Temes per tots nosaltres

De Gospel Translations Catalan

La vida i el Ministeri d´ Atanasius
2005.- La Conferència pels Pastors, a Betlem

Anàstasis va néixer l´any 295 AC. A Egipte, i va esdevenir bisbe d´Alexandria el 8 de juny de l any 320 amb 30 anys. El poble egipci va considerar-lo com el seu bisbe fins ala seva mort. El 2-maig-373 al 75 anys¹. Us dic que ell “va ser considerat” pel poble egipci com el seu bisbe durant aquest anys perquè Anàstasis va ser expulsat de l´Església i de les oficines cinc vegades pels poders de l´Imperi Romà. 17 anys dels seus 45 com a bisbe els va passar exiliat. Però la gent mai va conèixer la validesa d´altres bisbes que el substituïren. Va ser sempre el bisbe de l´exili pel que fa al seus fidels.

Gregori de Naciancen (330-389)va pronunciar un sermó memorable a Constantinoble 7 anys després de la mort d´Anàstasi descrivia l´afecte del poble egipci pel seu bisbe. Al final del 3r exili, des de la seva terra, quan Anàstasis retornava al 326, desprès de 6 anys fora, Gregori els deia:

“Al mig de tal delit de poble de la ciutat et de tots els egipcis que corregueren junts des de qualsevol punt, fins els seus límits més allunyats del país, simplement per sentir la veu d´ Anàstasis o veure amb els seus ulls.” ²

Des d´aquest punt de vista cap dels nomenaments dels estrangers pel càrrec a Alexandria durant 45 anys va esdevenir vàlida, excepte una, Anàstasis. La devoció per aquesta mena d´home, era Atanasius. Gregori el recordava així:

Un elogi pel seu dejuni o pregàries... un altre, el malestar i zel per les seves vigílies o psalmòdies, altre per la seva protecció els més necessitats, un altre per la seva impotència davant els poderosos, o la seva condescendència davant els pobres...[ Var ser] el desafortunat consol seu, dels seus alumnes, dels seus joves, del seu instructor, dels pobres en recursos, l´administrador de la riquesa dels rics. Inclòs les vídues voldran....pregar al seu protector, sempre el pare dels seus òrfenes, el benefactor dels pobres, dels artistes desconeguts, agermanar l´amor fratern, el metge dels malalts.” ³

Una de les coses que fa aquest tipus d´elogi des del creient contemporanis és que, à diferència de molts sants antics, no es recorda Atanasius pel seus miracles. Archibald Robertson, que va editar els treballs d´ Atanasius de “Nicena i els Pares del Post- Nicenes” deia: ”Estava envoltat per una ambient de veritat. Cap miracle de cap tipus es recordar d´ells”. La fama de santedat d´ Anàstasis pertany a la seva vida i al seu caràcter, sense cap reputació del seu poder miraculós.”⁴ Després continuava amb el seu elogi d´ Anàstasis:

“En tots els minuts de coneixements de la seva vida existeix una falta total de l´ interès propi. La Gloria de Deu i el benestar de l Església va absorbir tot el seu temps. ...Els emperador el reconeixien una força política de primer ordre...però en cap ocasió va caure en la temptació de servir-se del braç de batallador. Potser inconscient del seu poder...la seva humilitat es més real que mai, essent clarament desafiada.... Força, sacrifici propi, propòsit ferma, versatilitat i enginy, plena simpatia, tots harmonitzats pel respecte profund y la disciplina d´un amant únic de Crist.”⁵

Contingut 1 Atanasius—El Pare de l´Ortodòxia—Contra el Món 2 El Concili de Nicea (325) 3 Atanasius, el monjo del desert, i l´Antoni. 4 Atanasius implicat en la Controversia 5 Lliçons de la Vida d´ Atanasius i el seu Ministeri 6 Anotacions finals [Endnotes]

Atanasius—El Pare de l´Ortodòxia—Contra el Món

Aquest únic amor per Jesús Crist va expressar-se en si mateix durant la batalla permanent per explicar i defensar la divinitat de Crist i adorar-lo como a Senyor i Deu. Atanasius es ben conegut per això. Havien moments que el món sencer havia abandonat l´ortodòxia. Per això va aparèixer la frase “ Atanasius contra el món” (contra el món). Va mantenir-se ferm en l´aclaparadora lluita per la ortodòxia i només al final de la seva vida va poder albirar el triomf.

En un sentit és anacrònic usar la paraula “ortodòxia” d´aquesta maner- per dir que el món abandonà l´ortodòxia. Va produir-se “l´abandonament”? Bé, la veritat bíblica està sempre allà per deixar-la. Però l´”ortodòxia” generalment al·ludeix a un punt de vista històric, oficial u universal de la veritat en les Escriptures Què hi ha allà per deixar?. La resposta suggereix un altra denominació donada a Atanasius, com “ El Pare de l´ ortodòxia.”⁶ La frase sembla dir-nos que l´ortodòxia ve a causa d´ Atanasius, I en cert sentit, és vertadera en relació a la Trinitat. Les relacions entre el Pare i el Fill i el Sant Esperit no reben una declaració formal en cap concili representatiu abans del temps d´ Atanasius.

R. P. C. Hanson va escriure: ”no existia fins aquells moment cap doctrina ortodoxa abans [sobre la Trinitat] per si l´havia hagut, la controvèrsia difícilment podia haver durat 60 anys abans de resoldre´ s.”⁷ El 60 anys que ell tenia present era el període entre els Concilis de Nicea (325) i el de Constantinoble (381).⁸ El Concili de Nicea establia les línies de debat i l´establiment de la divinitat de Crist, i el Concili de Constantinoble confirmà i reafirmà el Credo de Nicea. Els 60 anys següents va haver la batalla per mantenir la formula de Nicea i esdevenir “ortodoxa”.

Aquesta va ser la batalla d´ Atanasius durant 45 anys. Va romandre tota la seva vida. Però l´ortodòxia va superar l´ horitzó tot just a la seva mort al 373. I sota Deu aquest horitzó pertanyia a la força i la consistència, la tasca i els escrits d´ Atanasius. Cap persona s´ aproximà a la seva influència en la causa de la veritat bíblica durant la seva vida.⁹

La guerra a acabar-se al 319. Un diaca d´Alexandria, anomenat Arius, nascut al 256 a Líbia, va presentar una carta al bisbe Alexandre, argumentant que si el Fill de Deu era realment el fill, ell havia de tenir un principi. Havia d´haver un temps, més enllà, que Ell no va existir. Tot el que coneixem d´ Arius és d´ altres. Tot el que queda de la ploma d´ Arius són 3 cartes, un fragment de la quarta i la lletra de una cançó, la Thalia.”¹⁰ De fet, ell va resultar ser un personatge menor en la controvèrsia mantinguda. Va mori l´any 336.¹¹

Atanasius tindria els 20 any quan la controvèrsia va aparèixer- 40 més jove que Arius ( una lliçó de c om els jovent pot esdevenir més creients bíblics que els vells). Atanasius estava al servei d´Alexandre, el bisbe d´Alexandria. Poca cosa es connex de la seva joventut. Gregori de Naciancen celebra el fet que Atanasius va se format sobre tot en la educació bíblica, no filosòfica.

