Una passió per l´ Exaltació del Poder de Crist

De Gospel Translations Catalan

La Conferència pels Pastors a 1991 a Betlem.

Martyn Lloyd-Jones: el Predicador

El juliol, 1959 Martyn Lloyd-Jones i la seva esposa, Betham, passaven les seves vacances a Gales. Ells assitien a una petita celebració matinal el diumenge i Lloyd-Jones els hi va demanar: “ Volen que us adreci algunes paraules aquest matí?”. Els assistents varen dubtar per que estàvem de vacances i no volien presumir de les seves energies. Però la seva esposa va dir: “ l´hi-ho permetin, predicar és la seva vida!” (veure la 1a nota). Era una frase vertadera, en el prefaci del seu llibre influent – “ Sermons i Predicadors- deia: “Predicar ha estat la meva vida laboral...per a mi, la tasca de predicar és la més alta i més gran i la crida més gloriosa per qualsevol que hagi estat cridat (veure la 2a nota)

Molts de nosaltres el consideraven el “darrer predicador del Calvinisme Metodista” perquè ell combinava l´amor de Calvin per la veritat i la doctrina reformada amb foc i passió de la regeneració metodista del segle XVIII (veure la 3a nota). Durant 30 anys va predicar des del púlpit de la Capella de Westminster a Londres. Això volia dir 3 sermons diferents cada cap de setmana normalment: el divendres a la tarda, el diumenge pel matí i per la tarda. Al final d´aquesta carrera, remarcava: “Puc dir honestament que no podria creuar el carrer per escoltar-me predicant!” (veure la 4a nota)

Però això no era el que sentien els demés. Quan J. I. Packer, de 22 anys, era estudiant va sentir el sermó d´en Lloyd-Jones cada diumenge per la tarda durant el seu any universitari entre 1948-49. Va comentar que “ell mai va escoltar un sermó com aquell”. El va sentir com la força del shock elèctric, portant al menys un del seus assistents el sentit de Déu més que cap altra persona que havia conegut (veure la 5a nota).

Molts de nosaltres hem sentit aquest shock mitjançant la forma escrita dels sermons de Lloyd-Jones. Recordo molt clarament haver sentit George Verwera a “Urbana 67” que els 2 volums de Lloyd-Jones sobre el Sermó de la Muntanya era el tema més important que mai havia llegit. Vaig comprar-me els seus llibres i llegir-los l´estiu de 1968 entre la Universitat i el Seminari. L´impacte va ser inoblidable. Mai abans vaig ser un petit noi, assegut a prop del sermó del meu pare, que estava commogut per el que J. I. Packer anomenava “ el pes i la grandesa de les qüestions espirituals” (veure la 6a nota). Aquest era l´efecte que ha tingut i continua tenint. Per alguns, era anomenat simplement el predicador més gran d´aquest segle” (veure la 7a nota)

Un exemple de la seva vida.

El seu pas cap a Westminster era únic. Va néixer a Cardiff, Gales, el 20 de desembre de 1899. Va traslladar-se a Londres amb la seva família quan comptava els 14 per ingressar a la Escola de Medicina de l´Hospital St. Bartomeu (professor) on va rebre el seu títol M. D. al 1921 i arribà a ser assistent del Cap de Servei de Sir Thomas Horder. El famós Horder descrivia Lloyd-Jones com "el pensador més acurat que mai he conegut!” ( veure la 8a nota).

Entre 1921- 1923 va patir una profunda conversió. Va ser un canvi tant fort que es va dedicar a predicar amb tanta passió que sobrepassava la vocació de metge. Va sentir un anhel molt profund per retornar a la seva Gales nativa i predicar. El seu primer sermó va ser a l´abril de 1925 i la nota que va sentir-se va ser el tema recurrent de la seva vida”: Gales no necessita més converses sobre l´acció social, necessita “ un gran despertar espiritual!”. El tema de renaixement amb el poder i una vitalitat real va romandre com la passió en el decurs de la seva vida (veure la 9a nota).

Va ser anomenat com el Pastor de Betlem del Moviment Missioner de l´Església a Sandfields, Aberavon a 1926, i l´any següent va casar-se amb una de les seves primeres alumnes de Medicina, Betham Phillips al 8-gener. En el decurs de la seva vida junts varen tenir 2 filles: Elizabeth i Ann.

Els seus sermons varen recórrer Anglaterra i Amèrica. Eren populars, clars com el vidre, semblaven doctrinals, lògics i apassionats. A 1937 va predicar a Filadèlfia on G. Campbell Morgan pensava ser allà. Es va sentir tan impressionat que va sentir-se impulsat a unir-se amb Lloyd-Jones en la Capella de Westminster de Londres.

Era el moment que Lloyd-Jones va ser considerat president de la Universitat Calvinista Metodista a Bala, al Nord de Gales. Va rebutjar aquest nomenament de Westminster com a membre de l´equip. La Universitat va tornar-lo a rebutjar. El seu principal suport dins l´equip de la Universitat va perdre el tren i no va oferir el seu suport a la presidència. Per tant va acceptar la crida de Westminster i va romandre allà 29 anys fins la seva jubilació a 1968.

