“Devorat pels caníbals!” Llisons de vida de John G. Paton

De Gospel Translations Catalan

Dreceres ràpides:navegació, cerca

Related resources
More By John Piper
Author Index
More About Christian Biography
Topic Index
About this resource
English: You Will Be Eaten by Cannibals! Lessons from the Life of John G. Paton

© Desiring God

Share this
Our Mission
This resource is published by Gospel Translations, an online ministry that exists to make gospel-centered books and articles available for free in every nation and language.

Learn more (English).
How You Can Help
If you speak English well, you can volunteer with us as a translator.

Learn more (English).

By John Piper About Christian Biography
Part of the series 2000 Bethlehem Conference for Pastors

Translation by Caterina Aguilo

Review You can help us improve by reviewing this translation for accuracy. Learn more (English).



Coratge en les causes missioneres

En 1606, una cadena de 8 illes del Pacífic Sud varen ser descobertes per F. de Quirós, espanyol. En 1773, les illes veren ser visitades pel Capità J. Cook i anomenades “ Noves Híbrides” degut al seu semblant amb les I. Híbrides, al Nord-Est de la costa escocesa. A 1980, les Noves Híbrides varen guanyar la seva independència de Bretanya i de França, amb el nom de “Vanuatu”. La cadena d´illes és de 450 milles de llargària. Si traceu una línia recta des d´ Honolulú fins a Sydney, es tallarà en Port Vila, la capital de Vanuatu, dos terços en el camí entre Hawaii – Austràlia. La seva població actual és de 190.000 hs.

Els nostres millors coneixements de les Noves Híbrides no provenen d´influències cristianes abans de J. Williams i J. Harris de la Societat Missionera de Londres a 1839. Ambdós missioners varen ser devorats pels caníbals de la illa d´ Erromanga al 20-novembre d´aquell any, només uns minuts després del desembarcament. 48 anys més tard, John Paton escrivia: ”Les Noves Híbrides varen ser batejades amb la sang dels màrtirs; i Crist va dir doncs que el món cristià les reclamava com a seves” (pg. 75) [1]

La Societat Missionera londinenca va enviar altres equips cap a l´illa de Tanna en 1842 que va ser expulsada. Però sobre l´illa de Aneityum, J. Geddiem des de l´Església Presbiteriana de Nova Escòcia (arribada en 1848) i J. Inglis des de l´Església Presbiteriana Reformada d´Escòcia ( arribada en 1852) va obtenir millors resultats, per què al 1854, “al voltant de 3.500 salvatges [més de la meitat de la població [2] va llençar els seus ídols, renunciar a les perverses costums, confessant-se seguidors del Déu-Jehovà (pg. 77). Quan Geddie va morir al 1872, tota la població d´Aneityum es considerava cristiana [3]

Aquesta part de la gran obra divina es portava a terme a les illes del Mar del Sud en aquell dies. A 1887, Paton comentava els grans triomfs dels Evangelis. Quan alguna gent debatia que els aborígens australians eren infrahumans i incapaços de conversions o civilització, Paton ho va refutar amb fets missioners igual que amb la veritat bíblica.

Recapitulem: el que havia fet l´Evangeli per aquests parentius propers els aborígens? A Aneityum, 3.500 caníbals havien renunciat al seu paganisme... a Fiji, 79 caníbals estaven sota la influència dels Evangelis; i 13.000 membres de les esglésies havien afirmar viure i treballar per Jesús. A Samoa, 34.000 caníbals havien professat el Cristianisme; i en 19 anys les seves universitats havien enviat: 206 professors i evangelistes natius. En les nostres Noves Híbrides més de 12.000 caníbals s´havien rendit al cristianisme, tot i que això no vol dir ser bons models de creients; i 133 dels natius havien rebut formació i enviats com a professors o predicadors dels Evangelis (pag. 265)

Aquest és l´entorn missioner destacat de la vida i ministeri de J. G. Paton, nascut proper a Dumfries ( Escòcia) el 24-maig-1824. Va navegar per les N. Híbrides ( via Austràlia) amb la seva dona al 16-abril- 1858 a la edat de 33 anys. Va dirigir-se cap a l´illa de Tanna el 5-novembre i pel maig del següent any van morir la seva esposa el primer fill a causa de les febres. Va quedar-se sol a l´illa durant 4 anys sota constants circumstàncies increïblement perilloses fins ser expulsat de l´illa pel febrer del 1862.

Durant els 4 anys següents va desenvolupar una tasca de mobilització efectiva per les missions presbiterianes de les Noves Híbrides, viatjant des d´Austràlia i Gran Bretanya. Va tornar a casar-se a 1864 amb Margarita i varen marxar cap a la petita illa d´Aniwan (“té escassament 7 x 2 milles” pg. 312). Varen treballar allà durant 40 anys fins la mort de Margarita al 1905 quan Paton comptava els 81.

En arribar a Aniwan pel novembre de 1866, varen viure la misèria dels illencs. Això podria ajudar-nos a comprovar la magnitud de la seva tasca i preocupacions dels resultats si considerem algunes de les coses que varen afrontar.

Els nadius eren caníbals i ocasionalment menjaven la carn de caça. Practicaven l´infanticidi i el sacrifici de les vídues, matant-les en morir els seus marits per poder atendre´ls en el nou món (pags. 63-334)

La seva tasca estava completament al servei de la por, els objectius dels quals ho propiciaven i l´esperit del dimoni en preveure les calamitats o garantir la revenja. Deïficaven els dirigents, per tant al menys cada poble i tribu posseïa el seu Home Sagrat ... exercien una poderosa influència pel dimoni, els pobles i els mags tribals creien tenir a disposició la vida i la mort mitjançant cerimònies sagrades...Cridaven els esperits dels avantpassats i herois, a través dels seus ídols materials de fusta i pedra...Temien els esperits buscant la seva ajuda; cercats especialment per afavorir aquells que controlaven la guerra i la pau, la fam i la penúria, la salut i les malalties, la destrucció i la prosperitat, la vida i la mort. Tot el seu culte era una por servil; i per això, vaig poder aprendre que no tenien cap idea de Déu, ni de la Justícia ni de la Gràcia (pg.-72) [4]

Paton admetia a vegades que el seu cor vacil·lava en preocupar-se de que aquesta gent pogués arribar al punt d´assumir idees cristianes en la consciència espiritual de les seves vides (pg. 74). Però es va prendre la força dels Evangelis i de fet 100 dels Aneityum havien arribar a Crist.

