L´esperança fa més gran un cor trencat

De Gospel Translations Catalan

Al 2 anys de perdre el seu fill, vostè podria dir que ell havia canviat. La mort havia robat la seva família i ferit, destrossat i trencant-lo. Gradualment, va quedar atrapat, arrossegant-se dintre aquella fossa i movent-se entre els vius altra vegada. I amb el temps, els seus amics podien veure´l com ell parlava més lentament, escoltant més pacientment i tornant un refugi per la seva ferida i tristesa. El seu cor, tot i ser maltractat i esquinçat, va esdevenir més gran pel la seva tristesa.

Dies després de les proves traumàtiques, podríeu dir quant ella havia canviat. Encara era sociable, però el sarcasme semblava tenyir les seves converses. Els seus amic no podien parlar profundament amb ela en lloc, al menys no d una manera tranquil·la. Passejava pel món com a Mara, sense esperances de tornar-se Naomi altre vegada (Ruth 1:20). El seu cor, ara protegit per les lleis de la superficialitat, lentament es recuperava.

Mitjançant de pocs detalls d´aquests 2 retrats imaginables, no havia ningú al seu darrera. Al menys una dècada més tard, les cares d´aquest home i la seva dona semblen impresos en la meva memòria: el primer plorant amb el cor trencat amb fe, la segona somrient amb un cinisme destacable. Sense dubte molt de nosaltres pot adoptar aquestes cares i similar històries- històries de com el patiment pot endurir o afluixar una persona. Com el patiment ens endureix o amolla.

Quan els trencaments i les onades ens netegen, alguns caminen cap al mar de la desesperança. I altres, a través de bufons agonitzant, diuen a la seu ànima: “ Espera en Déu; pregaré altre cop, la meva salvació i el meu Déu” (Psalm 42:5–6).

Esperança contra esperança

Les pàgines de les Escriptures estan plenes de saltadors: psalmistes que recorden la tasca divina a mitjanit (Psalm 77), profetes que canten durant la fam (Habakkuk 3:17–19), adoradors que confien en Déu tot i que els mati (Job 13:15). Igual que Abraham, tots aquests “en la esperança ...creuen en contra de la esperança” (Romans 4:18) que Déu les promeses divines, tot i maltractar el món, podria esdevenir vertadera en certa manera.

Per aquests que viuen a aquest costat de la creu, una de les frases més simples i fortes sobre el patiment de la esperança prové de l´apòstol Pau: “quan gaudim de la esperança de la glòria divina” (Romans 5:2).

D´on prové la joia sobrenatural- el tipus que pot ajudar el culte mentre ploren i després sorgeix des del patiment amb un cor tendre i confiat? Només d´una esperança insistent en la futura glòria divina.

La GLORIA FUTURA

Gaudim en la esperança de la glòria divina (Romans 5:2)

La història de la Escriptura és la història de la glòria. Déu ens omple de la glòria de la creació (Psalm 8:5). La varen perdre quan el pecat (Romans 1:23; 3:23). Crist recobreix la nostra glòria en els Evangelis (2 Corintis 3:18; 4:6). I ara esperem en “ la glòria que ens és revelada” (Romans 8:18).

El dia està arribant quan la Glòria de Crist cobrirà el trist món com els soroll de moltes aigües. Jesús ens donarà la paraula i 1 milió de Llacers apareixeran des de les seves tombes i no les necessitaran mai més. Jesús vol estendre les seves mans sobre la nostra terra dividida i, com un paralític sa apareixerà, agafant les seves crosses per caminar cap ala plena llibertat dels nens de Déu. I després nosaltres, mantindrem els nostres cors sobre la terra glorificada, Ell contemplarà la seva pròpia glòria (Revelació 22:4).

Malgrat així, la glòria us pot semblar a vegades buida, etèria, tèrbola, però la glòria futura no és res més que això. Esdevindrà la glòria que a cadascú de nosaltres que necessitem desesperadament: el bàlsam per una ferida no curada, el motlle per cada os trencat (Revelation 21:4). Com el missatge de Jesús a Maria en el jardí de la resurrecció, la glòria pronunciarà els nostres noms i oir tarà els nostres plors fins al final (John 20:15).

De moment, alguns somnis resten destrossats, algunes relacions romanen trencades, certes cicatrius no s´esvairan mai. Però quan Jesús vindrà de la Glòria, enterrarà totes les nostres penes.