No puc evitar el silencia per agrair-vos les decepcions, els canvis i contratemps en les nostres vides que Déu acostuma a plantejar-nos justament quan Ell ens necessita. Quina evangelització moderna tan diferent hauria estat a Anglaterra sense els sermons de Martyn Lloyd-Jon a Londres durant 30 anys. Què diferent seria la meva vida sense llegir els seus sermons durant l´estiu de 1968! Pregar a Déu per la pèrdua de trens i altres incidents!

Lloyd-Jones i G. Campbell Morgan varen exercir junts els seus ministeris fins a la jubilació d´en Morgan a 1943. Quan Lloyd-Jones era l´únic pastor que predicava durant 30 anys. A 1947 l´assistència matinal al Diumenge era al voltant de 1.500 i per les tardes al voltant de 2.000 quan el fidel era atret per la llum, força i la profunditat doctrinal del sermó. Es vestia de negre obscur Ginebra, sense ironies ni acudits. Com Jonathan Edwards, 200 anys abans, mantenia audiències degut al pes i a l ´intensitat de la seva visió de la veritat.

Va caure malalt a 1968 i ho va interpretar com un signe de la seva jubilació per dedicar-se a escriure. Va exercir aquesta tasca durant 20 anys, i va morir tranquil·lament el 1r de març de 1981.

Renegerar-se és un bateig amb l´Esperit Sant.

Des del començament fins al final de la seva vida de Martyn Lloyd- Jones va ser un avís per aprofundir en 2 temes- la profunditat de la doctrina bíblica i la experiència espiritual vital. Llum i calor. Lògica i escalfor. Paraula i St. Esperit. Un cop i altre, hauria lluitat en 2 fronts: per un costat, contra la mort, l´intel·lectualisme formal i institucional, i per altre, contra l´emoció superficial, simple, orientat cap a l´entreteniment, centrat en l´home. Contemplava el món amb una situació desesperada sense Crist ni esperança; i a l´església sense poder canviar-ho. Una part de l´església patia enganys intel·lectuals i l´altra assumia les mentides del compromís evangèlic o l´ensenyament carismàtic desatès (veure la 10a nota). Per a Lloyd-Jones l´única esperança era històrica, el regeneració centrada en Déu.

El que m´hauria agradat fer amb vostè aquest matí és meditar el significat de la regeneració als sermons d´en Lloyd-Jones- especialment. Entendre quina mena de poder buscava i quina aparença tindria quan arribés, i cóm creia que l´hauríem de cercar (veure la 11a nota )

Lloyd-Jones va fer més que altres homes d´aquest segle- penso- per restablir el significat històric de la paraula regeneració.

Regeneració és un miracle d´alguna cosa que només pot explicar-se per la intervenció directa de Déu... Els homes poder fer campanyes evangèliques però mai han produït una regeneració (veure la 12a nota).

Però per a Lloyd-Jones era una gran tragèdia que la comprensió més profunda d´aquest renéixer, com a poderós fluxe del Sant Esperit, s´hauria perdut en el temps que ell va fer servir com a motiu del 100 aniversari del Regeneració gal·lesa: “ Durant els darrers 70- 80 anys”- deia- la noció d´una visita, el baptisme de l´Esperit diví ha caigut sobre l´Església!” (veure la 13a nota).

Ell ho justificava amb raons diferents ( veure la 14a nota). Però ell diu que la raó teològica més important per romandre indiferent davant el regeneració era que el Sant Esperit va arribar a tots el Dia de Pentecostes, per tant Ell no podia tornar de nou, i pregar per la seva regeneració era erroni i inútil (veure la 15a nota). Per aquesta raó, Lloyd- Jones va començar a separar certes maneres normals d´ interpretacions evangèliques del bateig del St. Esperit. El rebutjava força la visió normal que el compara el bateig espiritual dels Fets 2nd amb el 1r del Corintis 12:13. Descriu aquest punt de vista que rebutja així:

“Sí, [Fets 2nd] era el bateig del St. Esperit. Però tothom ho enten així i inconscientment no estem preocupats per això, ens ha arribat el moment de creure i regenerar-nos. En aquest acte Déu ens integra en el Cos de Crist. És el bateig del St. Esperit, per tant no demaneu cap altre bateig de l´Esperit Sant o a Déu que la llenci sobre la Església... no és sorprenent que ens arribi aquesta mena de sermó o que guany actualitat, que el fidel hagi aturat la regeneració (veure la 16a nota)

Quan un Reformador teològic com Klaas Runia s´oposava al Pentecostalisme, Lloyd-Jones estava d´acord amb la seva insistència en les llengües i que la “queixa” de dons era erroni però estava incòmode pel concepte de bateig del St. Esperit de Runia. Va escriure tot contestant-l´hi:

“Sento que vostè realment no permeti la regeneració”. I ho demostra quan diu: “Llegeixi tots els passatges que parlen sobre l´Esperit Sant i l´Església. Com sempre: Arriba a ser el que vostè és, TOTS VOSTÈS. Esdevé simplement una qüestió: “SIGUI qui és i prou!”, i llavors, com pot demanar la regeneració, i sobretot, cóm s´expliquen els regeneracionistes en la història de l´església (veure la 17a nota)? Renéixer és quan l´Esperit Sant baixa i la derrama. Lloyd-Jones és sincer quan relaciona el bateig del St. Esperit amb la regeneració.