Per això va aprendre idiomes i va quedar-se per escriure (pag. 319). Va construir orfenats: ”Formar aquests jovent per Jesús”(pg. 217). El Sr. Paton va ensenyar a 50 dones i noies. Varen ser expertes en cosir, cantar i fet barrets oberts i llegir (pg. 377). Elles ”varen esdevenir professores... traduir i imprimir, explicar les Escriptures ... controlar la malaltia i la mort...distribuir medicaments diàriament...ensenyar a utilitzar els estris, etc...(pg. 378). Celebraven actes el Dia de Déu i enviaven professors a tots els pobles per predicar l´Evangeli. Durant els 15 anys següents John i Margarita Paton van veure la conversió a Crist de tots els Aniwan. Anys més tard escrivia:” Reclamava els Aniwan per a Jesús, i per la Gràcia divina, els Aniwans ara treballen rendits als peus del Déu (pg, 312). Quan tenia els 73 anys i viatjava al voltant del món, anunciant la causa de les missions del Mar del Sud, encara es dedicava al seu poble Aniwan i publicà el Nou Testament en la llengua Aniwan al 1857. [5]. Fins a la seva mort, traduïa cançons i catequesis [6], creant un diccionari per aquesta gent, fins i tot sense tornar mai més. (pg. 451)

Durant el temps de treball a les illes, Paton va conservar un periòdic, notes, i cartes des de les quals va escriure la seva biografia en 3 parts, des de 1887-1898. D´aquesta forma coneixem la seva tasca a partir d´aquest llibre, que està disponible en 1 sol volum des de el “Signe de la Veritable Confiança”.

Paton va sobreviure la segona esposa durant 2 anys, morint a Austràlia el 28-gener- 1907.

Actualment, 93 anys després de la mort de J. Paton, el 85% de la població de Vanuatu roman encara cristiana, malgrat el 21% de la població sigues evangelista [7]. Són destacables els sacrificis i el llegat dels missioners a les Nova Híbrides i John G. Paton destaca entre un del més grans.

El títol d´aquest missatge: “Morireu pels Caníbals! Coratge en la Causa del Món Missioner: Lliçons de vida de John G. Paton”. Aquest és el centre que vull comentar-vos. Concep la resta del seu missatge en 3 parts: 1) Quina mena de circumstàncies exigien coratge en la vida de Paton? 2) Què destaquem d´ aquest coratge? 3) D´on venia aquesta força?

Contingut

Quina mena de circumstàncies exigien coratge en la vida d´en Paton?

You Will Be Eaten by Cannibals! Lessons from the Life of John G. Paton

Mr. Dickson va explotar: "els Caníbals! Sereu devorats pels caníbals!". La memòria d´en Williams i Harris a Erromanga havia ocorregut 19 anys enrere. Però Paton respongué això:

“Mr. Dickson, vostè s´avança en el temps, i les seves perspectives aviat cauran a terra, allà serà devorat pels cucs; li confesso que si puc viure i morir servint i adorant a Déu, no hi hauran diferències per a mi entre ser devorat pels cucs o pels caníbals; i el gran Dia de la Resurrecció del cos pujaran justament fins al Redemptor!” (pg. 56)

Aquest és la mena d´aspecte espiritual que marcà tota la vida d´en Paton. És la part més gran que ens fa llegir aquesta història tan vigoritzant.

Altre tipus de criticisme per abandonar un ministeri realment fructífer. Paton havia servit com a missioner urbà en la ciutat de Glasglow durant 10 anys entre gent pobre amb gran èxit i centenars de persones sense esglésies que assitien a les seves classes i serveis durant la setmana. Un del seus professors preferits de la divinitat i del ministeri de la congregació on treballava com el més antic va intentar persuadir-lo per romandre com a ministre. Va informar que debatia que

el Temple del Carrer Verda sens dubte era l´esfera per a la que Déu m´havia donat qualificacions peculiars i havia beneït llargament les meves tasques; i si deixo aquests ara per atendre les classes i les reunions, els podran dispersar-se, i molts d´ells probablement marxar; per això canvio la certesa per la incertesa- treballar en el que Feu m´ha fet més útil, i només llençarà la meva vida entre els caníbals (pg. 55)

Per exemple Paton deia: “la oposició era tan forta des de gaire be tot i molt d´ells eren amics cristians que jo estava fortament temptat de demanar si estava portant a terme la voluntat divina o qualsevol desig meu. Això va provocar-me molta ansietat i va apropar-me a Déu” (pg. 56). Veurem breument com va superar aquestes temptacions.

Va tenir força per arriscar-se a perdre l´afecte d´alguns i insistir en desprendre´s d´alguns.

La seva esposa i ell varen arribar a l´illa de Tanna el 5-novembre. 1858, i amb la Mary embarassada. L´infant va néixer el 12-febrer-1859. “La nostre illa-exili emocionava d´alegria! Però la tristesa més gran seguia de prop aquesta alegria!” (pg. 79). Mary patia atacs sobtats de malària i febres amb la pneumònia i diarrees acompanyades de deliris durant 2 setmanes.

“A les hores, Mary inesperadament va morir el 3-març. Per culminar les tristeses i completar la meva solitud, l´ estimat nadó, a qui havien batejat amb el nom del seu pare, Peter Robert Robson, va ser arrencat de mi, després d´una setmana de malaltia, el 20-març. Veurem com va una situació semblant d´obscuritat com la mitjanit com per tots aquells esdevindria més que un intent de descriure la meva tristor! (p. 79).

Va enterrar ambdós amb les seves mans al costat de la casa que havia construït.

Atordit per aquesta doble pèrdua, tornant al terreny de la feina, a la que Déu mateix l´havia emportat tan evidentment, la raó semblava haver fugit. La gràcia divina m´aguantava.... i aquest lloc s´havia convertit en el santuari més sagrat i sovintejat durant els mesos i anys següents que vaig treballar per la salvació dels illencs enmig de dificultats, perills i morts.... però per Jesús, i la convivència que em va donar allà, hauria tornat boix i mort al costat de la tomba solitària!“ (pg. 80)

El coratge per assumir la pèrdua era una cosa. Però la força d´experimentar la pèrdua i pressió per continuar sol va ser sobrenatural!: Sentia la seva pèrdua més enllà de qualsevol idea o descripció, en la terra fosca. Era difícil resignar-se, romandre sol, i en circumstàncies de tristor; però sentint-me inamovible segur que Déu i el Pare eren molt savis i estimant l´error en qualsevol cosa que feia o permetia, vaig demanar-li ajuda a Déu per lluitar per la Seva tasca (pg. 85). Aquí fem una ullada a la Teologia que veurem sota el gran coratge i el treball humà. “ No pretenc veure à través del misteri de cada visita- on Déu crida a la joventut, els compromesos i aquests útils pels seus serveis; però no conec ni sento que, sota la llum d´aquestes dispenses, ens converteix a estimar i servir el nostre beneït Jesús per estar preparats per la seva crida a la mort i a l´eternitat (pg. 85)

Va tenir força per superar la pròpia malaltia en terres estranyes sens metges ni fugir

“La febre i la malària m´havien atacat greument 14 vegades” (pg. 105). Davant la mort de la seva dona, mai no va conèixer quin d´aquests atacs significaria la seva mort. Imagini lluitant entre la vida i la mort, amb un sol amic cristià nadiu, anomenat Abraham, que va acompanyar-lo fins a l´illa per ajudar-lo.