Va ser educat, des del principi, en els costums religioses i practiques, desprès d´un breu estudi de la literatura i Filosofia, per això no estava poc classificat en aquestes matèries, o ignorava es temes que ells havia decidit menysprear. El seu esperit generós i neguitós no podia ocupar-se de vel·leïtats, com a atletes mals entrenats, que lluiten contra l´aire a canvi de vèncer els seus antagonistes i perdre el premi. Meditant sobre cada llibre de l´Antic i Nous Testaments, amb una profunditat com mai ningú abans, va enriquir-se en la contemplació i en l´esplendor de la vida.¹²

Aquest va ser el servei que va retre durant 45 anys: un cop bíblic constant contra la fortalesa de l´heretgia Arriana. Robert Letham confirmà l´observació de Gregori: “ La contribució d´Atanasius a la Teologia de la Trinitat difícilment pot ser menyspreada....Ell va menysprear la especulació filosòfica i tornar a les bases bíbliques o teològiques” ¹³

AI 321 un Sínode celebrat a Alexandria, i l´ Arius va ser derrotat i la seva opinió declarada heretgia. Amb 23 anys, Atanasius va informar a Alexandre. Aquest va ser el seu paper des d´ara durant 52 anys- escrits per declarar la glòria de l´encarnació del Fill de Deu. La deposició d´Arius va desencadenar durant 60 anys de conflictes entre l´Església i la política imperial.

Eusebi de Nicomèdia ( l´actual Izmit a Turquia) va emprendre la Teologia d´Arius i començà “ el principi i el centre de la causa arriana.”¹⁴ Durant els 40 anys següents la part oriental de l´Imperi esdevenia arriana. És veritat que en comptes del Gran Concili de Nicea acabà amb la completa deïtat de Crist. Centenars de bisbes afirmaren això i desprès varen canviar el llenguatge per mantenir que el text d´ Arius encaixaven perfectament amb Nicea.

El Concili de Nicea (325)

L´emperador Constantí havia vist el signe de a creu durant la decisiva batalla de 13 anys abans i va convertir-se al Cristianisme. Va implicar-se profundament en els efectes de la controvèrsia arriana en el seu regne. Els bisbes tenia una influència tremenda i quan se sentien en contra ( van acabar amb aquest problema) va aconseguir l´ unitat i l´harmonia del regne molt fràgil. El conseller cristià de Constantí, Hosius, va intentar intervenir en aquest conflicte arrià a Alexandria, sense aconseguir-ho. Per això al 325 Constantí va convocar el Concili a Nicea, en el Bòsfor des de Constantinoble ( actualment Estambul). Varen trobar-se 318 bisbes tots plegats, més que mai, seguint la tradició, ¹⁵ com l´ Atanasius o l´Arius, cap dels dos eren bisbes. Ell va establi l´ordre del Concili i penalitzar les decisions amb sancions civils.

El Concili va durar des de maig fins a l´agost i va acabar establint l´ortodòxia que avui ha definit como a cristiana fins avui. El que avui denominem “Credo de Nicenes” és la llengua realment alterada del Concili de Constantinoble del 381. Però el treball decisiu es va fer al 325. L´anatema al final d´aquest concili demostra més clarament quin era el problema. El “ Credo de Nicea” va ser escrit en grec, però ara està en anglès:

“ Creiem en un Deu, el Pare. Que va crear totes les coses, visibles e invisibles. I el Senyor Jesús Crits, el Fill de Deu, engendrat pel Pare, l´únic Creador, que és l´essència del Pare (ek tës ousias tou patros), Deu de Deus (theon ek theou), Llum de Llums (kai phõs ek phõtos), Deu vertader de Deu vertader (theon alëthinon ek thou alëthinou), creat, no fet (gennëthenta ou poinëthenta), essent de una substància amb el Pare (homoousion tõ patri) a través del qual varen crear-se el cel i l´infern, pels homes i la nostra salvació, va baixar per encarnar-se en l´home; va sofrir i el 3r dia ressuscità, ascendent al cel; des d´aquest moment ve a jutjar la vida i la mort.”

I la sagrada Divinitat.

I tots els qui diuen: “ havia un temps que Ell no existia; i no era abans de crear-lo, i va ser creat de la nada, o d´altre substància o cosa (ë ex heteras hupostaseõs ë ousias), el Fill de Deu va ser creat, variable o alterat; ells són condemnat per l ´Església Catòlica i Apostòlica.

La frase clau, homoousion tõ patri ( un ser amb el Pare) va afegir-se desprès davant l´ insistència de l´emperador. Va aclarir l qüestió. El Fill de Deu no havia estat creat, per què no tenia merescudament un ser semblant al Pare (homoiusion tõ patri), sinó que era el ser vertader del Pare (homoousion tõ patri). No va arribar la seva existència como un ésser similar, sinó un ser eternament diví.

Sorprenentment només 2 bisbes varen signar el credo, algú, com el Roberston, deia:” amb total duplicitat.”¹⁶ Secundus i Theonas, a més d´Arius, varen ser exilats. Eusebius va cridar el que ell deia “ reserva menta” i durant els 4 anys va persuadir l´Emperador que Arius havia mantingut el Credo de Nicea substancialment – el que esdevenia purament politica.¹⁷

Quan el mentor d´Atanasius, Alexandre, Bisbe d´ Alexandria, va morir, 17- abril del 328- tres anys abans del Concili de Nicea, la causa d´Egipte i de l´ortodòxia va recaure sobre Atanasius. A esdevenir bisbe el 8-juny d´aquell any. Aquesta obra va ser la segona de la cristiandat després de Roma. Tenia jurisdicció sobre tots els bisbes d´Egipte i de Líbia. Sota Atanasius, l´arrianisme va morir completament a Egipte. I des d´allà, Atanasius controlava la influència en aquesta batalla de la deïtat de Crist.

Atanasius, el monjo del desert, i l´Antoni.

Hem obviat un passatge crucial i decisiu en el seu paper com a col·laborador d´Alexandre. Van visitar amb Alexandre, tots plegats, Tebas, l´espai desèrtic de l´ Alt Egipte on varen posar-se en contacte amb els primers monjos del desert, els ascetes que vivien del celibat, aïllament, disciplina, pregàries, senzillament, i al servei de la pobresa. Atanasius e esdevenir afectat per aquest visita i la santedat d´aquelles vides.”¹⁸

Per la resta de la seva vida va existir un vincle inusual entre el bisbe d ela ciutat i els monjos del desert. El va retenir i ells admirava i beneïa. Robinson deia:” Ells tractava...com iguals o superiors, pregant-los corregir i canviar qualsevol cosa en els seus escrits.”¹⁹ Les relacions esdevingueren un tema vital quan Atanasius varen abandonar forçosament la seva seu degut a l´emperador, allà hi havia un grup conegut que confiava en la seva protecció. “ Els solitaris del desert, un home que creia en l´ Atanasius durant els anys de la seves proves”.²⁰

Un dels que li cridaven l´atenció, l´afecte i admiració a l´Atanasius era l´Antoni. Nascur al 251. Als 20 anys va vendre els seus bens i va traslladar-se al desert per viure pobrament. Al 35 va viure absolutament sol, i ningú no sabia si era viu o mort. Al 55 va tornar i dirigir els monjos i a qualsevol que volgués viure per pregar i aconsellar-lo en el desert fins la seva mort, al 105. Atanasiu va escriure la seva biografia. L´ideal d´Atanasius era la combinació de la solitud i la compassió pels pobres basades en la sòlida ortodòxia.

L´Antoni tenia una aparença estranya en Alexandria, del qual hem sentit que, nominalment, el remor que els monjos del desert estava del costat arrià. Ell va denunciar l´Arrianisme “com la pitjor heretgia, i solemnement treta de la ciutat pel bisbe Atanasius personalment.”²¹ L´ortodòxia, rigorosament ascètica, per la puresa o la compassió de a pobresa- aquestes eren les virtuts que l´ Atanasius admirava de l´Antoni i els seus monjos. I creia que les seves vides esdevindrien l´ argument tant fort en la cristologia ortodoxa dels seus llibres ho eren.

