Honrar els pares que Déu us va concedir

De Gospel Translations Catalan

“Honreu el pare i la mare, els dies que s´allarguin en la terra que Déu us ha concedit”. (Èxode 20:12)

Per què podria Déu, amb totes les possibilitats possibles, decidir crear i nodrir una nova vida mitjançant els pares? Què ens aporta al món mitjançant el pare i la mare?

Com fa cada Déu, té diferents raons ( i moltes d´elles són desconegudes per nosaltres, al menys de moment). El Gènesis podria donar-nos la raó més alta, la més amplia, : “ A Doncs, Déu ens diu: permeteu-me crear l´home a la nostra imatge, a la nostra semblança” (Gènesis 1:26) i 2 versicles més endavant “ I Déu els va beneir”. I després els digué: “ Sigueu fructífers, multipliqueu-vos i ompliu la terra” (Gènesis 1:28). La paternitat pren aquests exemples del Déu mateix. La nova vida apareix de l´amor íntim entre l´home i la seva dona perquè la vida humana va començar amb l´amor íntim i intensa amb Déu; no els va crear a causa d´una deficiència seva, no estava sol, ni necessitat ni avorrit. La vida era el fluir natural del seu amor.

Amb la Trinitat, Déu mateix- el Pare, el Fill i l´Esperit Sant- estaven feliçment dedicats, captivats i desbordats. Adan i Eva, vosaltres i jo, som el fruit d´un amor incomparable. Per això, Déu, volen recordar-nos profundament i ineludiblement el perquè va crear el món- perquè ens va crear, perquè som el fruit de l´amor ( fins i tot pel molt desigual, immadur o ignorat que hagi estat l´amor particular dels nostres pares) Fins i tot quan ells fallen en estimar-nos bé a nosaltres (o entre ells), els pares ens recorden el millor Amor, més pur i confiat que ens puguin donar. Déu fa que els fill s´ ens emmirallen en els pares durant un temps per a que nosaltres puguem mirar Ell més enllà d´ells.

Els pares són el recordatori vívid de la plenitud divina, el tipus de plenitud que es derrama sobre la creació. I els bons pares, com els que Déu ens ha concedit, són especialment brillants reflexions de la plenitud i creativitat. Els pares, així, són també la primera oportunitat donada per Déu pels infants en rebre, en sotmetre´s i obeir la seva autoritat, una altra raó impulsada per Déu per crear el món – i la família-tal com ho va fer.

Contingut 1 Honrar el vostre Pare i Creador 2 Només al Pare i a la Mare? 3 Esdevenir Humans a la llar 4 Autoritat temporal, l´últim Honor 5 Per aquells que honren bé

Honrar el vostre Pare i Creador

Quan Déu us diu: “Honrar el vostre pare i mare” també ens està dient: “ Voleu confiar i sotmetre´s a mi?”- al meu pla savi, poderós i específic per a vosaltres, per molt difícil que esdevingui el pla en el decurs del cam? Ell va escollir el ventre de la mare com la primera llar (Psalm 139:13), i després va teixir trossos del pare per esdevenir una sola persona. “[Déu ] va fer d´un sol home totes les nacions de la humanitat per viure en tota la superfície de la terra” ens recorda l´apòstol Pau” havent determinat degudament uns períodes assignats i fronteres de residència. (Fets 17:26) — i que seriem els seus fills.

Doncs, prendreu aquest home i aquesta dona, els pares que Ell ha escollit per a vosaltres, amar i honrar tot el temps que viuran ? Arribaran els professors, es llogaran els caps i retirats, seran escollit i es retiraran els governadors i els presidents, abandonant els despatxos, apareixeran i desapareixeran totes les nacions, però els vostres pares sempre seran els vostres, perquè Déu, amb bilions d´altres opcions, escull el mare i la mare per vosaltres: Així, l´honrareu, honrant a ells?

