Viure dies que no voldries veure

De Gospel Translations Catalan

La bellesa del llegat cristià

Imagineu que rebeu una paraula d´ un veritable profeta: comença amb molta esperança: " Un imagineu una llarga vida i una mort tranquil·la i que el vostre nom sigui recordat per segles, " Però en aquet moment arriba un torn: "poques generacions després de la vostra mort, la devastació visitarà la vostra família i el vostre temple" Com podríeu respondre?

En una societat individualista com la nostra, la visió generacional ha crescut tèbia, molts podrien demanar el mateix pensament que va tenir el cor del rei Ezequies en rebre una profecia similar: " Escolteu la paraula del Senyor" el profeta Isaïes va dir al rei: "Un dia els tresor d´ Israel adornarà el palau de Babilònia- i molts del vostres fills serviran, frustraran els captors del rei. El vostre tro, Ezequiel, pertanyerà a la vostra família, no més. La profecia va col·locar el rei en un fil molt fi entre el passat perdut i un futur frustrat (2 Reis 20:16–18). Per ara, tanmateix, ell estava salvat.

Podríem esperar el cilici i les cendres, la confessió i la primera oració- el mateix tipus de desesperació que Ezequíes ens havia mostrat abans (2 Reis 19:14–19). A canvi, sentim un sospir de consol: " Per què no?W va demanar el rei a si mateix: si hi hagués pau i seguretat en els meus dies?” (2 Reis 20:19). L´ home mort no sent pànic, perquè preocupar-se d´ un exèrcit que desfila sobre la vostra tomba?

El món actualment coneix molt líders, que viuen de la pròpia vida anterior, pocs preocupats per les futures generacions; les nostres famílies i les esglésies, tanmateix, necessiten líders desesperadament que visquin pel benestar de dies que no veuran

La Síndrome d´ Ezequies

Sense dubtes l´ aire individualista que respirem a l´Oest ens recorda algunes veritats importants. Déu crea a cada persona com única (Psalm 139:13). Cal respondre individualment cadascú de nosaltres per la predicació dels Evangelis (Romans 10:9). Estarem presents com a persones " "davant el seient del Crist"(2 Corintis 5:10).

Però entre l´aire individualista podem trobar un camí per ofegar precioses virtuts, virtuts que caldrien ser assumides en les societats bíbliques ( excepte la ocasional d´ Ezequies). Els sants bíblics es consideraven com a branques d´ un arbre les arrels del qual s´ estenien més enllà de la memòria i els límits seguiran creixent molt després de la mort. Ells caminen, auto-conscients, en la terra entre 2 pares” (Psalm 78:3) i el "fill nonat” (Psalm 78:6). I en el millor moment, ells varen viure per passar el llegat sagrat dels seus pares als descendents que mai varen conèixer (Psalm 78:5–7).

Nosaltres, així, controlats per impulsos individualistes, massa sovint actuen com les plantes les arrels de les quals comencen pel nostre naixement i els fruits moriran quan nosaltres vulguem. En ambdues famílies i la església lluitem per viure a la llum d´ un futur que encara no hem experimentat personalment.

En la família, molts de la nostra generació necessita convèncer que els infants, especialment diferents infants, valen el cost actual. Sota el nostre alè, demanem coses a les futures generacions que rarament ens havien fet. Per què donem els nostres adolescents- dècades de gran energia i força- a empènyer infants desvelats i els tricicles? Per què formem una família quan podríem construir una carrera- o responsabilitzar-nos dels dependents en comtes de recórrer els continents? Els llegats generacionals estan enterrats, semblen augmentar, sota les prioritats actuals.

En la Església també podríem preocupar-nos subconscientment dels beneficis d´un pacient, la nova generació de deixebles supera els costos. Sí, podríem preparar uns altres per ensenyar- però no els ensenyaríem massa. Podríem trobar el nostre Pere, Jaume o Joan, i dedicar-nos tots els dies a educar-los- però dedicant-los menys temps als nostres deixebles. Si, podríem buscar altres lideratges i plataformes- però sempre a les pròpies expenses nostres.

A vegades, el preu de mi avui sobre els futurs passen innocentment, amb les millors intencions. Altres vegades l´ individualisme que ens envolta esdevé una excusa per l´egoisme, amb nosaltres, oblidant el llegat cristià en nom del confort present, la llibertat o el poder Personalment, la por que em va conformar per l´ esperit de Ezequíes. Busco un altre líder per seguir.

Viure per el llegar

No necessitem escodrinyar les Escriptures per trobar homes i dones lliures de la Síndrome de Ezequies: la Bíblia està plena de pares i mares, de profetes i pastors l´objectiu dels quals era construir un llegat que superin les seves vides i noms. Tals líders varen cuidar atentament quina gespa o punxes creixien sobre les seves tombes- sobre el temps, llarg després d´abandonar les terres on vivien, el sol lluïa en un món millor gràcies a ells.

Considerem Abraham, per a qui un centenar d´anys ben viscuts no eren prou- volia tenir un fill, la promesa d´una descendència més gran que els estel, més nombrosa que l´arena (Gènesis 15:1–6). El diem pare Abraham i directament la paternitat va ser el regal més gran del món.