Actualment, aquests arguments nostres no es limiten només a les seves paraules, sinó que en realitat tenen un testimoni d´aquesta veritat. 2. “ Per a qui vulgui, pugui pujar i mantenir la prova de la virtut de la virginitat de Crist i els joves que practiquen el sagrat celibat, i la garantia de l´ immortalitat en la part del seus martiris.”²²

La biografia de l´Antoni, descrita per Atanasius, es important per altre motiu. Va ser traduïda del llatí al grec, i troba els seus camins en les mans de Ponciano, un amic de St. Agustí, alguns anys més tard del 380. Poncianus va relatar a St. Agusti la vida d´ Antoni. I al mateix temps que ell parlava, St. Agustí deia: “va patir un violen sentit de la timidesa”· Això va arrossegar Agustí a la batalla final en el jardí de Milà i la seva eventual conversió”. L´objectiu d´ Atanasius en escriure la biografia de l´Antoni va guanyar el darrer triomf: Agustí esdevindria el teòleg més gran de l´Església pels proper 1.000 anys.²³

Atanasius implicat en la Controversia

Desprès de 2 anys de deixar la seu del bisbat d´Alexandria, Atanasius va veurés implicar en la controvèrsia. Molst dels bisbes que havien signat el “Credo de Nicea” no volia considerar la gent els herètic al s dissidents. Ells volien desfer-se de l´Atanasius i la seva passió per la causa. Atanasiu a ser acusat de cobrar impostos il·legals, que era massa jove per ordenar-los que utilisava la màgia, que subvencionava els traïdors, i més... A Constantí no l´ agradava la sea duresa i va convocar-lo a Roma, al 331. Els fets varen donar-li la raó, però la formula niceana de la deïtat de Crist anava decreixent.

El 1r exili d´ Atanasius (336-338)

Finalment els enemics resolgueren l´intriga. Tragueren a Arsenius, el bisbe d´Hypsele ( el Nil del Sud-Est) per desaparèixer abans de començar el rumors de que Atanasius havia organitzar el seu assassinat i tallat una de les dues mans per la màgia. Constantí a ser informat i demanat per a que la prova fos a Tiro. Mentrestant uns del verdaders diaques d´Atanasius havia portat l´Arseni fins al monestir, amagant-lo i portant-lo captiu secretament a Tiro.

En el judici, els acusadors varen crear una mà màgica per confirmar l´acusació. Atanasius estava preparat: ” Conegueu l´ Arsenius personalment - va demanar-?” – digué- “Sí!” va ser la ràpida resposta en moltes direccions. Així Arsenius va sobreviure i extret envoltat en un mantell. Quedaren sorpresos i explicaren com havia perdut la mà. Atanasius va obrir el mantell i va mostrar que una mà era encara allà. Va haver un moment de suspens, portat per l´ Atanasius. Tot seguit es va exposar una segona mà i es va demanar l´acusació que indiqués quan havien tallat la tercera. ²⁴

Tan clar com sembla, Atanasius va ser condemnat en aquest Concili i fugí en un vaixell amb 4 bisbes cap a Constantinoble. L´acusació va apartar la d´ Arsenius i creà una altra amb testimonis falsos: que Atanasius havia intentat morir de fam i evitar l´arribada del vaixell amb blat des d´Alexandria. Constantí ordenà la detenció a Trèveri ( Trier, avui és Luxemburg). Atanasius acabà el seu exili el 8 de febrer del 326.

Constantí moria l´any següent i l´imperi es va dividir entre els 3 fills: Constantí ( va quedar-se l´est) Constant (va quedar-se Itàlia i Il·líria) y Constantí II ( la Gàl·lica i Àfrica). Un dels primer actes de Constantí a ser tornar Atanasius a la seu d´Alexandria ( 23-novembre- 327).

El 2nd Exili d´ Atanasius (339-346)

Dos anys més tard, Eusebius. El dirigents dels arrians, havia persuadit Constantí desfer-se d´ Atanasius. L´havia concedit poders eclesiàstics- declarà Gregori, bisbe d ´Alexandria- i posar el seu poder secular en mans del governador i va forçar les dependències de les esglésies i districtes. Atanasius va se obligat a deixar la ciutat per evitar la sang.

Aquest va ser el començament del 2nd exili- el més llarg lluny de la seva seu- Deixà el 16 d´ abril- 339 i no va tornar fins el 21-octubre del 346, sobre 7 anys en l´exili. Els altres dos germans de Constantí va donar suport Atanasius i convocà el Concili de Sàrdica ( actualment Sofia, a Bulgària) que va reclamar-lo l´agost del 343. Però va trigar 3 anys, fins que els element polítics li varen permetre el seu retorn. Constant amenaçà Constantí amb una guerra si no restituïa Atanasius. I durant aquest període, l´Arrianisme va decaure en favor del Cristianisme i el bisbe Gregori- el seu substitut- havia mort. Atanasius va tornar amb el seu fidels desprès de 7 anys allunyat (el 346 ).

Durant aquests anys de pau, Alexandria i els seus districtes que l´envoltaven semblaven haver experimentat alguns canvis, amb una forta corrent ascètica;

Atanasius va escriure ( L´ Hª de l´Arrianisme): quina quantitat de dones solteres, que abans estaven disposades al matrimoni ara romanien verges cap a Crist...i quants homes joves, imitant l´ exemple d´altres, havien acceptat la vida monàstica! ...quantes vídues i òrfenes, mortes de fams i nues, gràcies al zel del poble, varen menjar i vestir-se. En una paraula, quan havia crescut la virtut que s´hauria pensat en cada família i en cada casa com la Casa de Crist per raons de la bondat dels seus habitants i oracions fetes a Deu. En els temples hi havia una profunda i pau meravellosa mentre el bisbe escrivia per tots els districtes i rebien d´ Atanasius les cartes habituals de pau. ²⁵

El 3r Exili d´ Atanasius (356-362)

El 18- gener-350, Const va ser assassinat. Constantí, lliure per afirmar el seu poder i contrari a Atanasius i els teòlegs de Nicena a favor. El poble d´Alexandria va assaltar la ciutat pel secretari de l´Emperador, Diògenes al 335, però l´any següent Constantí va enviar a Sirianus, el seu comandament militar.

El 18-febrer (356) Atanasius presidia un servei amb molt assistents per preparar la Comunió pel matí següent...a l´Església de Theonás.... la més gran de la ciutat....De cop i volta, el temple va ser envoltat i les portes trencades, i justament abans de la mitja nit, Sirianus va accedir amb molts soldats”.. Atanasius, amb molta calma, va agafar la seva cadira del tron ( a un costat de l´ àbsides) i va ordenar el seu diàca començar pel psalm 136è; els assistents van respondre cada versicle “ per a que la seva misericòrdia perduri per sempre!”. Mentrestant els soldats varen envair el presbiteri i, malgrat les súpliques, el bisbe va rebutjat fugir escapar abans que els congregats estiguessin segurs. Ell va ordenat els fidels desfilar i només en els darrers moments la multitud de monjos i de clergats varen arrossegat l´arquebisbe per treure´l enmig de grans aldarulls, en condicions dolentes....però agraint el seu fidels poder escapar segurs abans que per si mateix! ( pag. 264). Des d´aquest moment, Atanasius va desaparèixer durant 6 anys i 14 dies.²⁶

Ell havia estalviat sofriments els seus a curt termini. Però pel juny l´hostilitat contra els fidels d´ Atanasius va ser augmentar més violentament que mai abans.

“ A les primeres hores del dimarts-13 (356) desprès d´un ritus ( que havia començar a mitja nit), justament quan tota la congregació, excepte les dones, havien sortit, el temple de Theonas va ser destruït i la violència perpetrada que- dava molt enrere que la de Sirianus. Les dones foren assassinades, el temple enfonsat i envaït per la pitjor de les orgies de l´ateisme, cases i fins i tot els saquejos de les tombes per tota la ciutat i els seus suburbis “ per tal de segrestar Atanasius”. ²⁷

L´autoritat secular va imposar u nou bisbe a la gent. Que va ser un desastre. El bisbe George instigà violentament la persecució a qualsevol seguidor d´ Atanasius que no donés suport a la causa de l´arrianisme. Va haver molts morts i altres expulsat. A finals de desembre del 361, la paciència de la població es va acabar i George linxat.