Aqui està el 1r principi: Estic d´acord que vostè sigui un creient, que l´Esperit Sant està amb vostè, inclòs sense estar batejat amb el St. Esperit... Aquest bateig en el St. Esperit és alguna cosa concedida per Crits, no pel St. Esperit... El nostre bateig en el Cos de Crist és una tasca de l´Esperit Sant [aquest és el 1r punt del Corintis 12:13] quan la regeneració és la seva tasca, però aquesta és completament diferent: és el bateig de Crist en el St. Esperit. I us suggereixo que sigui alguna cosa òbviament diferent de ser cristià, de ser regenerat, de relacionar-se amb el St. Esperit (veure la 18a nota)

Lamentava que, identificant el bateig del St. Esperit amb la regeneració, es fet inconscientment i sense sentit. Aquesta no és el mètode experimentat en el “Llibre del Fets” (veure la 19a nota). Deia paraules gruixudes sobre aquesta idea:

“ El fidel que considera [el bateig de l´Esperit Sant] espera que en regenerar-se sembli no només que rebutgi el Nou Testament si no que està apaivagant l´Esperit!” (veure la 20a nota).

El Bateig de l´Esperit Sant dóna una seguretat excepcional i joia.... Ell creia que aquest ta opinió ens decebria al buscar les necessitats actuals de la Església: “ El que més necessita en els moments presents- ens diu ell - és garantir la salvació als cristians!” – que ens arriba d´una manera especial mitjançant el baptisme de l´Esperit Sant (veure la 21a nota). Ell distingia entre la “ habitual seguretat” del Nen Jesús i el que ell anomenava “seguretat inhabitual” (veure la nota 22a) or la “seguretat total” (veure la 23a nota) que rebem amb el bateig de l´Esperit Sant.

Quan els cristians es bategen de l´Esperit Sant, tenen una sensació de força i de la presència de Déu mai abans coneguda- i això és la forma d´ assegurança més gran possible (veure la 24a nota)

El baptisme de l´Esperit Sant es una recent manifestació de Déu cap la nostra ànima. Vostès tenen un coneixement excessiu de l´amor diví en el Senyor i en Jesús Crist, el Salvador... aquesta és la característica més gran i important del bateig de l´Esperit Sant (veure la 25a nota). És experimental. És innegable. Existeix una immediatesa que arriba més enllà de la experiència normal. Ens omple d´una excessiva alegria (veure la 26a nota). Aquesta converteix els seus testimonis del què han vist i sentit en els defensors de Crist en (veure la 27a nota)

Ell il·lustra les diferències entre l´estat estable, l´experiència cristiana habitual i la experiència del bateig de l´E. Sant explicant-nos la història de Thomas Goodwin.

“ Un home amb el seu fill petit passejaven pel carrer agafats de la mà; el noi sabia qui era el seu pare i perquè l´estimava i això el complaïa molt i el feia feliç. Cap dubte sobre aquest sentiment, però de sobta, mogut pel impulsos, va agafar-lo, i estrenyent-lo amb els seus braços, el petonejava, l´ abraçava mostrant-li el seu amor per sobre de tot i desprès el va deixar a terra novament i continuarem caminant....”

Així era tot!. El noi coneixia per avançat quant l´estimava el seu pare i que era el seu fill. Però, oh! La seva tendra abraçada, la seva expressió extra d´amor, aquesta manifestació inusual d´això- és una mena de cosa. L´Esperit garanteix el testimoni del nostre esperit que som fills de Déu (veure la 28a nota).

Quan Jesús bateja una persona amb l´ Esperit Sant- Lloyd-Jones deia- “ la persona no només surt del dubte de creure sinó la certesa, l´atenció a la seva presència i la glòria de Déu” (veure la 29a nota)

Això és el que Lloyd-Jones vol dir amb la regeneració:

La diferència entre el baptisme de l´Esperit Sant i una regeneració significa simplement que un de cada persona està compromesa. Definiria la regeneració com un llarg nombre, com un grup de persones batejades per l´E. Sant totes juntes, o que l´Esperit Sant arriba sobre d´elles, totes plegades. Això pot passar en un districte, en un país (veure la 30a nota)

El Baptisme amb l´E. Sant es una validació de l´Evangeli. I quan això passa, és evident. No és una experiència subjectiva de la Església. Això esdevé per assentar el món i assabentar-se. Això era important per a Lloyd-Jones. Va sentir-se sobrepassat per la corrupció en el món i la feblesa de la Església. I creia que l´única esperança era alguna cosa impressionant.

L´Església cristiana actual cau i decau lamentablement. Això no és suficient per ser ortodox/e. Vostè ha de ser ortodox/e, per suposat, d´altra manera no arribarà el missatge. Necessitem de l´autoritat i de la validació.... no està gens clar que visquem en una edat que necessiten un valor especial ... en altres paraules, necessitem regenerar-nos (veure la 31a nota)

Per això la regeneració per Lloyd-Jones era una mena de demostració poderosa que verificava la veritat de l´Evangeli cap el món desesperadament endurit. Aquesta descripció d´aquest món de fa 25 anys sembla notablement actual:

No només afrontem el materialisme, la indiferència, la duresa, la sofisticació, la insensibilitat- escotem més i més..... sobre certes manifestacions dels poders del dimoni i dels esperits demoníacs. No és merament un error constitutiu d´un problema avui en el nostre país. Hi ha un recrudescència de la màgia negra, de la feina demoníaca i de les forces fosques al igual que les drogues i altres coses que ens porten. Per això crec que poble té una necessitat d´alguna manifestació, d´alguna demostració de la força de l´ Esperit Sant. (veure la 32a nota).