Per exemple, quan construïa la seva nova casa més gran, sobre un terreny saludable, va ensorrar-se per la malària pujant l´empinat turó des de la costa: “ Quan era a dos terços de la colina, vaig debilitar-me i veia que em moria. Estirant-me al terra, vaig acostar-me fins les arrels d´un arbre per no rodar fins al final, vaig acomiadar-me del vell Abraham, de la meva tasca, de tot!. Em aquest estat de feblesa, vaig lleure vigilat pel meu company, tombant en un somni tranquil (pg. 106). Vaig sobreviure i recuperar-me. Però només una gran força pressionant-me mes rere mes, any rere any, sabent que la malària que s´havia emportat la meva dona i el fill, eren a la porta!

Això no semblava que aquests perills durarien només una temporada al començament de la seva vida missionera. 15 anys més tard una altra dona i un altre fill en altra illa, ell informava”. Durant els huracans, des de gener fins l´abril de 1873, quan el Dayspring [el vaixell missioner] va enfonsar-se, varen perdre l´estimat fill, la meva esposa estava postrada per la malaltia, i jo vaig contreure la febre reumàtica de la que quasi bé en moro (pg. 384)

La demanda de coratge més normal era potser la constant amenaça de la seva vida pels les hostilitats dels nadius.

Aquesta Autobiografia sembla ser com un film fosc. En els seus primers 4 anys a Tanna, estava completament sol, desplaçant-se d´una crisi salvatge fins una altre. Un es pregunta com la seva ment es mantenia lluny de trencar-se, quan mai sabia si la seva casa seria envoltada pels enfurismats salvatges o durant la celebració d´una reunió patiria una emboscada. Com sobreviure quan no es pot retrocedir? Sense descans. Sense refugi en la terra.” El perill constant sovint em feia dormir vestit, i en qualsevol moment d´alerta. El meu gos- Clutha- podria bordar i despertar-me...Déu els feia témer aquesta ferotge criatura i l´utilitzava per protegir les nostres vides !” (pg. 178)

Els meus enemics mai varen renunciar als odiosos desitjos d´atacar la meva vida, tot i cessar en alguns moments.... un salvatge cacic em perseguia durant 4 hores amb la seva arma carregada, i sovint apuntant-me. Déu va lligar-li les mans. Vaig parlar-ne amablement i continuar la meva tasca com si res, totalment convençut que Déu m´acompanyava fins acabar la meva feina assignada. Pregant constantment al Senyor Jesús, vaig abandonar-me en les seves mans, i em sentia immortal fins acabar la meva feina. Les proves i la calvície reforçaven la meva fe. I semblava que només m´enervava i perseguia a mi; i trepitjava els meus talons (pg. 117).

Una de les coses més remarcables del perills d´en Paton era la sinceritat amb la que parlava als seus assaltants. Normalment els reprimia directament els seus dolents comportaments sobre tot quan aixecaven la destral sobre el seu cap.

“ Una matinada, a l´alba, vaig trobar casa meva envoltada d´homes armats i el seu cacic els pressionava per envoltar-me i matar-me. Veient que la meva vida estava en les seves mans, vaig agenollar-me i lliurar el meu cor i ànima a Déu Jesús perquè em semblava els darrers moments de la meva vida. Aixecant-me, vaig apropar-me a ells, parlant suaument sobre el seu comportament intolerable vers mi contrastant amb el meu vers ells. ...al final, alguns dels seus Caps, que havien entès la Tasca, s´aixecaren dient-me: “ El nostre comportament ha sigut dolent, però ara volem lluitar amb vostè i matar a tothom que l´odiï” (pg. 115). [Una vegada] quan un gran número de nadius havien envoltat casa meva, un home enfurismat va córrer vers mi, amenaçant-me amb una destral, però el Cap Kaserumini va arrabassar una pala amb la que jo treballava i va salvar-me d´una mort segura. La vida en circumstàncies semblants va acostar-me a Déu; mai no coneixia, per un breu moment, quan m´arribaria un atac; i la meva ma tremolosa un cop clavada en el Calvari, movia el ceptre de l´univers, amb calma, pau i resignació sobre la meva ànima (pg. 117).

Quan es multiplicava el seu coratge creixent i els seus rescats, ell podria fet l´ objectiu per mantenir apartades les seves faccions, i llençar-se entre ells i debatre la pau. “Entre els dos estant, vaig esforçar-me per aturar les hostilitats, per extreure els dimonis de la guerra i negociar la seva renuncia entre els homes”(pg. 139). Podria haver-se apropat als seus enemics quan eren malalts i reclamaven el seu auxili, sense saber ben bé on era l´emboscada o no.

Una vegada un nadiu, anomenat Ian, va reclamar a Paton, perquè estava malalt, i en el moment que Paton l´atenia, va treure una daga i ferí el seu cor. “

Sense moure’m ni parlar, excepte el meu cor que pregava a Déu per salvar-se, o si el meu temps s´acabava per emportar-me al cel amb Ell. Varen transcorre alguns moments en un dolorós suspens. La meva vista se n´anava i tornava. Ningú no va dir-ne res, excepte Jesús; i en aquests moments Ian va llençar el ganivet, tombant sobre una fulla de canya de sucre. Va cridar- me: ”Fugiu, aneu ràpid!”... Vaig recórrer 4 milles fatigat fins arribar a la Casa Missionera, pàl·lid, pregant a Déu per aquesta sort´ (pg. 191).

Una darrera crida pel coratge mencionat és la necessitat de coratge davant la crítica de no tenir-lo per morir

Després de 4 anys, la població sencera de l´illa en contra d´en Paton va augmentar, culpant-lo d´una epidèmia i assetjant-lo a ell i el seu grup de cristians. Hi havien veritables vocacions espectaculars i una salvació del foc pel vent i la pluja (pg. 215) i finalment una meravellosa resposta per pregar quan un vaixell va arribar per rescatar-lo d´aquesta illa.