Tal va esdevenir el desastre entre les forces eclesiàstiques i les seglars en aquells dies. Però en el moment més fosc d´ Atanasius i la causa de l´ortodòxia arribaria la llum. El 3r exili va ser el més fructífer. Protegit per un exèrcit de monjos fidels del desert ningú no va poder trobar-lo i el va escriure les seves millors obres. “La Hª de l´Arrianisme”, els “4 Tractats”, “Contra els Arrians”, les “4 Cartes dogmàtiques a Serapion”, o “Sobre els Concilis d´ Arianus o Selèucida” .

La darrera obra va ser en resposta dels dos Concilis convocats per Constantí al 359 per acabar amb e conflicte entre els arrians i els seus seguidors de Nicea. 400 bisbes, reunits a Arinium (Itàlia) i 160 a Selèucida ( Àsia Menor). El propòsit va ser unificar les creences del Cristianisme. El primer pas era un compromís, a vegades anomenat “ semi-Arrians” el que vol dir: “El Fill és com el Pare” però sense explicar cóm. Així s´estalviava el problema. Per Atanasius això va ser completament inacceptable”. La naturalesa de Crist era tan important per enfosquir-lo amb un llenguatge tant fosc.

Una de les típiques ironies de la Providència divina que el triomf sobre l´Arrianisme hauria passat sobre el ministeri d´una vida fugitiva i de l´escriptura a poca distància de la seva mort. D´aqueta manera descriu Archibal Roberston el triomf del 3r exili:

“ El 3r exili d´Atanasius marca el màxim de la seva experiència. El seu començament és el triomf, la seva conclusió el final de l´Arrianisme. És veritat que desprès de morir Constantí ( 3-novembre-361) la batalla de la sort contava amb variables durant 20 anys, la major part sobre el regnat de l´ardent emperador Arrià [ Valens] (364-378). Però al 362, la darrera manca de coherència d´en Arrià va ser manifesta sobre la resta, el problema de lluitar podria posposar-se per les circumstàncies sense posar-se en dubte. La ruptura del poder d´ Arrià va ser deguda a la manca de realitat; tan bon punt tenia les mans lliures, tot va trencar- se. Però l´ull atent d´ Atanasius seguia cada etapa del procés des del seu amagatall, i l esdeveniment era gran degut a la seva forta personalitat i el seu escrits, coneixent a qui aclaparar i amb qui conciliar-se, on colpejar i on perdre´s. Aquest període de forta abstenció en la vida d´ Atanasius d´ assumptes en aquells moments va ser remoguda espiritualment i l´ activitat literària Va escriure més de la meitat de.... dels seus treballs existents. Deixi´m destacar que un cop per sempre, quan sorprenentment exercia el poder un fugitiu errant basant-se en la fe d´Egipte cap el seu pastor. Ciutats i pobles, desert i monestirs, les tombes continuaven esdevenir saquejades pels inquisidor imperials, tots buscant Atanasius; però al final, tot en va. Cap vegada varen sentir res de sospitós. La feina de la dècada dorada ( el període del renaixement donava el seus fruits).²⁸

Atanasius retornà a Alexandia el 21-febrer-362 irònicament. L´emperador pagà i molt obert, Julia, va canviat tots els advertiments de Constantí. Aquest favor durà 8 mesos. Durant aquests mesos, Atanasius convocà el Sínode a Alexandria i va consolidar i reconciliar els avenços aconseguits en els 6 últims anys amb els escrits. Va tenir un fort impacte en el desenvolupament del consens de l´Església a favor de l´ortodòxia de Nicea. Jeroni diu que aquest Sínode” va arrabassar el món de les urpes del dimoni.”²⁹ I Roberston el denominava: “ el màxim de la carrera d´Atanasius.”³⁰ El punt més important que va obtenir l´ortodòxia del 362 va permetre la reunificació del Cristianisme oriental per lluitar contra la política arriana sota l´emperador Valens, que regnà entre 364-378.

El 4rt Exili d´ Atanasius (362-364)

Però l´octubre del 362, Atanasius va deixar la seva seu per la ira de l´emperador en percebre que Atanasius rebutjava els deus pagans prenent el seu Cristianisme prou seriosament. Novament 15 mesos entre els monjos del desert. La Història conta que era lliure de retornar que a través de la profecia d´un monjo a qui Julian donava per mort en la Batalla de Persia. Va ser veritat i Atanasius recuperà el seu Ministeri el 14-febrer-364.

El 5è Exili d´Atanasius (365-366)

Un any i més tard, l´emperador Valens va ordenar que tots els bisbes sota Julian fossin expulsat per les autoritats civils. A 5- octubre- 365, el Prefecte romà va irrompre en el temple buscant els habitatges del clergat, però al 65 anys Atanasius va ser advertit i escapar una vegada més—el 5è exili!. Va ser breu a causa de la revolta perillosa liderada per Procopius que es va sotmetre a Valens sense temps per permetre que el descontentament popular arribés fins Alexandria. Atanasius va tornar el 1r d-febrer-366.

Els darrers anys en la vida d´ Atanasius

Va passat els seus últims dies de la seva vida actuant com a pastor i supervisant els pastors. Va mantenir una correspondència extensa i animar i donar suport a la causa ortodoxa al voltat de l´impero. Va morir en 2-maig-373.

Lliçons de la Vida d´ Atanasius i el seu Ministeri

Torno ara a les lliçons que podríem aprendre de la seva vida i ministeri tan importants

1. Defensar i explicar la doctrina a favor de l´ Evangeli de la Glòria de Crist y la nostra alegria eterna.

Quan Atanasius va sortir cap el seu 3r exili, va escriure una carta oberta, anomenada” Al bisbe d´Egipte”. Al·ludeix els màrtirs que varen morir màrtirs del la deïtat de Crist. Desprès deia: “ a banda d´aquesta desgràcia per tots nosaltres...permetin fer-ho també acuradament i la intenció de protegir tot el que hem rebut! ³¹..... La controvèrsia arriana no era per combatre el poder eclesiàstic ni pel triomf teològic!....Va ser una crisis religiosa que implicava la realitat de la revelació i redempció“! ³² “ Ell va dir essència: Lluitem per tots nosaltres”

Tot estava en joc. Oh, quan agraït hem d´estar a Atanasius que veia això, tan clarament. L´encarnació té a veure amb l´Evangeli. Amb la salvació. Amb qualsevol cosa on hagi esperança o vida. ´Atanasius va ajudar a modelar el Credo, que va admetre i va dedicar tota la seva vida a defensar i explicar” deia clarament:

“ Creiem...en el Senyor Jesus Crist, el Fill de Deu, creat del Pare...un Deu, veritablement Deu...essent substancial al Pare.....home, per nosaltres i per la ostra salvació, va descendir i encarnar-se, tornant-se home; va sofrir i ressuscitar al 3r dia....