Déu uneix aquests trets d´honrar mitjançant el profeta Malaquies: “ Un fill honra el seu pare com el servent el seu amo”. Doncs, si soc un pare, on és el meu honor? I soc un cap, on és el meu temor?” (Malaquies 1:6). El seu poble va créixer reticent de la seva obra, amenaçant-lo amb més deshonra més que els seus polítics (Malaquies 1:8). Per tant, Déu reprèn el seu lògic honor escrit en la humanitat: Tal com el fill honra el pare, així m´honrarà el meu poble. Honrar els nostres pares és una descripció de les relacions amb Déu, i la preparació per fer-ho.

Honrar els nostres pares és honrar Déu, primerament perquè Déu ens ha dit que els honrem, i també perquè honrant-los construeix amplis i profunds canals en els nostres cors per honrar-lo a Ell.

Només al Pare i a la Mare?

Quan Déu crida el seu poble per honrar els pare i la mare, només vol dir al pare i a la mare? Està Ell implícitament establint una llarga i amplia trajectòria, en el 5è manament, de la submissió i honor a la societat? En la Confessió de Westminster, observant un món de relacions en la simple frase, contesta així:

“ A través del pare i de la mare no vol dir només els pares naturals, sinó tots els superiors en edat i dons; i especialment a tothom que, per ordre divina, Déu ha posat per sobre de nosaltres amb autoritat, tant en la família, la Església i i la Comunitat”.

Segons Westminster, implícit en el manament: “ Honrar el pare i la mare” és ell principi que comprèn tota la vida de creixement i maduresa; en altres paraules: “ Honrar a qualsevol que Déu ens ha col·locat per sobre de nosaltres”; aquest principi est troba en el Nou Testament: l´honor que mostreu els pares, les esposes cristianes també el demostren els marits en el matrimoni. (Efesis 5:22; 1 Pere 3:1), els congregats vers els pastor en les nostres esglésies (Hebreus 13:17; 1 Timoteu 5:17), i els ciutadans als seus governants i autoritats (1 Pere 2:17). Més àmpliament, l apòstol Pere ho ens indica: Honrar a qualsevol- a qualsevol (1 Pere 2:17).

Si em d´honrar qualsevol, especialment els qui tenen autoritat per sobre de nosaltres, la força i els instints d´aquest honor sovint es desenvoluparan en la llar.

Esdevenir Humans a la llar

Els pares doncs esdevenen els nostres primers educador en la submissió. Apostant pel 5è manament, l`apòstol Pau escriu els infants: “ Nens, obeïu els vostres pares en el Senyor, que és correcte. Honreu els vostre pare i la mare” (Efesis 6:1–2). Els pares són les primeres persones tangibles (inevitable)que trobem amb l´autoritat divina sobre nosaltres, els obeirem o ens rebel·larem, ens sotmetrem o desafiarem, els honrarem o els rebutjarem?

“ Nens, obeïu els vostres pare en tot, per complaure Déu?” (Colossencs 3:20). Déu observa els infants (sempre infants!) i on sigui veu la obediència, el plaer s´infla en el seu interior. Imagineu quan motivats els nostres infants poden estar per escoltar i obeir fins al final i directament, si poguessin sentir l´escalfor del seu cor ardent i veure la lluentor del seu somriure incomparable. Imagineu la nostra motivació per persistir en disciplinar-los si sentíssim el mateix. Disciplinar és obtenir dels nostres fills i filles en el delit del Cel- en les ones ofegants i indefinides del seu plaer.

Si rebutgem obeir a la llar ( mai estem prou disciplinats per obeir), estarem predisposat a desobeir els governants, els caos, els pastor i finalment Déu mateix. Com escriu German Bavinck:

“ Una persona esdevé humana a la seva llar; aquí rau el fonament de la formació de l´ home i dona del futur, del pare i mare del futur, del membre de la societat futura, del ciutadà del futur, del futur tema del regne diví”. (La Família cristiana, 108)

Les sements de qui esdevindrem estan enterrades i nodrides en les trinxeres de les relacions entre pares i fills. És per això que la majoria de consells dels adults es centren en “ la família d´origen”- en altres paraules, en les nostres relacions amb els pares.

Adonant-nos de la profunda i inevitable influència dels nostres pares sobre nosaltres pot nodrir al final una de les 2 reaccions: víctimes fatals o plena observació. Els blasfemaren per qualsevol error sobre nosaltres, o rebrem les nostres febleses com com oportunitats de presumir del poder diví? Ens redirem davant la resignada auto-compassió que els nostres pares son diferents o rebrem el que Déu ha fet com l´única invitació personal per confiar, seguir, i honrar-lo?

