Misericòrdia al final

De Gospel Translations Catalan

Contingut 1 Com Jonàs ens porta fins a agenollar-nos 2 L´oració més reticent 3 Lo que estava clar en la obscuritat 4 El tipus de dolor més horrible 5 Dues lliçons per agenollar-se 6 Contempleu la implacable bondat divina. 7 Resistir l´ impuls de córrer i amagar-nos.

Com Jonàs ens porta fins a agenollar-nos

Jonàs és un cas d´estudi de la misericòrdia divina. Ell no és un bon home sinó ressentit contra Déu per la seva misericòrdia; l´agradaria més veure els seus enemics destruïts i aniquilats que perdonats.

A l´interior d´aquesta historia d´un home podrit, si més no es troba la pregària en el 2nd capítol. La oració ens dona una idea de la lluita interior de Jonàs i desenvolupa un paper important en aquesta història. També ens diu molt sobre el Déu que adorem: potser hagis llegit la oració ràpidament en una lectura abans del llibre, però anem més lentament per veure què podem aprendre d´aquest crit d´ajuda des del ventre del peix.

L´oració més reticent

Imagina el franel·lògraf amb mi. Déu envia el seu profeta a un poble maleït per proclamar el judici de Déu. Jonàs, en comptes d´anar a Nínive, fuig de Déu navegant en la direcció oposada. Jonàs- l´instrument escollit per Déu sembla un got foradat. Malgrat la seva inutilitat, intenta fugir “ lluny de la presència del Senyor" (Jonàs 1:3). Queda ben clar que no vol saber-ne res de Nínive, però encara no sabem perquè.

Es desperta una tempesta a l´alta mar i els marines llencen a Jonàs al mar de mala gana. Aquests mariners pagans clamen misericòrdia a Déu, però durant la tempesta, Jonàs no xerra, ni diu cap paraula. Sembla ser que Jonàs prefereix morir per tal de no esdevenir un instrument de la misericòrdia divina ( ni pels altres ni per a si mateix). Ràpidament ens adonem que Jonàs no és l´heroi d´aquesta història, sinó un tipus una mica malvat sincerament. Tanmateix, tal com veurem, trobarem una bona companyia en les deficiències de Jonàs. I ens consola el fet que Déu escoltés la nostra oració, el crit desesperat d´un profeta desencarrilat.

El 2nd capítol recull una oració de Jonàs des del ventre del peix. Si alguna vegada s´ha sentit un crit d´auxili des de la trinxera, és aquest. Mentre Jonàs busca l´aire, cobert per la obscuritat i a les portes de la mort, finalment aconsegueix cridar.

Lo que estava clar en la obscuritat

Què podem extreure de la oració de Jonàs ? permeteu-me exposat 3 temes i després tornar per saber com podríem animar-nos personalment a una vida d´oració

DÉU ENCARA ESCOLTA

En primer lloc, Jonàs reacciona i prega a Déu. Imagino que se li va escapar un crit d´auxili mentre era llençat a l´aire i es submergia en el mar negre com el carbó. Potser un crit singular o un pensament de “ salveu-me Senyor”, però això va ser tot el que va necessitar.

Jonàs es desperta amb la flaire podrida dels cadàvers de peixos en descomposició, tot pensant que l´infern se sembla a un mercat de peixos. Desprès recupera el sentit i s´adona de que està viu en el ventre del paix. En aquesta terrible i desesperada situació, Jonàs prega: “ Vaig clamar al Senyor ser la meva angoixa i Ell em va respondre; des de el ventre del Seol vaig cridat i tu vas sentir la meva veu" (Jonàs 2:2). Malgrat la seva desobediència i obstinació, clama al Creador del cel i de la terra. Malgrat intentar fugir de Déu, ara s´adreça a Ell buscant el seu alliberament i ajuda. Déu està sempre disposat a rebre els crits desesperats dels sues fills.

DÉU SEGUEIX REGNANT

Jonàs admet que Déu manté el control. Ens diu: “ Aquest mariners podrits , no crec que m´hagin llençat al mar!” A canvi, veu la mà omnipotent divina, actuant en la seva precària situació. Confessa: “ Tu vares llençar-me a l´abisme; ... totes les teves onades i marejades varen passar sobre mi" (Jonàs 2:3). Les situacions desesperades no esdevenen el resultat de que Déu s´hagi dormit al volant. Jonàs admet que Déu manté el control i ens recorda que podem confiar en El, fins i tot en circumstàncies desesperades. Déu segueix sent poderós quan la nostra seguretat es veu compromesa.

DÉU SEGUEIX COMPLINT

Finalment, Jonàs arriba a la conclusió de què Deu va salvar-lo amb un propòsit. Jonàs està incapacitat, però és evident que encara no ha mort, per lo tant conclou que Déu el va salvar amb un objectiu. Diví.

Prega: "Tornaré a contemplar el teu sagrat temple.... Tu vares treure´m de la fosa! La meva oració va arribar-te, al teu temple sagrat" (Jonàs 2:4, 6, 7). Déu no va satisfer el desig de mort de Jonàs (Juan 1,12). S´ha salvat per tornar a adorar a Déu en el seu temple sagrat. Jonàs conclou amb raó que el seu alliberament té un sentit qualsevol i, fins i tot comença a declarar la grandiositat divina des del ventre del peix; la salvació pertany al Senyor!". (Jonàs 2:9).