Ell adverteix que no hem de pensar només en la regeneració. Ens aconsella no estar sobrer interessat en lo excepcional i inusual. Sense menysprear el temps en petits detalls - deia -ni el treball regular de l´Església ni de l´Esperit Sant ( veure la 33a nota)

Però sento la impressió diferent que Lloyd-Jones estava constantment decebut amb el “ regular”, ”l´habitual” i “normal” quan el seu ministeri era a punt d ´acabar a Westminster. Això no sembla el que volia explicar-nos

Podem produir un gran nombre de conversions, agrair-ho a Déu per aquesta raó, dels que assisteixen regularment als temples evangèlics cada diumenge. Però la necessitat actual és massa gran per aquesta raó. La necessitat d´avui és per verificar Déu, de sobrenatural, de espiritual i etern, i això només ho pot respondre Déu gratuïtament, escoltant els nostre clams, enviar-nos novament el seu esperit sobre nosaltres i continuar omplint la església primerenca (veure la 34a nota)

El que és necessita és demostrar la força divina, alguna exaltació del Totpoderós, que empeny el fidel a parar l´atenció, a observar-ho i escoltar-ho. I la història de totes les regeneracions del passat ens indiquen molt clarament que aquest és invariablement l´efecte de la regeneració sense excepció. És per aquesta causa que us cridem la atenció cap a la regeneració. És per això que us exigim doncs pregar. Quan Déu actua, Ell pot fer més en un minut que l´home organitzant-se durant 50 anys (veure la 35a nota)

El que roman molt insistentment en el cor d´en Lloyd-Jones és la reivindicació del nom de Déu i que la seva Glòria es manifesti en el món. “Hem de estar neguitosos- diu- per veure què succeirà que aturarà les nacions, els pobles provocarà la seva aturada per pensar-hi (veure la 36a nota). Això és sobretot el que significa el bateig de l´Esperit Sant....

L´objectiu de la veritable acció del bateig de l´Esperit Sant és ..... el poble de Déu doni testimoni en certa manera esdevingui un fenomen i que els pobles s´aturin i pensin novament (veure la 37a nota).

Aquí mateix és on hi apareixen els dons espirituals- coses importants i miracles, profecies i llengües, una àrea complerta de signes i de qüestions. Lloyd-Jones s´adreça al poder de l´evangelització molt abans que John Wimber.

Ell diu que els dons espirituals formen part de la tasca de validació de la regeneració i del bateig de l´Esperit Sant. Dons extraordinàriament espirituals- diu- resultat del bateig de l´Esperit Sant. Aleshores, diu que per aquesta raó és molt important aquesta qüestió en els moments actuals:” necessiten una validació sobrenatural del nostre missatge" (veure la 38a nota).

Joel i altres profetes que també parlaven d´ això, indicaven que en l´ època que arribarà i que ho faria amb el Senyor Jesús Crist i el bateig de l´E. Sant el dia de Pentecostes hi hauria una verificació inusual del missatge (veure la 39a nota).

En aquest moment el poble reformat se sentirà neguitós perquè la força de la paraula de Déu s´està comprometent. No és l´Evangeli el poder diví sobre la salvació? No és prou la paraula dita, animada pel l´E. Sant? “Els jueus demanen signes, el Grecs la saviesa però nosaltres pregarem al Crist crucificat...la força divina...” (1 Cor. 1:22-23).

Les coses no són tan simples. I la qüestió no és un clam actual. La qüestió és que les Escriptures mostren signes i prodigis que actuen al costat del Nou Testament amb sermons que sempre seran presents. I evidentment ni Pere ni Pau, ni Estevan ni Felip pensen en aquesta demostració de signes i prodigis que comprometen la integritat i la força de la paraula divina (Mark 16:20; Acts 14:3; Heb. 2:4).

Lloyd-Jones està profundament impressionat pel fet, i diu: “ Si els apòstols foren incapaços de ser veritables testimonis amb la força inusual, qui som nosaltres per poder ser testimonis sense aquesta força? (veure la 40a nota). I quan ell deia que aquet no significa la força de la paraula. Ell vol dir el poder manifestat en els dons extraordinaris espirituals. Vet aquí la demostració:

“[Abans de Pentecostes els Apòstols no eren el testimonis].... (Ells) ho havien estat amb el Senyor durant els 3 anys del seu ministeri. Havien escoltat els seus sermons, vits els seus miracles, la seva crucifixió en la creu, la seva mort i enterro i la seva resurrecció del cos en la cova. Eren homes que l´havien acompanyat en la sala a Jerusalem després de la resurrecció i els qui havien explicat les Escriptures, i sobre tot, aquests homes, a qui obliga a romandre a Jerusalem fins que rebin el poder del Cel. L´objectiu específic del bateig de l´E. Sant és permetre´ls ser testimonis, mantenir-se i una de les formes en que això podria succeir era mitjançant dons espirituals (veure la 41a nota).”