En altres paraules, la deïtat de l´encarnació del Fill de Deu es essencial perquè l´Evangeli de la nostra Salvació esdevé essencial. No n´hauria salvació si Jesús Crist no fos Deu. Aquesta és la veritat que Atanasius defensava sobre tot en termes de restaurar l´ imatge de Deu en home prenent la naturalesa humana juntament amb la naturalesa divina. Però Atanasius no emfatitzava això per excloure la mort de Crist i el sacrifici. Pot sentir-ho en el passatge de “ Sobre la Encarnació de la Paraula:

“ Per la Paraula, percebent que la corrupció humana està sotmesa a la mort com a condició necessària, mentre que és impossible que la Paraula mori, essent immortal, i el Fill del Pare; al final Ell va prendre un cos capaç de morir, que compartia amb la Paraula que està per damunt, que podia morir per tots, i degut a la Paraula que va arribar a habitar, esdevé incorruptible; i a partir d´aquell moment, la corrupció pogués quedar-se entre totes, per la Gràcia de la Resurrecció. Llavors, morint el cos, Ell havia pres per si mateix, com a ofrena i sacrifici, lliure de culpa, pujar directament. Va rebutjar la mort de tots ells, oferint un equivalen. À causa d´estar sobre tot, la Paraula de Deu va oferir el seu cos com a instrument físic per satisfer el deute de tothom amb la seva mort. I a més, el Fill de Deu, conjuntament amb tot, degut a la seva naturalesa, defensant- se de la corrupció amb la promesa de la Resurrecció.” ³³

Atanasius va veure un gran proporció de coses. Hi ha doctrines a la Bíblia equivocades per aprofundir i veure per elles. Aquesta es la nostra bases per viure. Elles són al centre de la nostra tasca. La naturalesa divina i humana de Crist en una persona esdevé una de les seves doctrines.

2. La força alegre és la vocació d´un pastor fidel

Atanasius va veure intrusos assassins en el seu temple. Va aguantar-los abans que els emperadors poguessin matar-lo tan fàcilment com exiliar-lo. Va arriscar la ràbia dels parents i d´altres clergues, preparant conscientment els joves per donar-ho tot per Crist, inclòs el martiri. Va gaudir del fruit del seu ministeri, dient: “ si els joves es controlen, resisteixen la temptació, perseveren en el treball, són pacients davant els insults, quan són robats ho esclareixen: i tan meravellós com això, ells desafien la mort i són màrtirs de Crist"³⁴ – màrtirs no són els que els maten, sinó que desitgen aquesta mort.

Atanasius “Contra el Món” podria inspirar cada pastor per mantenir la seva terra merescudament i amb coratge, on hi hagi una veritat bíblica en joc. Però per estar segur que vostès sempre rebutjant els seus adversaris. Si qualsevol esdevé erroni en aquesta lluita, és pitjor gaudir-ne. L´ alegria és essencial en aquesta lluita, però res no s´hi val si no és per augmentar la vostra alegria per Deu. El nostre poble pot veure això, la forca en el conflicte ha de barrejar-se amb l´alegria en Deu.

Això és el que li agradava a Atanasius d´Antoni i el que ell cercava. Aquesta és una de les estratègies de la seva lluita contra els seus adversaris.

“ Sigueu coratjosos i gaudir sempre..... Considerem i ampliem el cor mentre Deu sigui amb nosaltres els nostres enemics no poden fer-nos mal,,,, Però si ells ens veuen fruint, observant la ceguesa del futur, pensant en Deu, considerant totes les coses en les Seves mans.... ells estaran incòmodes i tornaran el cap."³⁵

Així, germans, si en qualsevol moment, us trobeu sols contra el món, quedeu-vos coratjosos i defensar-vos dels adversaris.

3. L´amor a Crist inclou estimar les seves vertaderes propostes sobre Crist.

El que està clar d´ Atanasius és que les seves proposicions sobre Crist portaven a les conviccions que podríeu acabar en el cel o a l´infern. Hi havia proposicions com aquesta: Hi havia un temps que no existia el Fill de Deu“ i “ No existia abans de la seva creació” i “ el Fill de Deu a crear-se”. Aquestes proposicions eren perilloses. Si s´estenien i es creien podrien afectar les ànimes dels creients. I encara més, Atanasius va dedicar totes les seves forces a formular proposicions d´ acord amb la realitat per portar les ànimes cap a la fe, al culte i al cel.

Crec que Atanasius voldria abominat, amb llàgrimes, la convocatòries contemporànies per “ des-proposicions” que hem sentit entre els anomenats “reformistes” i “l´ Església emergent”, “joves evangelistes”, “post-fonamentalistes”, “ post-fundacionalistes” o “post-evangelistes” ³⁶. Crec que ell volia dir: ”El nostres joves d´ Alexandria moren per la veritat de les proposicions sobre Crist. I per qui moren els seus joves? I se la resposta és”: moren per Crist, no per les proposicions sobre Crist”. Crec que ell volia dir: “ Això és el que diu Arrius. “Per quin Crist vostès moririen?”

Atanasius esdevindria trist per les frases com: ”És el Crist que ens uneix, és la doctrina que ens separa!”. Frases com aquesta:” Ens agradaria demanar-vos: “ En qui confieu, més que en què creieu?³⁷. Ell s´entristiria perquè això es utilitzat molt tàcticament pels bisbes arrians per cobrir els Concilis que emboiren el significat de la paraula “ Crist”. Aquest que parlen així: “ Crist uneix, les doctrines divideixen” han simplement substituït les preposicions per una paraula. Pensen que han fet una cosa molt profunda i recent, quan de fet han repetit alguna cosa mol antiga, rància i dolenta.

Això porta a la lliçó següent . . .

4. La veritat del llenguatge bíblic ha de ser defensat amb força amb paraules no bíbliques

L´experiència d´ Atanasius va ser greument reveladora per alguna cosa que he arribar a veure amb el temps, especialment en les tradicions baptistes liberals i pietistes, que el missatge:” La Bíblia és l´únic que creiem” es utilitzat normalment com a clau per amagar el fet que el llenguatge bíblic serveix per afirmar la falsedat. Això és el que Atanasius va trobar d insidiós en el Concili de Nicea. Els arrians afirmen sentències bíbliques. Escolteu la descripció d´aquest procediment:

“ Els Alexandrins .... confronten els Arrians amb les frases bíbliques escrites les qual semblen no deixar dubtes sobre la deïtat del Fill de Deu. Però per aquesta sorpresa varen trobar la vertadera aquiescència . Només quan cada prova va ser proposada, es va observar que la part sospitosa inspirava i aportava una altra, evidentment amagant que cadascuna podia acceptar-se, des que l´ evasió és admesa. Si es van demanar el seus consentiments per la fórmula: “ Com en el Pare, en totes les coses, es va donar amb la reserva que el home, com a tal, és la imatge i glòria de Deu”. El “poder de Deu“ va inspirar la explicació de que l´amfitrió parlava sobre dunamis kuriou i que dins i tot l´ oruga i l llagosta es diuen” poder de Deu”. L´ eternitat del Fill s´explicava així:” Nosaltres que la vida és sempre! (2 Corintis 4:11)!”. El pares estaven desconcertats, i la prova del homoosion, amb que la minoria estava preparada pel primer, és va veure obligada (p. 172) per la majoria, a causa de l´evasió dels arrians.³⁸

R. P. C. Hanson explicà et procés així: Els Teòlegs de l´Església Cristiana eren conduits poc a poc a la realització que les qüestions més profundes que afronta el Cristianisme no poden respondre´s amb llenguatge purament bíblic perquè ” les qüestions són sobre les significat del llenguatge bíblic en si mateix” ³⁹ . Els arrians opositors al llenguatge bíblic es sentien forçats amb ell. Intentaren apoderar-se del llenguatge bíblic i afirmar ser el poble realment bíblic- els pietistes, la Bíblia, el creients- perquè necessitaven quedar-se només amb el llenguatge bíblic- i a partir d´ aquí obviar els seus significats bíblics”.

Però Atanasius va veure l´estratègia del “ post.-modernisme”, “del post- conservadurisme” i “el post-proposicional” , salvant-nos no només de les paraules de la Bíblia, sinó també de la vertadera Bíblia. Podria Deu concedir-nos el discerniment d´ Atanasius actualment. Estan en joc moltes coses. ⁴⁰

5. Una profunda diferència mantinguda entre el Cristians no vol dir que la diferència sigui insignificant o que hem de convèncer alguns cap a la veritat i cercar l´ acord.