El tipus de dolor més horrible

Coneixem el final d´aquesta història: s´escolta i s´atent la oració de Jonàs, i finalment arriba a la vorera. Jonàs se´n penedeix, torna a Nínive i predica, el poble escolta el seu missatge i se´n penedeix – i després arriba la seva sorpresa.

Jonàs no se n´alegra del seu penediment, més aviat s´enfada (Jonàs 4:1). Ens assabentem que a Jonàs no li preocupa si el poble de Nínive l´escoltava o que matessin el missatger. Més aviat es preocupava per si el poble de Nínive se´n penedeix. Sabia que Déu seria misericordiós i clement, i ara que Déu ho ha fet, s´ irrita i s´entristeix.

El caràcter diví es juxtaposa extremadament amb la mostra més patètica de l´enfado profètic de les Escriptures: “

[Jonàs] va pregar al Senyor, tot dient: “ No va ser això el que vaig dir quan encara era al meu país? Per això vaig donar-me presa per fugir a Tarsis; perquè sabia que eres un Déu clement i misericordiós, tranquil amb la còlera i abundant en la misericòrdia i remís en els desastres; per això, ara traieu-me la vida, si us plau, doncs per a i és millor morir que viure!”. (Jonàs 4:2-3)

Malgrat tots els seus pecats, al menys, Jonàs és coherent. Prefereix morir abans que predicar, prefereix morir abans que pregar durant la tempesta, i ara prefereix morir abans que veure els seus enemics perdonats. Jonàs no va equivocar-se del tot: no s´equivocava respecte a Déu, sabia que Déu esdevindria clement i misericordiós, desitjant cedir davant el desastre. El problema és que Jonàs no compartia el cor diví, desitjava la retribució, venjança i judici, volia veure el poble de Nínive envoltat de flames per la seva opressió a Israel.

Va arribar a ser Jonàs un profeta fidel? Va estar alguna vegada a l´alçada de la seva tasca i missió? Va arribar a reparar el seu vas foradat? M´agradaria pensar que si, però l´autor aparta a un costat qualsevol final ordenat. Només ens resta fer-nos una pregunta: Som com Jonàs o com Déu?

Dues lliçons per agenollar-se

Cóm pot l´oració de Jonàs modular i inspirar les nostres oracions d´avui? Què podríem aprendre dels crits des de les profunditats d´un mar traïdorenc?

Contempleu la implacable bondat divina.

En primer lloc, aprenem que Déu continua escoltant-nos. La realitat és tan simple que podem caure en la temptació de passar-la per alt, malgrat acabeu de cometre un pecat terrible - com fugir de Déu viu- Ell no t´ha tancat les seves oïdes, l´intèrfon del cel no està desconnectat. Immediatament després de pecar contra Ell, podem esperar un Déu exasperat i furiós, ens ho imaginem responent com ho feríem nosaltres.

Jonàs, al contrari, revela que Déu continua esperant rebre els nostres crits desesperats i abatuts, fins i tot, dels més infidels d´entre nosaltres. Està ansiosos per rebre i acollir les nostres humils i trencades pregàries d´ajuda. Tal com ens revela Romans 2:4, la bondat divina està destinada a portar-.nos fins al penediment. Déu mostra la seva misericòrdia i perdó a Jonàs i al poble de Nínive.

Tenim confiança, fins i tot els pecadors dèbils, bruts, podrits per apropar-nos a Jesús amb els nostres primers i centenars de dubtes del perdó- si som humils i ens apropem, més que amagar-nos i allunyar-nos d´Ell.

Resistir l´ impuls de córrer i amagar-nos.

En segon lloc, en qualsevol lloc que us trobeu i sigui quina sigui l´ obediència que es resisteixes, corre fins a Déu en la pregària. Sigueu persistents en la oració, tot sabent que Déu és encara més persistent en la misericòrdia.

De totes les persones que no caldria esperar resposta a les seves pregàries va ser Jonàs. Va rebel·lar-se obertament contra Déu: quan Déu va cridar-lo, va córrer en la direcció contraria. Va saltar d´un vaixell intentant fugir del Tot Poderós dels mars. Fins i tot, quan la tempesta era més forta, va negar-se a pregar pel seu alliberament. Preferia ofegar-se abans de penedir-se. I tanmateix, lluny de la tomba marina, tornà en si mateix i cridà- meravella de les meravelles, Déu l´escolta i li respon.

Si estem en una època rebel, com la de Jonàs, també poder pregar. Fins i tot portant dècades fugint de Déu, de la seva presència i resistint la seva crida. Se´n invita a tornar, a deixar a banda la nostra rebel·lió i a submergir-nos, no en el judici, sinó en el amor. Déu vol derramar misericòrdia sobre nosaltres i, mitjançant vosaltres, sobre altres pecadors per a que es penedeixin i siguin alliberats.

Déu no és com nosaltres: On nosaltres son ràpids per la ira, lents per perdonar, fàcilment frustrants i tendim a guardar el rancor, Déu no és com nosaltres. Jonàs ens ensenya que Déu és més misericordiós, més pacient i més indulgent del que vosaltres podeu imaginar. La bona noticia de l´Evangeli és molt millor del que esperem. A través de Crist, el millor Jonàs, invoquem Déu, amb la confiança que desbordarà misericòrdia vers la gent dolenta i podrida que s´apropa amb les mans buides i amb la confiança que la seva misericòrdia pot canviar els nostres cors per a que siguin com els seus.