En resposta a això, després de 4 anys d´arriscar la seva vida centenars de vegades i perdent la seva esposa i fill, ell descriu aquest incident:

“ Conscient que havia, en la darrera polsada de la meva vida, intentant satisfet els deutes, vaig deixar tot en mans de l´únic Déu i totes les crítiques al seu implacable judici. Ocasionalment varen dir-me paraules dures directament a la cara. Un amic estimat, en un moment, va dir-me: ” Vostè no hauria d ´haver abandonat. Si no quedar-se allà en el seu lloc fins caure. Això l´hauria honorat i esdevenir millor per la causa missionera, morint com Gordons i altres” (pg. 223).

O, què fàcil hauria sigut la seva resposta fugint de la missió en un moment com aquell. Però el coratge va pressionar-lo per 4 dècades de ministeri fructífer sobre l´illa d´ Aniwa i al voltant del món!.

I per tant la següent pregunta que em faig sobre la vida d´en Paton és........

Què va aconseguir amb el seu coratge?

Hem trobat una resposta principal a aquesta qüestió esmentada:

L´illa va tornar-se totalment cap a Crist.

4 anys de fructífers i dura tasca a Tanna podia significar el final de la vida missionera d´en Paton. Ell podria haver-ho recordat a Glasgow durant 10 anys on va rebre un èxit sense precedents com a missioner urbà. Ara sembla no haver-ne acabat res per 4 anys, havent perdut la seva dona i el seu fill en el procés. Però en comptes de tornar a casa, dirigia el seu cor cap a Aniwa. I ara la història esdevé diferent: “Reclamava Aniwa per Jesús i per la Gràcia de Déu, Aniwa ara resta els peus del Salvador” (pg. 312)

La valenta resistència a Tanna va esdevenir una història que va despertar milers de vocacions missioneres i va enfortir l´església original

El motiu d´en Patom per escriure el 2nd volum de la seva Autobiografia, deia, era per recordar “la meravellosa bondat divina fent servir humils veus o plomes, i la història de la meva vida, per l´ interès de centenars en la tasca missionera” (pg. 220). I la influència continua tot plegat avui en aquesta habitació mateixa.

A vegades, travessant els perills i les desfetes dels meus 4 anys en el terreny missioner de Tanna, em pregunto: per a què Déu ha permès aquestes coses? Però retrocedint, ho percep clarament... que Déu en prepara per fer coses com aquestes, proporcionant-me el material per realitzar-les, les millors tasques de la meva vida, esmentades acuradament en el cor del Presbiterianisme australià amb un vívid afecte pels illencs en el seu Mar del Sud. ... i essent un estris de Déu per enviar els missioners fins la Nova Híbrida, per reclamar una altre illa i altres vers Jesús. Aquesta tasca, i qualsevol que pogués aparèixer en el Temps i la Eternitat, mai s´haurien fet per mi sinó pels patiments la primera vegada i després la història de la meva empresa a Tanna!” (pgs. 222-23)

I el despertar no va ser només a Austràlia, sinó a Escòcia i al voltant del món. Per exemple, ens diu que l´efecte de les gires cap a casa va ser per la petita Església Presbiteriana Reformada després de 4 anys de patiments, semblava fructífera a Tanna. “Jo estava ...ple de gran passió de gratitud per ser capaç de proclamar, juntament amb la meva gira.... que de tots els seus Ministres, un de cada 6 era Missioner de la Creu!” (pg. 280). Per suposat que els efectes domèstics varen arribar més lluny que això.... i aquí hi ha una llissó per totes les esglésies.

I així doncs, aquesta antiga i estimada Església no va fracassar: tot el contrari, el seu zel de les Missions acompanyava, si no la provocava, una forta prosperitat a casa. Noves ones de llibertat van sobrepassar els cors de la gent. Els deutes que afectaren les Esglésies i els Casals varen desaparèixer. Varen organitzar-se més congregacions. I pel maig, 1876, l´Església Presbiteriana Reformada va accedir a una unió honorable i independent amb la seva germana gran, rica i progressista, La Església Lliure d´Escòcia (pg. 280)

Dit en altres paraules, la forta perseverança de John Paton a Tanna, en comptes d´una aparent infructuositat, va donar fruits sota la benedicció de terres missioneres i temples a casa com mai havien somiat enmig dels perills.

Un altre dels efectes bons era reivindicar el poder dels Evangelis per convertir les persones més resistents.

Paton tenia un ull vers els menyspreadors europeus de l´Evangeli més sofisticats quan va escriure la seva història. Necessitava donar mostres vers els homes moderns escèptics de que els Evangelis poden i han de transformar els homes més difícils i les seves societats.

Per això en la seva Autobiografia descriu històries de la conversió particular d´en Kowia, un cacic de Tanna. Quan moria, va acomiadar-se d´en Paton.

“Adéu, Senyor, la mort se m´apropa; ens tornarem a trobar Jesús i amb Jesús!”...Abraham va mantenir-lo, emportant-lo fins a la tomba; allà va depositar-lo...i dormir en Jesús; i allà l´Abraham el va enterrar al costat de la seva dona i fills. En el moment que un home que havia estat el cap dels caníbal, però que va canviar gràcies a Déu i a l´amor vers Jesús, transfigurant el seu caràcter en llum i bondat. Què pensar d´això? Tant els escèptics com la realitat de la conversió? Sabem que aquell dia, i ara, va quedat una ànima a Tanna per cantar la glòria de Jesús en el Cel- i, oh, l´ èxtasis quan el trobaré allà!( pg. 160)

I llavors, per suposat, havia un vell Abraham. No només va ser un dels conversos d´en Paton, sinò va ser un caníbal convertit d´Aneityum, i un dels veritables ajudants de Tanna durant tot aquell temps. Per això Paton escrivia aquests testimonis als escèptics europeus:

“Quan he llegit o escoltat les objeccions profundes dels escrivans irreligiosos i xerraires, insinuant realment que les conversions no havien sigut reals, i que els esforços missioners eren menyspreats, oh, el meu cor havia desitjat ofegar-los després d´una setmana a Tanna, amb “l´ home natural” envoltat del caníbal i l´infern, i només un home “espiritual” en la persona de l´Abraham convertit, atenent-los, nodrint-los, salvant-los per l´amor a Jesús!”.. i podria haver après quantes hores es triga per persuadir-los que Crist era realment un home al final de tot!. Molts dels escèptics europeus amagarien els seus caps avergonyits; i haurien dissolt les seves dubtes en una nova llum que Jesús o només Jesús estén sobre la mirada dels caníbals convertits” (pg. 107)

Aquest llistat podria continuar pel que fa el coratge aconseguit pel Paton perquè en realitat la nostre segona i tercera qüestió es superposen. Va ser la seva força aconseguida, de fet, una reivindicació del valor de tot el que havia produït el seu coratge. Permeti´m tornar sobre això, més que ampliar el llistat d´aquí.