Què hauriem dit a Atanasius:”Atanasius, la gent no esta d´acord en la qüestió de fa 300 anys i mai s´ha pres una posició oficial en l´Església per separar els ortodoxes en un costat i l´altre per heretges? Per tant qui penseu qui són? La meitat del bisbes del món no estan d´acord amb vostè, malgrat llegir tot la mateixa Bíblia que vostès. Prou de batalletes i que existeixin punts diferents.

Hauríem d´agrair Atanasius que no hagués pensat d´aquest forma. No tenia el temps per determinar el nombre de Cristians que s´oposaven a classificar aquestes doctrines d´importants i quines s´haurien d´ensenyar o estendre-les per fer-les normatives per l´Església.

I per això, nosaltres hauríem de concloure que l´absència d´acord en l´Església vol dir estancament doctrinal. Deu pot estar content en beneir l´ unitat en les àrees doctrinals que encara no resoltes en l´Església cristiana. Per exemple en el problema dels Homes i Dones, el la Justificació per la Fe, en cóm es resolt la Mort de Crist i salva les ànimes, el Poder de la Gràcia divina per convertir les ànimes. No crec que nosaltres poguéssim assumir que ha passat mot de temps i els opositors hagin estar molts, sempre igual. Qui saps, que la Gràcies divina, que els errors sobre aquests temes puguin quedar-se tant marginats com els Arrians o el Testimonis de Jehovà avui?

6. No intenteu predicar categories del pensament fàcilment intel·ligibles per les properes generacions. Creeu categories bíbliques de pensament que no hi siguin presents.

Altra manera d´explicar això es utilitzar la terminologia d´Andrew Walls: “ No acolliu el principi Cristià indígena a costa del principi del pelegrí” ⁴¹. Aquest principi indígena diu:” Ha portat totes les coses, a tothom però he pogut salvar algunes, de totes maneres (1 Cor. 9:22). El principi del pelegrinatge és:” No et conformis amb el mon, però canvia, transformant el teu pensament” (Rom. 12:2).

Algunes de les veritats més importants i meravelloses de la Escriptura són intuïdes per la ment humana fallida. Aquestes no hi caben fàcilment en el cap. L´ortodòxia entén que la Trinitat es una d´elles. I si el Principi Indígena ha triomfat en el segle 4rt, tots esdevindrem arrians. És més fàcil per la ment humana acceptar que el Fill de Deu, com els altres, una vegada no existia i després, sí, que Ell sempre ha estat Deu com el Pare, però que només existeix un Deu. Però la Bíblia no permetrè que aquestes missatges calguin en categories que ens porten error, ments limitades. Això ens for ça a crear de noves per contenir els misteris de l´Evangeli.

A.Roberston ens indica que, amb la conversió de Constantí i l´Edicte de Milà (313) va donar status legal al Cristianisme: “ l´inevitable flux de paganes en l´Església, ara que l´Imperi ha esdevingut Cristià, ens porta multituds perquè l´ Arrianisme és més credo que el Credo de Nicea.”⁴² I si voleu que creixi en una Església la temptació és oferir al poble categories que entenen i gaudeixen. Però un cop l´Església s´ha desenvolupat, pensa tant que en el món la diferència no es decisiva. L´Evangeli radical i bíblic és complica i la Glòria de Deu s´esvaeix.

Gaire bé, el Principi indígena d´acolliment i de contextualització, Atanasius ens prega tenir un profund compromís vers el principi del pelegrí de comparació i transformació i l´ incomprensió mental, la seva alteració i reclassificació de la manera que la gent pensa sobre la realitat.

I no hem de tractar aquests dos principis com seqüencials. Ells comencen i continuen tots legats. No hem d´assumir que les primeres veritats i bàsiques del Cristianisme s´adapten a la ment dels infidels. No podem assumir que aquestes primeres veritats poden contextualitzar-se en categories de pensament presents en la ment dels éssers humans del segle XXI, i que més endavant, després de convertir-se al Cristianisme, podem començar a alterar la manera que avancen en la veritat.

Aquest no és el cas. Des del començament, parlem del Deu-centre, de les veritats que exalten rl Cristianisme que destrueixen les categories humanes errònies. No podem quedar-nos al marge. Hem de fer tot el possible i ajudar a la gent, per la Gràcia de Deu, a veure que els hi passa ( la destrucció de les categories) com la millor noticia del món.

Des del principi, la manera més sabia possible, hem de treballar per crear categories com aquesta: Deu dirigeix el món de la felicitat, del sofriment i del pecat, fins el rodatge dels daus fins a la caiguda d´un ocell, i el maneig d´un clau en la mà del seu Fill, tot i que vulgui el pecat i sofrir, Ell no ho fa perquè és perfectament Sant. O una altre categoria com aquesta: “ Deu controla tots els passos de les persones, dels bons i dels dolents, tots els temps i en tots els moments, i tots són responsables davant seu, assumint totes les conseqüències de la seva ira si no creuen en Crist. O aquesta categoria: tot moren en les seves faltes i pecats, sense ser moralment capaços d´arribar a Crist a causa de la seva rebel·lió, tanmateix responsables d´arribar i ser justament castigats si no ho fan. O Jesús Crist és una persona amb dues naturaleses: la divina i la humana, que manté el món per la paraula del seu poder mentre estava en el ventre matern. O el pecat, comés per una persona finita, i en els confins del temps limitat està reservat per un llarg càstig si és un pecat contra el poder infinit de Deu. O la mort d´un home-Deu, Jesús -Crist, va mostrar-se així i glorificar la justícia divina, que Deu no és injust per declara persones justes o impies, simplement per creure en Crist.

Aquests tipus de qüestions, categories que trenquen les veritats demanen el nostre millor pensament i tasques creatives. Hem de proposar-nos parlar de elles de tal manera que el poder de Deu i del Esperit, fer un lloc per elles en la ment d´aquells oients. No hem de predicar només les categories realment presents en la ment dels oients equivocats, o que traïcionen l´Evangeli i amaguin la Glòria de Deu.

7. Finalment, no hem de suposar que els llibres antics, amb coses sorprenents, estiguin necessàriament equivocats, ja que de fet contenen alguna cosa interessant que mai hem pensat. ⁴³

Per exemple, Atanasius diu que les coses sorprenents sobre la deïficació humana que mai hem sentit. És degut a que algú de nosaltres està equivocat? O és que el llenguatge i les categories de pensament que ell feia servir esdevenen tan diferents de nosaltres que hem de ficar-nos a dintre dels seus caps abans de jutjar la veritat que ells han explica? O hauríem de descobrir alguna cosa més gran amb l´esforç de veure què varen veure?

Per exemple, ell deia: “[ el Fill] va esdevenir home que podria haver ser Deu (theopoiëthõmen).”⁴⁴ O Ell no era home, però va esdevenir Deu,; Ell era Deu i desprès va ser home, per creure´l.⁴⁵ La qüestió aquí es si la paraula “ fer-se home” o “ deïficar-se” (theopoieõ)significa alguna cosa no bíblica, o si significa el que Peter significa quan diu: “ que nosaltres participem de la naturalesa divina” (hina genësthe theias koinõnoi phuseõs)? Atanasius ho explica així:

“ Joan e les hores va escriure.... Aquí sabem que nosaltres habitem en Ell i Ell en nosaltres, doncs Ell ha enviat el St. Esperit, que es estrany i distant de Deu i amb la seva participació del Esperit, estem lligats a la divinitat; per això que els nostre ésser no sigui en el Pare, si no l´Esperit que existeix en nosaltres. .... què és doncs la nostra similitud i equitat amb el Fill?--- el Fill està en el Pare en certa manera, i nosaltres esdevenim en ell en una altra, però sense ser mai com Ell, ni la seva Paraula com nosaltres.”⁴⁶

El que nosaltres hem de tenir en compte és que Atanasius es pressionat una realitat, en les Escriptures que actualment die, “glorificació” però fent servir la terminologia de 2 Peter 1:4 i els Romans 8:29. “ A aquells que van anticipar-se que també estaven predestinats a conformar-se amb l´ imatge del seu Fill, per a que Ell fos el primogènit entre els seus germans”. Ell està pressionat el destí i la glòria de ser un germà de la segona persona de la Trinitat i “compartir la seva naturalesa!”⁴⁷

I Atanasius provoca- per ami- una de les qüestions més importants de totes: Què és l´últim de la Creació- l´ últim propòsit de Deu en la Creació i la Redempció? Està sent o veient? És el nostre ésser com Crist o estem veien la seva Glòria? Com diu els Romans 8:29 ( “predestinat a conformar-nos amb l´ imatge del seu Fill?) relata Joan en 17:24. ( “El Pare, tal com desitjo, qui m´ha donat a mi, pot estar amb mi on sigui, per veure la meva Glòria”)? És aquesta beatífica visió del Fill de Deu l´objectiu de la creació humana? O es semblant a la glòria la meta de la Creació?

