la ceba de la meva ànima.

El podria dir: “ Per tant creieu que soc humil? Què passa si presumiu de la vostra humilitat? I admeteu: Sí, probablement ho faig” I ell us respondria: “ Bé, què passa si confesseu que presumir de la humilitat és realment una actitud o si encara ho feu?".

Ell en va respondre després de la qüestió que en va fe caure: “ No hi ha un cor en aquesta ceba; la peleu i la peleu i en la darrera pell desapareix perquè sempre us podeu demanar : “ Com ho sabeu”? Sempre podeu saber-ho. No hi han maneres, pel simple anàlisis, d´arribar al punt buscant algun detalla per dir: “ Definitivament és autèntica”. Perquè la capacitat del cervell humà per dubtar està sempre aquí!”.

Per tant, en aquest món d´on bé doncs la garantia? La resposta és que tot i que s´elogia la introspecció i és sàvia fins a un punt, el punt límit de la garantia ens arriba quan ens aturem d´analitzar i mirem a Crist i mirem, busquem fins a veure a Crist mateix en la seva glòria i suficiència pel reflex, i quan existeix, es desperta un auto-oblit: “ Sí” a Ell.

Els millors moments de seguretat no són expressament els moments de pensar sobre això. Perquè en els veritables moments que ho penseu, teniu la capacitat de dubtar sobre la seguretat. Una petita veu, si és la vostra consciencia o el dimoni, es dir: “ Penseu en la seguretat, però....”

I quan ens arriba la resposta: “ Mireu la creu!...Mireu a Crist”. Si sou capaços de mirar la creu i de considerar-lo com a suficient i satisfet i poderós per portar tots els pecats i trobar-vos extrets de vosaltres mateixos per dir: “ Sí a Ell, això és el que necessito; n´esteu segurs. És la vostra garantia en aquest moment”

La manera de Pau d´escriure en Romans 8 és que l´Esperit Sant és mantenir el testimoni amb la nostre ànima de que som els fill de Deu.

Me n´ocupo d´aquesta qüestió més que de cap altre qüestió quan preguem amb la gent assistent al servei a Betlem. I la meva resposta de fons és: “ Sí, com sabeu, us he dit moltes coses sobre perquè Crist és suficient per a vosaltres, i perquè els vostres pecats no estan més enllà de la vara del perdó, però al serà la tasca divina en la vostra vida, despertant-me per veure´l totalment suficient personalment per a vosaltres” . I crec que això és el testimoni de l´Esperit Sant.

El testimoni de l´Esperit Sant no rebufa en les vostres orelles: “ Sou in cristià, perquè no podríeu dubtar d´aquesta veu, veritat? I podeu respondre: “ aquesta es la meva pizza aquella darrera nit” o “ era el diable”. El testimoni de l`Esperit Sant no rebufa en les vostres orelles.

El testimoni de l´Esperit Sant és la tasca de l´Esperit Sant que us permet mirar a Crist, fer-lo vostre, considerar-lo com a preciós i dir personalment en els “ Gàlates 2:20 : "Estic crucificat amb Crist. No fa molt que visc, però Crist live en mi“. I la vida que visc en el meu cos és per la fe en el Fill de Déu que m´estima i que s´entrega per a mi”. Aquest “ mi” és la base de la nostra seguretat.

Ara, sota la consideració del pecat imperdonable, penso que és qualsevol pecat que posem sota la capacitat de cometre´l.

Si podeu considerar a Crist i reconèixer-lo com a vostre, no heu comès tal pecat imperdonable. Aquest pecat imperdonable és el mateix que el d´ Essaú. Això us porta al punt on, segons els Hebreus 12, Essau sembrava el penediment i ell no ho va trobar. No podia mirar lluny de Crist, renunciar els seus pecats, acceptar a Jesús i quedar-se amb Ell com a suficient.

Doncs, la meva batalla amb qualsevol que digui que han comès el pecat imperdonable és no respondre´ls: “ No l´heu fet”, no ho sé!” però insisteixo que mireu a Crist, que volin a Jesús i que preguin per a que els seus ulls es mantinguin oberts. I si Déu els concedeix aquesta pregària, no l´han comès.

Aquesta és una prova de foc, perquè el pecat imperdonable no és cap paraula en particular, com: “ Déu us maleeixi, Esperit Sant”. Hi ha gent que ha dit a aquestes paraules al 13 anys, quan tornaven bojos els seus pares, o anaven a les seves habitacions dient a questes paraules. I jo els responia: “ això no és així,, potser però no penso així”. La qüestió és: podeu renunciar a tots els pecats del passat i acceptar a Crist?”