D´on venia aquest coratge? Quins eren els seus orígens?

La resposta que ell voldria donar-nos és: de Déu. Però també necessiten veure quin preu va utilitzar Déu, si fos possible, apel·lant a ells, a nosaltres mateixos i la nostra situació.

Aquest coratge venia del seu pare.

El tribut que en Paton rendeix al seu pare pietós és el preu de la seva Autobiografia, sense llegir res més. Potser perquè jo he tingut 1 filla i 4 fills, però plorava en llegir aquesta secció que m´omplia d´un anhel tal per esdevenir un pare com aquell.

“Havia una petita habitació, el “traster” on s´amagava el seu pare allà per pregar, com a norma després de cada dinar. Els 11 nens ho sabien i reverenciaven el punt i sentien alguna cosa profunda sobre Déu. L´impacte sobre Paton va ser enorme.

“Tot i que cada cosa sobre la religió era per una catàstrofe inexplicable en la memòria, varen esborrar-se de la nostre comprensió, la nostra ànima recuperaria aquelles escenes primerenques, i es tancaven un cop en aquest lloc religiós, i escoltant els ecos d´aquelles súpliques vers Déu i traient tots els dubtes amb vocació victoriosa marxava juntament amb Déu, perquè no jo? (pg. 8). Quant més pregava el meu pare en aquells moments, més m´impressionava, sense explicar-m´ho, ni tampoc cap estranger ho podria entendre. Quan, agenollat, i tots nosaltres també al seu voltant en “Oració familiar”, vessava les seves llàgrimes de l´ànima per la conversió del món, pel servei de Jesús, per les necessitats personals i les necessitats domèstiques, i tots nosaltres sentien la presència del seu Salvador viu i varen aprendre com conèixer i estimar-lo com el nostre amic diví” (pg. 21)

Una escena capta millor l´amor profund entre John i el seu pare i el poder de l´impacte sobre la vida d´en John de puresa i coratge. El temps per marxar de casa del jove John va arribar, sortint cap a Glasgow, per assistir a l´escola religiosa i esdevenir un sacerdot urbà en els primers 20 anys. Des de l´estació de Torthorwald fins a l´estació de tren de Kilmarnock hi existien 40 milles caminant. 40 anys més tard Paton escrivia:

“El meu pare caminava les primeres 6 milles amb mi. Els seus consells, llàgrimes i converses celestials en el dia de partida refrescaven el meu cor como si fossin d´ahir; les llàgrimes queien en el meu pit tan recents ara com abans, cada vegada que la memòria m´emporta l´escena. La darrera mitja milla o així marxaven sense dir-nos res- com sempre, el meu pare portava el barret a les mans, mentre els seus cabells rossos volaven al vent ( en aquests moment rossos, però més tard, blanc com la neu) com una noia sobre el seu coll. Els seus llavis es movien com pregant per a mi; i les llàgrimes queien quan ens miraven sense dir res!. Ens vàrem aturar en arribar el punt de partida; va agafar-me pel braç fortament durant un minut de silenci, i després solemnement i afectuosament va dir:” Que Déu et beneeixi, fill meu!. Que Déu Pare te faci prosperar i et defensi dels dimonis!”. Incapaç de dir res, els seus llavis encara es movien en silenci, pregant; varen abraçar-nos fortament tots dos plorant i vaig marxar. Corrent tot lo ràpid possible; i, donant la volta del carrer on es podria perdre la vista, vaig girar el cap i el vaig veure encara sense barret on l´havia deixat- mirant-me. Agitant el barret com acomiadant-se, vaig donar la volta perdent-lo de vista per un instant. Però el meu cor estava tan ple i trist per seguir més enllà, vaig deixar la carretera mentre plorava un temps. Llavors, aixecant-me acuradament, vaig pujar el mur per veure si encara era allà, tal com l´havia deixat: i justament en el moment que el mirava trepant el mur i cercant-me! No em va veure, per mirar-me entusiasmat en la meva direcció durant un minut, va girar-se i tornar a casa- encara el cap sense cobrir, mentre el seu cor tornava a pregar per a mi. Vaig mirar-lo entre llàgrimes fins que la seva figura desaparegué; i llavors, tot accelerant la meva marxa, vaig prometre´m profundament i sovint, per ajuda de Déu, viure i actuar sense lamentar ni deshonorat al pare o mare que m´havien donat” (pgs. 25-26)

L´impacte de la fe del seu pare i l´oració, l´amor i disciplina eren incommensurables. I més que es podria comentar....

El seu coratge provenia d´un sentit profund de la vocació divina

Abans dels 12 anys, Paton deia:” He lliurat la meva ànima a Déu i va decidir ser missioner de la Creu o sacerdoci de l´Evangeli!”(pg. 21). Quan finalitzava els seus estudis religiosos a Glasgow a l´edat de 32 anys , deia: ”Escolto constantment ...els gemecs dels pagans dels Mar del Sud; veig que pocs els cuidaven i que molts estan disposat a reemplaçar-me a Calton (pg. 52). “El Senyor em diu: cap millor qualificat no pot aconseguir-ho, aixeca´t per oferir-te!” En ser criticat per abandonar el seu fructífer ministeri, un esdeveniment important va segellar el seu sentit de vocació, és a dir, una paraula dels seus pares:

“Fins ara ens temien el teu desviament, però ara estem segur que podem dir-te que preguem a Déu per la decisió presa. El cor del teu pare va estat a punt d´esdevenir Ministre, però altres forces el varen empènyer a renunciar. Quan ets vas oferir, el teu pare i la teva mare us van posar sobre l´altar; nascut el primer fill per ser consagrat, si a Déu el complaïa, com a Missioner de la Creu; i aquest ha sigut l´oració constant que us ha preparat, qualificat i emportat cap a aquesta decisió; preguem amb els nostres cors que el Senyor accepti el nostre oferiment, teniu molt de temps i us lliurem ànims del Món pagà per contractar-lo” (p. 57).

En resposta Paton va escriure:” De moment, els dubtes pel meu camí van desapareixent. Veig la mà de Déu molt visiblement, no només en la meva preparació sinó emportant-me cap les missions estrangeres!” (pg. 57). Aquest sentit de Déu l´alimentava i donava un coratge infinit que mai va retrocedir.