L´ESPERANÇA SENSE AVERGONYIR-SE

Gaudim amb la esperança de la Glòria divina. (Romans 5:2)

Ara per ara no necessitem veure aquest glòria, per suposat. Per ara, “plorem” en la nostre intimitat, tal com esperem (Romans 8:23). Però aquí en els nostres plors i l´espera, l´ esperança il·lumina la nostra foscor, com una gran constel·lació. “Esperem allò que no veiem” (Romans 8:25), encara — però amb aquesta esperança no aporta ninguna vergonya” (Romans 5:5).

Un milió d´altres esperances ens aporta vergonya. Un milió d´esperances prendrà els nostres cors i net els dividirà en dues parts. Un milió d´esperances crucificarà els nostres somnis i caigudes per ressuscitar-les. Però aquesta esperança no ens aportarà vergonya. I Per què? Podem dir perquè Déu mai ha portat cap vergonya a nosaltres que ha confiat en Ell- i ens caldria ser justos. Però ara Pau ens explica un altra raó: ”Perquè l´amor diví cau sobre els nostres cors a través de l´Esperit Sant que ens ha estat lliurat” (Romans 5:5).

Hem tastat en Jesús Crist un amor que no lliga. Aquest amor, llençat sobre els nostres cors com un riu, ens envaeix des de la font del Calvari, on, mentre siguem febles encara, en el moment oportú Crist va morir pels pecadors“ (Romans 5:6). I, si l´amor de Crist troba una manera de perdonar els nostres pecats, fins i tot els imperdonables, de ben segur que trobarà una manera de atendre els nostres plors, fins i tots els incurables.

Per tant, sigui quin sigui el pes de la tomba en la nostres tristeses, no us torneu bojos esperant que un dia marxarà. I com que segurament Jesús ens ha estimat, cal allunyar-los quan rebrem la glòria.

UN RIU DE JOIA

Gaudim en la esperança de la glòria (Romans 5:2)

L´esperança no pot enterrar la nostra tristor – només la glòria pot. Però la esperança pot donar-nos tanta confiança en la glòria futura que fins i tot ens trobarem a nosaltres mateixos gaudim d´ella.

Quina mena de joia és aquesta que apareix entre els nostres patiments? Al moment, aquesta joia passa per l es nostres ànimes com un riu subterrani, invisible i potser sentit vagament. En altres moments, tanmateix, aquesta joia caurà sobre la terra i possiblement vindrà i es tornarà joia “inexplicable i plena de glòria” (1 Pere 1:8) — plena, dit amb altres paraules, amb alguna mica de glòria futura. Podem sentir la sinceritat de les paraules de G.K. Chesterton:

“ L´home és el mateix, l´home és més que un home, quan la joia és una cosa fonamental en ell, i el patiment (és) superficial. La melancolia podria ser un interludi innocent, una tram fugitiu de la nostra ment; l´oració acostuma a ser una pulsació permanent d la nostra ànima. El pessimisme és al menys unes mitges –vacances emocionals; la joia és l´enrenou pel qual viuen totes les coses. (Ortodòxia, 169)

Cal que la joia sigui fonamental aviat per a nosaltres. Fins i tot ara pot ser. Fins i tot la joia pot superar els nostres plors- sense ignorar-les, però fixant els nostres ulls sobre el dia que no només “la nostra tristor i els nostres sospirs desapareixeran, sinó que marxaran lluny” (Isaïes 51:11), com fugitives que són, des de la presència del Tot poderós i la alegria eterna.

Esperança en Déu

Algunes converses cristianes esperen com si fos un tema simple. Però permeteu-me explicar-vos-ho clarament: esperant en Déu a través del patiment pot ser una cosa dura que no fem sovint. Lluny de resignar-nos a morir, es més fàcil mantenint-nos esperant i confiant, cantant i creient. Lluny d´envoltar-nos fàcilment de cinisme que mantenir-nos esperant.

Però aquest que esperen en Déu ens reuniran en un gran núvol de testimonis. S´uniran a Abraham i a Sarah quan esperaven el seu fill, Isaïes, tal com ell esperava el servent que patia, Jeremies esperava noves mercès sobre Jerusalem, Maria que esperava que res no era impossible amb Déu, i centenars de altres sants que provaven la vertadera promesa de que “ la esperança no vindrà sobre nosaltres per avergonyir-nos”

I una vegada més, ells trobaven que la esperança era un mitjà de fer més grans els cors trencats. Si diem a les nostres ànimes: “Espereu en Déu” aleshores, el patiments no s´allunyarà amargant i feble. El patiment ens configura una imatge del Home dels Patiments mateix, l´esperança del qual pesava sobre les càrregues del món.