La meva resposta a la qüestió de cóm la força de la paraula o la verificació dels signes i prodigis que caben totes plegades en aquesta és: “La Bíblia ens mostra que el sermó de l´Evangeli es la força divina de la salvació”(Rom. 1:16; 1 Cor. 1:23). I també ensenya que la demanda de signes en presència de la paraula divina és senyal d´un dimoni o d´una generació adúltera (Matt. 16:4; 1 Cor. 1:22). Però la Bíblia també diu que Pau i Bernabé “romangueren molt de temps [en Icomium] parlant sobre el Senyor que donava testimoni de la seva gràcia, agraint els signes i els prodigis fetes amb les seves mans” (Fets 14:3; cf. Hebreus 2:4; Marc 16:20). Per això els signes i els prodigis eren testimonis de Déu i de la paraula de l´Evangeli.

No podríem dir doncs que els signes i els miracles tot plegat, funcionen en relació amb la paraula divina, impactats, i despertant-nos, canals de l´autentica verificació de la Glòria de Déu en l´Evangeli? Ni els signes ni els prodigis ens salven. No canvien el cor. Només la Glòria de Crist en l´Evangeli té el poder de fer això (2 Cor. 3:18-4:6). Però evidentment, Déu escull els moments d´utilitzar aquets signes i prodigis a la vegada que la paraula regenerativa per aconseguir una audiència, i fer trontollar la closca del desinterès, del cinisme i falsa religió i ajudar al cor defallit a fixar els seus punts en l´Evangeli (veure la 42a nota).

Martyn Lloyd-Jones no va ser un cessionista de Warfield

Molt clar, pel que hem vist, Lloys-Jones no va ser el que nosaltres considerem un “ cessionista”. Per exemple, va lluitar amb força contra una mena de cessionisme de Warfield. A 1969 va escriure en contra del “ Un Memorandum contra la Fe en el procés Curatiu” exposat per l´alumnat mèdic cristià a Anglaterra relacionava explícitament els argument de Warfield amb el signe dels dons ( com la curació) anaven acompanyats de l´apostolat per tant no vàlid actualment, ja que els Apòstols ho eren per sempre.

Penso que és sense cap mena de garantia bíblica dir que tots aquests dons acaben amb l´apostolat o amb l´època apostòlica. Crec que han existit els prodigis des de llavors (veure la 43a nota) 43).

Quan parlem de la necessitat de la força regenerativa i per tant de l´E. Sant i per una possible verificació de la paraula divina avui, està clar que ell tenia al cap el mateix tipus de cosa que podria succeir a la vida dels Apòstols.

És clar que en el temps del Nou Testament, l´Evangeli era verificat d´aquesta manera pel signes, els miracles i els prodigis amb diversos caràcters i descripcions... Què volia dir ser veritat en l´Església primerenca? Les Escriptures mai deien coses que fossin temporals com aquestes.... mai! No apareixen frases com aquests enlloc (veure la 44a nota ).

Tractava amb els argument cessionistes i concloïa que es basava en conjectures i arguments del silenci per justificar els prejudicis particulars (veure la 45a nota) " mantenir aquest punt de vista- deia- es simplement apagar l´Esperit (veure la 46a nota).

A banda d´això, deia que hi ha una històrica evidència divina que molts d´aquest dons persisteixen durant diversos segles i que s´han manifestat de temps en temps des de la Reforma. Per exemple, creia que el recordatori de John Welsh, el gendre de John Knox, per haver fet coses meravelloses i actualment haver ressuscitat algú de la mort. I existeix l´evidència dels Reformadors Protestants que algú posseïa el don de la profecia. Per exemple, deia que Peter Peden, un de la Convenció Escocesa, varen profetitzar coses que desprès succeïren (veure la 47a nota).

La Experiència personal de Martin Lloyd-Jones sobre els poders inusuals

Lloyd-Jones va tenir experiències extraordinàries de conèixer per si mateix que era millor estar obert a les obres divines. Per exemple, Stacy Wood descriu l´efecte físic d´un dels sermons de Lloyd-Jones.

D´una manera extraordinària, la presència de Déu era en aquella església. Personalment vaig sentir com si una mà extraordinària m´empenyés al banc. Al final d´aquest sermó per una o diverses raons l´òrgan no tocava, el Doctor va sortir afora i tothom va seure sense moure´s. Van passar al menys 10´ abans que el fidel trobés la força per aixecar-se, sense dir-se res entre ells, i tranquil·lament abandonaren el temple. Mai havia vist ni experimentat un sermó amb una reacció tan fantàstica per part dels assistents (veure la 48a nota).

Altra mostra va succeir en els primers dies a Sandfields. Una dona que havia estat vident entrava al temple aquella tarda. Ella mateixa va testificar desprès de la seva conversió:

“El moment que vaig accedir a la capella i vaig seure entre la gent, era conscient d´un poder sobrenatural. I també del mateix tipus de força que trobava entre els meus esperits, però alguna cosa era diferent; vaig tenir la sensació que la força en aquella capella era una força total” (veure la 49a nota). Diverses vegades en la seva vida va tenir una mena de premonició profètica que estava fora de lo normal.

El 19-gener-1940, escrivia a la dona d´un amic, Douglas Johson, que havia patit una oclusió coronària.

“Vaig tenir una determinada consciència del fet que [Douglas] s´havia recuperat totalment. Aquest tipus de coses, ell coneixerà, no són normals en mi. Ho comento perquè és veritablement determinant (veure la 50a nota). Això demostra el punt de comunicació personal de Déu amb els seus fills. Donat que Felip va ser portat al carro en el “Fets 8è” i Pau i Bernabé enviat lluny, segons els Fets 13è, com exemples vius d´aquest contacte directe de Déu- deia- sense dubtes però el poble de Déu pot cercar-ho, tot esperant “directrius”, “indicacions” del seu significat.... L´E. Sant ha dit els homes alguna cosa; ells saben que l´E. Sant els hi parla; i revela que òbviament era el seu líder. Me sembla clar que si algú nega aquesta possibilitat tornem a ser culpables d´extingir l´Esperit. (veure la 51a nota).