El seu coratge provenia d´un sentit de patrimoni religiós de la seva Església

Paton formava part de l´Església Presbiteriana Reformada d´Escòcia, una de les més antigues i més petites. Això va traçà les línies dels Compromesos escocesos amb un gran sentit del valor per la causa de les grans veritats de la Reforma. Paton va escriure una vegada: “estic molt orgullós que la sang dels màrtirs sigui en les meves venes i les seves veritats en el meu cor, més que en altres homes amb noms famosos o nobles” (pg. 280)

Les veritats que tenia en la seva ànima eren les fortes doctrines del Calvinisme. Ell deia en la seva Autobiografia: “Sóc un Calvinista per convicció” (pag. 195). Per a ell, volia dir, com ja hem vist, una forta confiança que Déu podia i canviaria els cors de la majoria dels pagans. La seva doctrina Reformista de regeneració era important aquí per mantenir el coratge davant les probabilitats humanament impossibles. Comentant sobre la conversió dels nadius deia:” La Regeneració és l´únic treball del Esperit Sant en el cor i ànima humanes. O en cada cas l´únic i el mateix. La Conversió, per altra banda, posa en lloc l´acció del desig humà sense ser mai el mateix en una ànima que en altres” (pg. 372) “ Oh, Jesús, per a Tu sol serà la glòria. Per a Tu que tens la clau per desbloquejar tots els cors que has creat!” (pg. 373)

En altres paraules, el Calvinisme, oposat a qualsevol mala interpretació, no era un obstacle per les missions sinó la esperança de les missions per a John i altres missioners com ell. Per tant, no ens sorprèn que la font del fort coratge de Paton fos

La seva confiança en el poder de Déu per controlar les adversitats

Ja hem vist les paraules escrites sobre la tomba de la seva esposa i dels fill: “ Em sento segur que el meu Déu i Pare era prou savi i estimava equivocar-se cada cosa que feia o permetia. Buscava a Déu per ajudar i va lluitar per la seva Obra”. (p. 85).

Una vegada rere l´altra la seva fe el mantenia en les situacions més difícils i perilloses. Quan va intentar escapar de Tanna al final dels 4 anys de perill, Abraham i ell estaven envoltats de nadius agressius que els provocaven per ser els primers en ferir-los:

“El meu cor va créixer vers Jesús; vaig veure´l en molts escenaris; la meva pau venia cap a mi com una ona de Déu. Vaig adonar-me que era immortal dins la Obra final feta en mi. La garantia venia a mi, com si una veu procedent del cel m´hagués parlat, que no era un arma carregada per disparar i agredir-nos, no una porra per copejar-nos, ni una llança a mans brandandes per llençar-la, ni un la fletxa que deixa l´arc o una pedra per ferir els dits sense permís de Jesús Crist, que es tot poderós en el Cel i en la Terra. Ell controla totes les Naturaleses, animades o inanimades, i reprimeix els Salvatges dels Mar del Sud”. (p. 207)

Després de perdre la seva vida o tot el que posseïa en la terra ( “el meu petit terreny Tot!”) en comptes de desesperar-se, de queixar-se, de paralitzar-se per l´autocompassió, va marxar cap endavant per esbrinar el bon objectiu diví del temps- que va descobrir en el ministeri que va obrir-lo, primerament en els desplaçaments missioneres i després en el treball a Aniwa. “Sovint des que vaig pensar que el Senyor m´havia despullat de aquests interessos, que podia dedicar tota l´energia en el treball especial amb la ment concentrada, aviat preparat per a mi, i durant aquest temps havia mai somiat ni jo ni ningú! (pg. 220)

Any rere any, “decepcions i èxits varen barrejar-se estranyament en la seva vida!”(pg. 247). No havia llarg períodes de temps, semblava, que la vida fos molt fàcil. I podríem distorsionar l´home dient que no patia moments baixos. “Em sentia tan decebut, com miserable!” escrivia en un període dels seus viatges, “que desitjava descansar a la tomba amb els meus i els meus germans de les illes que m´envoltaven!” (pg. 232). No era sempre fàcil després d´aquestes paraules. “Déu m´ha abandonat!” per afegir que “Beneït sigui el nom de Deu!”, Però el camí estava clar i l´utilitzava una vegada i una altra. Quan el vaixell missioner, Dayspring, on va treballar tan dur va enfonsar-se durant una turmenta, escrivia:

“Qualssevol proves que em passin en el meu pelegrinatge terrenal, mai he dubtat de la prova que potser, després de tot, Jesús hagi comés algun error. No, Jesús beneït mai comet faltes! Com tot veiem el seu significat, entendrem el que ara podem creure profundament que tot està be, millor per nosaltres, millor per la causa més apreciada per nosaltres, més bona pel be dels altres i per la Glòria divina” (pg. 448)

Proper al final de la seva vida, a l´edat del 79, va tornar a la seva estimada illa d´ Aiwa: “No puc visitar els pobles, ni ser entre la gent, i la malaltia, com abans, a causa de la feblesa de les meves cames i el lumbago. Això esdevé dolorós les darreres nits. Però això és el que ens envia el nostre Senyor i l´admetem agraïts perquè és el que ens té reservat; i adorem el nostre Déu. Tenim en el nostre Senyor Jesús [gràcies a] la pau i la joia en totes les circumstàncies” [7]

El seu coratge ve d´un tipus d´oració que sotmès la poderosa saviesa divina

Com reclamar la protecció de Déu per les promeses quan la seva dona era igualment fidel, però menys protegida, va morir?; i quan els Gordons a Erromanga confiava igualment en aquestes promeses i varen ser martiritzats [8]. Paton havia aprés que la resposta a aquestes preguntes eren escoltant les oracions maternes, molt abans de recolzar-se en la Teologia que les feia suport. Quan la collita de patates va fallar, el Sr. Paton deia als seus nens: “ Oh, fills meus, estimeu al Pare, pregueu amb fe i l´oració totes les vostres necessitats i Ell us proveirà de tot si és per la seva bondat i glòria (pg. 22) [9]. Per això Paton confiava en Déu, reclamant promeses. I Déu faria el que era bo per Paton i per la seva pròpia glòria.

El seu coratge en ser envoltat pel nadius agressius acabava en una mena d´oració que clamava les promeses sota tota la submissió a la saviesa divina igual que treballar per la seva Glòria i bondat.