Considerem a Moisés, qui amb l´ ull de la seva mort implorava Déu per “ escollir un home per la congregació” i així “ el poble no esdevindria un ramat sense pastor” (Númerus 27:16–17). L´idea d´una nació sense líder , vulnerable i perduda, va trencar el cor del profeta moribund.

Considerem a Rebeca i Ruth, Hannah i Elizabeth, mares que patien i pregaven pels seus fills per portar el nom d´Israel. Varen entregar els millors anys i els seus cos per portar infants al món que al mateix temps obriria el camí al qui ofegaria el cap de la serp (Gènesis 3:15).

Considerem a Pau, aquest apòstol sense fills que engendraria tants (1 Corintis 4:15), i qui no podia separar la seva corona celestial dels infants que Déu l´havia concedit (1 Thessalònics 2:11, 19–20). Sota l´ombra del martiri, va gaudir del pensament de ser derramats per la seva fe (Filipencs 2:17).

O considerem Jesús, l´home diví, l´esperit dels qual estava satisfet fins i tot a la creu, sota el prospecte de “ molts considerats justos” (Isaïes 53:11). Si existís una vida que calgués salvar, una influència que valgués protegir, o una plataforma que calgués preservar, era la seva. Però va deixar-ho tot per portar molts fills a la Glòria” (Hebreus 2:10).

Sants com aquests vivien i morien pels “ infants nonats” (Psalm 78:6). Ells podrien no trobar aquests fills, no abraçar-los en els temps actuals, però constructors d´un llegat com els homes de les antigues catedrals: mirant per sota del límits de la seva vida, ells somreien amb la bellesa que els seus nets voldrien gaudir.

Líders perduts i recuperats

Potser que veiem clarament que tots nosaltres voldríem perdre la vida per tal llegat- i per suposat, perdem molta- Els pastors que es dediquen ells mateixos a anomenar altres més vells perden molt de temps i, si és amb èxit, un grau de poder personal sobre la Església. Els pares i les mares espirituals que eduquen els joves cristians perden energia que podrien dedicar al seu propi desenvolupament espiritual- o relaxar-se més. Els pares i les mares reals que afegeixen més infants a perdre els seu temps lliure quan tenen més força per gaudir-n; ells també perden oportunitats que mai recuperaran.

Però, oh, quan guanyen amb la pèrdua: a llarg termini, per suposat ells guanyen alguna cosa que els superarà: mantenir els seus fills, espirituals o físics, per beneir el món. Ell conreen camps que alimentaran generacions.

Tot i ser a curt termini, tan mateix, tals líders guanyen més del que prescindeixen. Simplement consideren com viure per un llegat obtingut pel bé dels sants bíblics. Tenim les epístoles brillants de Pau només perquè el seu pare en Crist cremava pel benestar dels seus fills espirituals. Llegim el fervor i la fe de Hannah només perquè anhelava un fill que crearia un poble. I 200 anys més tard, els homes i els àngels encara estan- i estaran per sempre- admirant a Jesús, que va ensenyar, curar, morir i ressuscitar pels infants que Déu l´havia concedit (Hebreus 2:13). La millor vida, mai viscuda és aquella que va deixar per les futures generacions.

“És més beneit el que donem que el que rebem” (Fets 20:35) — en part perquè ens trobem a nosaltres mateixos en la donació; doncs, malgrat els Ezequies actuals puguin gaudir per poc temps d´una comoditat durant un temps breu, no es tenen a si mateixos; ells són fantasmes de qui podrien ser. Déu va crear la dona per tenir bombo i braços forts; i va crear els homes per portar les filles a l´esquena i els fills al terra; i sota la runa, ell feia líders per estendre tota la seva energia, per doblegar els seus forts muscles, per extreure la bellesa del jovent i la força de la millor energia per reunir-les, com tantes altres pedres, per construir una escala pels altres.

Futurs més valuosos que els nostres propis

Si avui tenim alguna estabilitat en la vida i alguna maduresa en Crist, possiblement podrem afegir aquestes benediccions els pares i les mares, els pastors i altres que consideren el nostre futur millor que els seus. Personalment, no puc separar qui soc jo ara d´algunes persones importants- certament el meu pare i mare, i després, altres, un ministre líder que dedica moltes hores a desenvolupar un jove insegur i discret.

Com a pastor amb una família jove, no estan cercant vies d´omplir el temps molts menys dels adolescents i més grans que podíem oferir-li poca cosa personalment, però va omplir el seu temps amb mi i vaig créixer lentament.

Avui vivim molt lluny, la seva inversió massiva en mi no va obtenir beneficis directes en el seu ministeri, però el seu llegat de lideratge va repercutir sobre la meva família, els amics i la Església. Quan vaig sortir de Colorado cap a Minnesota, vaig marxar millor per haver-lo conegut

Ara, com a pare i pastor mateix, els seus exemples estan amb mi, recordant-me que podem seguir aquí per llarg termini: els nostres noms aviat s´hauran oblidat, les nostres vides acabaran en el cementiri, però podem viure ara per deixar un llegat cristià, un que conservi els fruits més enllà de nosaltres, inclús en la eternitat.