Atanasius m´ha ajudat a aprofundir i inquietar-me. M´inclino per considerar-lo com una meta més que com un ésser. La raó és que me sembla fixar-me en veure la glòria de Crist que és el centre, posant l´accent en que ser com Crist me posa en el centre. Però Atanasius no em permet fugir dels textos bíblics. El seu llenguatge de la deïficació m´obliga a pensar més profundament i adorar-lo més.

El meu enteniment present aniria per aquí: la darrera finalitat de la creació és ni ser ni veure, però fruir i mostrar. Mostrar en i sobre la “ Glòria de Deu” davant de Jesús Crist (2 Cor. 4:6). I aquesta mostra arriba en la fruïció, des què glorifiquem més que gaudim, en els actes de la Resurrecció del cos que flueix d´aquest plaer en la terra nova i en l´època noves que ens arribaran. Aquest plaer de la Glòria de Deu serà interna i externa. Serà física i espiritual. Gaudirem de la Glòria de Deu exaltant la alegria de Crist en els nostres cors i pels fets exaltat de Crist en la resurrecció dels nostres cos”.

Cóm doncs poder parlar de la nostra existència futura veient que no som l objectiu final? Cóm podem parlar de compartir la naturalesa de Deu i acceptar al seu Fill? La manera que vaig sevir de la nostra existència futura és aquesta: “ Mitjançant l´esperit de Deu que està entre nosaltres , el nostre destí finals no és la nostra pròpia admiració ni exaltació, sinó ser capaços de gaudir de la Glòria de Deu Pare pel seu Fill (John 17:26),⁴⁸ i se capaços de fer-lo visible l´exaltació de Deu que prové d´aquest delit.

I en aquest sentit una onada de la revelació de la seva Glòria divina dels sants és establir un moviment que vingui a augmentar durant tota la Eternitat. Com cadascú de nosaltres veu la Glòria de Crist amb el delit del seu Pare, mitjançant l´Esperit, veurem el flux d´ accions d´amor i creativitat en la nova terra- D´aquesta manera veurem la Glòria divina en cadascuna de les nostres vides d´una forma diferent. Noves dimensions de la riquesa de la Glòria divina en Crist lluirà cada dia dies nous delits i nous fets. I així augmentarà l´onada de la revelació de la riquesa de la Glòria divina que actuarà sempre i per sempre.

I nosaltres descobrirem que aquesta manera és factible només pel seu Fill de Deu infinit que va prendre la naturalesa humana i nosaltres, per aquesta naturalesa, podem estar units a Ell i mostrar més i més de la seva Glòria. Trobarem en la nostra experiència eterna que la seva bellesa va encarnar-se en la forma humana per a que creixi la forma humana que revertirà en la seva bellesa.

Estic agraït a Deu que no m´ha fet rebutjar la seva “ deïficació” d´ Atanasius. He aquí que “gràcies a la magnitud de les nostres ments mai la podran comprendre.⁴⁹ Gràcies, Atanasius!. I gràcies a vos, Pare. I gràcies a vos Sant Esperit. En el nom de Jesús, Ame.

Anotacions finals [Endnotes]

¹ Timothy D. Barnes, Atanasius i Constantí: Teologia i Política en l´ imperi Constantinià (Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 1993), 19.

² Gregori de Naciancè, Oració 21: Sobre Atanasius d´ Alexandria, a Gregory Nazianzus, Selecció d´oracions, Sermons, Cartes; Temes Dogmàtics, a “els Pares de Nicena i després [hereafter NPNF], vol. 7, 2nes Sèries, ed. P. Shaff and H. Wace (repr.: Grand Rapids, Mich.: Eerdmans, 1955), 277, ¶27.

³ Gregori de Naciancè, Oració 21, 272 ¶10.

⁴ Atanasius: “Selecció de publicacions i cartes”, a NPNF, vol. 4, ed. Philip Schaff and Henry Wace (Peabody, Mass.: Hendrickson, 1999; orig. 1892), lxvii.

⁵ Ibid.

⁶ NPNF 4:lviii.

⁷ R.P.C. Hanson, A la Recerca de la Doctrina Cristiana de Deu: La Controvèrsia arriana” (Edinburgh: T. & T. Clark, 1988), xviii-xix.

⁸ Veure el capítol sobre “El Concili de Constantinoble” a Robert Letham, “ La Sagrada Trinitat: en l´Escriptura, Història, Teologia, i publicacions (Phillipsburg, N.J.: P&R, 2004), 167-183.

⁹ “La fórmula de Nicenas trobada a Atanasius com a pensament predisposat a accedir a l´esperit, a fer servir els recursos més rics de la formació bíblica i teològica en defensar-les, de profunda espiritualitat i força, del sacrifici personal però amb gran entusiasme i tàctic; les seves victòries orientals degudes a Deu per deixar-lo sol.” NPNF 4:lxix.

¹⁰ Letham, La Sagrada Trinitat, 109.

¹¹ Archibald Robertson en explica la mort d´ Arius així: “Des de Jerusalem Arius va anar a Alexandria, però sense èxit per obtenir la admissió de la Comunió de l´Església allà. Segons va arribar a la capital en els moment del Concili [de Tiro]. Els Eusebians decidiren que allà mai el podrien expulsar. Arius va aparèixer davant l´ Emperador per satisfer-lo i jurar que l´ortodòxia, i va fixar-se la data de la recepció de la comunió. La història d´aquest desastre degut a la edat del bisbe Alexander [bisbe de Constantinoble] e ben coneguda. El va escoltar l´oració d´ Arius i del mateix que podria haver permès abans d´aquesta alteració. En aquest moment Arius va morir (AD. 336) el dia abans d´aquesta recepció. Els seus amics varen adjudicar la seva mort a la màgia, els d ´Alexandre ho adjudicaven al Judici de Deu, el públic en general ho adjudicaven a una efecte emocional amb un cor vell. Atanasius, tot considerant aquesta darrera opinió, comentava l´incident amb precaució i sobrietat. (pp. 233, 565). NPNF 4:xli.

¹² Gregori de Naciancè, Oració 21, 270-271 ¶6.

¹³ Letham, La Stmª Trinitat, 145.

¹⁴ NPNF 4:xvi.

¹⁵ Archibald Robertson estimava que els 250 bisbes i atribuïa el nombre a 318 per la importància simbòlica que tenia: “Segons Atanasius, que al final de la seva vida (ad Afr. 2) acceptà aquest nombre de 318 (Gen. xiv. 14; el nº grec T combina la Creu amb [t] els inicis del Sagrat Nom que al final de la segona generació ( la 1º va ser en les Actes coptes del Concili d´ Alexandria, després en les Cartes de Liberius als bisbes d´Àsia en el 365), en la base més aviat simbòlica que històrica. NPNF 4:xvii n. 1.

¹⁶ NPNF 4:xx.

¹⁷ Ibid., xx. “En el 329 trobem a Eusebius un a vegada més fent suport a Constantí, delegant les seves funcions episcopals, persuadint a Constantí que Arius i ell mantenien substancialment el Credo de Nicea.”