Lloyd-Jones sabia, a partir de la Bíblia, de la Història i per pròpia experiència que la tasca extraordinària de l´Esperit desafiaven la categorització. Deia: “ les maneres que reben les benediccions són interminables. Hem de ser curosos de no limitar-les, restringir-les o sistematitzar-les, o el que és pitjor, mecanitzar-les (veure la 52a nota).

Les crítiques al Pentecostalisme coneguts per Martin Lloyd-Jones

Aquetes són les ensenyances més importants provinents de l´home per la causa reformista a Anglaterra en la segona generació. Va ajudar a la fundació de una editorial (Banner of Truth Trust) que va lluitar contra el cessionisme, Warfield- com pensar sobre els dons espirituals. I per no considerar que Lloyd-Jones fos un absolut carismàtic desconegut de gran volada, deixeu mencionar algunes coses que varen compensar i fer-l´hi decebre amb el Pentecostalistes i carismàtics quan els va conèixer.

1. Insistia que la regeneració tenia bases doctrinals. I del que ell considerava era minimitzar la doctrina, al menys on es demanava unitat i la renovació ( veure la 53a nota). L´E. Sant és l´Esperit de la veritat i la resurrecció serà superficial i breu sense arrels doctrinals més que l´arbre carismàtic sembla posseir.

2. Els Carismàtics posen massa força en el que han de fer, sense gaire èmfasi en la llibertat i força de l´Esperit, per citar en els seus propis termes” Els dons espirituals –deia- estan sempre controlats per l´E. Sant. Ells ens són donats i un ha de saber quan els rebrà" (veure la 54a nota ) Podeu pregar pel baptisme de l´E. però no hi ha garanties d´arribar; està sota el seu control. És el Senyor. É es Senyor poderós que ens els dóna a la seva manera i en el seu moment (veure la 55a nota).

3. Els Carismàtics a vegades insisteixen en les llengües com a signe del baptisme de l´E. Sant que ell tan rebutja. Sembla ser que l´ensenyament de les Escriptures en si mateix, més que l´evidència de la Hª de la Església, estableix que el Baptisme amb L´E. Sant no sempre va acompanyat de dons particulars (veure la 56a nota).

4. Però cada vegada més el Carismàtica demanen ser capaços de parlar les llengües quan ho necessitin. Això, discutia, va clarament en contra del que deia Pau en el 1 Corintis 14:18: “ si Ells o els altres poden parlar llengües en qualsevol moment que vulguin, no seria important agrair a Déu que la benedicció de les llengües escollides li sigui donada a Ell més que els altres. (veure la 57a nota).

5. Molt sovint les experiències es busquen per si mateix més que pels la força dels testimonis i de la Glòria de Déu (veure la 58a nota).

L´objectiu no és tenir experiències per si mateix sinó per animar la recerca i coneixement de Crist. (veure la 59a nota)... Hem d´examinar qualsevol cosa que demani ser un moviment espiritual en termes del poder dels Evangelis (veure la 60 nota ) ... La prova suprema de qualsevol cosa que demani ser la tasca de l´E. Sant és Joan 16:14—"Ell em glorificarà" (veure la 61a nota).

6. Els Carismàtics sovint poden caure en l´error d´assumir que si una persona amb dons poderosos vol dir que és bona, que pot liderar i ensenyar. Això no és veritat. Lloyd-Jones adverteix que l´E. Sant i la possessió de dons no vol dir que sigui adient pel ministeri o per parlar de Déu. La condició espiritual als Corintis , en termes de santificació, era baixa i no hi havia prou evidència del poder diví. El baptisme de l´E. Sant és primàriament i essencialment un baptisme amb força.... (Però) no existeix un connexió directa entre el baptisme amb l´E. Sant i la santificació (veure la 62a nota)... Hi ha alguna cosa que ha d´aïllar-se, mentre que la santificació es constant i un procés continu (veure la 63a nota).

7. Els Carismàtics tendeixen per característica les impressions més subjectives i els dons més estranys més que l´exposició de les Escriptures. Sospiteu -deia- de qualsevol reclamació d´ una recent revelació de la veritat” (veure la 64a nota). (Davant del que ell deia sobre que l´E. Sant parla sempre com a guia, no vol dir aquí que descarti la comunicació directe amb Déu)

8. Els Carismàtics sovint animen els demés a renunciar al control de la seva raó i permetre´l abandonar. Lloyd-Jones no acceptava: "No podem marxar mai sols" (veure la 65a nota). Un pensament dolent no es defensat en les Escriptures (veure la 66a nota). La Glòria del Cristianisme és que no podem “sol i al mateix temps” ... ser captivats i aixecats pel l´E. Sant ni estar sota el seu control" (veure 1r Corintis. 14:32) (veure la 67a nota). Hem d´estar en condicions d´examinar totes les coses, des que el dimoni i l´hipnotisme puguin ressaltar totes les coses més importants (veure la 68a nota).

Els advertiments de Martin Lloyd-Jones vers els Formalistes de l´Esperit.