“ Jo els assegurava que no temia la mort, i morint el meu Senyor m´emportaria al cel amb Ell per ser més feliç que mai havia estat a la Terra. I llavors aixecava les mans i els ulls cap al Cel i pregava a Jesús en veu alta....bé per protegir-me o per emportar-me al Cel quan fos millor” (pg. 164)

Després pregava una vegada i altra:“ Protegeix-me ...o emporteu-me cap a la Glòria quan ho considereu millor”. Ell sabia que Déu havia promès patiments i martiris a alguns dels servents ( Lucas 11:49; 21:12-18). Per tant les promeses reclamades eren dues: protecció per a mi o emportar-me cap a Casa de manera que sigui glorificat i fet el bé pels altres [10]. Darrera una jornada feixuga va escriure: “No ha estat per garantir que ..... a cada pas dels deure Ell m´emportaria o disposaria de mi per la seva Glòria, mai hauria pogut fer cap viatge!” (pg. 148) [11]

La pau concedida per Déu en aquestes crisis no era la pau per escapar sinó la pau que Déu és bo, savi, omnipotent i fer totes les coses be. Nosaltres sentim que Déu era proper, i omnipotent per fer el que li semblava millor al seu parer (pg. 197)

Qualsevol mare no correrà ràpidament per protegir el seu fill plorant en temps de perill més que el Senyor Jesús ho fa per respondre a l´orador, enviant socors al seu fidels “en el moment adient i de la millor manera que sigui per la seva Glòria i bondat? (pg. 164: èmfasis afegit) [12]

El seu coratge prové de la glòria divina que sabia que no podia superar en cap altre ministeri.

“Oh, que el plaer buscat pels homes i les dones del món puguin provar i sentir la joia d´aquells que coneixen i estimen al Déu veritable - una herència el món del que.... no pot obtenir-lo, però que els seguidors més pobres i humils de Jesucrist hereten i gaudeixen! (pg. 68)

El meu cor sovint em diu- quan s´obriran els ulls dels homes? Quan els rics i els aprenents ... deixen les seves frivolitats i portin la vida cap a la pobresa, la ignorància, els descastats i els perduts i escriguin la fama eterna sobre les ànimes beneïdes i portades cap a Déu? Aquells que han tastat la joia més gran, “ La joia divina” mai ho tornaran a demanar. Mereix la vida ser viscuda? [13]

A prop de la seva mort va escriure sobre la joia que l´emportava a sí mateix i sobre l´esperança que els seus fills assumissin la mateixa missió i trobessin la mateixa joia:

“Permetin fer constar la meva profunda convicció que aquest és el servei més noble de l´ésser humà que pot invertit o està invertit; i què, si Déu em va donar una vida per viure-la novament, sense cap vacil·lacions, el posaria sobre l´altar de Crist, i podria fer-lo servir com abans en ministeris de l´amor, especialment entre aquests que mai han sentit encara el nom de Jesús. Res que no hagi patit ni que ara em faci tremolar- al contrari de Jo gaudia profundament – en què respiro l´oració que podria complaure al Senyor beneït per convertit els cors dels meus infants al terreny missioner que Ell podria obrir-los el camí i fer-los el seu orgull, joia de viure i morir portant a Jesús i els seus Evangelis en els cors del Món diví! ( pg. 444. èmfasis afegit)

Quan la joia de John G. Paton va reposar més profundament? La resposta, semblem, és que va quedar profundament en la seva experiència de comunió personal amb Jesús Crist a través d ela promesa:” Lo, estic sempre amb Vos!”. A més, el recurs final del seu coratge que m´agradaria comentar és que:

El seu coratge ve de la dedicació personal amb Jesús a través de la fe en la seva promesa, especialment a la vora de l´eternitat.

La promesa ha sigut donada en el context de la Gran Comissió: “ Aneu i feu deixebles de totes les nacions.... i Senyor, estoc sempre amb Vos, fins i tot fins al final de la meva edat (Mateu 28:19-20). Més que cap altre promesa, el que més va aportar Jesús a prop de J. Paton en tots els seus perills. Després de l´epidèmia de xarampió que va matar a centenars d´habitants, i per la qual els missioners varen ser beneïts, ell va escriure:” Duran la crisis, em sentia tranquil, i ferm en l´ànima, mantenint-me dret i amb tot el pes de la promesa: “Senyor!, estic sempre amb Vos!” Promesa meravellosa! Quantes vegades adoro a Jesús per això, i m´alegro! Beneït sigui el seu nom!” (pg. 154)

El poder d´aquesta promesa va haver de fer el Crist real a Paton en els moments de crisis esdevenia diferent a qualsevol Escriptura o oració;
sense la consciència de la presència i poder del meu estimat Senyor i Salvador, res més en el món podria haver-me preservat de perdre la raó i perilla miserablement. En paraules seves: “ Senyor: estic sempre en Vos, fins al final de la meva vida va esdevenir tan real que no m´hauria sorprès de contemplar-ho, com va fer Esteve, observant l´escena. Vaig sentir el Seu poder... és una veritat meravellosa, i va arribar-me suaument després de 20 anys, quan tenia els reflexos més evidents i clars de la cara i somriures del meu Senyor en aquells tristos moments de les armes, del club o la llança s´establien en la meva vida [14] La felicitat de viure i resistir, veient que “Ell és invisible!” (pg. 117)

Un dels paràgrafs més poderosos en la seva Autobiografia descriu l´experiència d´amagar-se en un arbre, a mercè d´un cap increïble, quan centenars de nadius enfurismats volien captivar-lo de por vida. Què va sentir era el recurs més profund de la joia i coratge d´en Paton. Per exemple, gosaria comentant que aquesta experiència compartida i crida dels altres per gaudir va ser el motiu per escriure la història vital [15]. Ell començà la seva Autobiografia amb les paraules: “El que escric aquí és per glorificar a Déu” (pg. 2) Això és veritat. Però Déu obté la gloria quan el seu Fill és exaltat. I el seu Fill ho és quan l´estimem per sobre de tot. D´això tracta la seva història.