¹⁸ F. A. Forbes, San Atanasius (repr., Rockford, Ill.: Llibres i Publicacions, 1989; orig., 1919), 8.

¹⁹ NPNF 4:lxvii.

²⁰ Forbes, San Atanasius, 36.

²¹ NPNF 4:xlii. (July 27, 338).

²² Ibid., 62.

²³ David Wright, “ La vida que canvià la vida d´ Antony,’” en La Hª del Cristianisme, vol. XVIII, no. 4 (1999): 17.

²⁴ NPNF 4:xl.

²⁵ Ibid., 278.

²⁶ Ibid., l.

²⁷ Ibid., lii.

²⁸ Ibid., li.

²⁹ Ibid., lviii.

³⁰ Ibid.

³¹ Ibid., 234.

³² Ibid., lxvii.

³³ NPNF 4:40-41. Archibald Robertson observava, “Atanasius fracassà, tal com hem mencionat abans, la supremacia de la Creu com a objectiu de l´arribada de Saviours, sense donar de fet el lloc principal en el seu sistema de pensaments tal com ho fa en els seus instints”. (lxix). És una afirmació dèbil. Però en la següent de R. Letham s´oposa al que va escriure Atanasius: “ Per Atanasius és fonamental la Encarnació. Com a resultat la Creui l´ha perdut [ R.P.C.] Hanson lliga la teoria de la salvació a la sagrada transfusió de sang que gaire bé elimina la doctrina del sacrifici. A Atanasius li manquen raons e com Crist hauria mort. Per a ell, l culpa es deguda a la debilitat més que al pecat” Letham, La Stmª Trinitat, 133. Consideri, per exemple, els passatges següents:
“Per l´home, essent Ell, va ser més ràpid d´aquesta manera que la Paraula estigués unida a l´home, que en contra del home, que la maledicció no podia defensar-se. Aquest és el motiu per què ells fan la sol·licitud feta en nom de la humanitat en el psalm 76è: Dóna el judici a Deu, Oh Deu (Ps. lxxii. I): demanant que el judici de la mort que es va penjar fos lliurat al Fill, i que Ell, morint per nosaltres, abolir-la per nosaltres en Ell mateix. Això és el que vol dir- deia de si mateix en el psalm 87è: “ aquesta càrrega pesa sobre mi” (Ps. lxxxviii. 7). Aquesta indignació recau sobre nosaltres, tal com Ell va dient el Psalm 103: “ Senyor això és una venjança sobre mi”. (Ps. cxxxviii. 8, LXX.)”. NPNF 4:88.
Però des què això és necessari també, que tots hauríem de pagar novament; per, tal com ja havia dit, tots hem de morir, per una causa especial, per suposat. Ell va descendir entre nosaltres: “ Va venir entre nosaltres: en aquest intent, després de provar la seva Divinitat de les Seves obres, ens va oferir el seu sacrifici per a tots, cedint el seu Temple a per morir en comptes de tots, per fer els homes renunciïn i se sentin lliures del seus vicis, i a més de mostrar-se més poderosos que la mort, deixant el seu propi cos incorruptible, como a fruits de la Resurrecció de tots ( afegits en itàlica) NPNF 4:47. Nota: Atanasius estava neguitós per fer de la mort per nostres deutes “ una causa especial” de la Encarnació”. Però va retornar ràpidament als seus punts de vista, anomenat “ restaurar l´ imatge de Deu”

³⁴ NPNF 4:65.

³⁵ Ibid., 207.

³⁶ Vegi la interacció important amb aquests moviments a Millard J. Erickson, Paul Kjoss Helseth, Justin Taylor, eds., Reclamant el Centre: Comparant l´acollida eangèlica en els temps postmoderns (Wheaton, Ill.: Crossway Books, 2004).

³⁷ Aquestes frases provenen d´E. Stanley Jones, El Crist de la Ruta d´Índies (New York: Abingdon, 1925), 155-157. Cito aquest llibre antic per què alguns es fan servir entusiasmat actualment per enfortir una visió que envolta la importància de la doctrina

³⁸ NPNF 4:xix.

^{39/sup> Hanson, “ Reserca de la Doctrina Cristiana”, xxi.}

⁴⁰ Una altra manera d´Atanasius i dels bisbes de Nicea per defensar la veritat va ser incloure les negacions i les afirmacions. En ambdós casos es deien “ anatemes”. El punt és aquest: Quan els professors equivocats cerquen una via per a que les seves opinions siguin acceptats en la corrent habitual, estan neguitosos per acceptar les afirmacions donant-les un sentit diferent. O a vegades, les afirmacions són extenses i generals, sense aclarir quines queden excloses per falsedat. Però si algunes excloïes, amb noms explícits, que esdevé inacceptable, la persona equivocada no pot fàcilment justificar la negació. Per exemple: un ateu pot afirmar el principi: “ Creiem en la omnisciència de Deu”. Però tindrà dificultats per negar “ Neguem que Deu ignora les coses que succeiran”.

⁴¹ Andrew Walls, Moviment Missioner en la Hª Cristiana (Mary Knoll, N.Y.: Orbis, 2001), 7-9.

⁴² NPNF 4:xxxv.

⁴³ C. S. Lewis va escriure una introducció en la obra d´Atanasius” La Encarnació de la Palabra”. En ella ens ensenya que el valor dels llibres antics que ells no tenen punts dèbils, sinó que els tenen diferents que nosaltres, i són importants per mostrant-nos-les.

És una bona norma, desprès de llegir un llibre, mai permetent-nos un altre llibre nou fins llegir un altre antic entre ells. Si això esdevé exagerat per vostès, vostès han de llegir un de vell entre 3 de nous.

Cada edat tenim un nou punt de vista. És especialment bo veure certes veritats i especialment vinculats a certs errors. Tots nosaltres, tanmateix, necessitem llibres que correguessin els errors del nou període. Això vol dir “llibres antics”. ...hem d´estar segurs que la característica ceguesa del segle XX- la ceguesa sobre que ens exigirà el futur. “ Però com podem haver pensat en això? mentides que mai ens hem plantejat i implica alguna cosa sobre l´increïble acord entre Hitler i el Pte. Roosevelt o sobre Mr. H. G. Wells i Karl Barth. Cap de nosaltres podem escapar d´aquesta ceguesa, però aquestes certament augmentaran això, i, debilitades les nostres forces en contra d´això, si llegim només llibres antics..... dos caps són millors qu´ ú, no perquè cadascun sigui infal·lible, si no que elles no pugui equivocar-se en la mateixa direcció.

C. S. Lewis, “En llegir els llibres antics,” in C. S. Lewis, Col·lecció fàcil i altres obres breus (London: Harper Collins, 2000), 439. Aquest assaig està penjat a nombroses pàgines d´Internet.

⁴⁴ NPNF 4:65.

⁴⁵ Ibid., 329.

⁴⁶ Ibid., 406-407.

⁴⁷ “Glorificació (en la terminologia occidental), o deïficació (segons la oriental), es aportada per fruir fins al final u dura tota la eternitat , i aquest és l´objectiu final de la salvació, etc.... Segons l´Església oriental, l´objectiu de la salvació s´ha de fer com Deu. Aquets són els efectes de l´Esperit Sant sobre nosaltres. Això implica no rebutjar la diferència entre Creador-criatura, sinó que es centra en la unió i comunió rebuda de Deu, en la que participem de la seva naturalesa divina. (2º Peter 1:3).” Letham, La Stmª Trinitat, 474, 498.

⁴⁸ John 17:26 “ Els faig saber els vostres noms, I m´agradaria continuar, perquè l´amor amb que em vau estimar està en ells i jo en ells”.

⁴⁹ John Calvin, citat a Letham, La Stmª Trinitat, 472.