Desprès d´haver dit tot això, d´una demostració sobrenatural i equilibrada, Lloyd-Jones torna cap la afirmació del poder que el món necessita tan malament. D´aquests que seuen i indiquen amb els dits les bonances dels Carismàtics, ell els hi diu; “ Déu mereix estar amb ells!”...és millor ser massa crèdul que carnal, ser contrabandista i morir" (veure la 69a nota).

Sovint descriu quanta gent apaga l´Esperit per por o per inusual o sobre natural.

Això ha passat sovint: en una trobada comenceu per la por del que vindrà i dieu: “ Si no faig això, què passarà?”. Això és apagar l´Esperit. És resistir-se al moviment general sobre l´esperit. Sentiu la seva graciosa influència, dubteu i esteu en l´ incertesa i por. Això és apagar l´Esperit. (veure la 70a nota).

Certs fidels pateixen un temor sobrenatural, inusual i la malaltia. Podeu témer la malaltia, està massa preocupats per la disciplina, la dignitat i el control que us sentiu culpables del que les Escriptures anomenen “ apagar l´Esperit” (veure la 71a nota).

Cóm Lloyd-Jones ens aconsella buscar el Baptisme de l´Esperit?

Me sembla molt important. La visió de l´Esperit sobre el Bateig de Lloyd-Jones és un asíntesi bíblica diferent de la que existeix en l´Església Evangelista o en el Moviment Carismàtic. Un es demana si ell no sent ganes d´articular una agenda per l´anomenada 3a Ona de l´Esperit.

Per això en el meu cervell existeix una veritable d´urgència en demanar: “Quin és el seu consell quan ens trobem entre per un costat una incredulitat bíblica i per l´altre costat la resistència dels altres a apagar l´Esperit?"

El seu consell elemental és: “ No podeu fer res sobre el baptisme amb l´ Esperit, excepte demanar-lo. No podeu fer-ne res per produir-lo" (veure la 72a nota). De totes maneres heu de pregar per rebre´l (veure la 73a nota. Hem de ser pacients (veure la 74a nota) i no posar límits a Déu. Ell cita Dwight L. Moody, R. A. Torrey, A. J. Gordon i A. T. Pierson com els que varen buscar el baptisme de l´Esperit demanant-lo molt de temps (veure la 75a nota). De fet, Lloyd-Jones tenia relacions especials amb l´oració d´en Moody: "Oh, Senyor, prepareu el meu cor i batieu-me amb la força de Déu" (veure la 76a nota).

Però sembla se que podem fer més coses que pregar. És important que el cor estigui disposat, en aquests moments hi ha mitjans de gràcia al costat de l´ oració que neteja el cor i l´adapta a Crist. Un pensa en la meditació de les Escriptures i l´exhortació dels fidels cristians i de la mortificació del pecat, seguint les indicacions dels Romans (6) i següents.

Però no només Lloyd-Jones ens mostra que l´Esperit pot apagar-se per certes formes d´institucionalització. Preocupació per la mort de les Esglésies formals- deia. No és que Déu es retiri, es que l´Església s´institueixi en la seva “saviesa” i intel·ligència, s´apagui l´Esperit i faci una manifestació del poder de l´Esperit aparentment impossible. (veure la 77a nota).

Ara que hi ha una poderosa afirmació del creient en el poder de l´Esperit- certes formes d´institucionalització poden fer una demostració de la força de l´Esperit “ ben a prop.” Si l´Esperit en la seva força pateix en si mateix de ser obstaculitzat i aturat, tal com comentava Lloyd-Jones (i l´Apòstol Paul!) no és adient dir que res no podem fer per obrir aqueta forma d´arribar. És només que nosaltres no podem exigir-l que arribi.  O posar d´altre manera, mentre sembla que no podem fer que l´Esperit arribi al poder, només podem esperar-lo.

Ell practicava el que predicava?

Això ens porta cap una pregunta molt important que arriba al centre de la demanda.” És que Lloyd- Jones practicava el que predicava? O dit d´altra manera: “ Feia camí a l´Esperit o va fer apagar l´Esperit possiblement o parcialment en la seva pròpia Església? (veure la 78a nota )?

Vist el que opinava sobre certes formes d´institucionalització que manifestaven la força de l´Esperit · gaire be impossible”, ens hem de demanar quines eren les seves formes d´institucionalització de la Capella de Westmister com a manifestació de l´Esperit? I si aquestes “ formes d´institucionalització” poden apagar l´Esperit, un es demana si cert us de la música o de serveis o d´actituds, de personalitat podem apagar l´Esperit també.

Hi han 5 aspectes de la Capella de Wesmister que em fan plantejar si Lloyd-Jones pràcticament seguia els seus principis de regeneració.

1. El seu biògraf, Iain Murray, diu que “ les experiències de les audiències" del segle 18è han desaparegut dels temples d´Anglaterra i que es necessitem canvis (veure la 79a nota). Però Lloyd-Jones va aportar canvis importants que trobessin un context d´obertura per exercir els dons espirituals? Iain Murray ens diu que l´audiència a la Capella de Westminster eren un grup anònim d´oients: “Eren dies en que el poble no es saludava dintre del temple" (veure la 80a nota).

Un es demana si Lloyd-Jones donava passos importants per canviar aquest corrent. La seva tasca, per exemple, per crear una xarxa de grups reduïts en el seu temple on el poble podia administrar els oficis als altres en un context potser menys restrictiu institucionalment sobre l´Esperit (veure la 81a nota).