A mercè d´aquells dubtosos i variables amics estant, Jo, encara perplex, em semblava millor obeir. Vaig pujar a l´arbre, i romà en l´arbust. Les hores perdudes allà passaven tota la vida abans de mi, com si fos ahir. Sentia sovint les descàrregues dels fusells, els crits dels salvatges. Assegut sobre les branques, com en mans de Jesús. Mai, en les meves desgràcies, va acostar-se tant a mi, i parlar tant suaument a la meva ànima que quan la llum de la lluna creuava les fulles u l´aire de la nit, palpitant en la meva front, jo contava tot a Jesús. Sol, no tan sol! Si era per glorificar Déu, no m´alteraré per passar tot sol durant moltes nits en aquell arbre, per sentir la presència espiritual del Salvador, per gaudir de la seva amistat. I si així recuperes la teva ànima, sol, totalment sol, a la mitja nit, sobre l´arbust, en braços de la mort mateix, tindreu un Amic que mai us fallarà? (pag. 200)


Notes a peu de pàgines

  1. Totes les pàgines de referència en el text al·ludeixen a John G. Paton: Missionary to the New Hebredes, An Autobiography Edited by His Brother [John G. Paton: Missioer a les Noves Híbridesm, una Autobiografia, editada pel seu germà] (Edinburgh: The Banner of Truth Trust, 1965, orig. 1889, 1891).
  2. Kenneth Scott Latourette, A History of the Expansion of Christianity, The Great Century: The Americas, Australasia and Africa, 1800 AD to 1914 AD. [Una Histporia de l expansió del Cristianisme, el gran segle: les Amèriques, Australàsia i Àfrica 1800 AD fins 1914 AD] (Grand Rapids: Zondervan Publishing House, 1970, orig. 1943), p. 228.
  3. George Patterson, Missionary Life among the Cannibals: Being the Life of the Rev. John Geddie, D.D., First Missionary to the New Hebrides; with the History of the Nova Scotia Presbyterian Mission on that Group [ La vida missionera entre els Caníbals: durant la vida de la REv. Jophn Geddie, DD. 1r missioner en les Noves Híbrides; amb la història de la Missió Presbiteriana d´aquest grup a Nova Escòcia (Toronto: James Campbell and Son, 1882), p. 508.
  4. Aquesta descripció feta pels nadius d´aquella illa de Tanna, però aplicable igualment a totes les situacions de la propera illa d´Aniwa.
  5. Ralph Bell, John G. Paton: Missionary to the New Hebrides [ John G Paton: Missioner a Noves Híbrides] (Butler, IN: The Highley Press, 1957), p. 238.
  6. Ralph Bell, John G. Paton, p. 238.
  7. Ralph Bell, John G. Paton, p. 238.
  8. Mr. and Mrs. G. N. Gordon varen ser assassinats el 20-maig-1861 a Erromanga. Havien treballat 4 anys en aquesta illa quan varen caure en una emboscada: “ Va rebre un cop amb una destral que el va capturar; l´altra home també el va colpejar. Després la va arrencar de la seva mà. El moment següent, un cop a l´esquena de l´ estimat missioner la va tombar i amb un segon cop al coll va separar el cap del cors.” La Sra. Gordon va apropar-se en sentir el soroll i “ Ouben va aparèixer furtivament allà, clavant-li la destral a l´esquena i altra durament al cap! Aquest va ser el destí d´aquest dos servents de Déu; estimant la seva vida i la mort sense separacions, els seus esperits, portant la creu del martiri, varen entrar a la Glòria junts per ser benvinguts Williams i Harris, la sang dels quals va abocar-se a prop d´aquest lloc en nom i causa de Jesús” (p. 166).
  9. Compareu aquest forma de pregar amb la de Shadrach, Meshach, and Abednego davant el foc ardent en Daniel 3:17-18, "Déu, a qui servim és capça de lliurar-nos de les flammes de l´infern; i Ell des les seves mans, On, Rei.Pperò en cas de no fer-ho, serà conegut per vos, Oh Rei, a qui no servirem els seus déus ni la seva imatge daurada establerta!”
  10. 11. Això significa que, en cert sentit, la vida no és tant simple. Si Déu podria rescatar-nos per la seva Glòria o morir per la seva glòria, la manera de convertir-se en el manteniment no és una resposta fàcil de donar.” Conèixer el que està millor fet, en aquestes circumstàncies era una perplexitat constant. Haver abandonat junts, quan els perills o els enemics ens envolten, primerament, al començament semblava el millor torn, i quan repetia el mateix advertiment els seus amics. Però novament, he adquirit el seu llenguatge i considerable influència entre els Nadius, i hi havia un gran nombre d´atacs per a mi i la meva obra. Havent-lo deixat hauria perdut tot, el que per a mi era desgast; llavors, arriscant tot per Jesús, mantenia l´esperança de la salvació absoluta no va desaparèixer completament, (p. 173).
  11. "Sovint apuntava amb el canó directament a munt, demanant els meu assaltant que no arrossegués el seu fusell en la batalla. En altres moments, sense poder dir-li ni fer res més que pregar en silenci, demanant protecció i emportant-nos a la Casa de la Glòria. Ca acomplir la seva promesa:” Mai us deixaré ni abandonaré!” (pp. 329-330).
  12. Paton va ensenyar els seu deixebles a pregar d´aquesta manera i nosaltres sentim la seva de i oracions a Abraham, el seu veritable servent d´Aneityum: “ Oh, Senyor, Pare del Cel, han matat els vostres servents a Erromanga. Han desterrat els Aneityum de l´obscura Tanna. I ara ens volen matar al Pare Paton i a mi. Oh, gran Senyor, protegiu-nos, tornant els seus cors dolços i sensibles per la seva Obra. O, si permeteu la nostra mort, els ens odiaran, però submergir-nos en la seva sang del nostre estimat Senyor Jesús Crist.... Fent-nos dos, i forts a tots els servents per aquest Obra; i si ens maten, deixeu-nos morir ara, junts en aquest bona obra, como els seus servents Gordons- ell i ella" (p. 171).
  13. Ell va escapar el terreny de la joia: Vida, la vida seria en invertida, en qualssevol condicions, aportant-nos una ànima humana per conèixer i estimar al Pare i al Fill, i garantint-lo almenys un temple on guardar el nostre en i la memòria ara i per sempre en amorosa oració- un cor regenerat en el Cel. Aquest fama us provarà immortals quan tots els poemes, els monuments i les piràmides de la Terra esdevindran pols." (pp. 411-412).
  14. " El meu costum era, per prevenir la guerra, negociar entre les parts. La meva fe em permetia prendre i adonar-me de la promesa: “ Senyor, estic sempre amb Vos!”. En Jesús em sentia invulnerable i immortal, mentre desenvolupava la seva obra; I puc dir veritablement que eren els moment que sentia al Senyor estar realment present i sensible, inspirant-me i animant-me" (p. 342).
  15. " Hi sento des del el meu cor més profundament humà, que, per qualsevol motiu, és la experiència més noble, estimulant, o consoladora que mai pot rebre l´anima de l´home, en comunió beneïda pel Pare dels nostres esperits, a través de la graciosa unió amb el Senyor Jesús Crist” (p. 359).