Honrar esdevé diferent en les diferents relacions i honrar no sempre sembla honrar alguns pares, especialment els pares que ens han ferit o abandonat. Part d´esdevenir realment humans, doncs, és aprendre a acceptar i administrar totes les providències divines ( i a vegades suportar) fins i tot les vertaderament personals dels pares.

Autoritat temporal, l´últim Honor

La educació que experimenten com a fills sota els nostres pares- aprendre a obeir i sotmetre´s a la autoritat donada per Déu- és ambdues central i temporal. Central per la raó anteriorment descrita; temporal perquè honrar els nostres pares ens fera madurar per sempre. Déu ens ha escollit per infants per honrar els nostres pares diferentment de com ho fan els adults.

Pels adults, i sentit una assessor temporal diferenciar entre honrar els pares i obeir-los. Jesús ens crida per fer-ho sempre amb els nostres pares; no ens crida per obeir els nostra pare i la nostra mare un cop s´ha establert la nostra llar. La distinció ( i la transició) és actualment crítica per honrar sanament els nostres pares, especialment si i quan abandonem o ens unim a la dona: l´home abandonarà els seu pare i la seva mare per unir-se a la seva dona i esdevindran una sola carn” (Gènesis 2:24). Honrar les pares com mana Déu, cal al marit i a la esposa abandonar-los, com Déu ho mana, establint clarament les línies que no existien abans.

Els pares reben una autoritat temporal sonbre els fills, però els cal rebre l´honor perpetu. Sense importar la edat, la maduresa, o la independència que gaudim. Déu encara ens diu:

“ Escolteu el vostre pare que us va donar la vida Sense abandonar la vostra mare quan sigui vella. (Proverbi 23:22)

Si, abandonant-los ens aturem d´escoltar-los o menysprear-los, no ho fem com Déu ordena: El veritable abandonament és vital per la fidelitat a mida que madurem, envellim, o ens casem i un honor real – escoltar, estimar, celebrar, beneir- és encara una mica més vital.

Per aquells que honren bé

Perquè Deus ens mana honrar els pares, podem assumir que no estem disposat a fer-ho. Podem assumir que honrar els pares potser en temps difícils, confusos, i també dolorosos. Si els pares sempre va ser fàcil amar, no necessitem aquests manaments d´honrar-los. Com nou pare mateix, sé que no sempre esdevindrà fàcil. Tenim manaments. Honrar els pares, practicar la honradesa, rebutjar les temptacions sexuals, negar la cobdícia i l´ enveja, estimar els nostres veïns- precisament perquè la plenitud no és natural, ni simple, ni sense esforç.

Perquè honrar els nostres pares serà un repte. Déu ens dona aquest manament- i la promesa; per contra Pau, assaja el manament:

“Nens, obeïu els vostres pares en el Senyor, que és correcte: “Honrar el vostre pare i la vostra mare ( aquest és el 1r manament amb promesa) que us anirà millor amb vosaltres i que viovireu més en la terra” (Efesis 6:1–3)

Per aquests que honren el pare i la mare, Deu els promet vida i alegria, seguretat que els altres no sentiran. Noteu que no és només per l´A. Testament d´Israel sinó per la Església actual Pau reviu ambdues coses: el manament i la promesa. La Terra promesa, no és lluny de Canaan, sinó els extensos camps, les altes muntanyes i al llarg de les impol·lutes sorres de la nova terra- una nova terra i un nou Cel on viu Déu (Revelació 21:1–3). I els nostres esperits respiren aquest aire i tasten aquest plaer, sempre nou, quan marxem sobre aquest maleït i ruïnós món en Crist.

La promesa aquí no garanteix que, si honrem els nostres pares, en la vida terrenal ( i les nostres relacions amb ells) ens serà més fàcil o difícil. Però honrar persistentment els nostres pares i mares, especialment quan no sigui fàcil o còmode, provarà que som infants miraculosos- infants de promesa, infants dels Cel, escollits i meravellosos infants pel nostre Pare celestial.