2. Deia : “Mai he intentat una sola conversió de com apropar els demés, però ho vaig aconseguir ... (veure la 82a nota)." És típica la distància fins a cert nivell a partir de les pràctiques entre els fidels què la seva participació podria animar-se ?

Realment va cercar Lloyd-Jones la implicació dels fidels en les manifestacions rebudes dels apòstols? Els apòstols tenen importància en el ministeri. Sense la implicació del pastor i algun risc que pateixin difícilment pot esperar-se que el fidel faci passos per d´apagar l´Esperit, especialment quan ells solen escoltar advertiments normalment aclaparadors o austers sobre els excessos carismàtics. Normalment el fidel interpreta els advertiments molt llargs i complicats com una llum vermella sobre noves experiències.

3. El seu net, Christopher Catherwood, deia: “ se sentia disgustat amb certs tipus de música emotiva" (veure la 83a nota ). I ell mateix explicava: [ L´Esperit] no necessita .... la ajuda de les nostres cançons, ... Si l´Esperit és el Senyor- i ho és- no necessita d´aquesta ajuda, i qualsevol cosa que necessiti ajudar l´Esperit a obtenir resultats és una contradicció amb l´ensenyament del Nou Testament (veure la 84a nota)

Aquesta disconformitat amb la música emotiva, i també anomenada” preliminars” en el servei religiós mostra una actitud austera i sospitosa vers la emoció i la música que pugui evocar-la el fidel normal. Poden actuar inhibint-se de la llibertat de la comunitat per expressar la joia de l´E. Sant. ¿Pot tenir aquesta música la mateixa categoria que la lectura d´ un bon llibre, sobre el que Lloyd-Jones opinava que era una ajuda perfectament adient per remoure les emocions per exigir més de l´E. Sant (veure la 85a nota)? Només la música podria aparèixer més adient, no només com ajuda, sinó també per remoure les emocions divines i desprendre expressions de desig i d´amor. No només això, la música podria semblar tenir més significar bíblic com a col·laboració en la recerca de la plenitud de Déu en l´oració (cf. Eph. 5:19) (veure la 86a nota).

4.Sembla que ell no volia implicar-se en el gran valor de promoure un moviment d´oració. No n´estic segura sobre això, però Murray va enregistrar una observació sorprenent a 1959: " Alguns aquest any de 1959 estaven tan absorbits per la regeneració que varen organitzar algunes reunions per pregar tots els vespres i cercaren la col·laboració de M. Ll-J. No ho varen aconseguir" (veure la 87a nota). Se sabia inclús que ho feia amb alguns durant un temps (veure la 88a nota). Ell realment va viure el principi de que una cosa a fer es buscar la regeneració amb interès i treball i pregar per aconseguir-ho?

5. Va arribar a un acord alguna vegada amb 1r Cor. 14:1? "Feu que l´amor sigui el vostre objectiu i demaneu els dons espirituals, especialment aquells que profetitzin". Cóm pot quadrar-se això amb la frase següent?

És correcte buscar la plenitud de l ´Esperit – us animem a fer-ho. Però els dons de l´Esperit es troben a les seves mans de l´Esperit (veure la 89 nota). 1r Corintis 14:1 dei específicament buscar no només la plenitud en general si no també els dons de l´Esperit en particular. Sembla que Lloyd-Jones digui el contrari? Era la seva actitud vers els dons, una mena d´apagar les manifestacions de la seva força? Ho repeteix novament:

“ No hem de cercar fenòmens i experiències estranyes. El que hem de fer és buscar la manifestació de la Glòria divina, de la seva poderosa saviesa, del seu poder ... ho hem de deixar a Déu, en els seu poder, abans de decidir si coincideixen aquestes concomitàncies puntuals o no (veure la 90a nota). Segurament té raó quan diu que no cal preocupar-se per les aparences de les coses – com per exemple- la curació física en comptes de la vida espiritual. Però poden els apòstols haver pregat sense interpretar força els senyals i els prodigis que varen esdevenir tan útils per testimoniar la paraula de la Gràcia (Fets 14:3; Hebreus. 2:4; Marc 16:20)?” . De fet no deia en el Fets 4:34: Pot Déu fer els senyals o els prodigis i concretament allargar la mà per curar-los. I Lloyd-Jones diu que “ els fenòmens són extremadament vàlids i necessaris”.

"No sembla clar que, Déu li atreia l´atenció d´aquesta manera i la seva feina per un fenomen inusual? No hi ha res més atractiu que aquesta mena de coses per atraure a Déu i el seu regne cap les persones (veure la 91a nota).

Segurament que l´opinió del 1r dels Corintis 14:1 i els Fets 4:30 i la pròpia estimació de Lloyd-Jones sobre els dons i els fenòmens de l´Esperit, la resposta no és pregar per cercar els senyals i els prodigis si nó fer una causa real (veure la 92a nota) i un bon equilibri amb altres temes importants de les Escriptures. L´equilibri i les raons s´expressen millor en una de les breus exhortacions que faig servir per concloure aquest missatge

Permeteu-nos decidir tots plegats beneir-lo, pregar per a que ho repeteixi novament. No tothom té experiències o ànim, però això es podria conèixer el seu nom, glorificar-lo i magnificar-lo entre els fidels ( veure la 93a nota)