Canviaré alguna vegada?

De Gospel Translations Catalan

Contingut 1 Nova esperança per als tancats espiritualment 2 Puc canviar? 3 Trobar l'esperança en lo Nou 4 Novetats ara i després 5 Lliurar-nos de la desesperació fixa

Nova esperança per als tancats espiritualment

Fa anys em vaig quedar tancat amb uns quants amics i desconeguts a l'ascensor d'un edifici alt. Esperàvem que arribés l'ajuda, xerrant incòmode i rient nerviosament. No soc claustrofòbic i no recordo sentir terror. Però definitivament em vaig sentir impotent. Era evident que mai no ens escaparíem d'aquella caixa metàl·lica suspesa sense intervenció de l'exterior. I, efectivament, en 45 minuts més o menys vam sentir sorolls. Les portes de l'ascensor es van obrir. Damunt nostre van aparèixer cares amables. Vam viure per explicar la història.

Atrapat. Per molt indefensos que ens vam sentir aquell dia, hi ha una sensació molt pitjor que experimentem: sentir-nos desesperadament atrapats en nosaltres mateixos, creient que mai podrem canviar.

El personatge de ficció de Marilyne Robinson, Jack Boughton, està tan atrapat. Es saboteja a si mateix, fa mal als altres i danya les relacions, de vegades mitjançant les seves pròpies eleccions deliberades i de vegades sense intenció conscient. Anant a la presó i sense llar, troba a faltar el funeral de la seva mare i trenca el cor del seu pare. Està "oprimit per aquella vella sensació que estava embolicat en una xarxa de danys potencials que es va fer real d'una manera o altra si tan sols respirava" (Jack, 274).

Al llarg de la novel·la, Robinson fa la pregunta: pot canviar un home? Insisteixo amb aquesta pregunta perquè l'he fet moltes vegades, durant molts anys, sobre mi mateix.

Puc canviar?

Puc canviar? Ara, a l'edat mitjana, amb les grans possibilitats de restringir la joventut, estic acceptant certes limitacions. Mai submergiré una pilota de bàsquet ni actuaré en una banda de bluegrass. Bé i bé. Però molt més dolorós i preocupant, hi ha llocs persistents de trencament i pecat on em sento atrapat.

Desitjo ser menys temorós i més audaç en la fe, més servicial i menys egoista, menys preocupat pel meu propi èxit i més alegre per l'èxit dels altres. Però, oh, és tan difícil créixer! El progrés és lent. Faig girar les rodes. Perdo terreny. Gemejo. Em dol. Com en Jack, tinc aquesta vella sensació d'estar enganxat, atrapat, limitat, tancat.

Em pregunto si mai sentiu el mateix?

Trobar l'esperança en lo Nou

Déu ens dona una visió del futur a l´Apocalipsi 21, una visió plena d'esperança forta i vibrant per a les persones apressades. Joan veu un cel nou, una terra nova i una Jerusalem nova (Apocalipsi 21:1–2). Aleshores escolta la veu de Déu que proclama: "Mira, jo faig noves totes les coses" (Apocalipsi 21:5).

La quàdruple repetició de la paraula nou demostra la seva importància. També ho fa la paraula mireu al principi de la promesa: "Mireu, estic fent noves totes les coses". I no només és important la promesa de novetat de Déu; també és segur, perquè Déu immediatament diu a Joan que ho escrigui (Apocalipsi 21:5).

Aquesta paraula nova és un salvavides en vaixells que s'enfonsen per la desesperació. És un eix de llum en una habitació fosca. És la clau que obrirà una porta tancada i el pic que alliberarà les manilles. És el so de benvinguda dels reparadors d'ascensors que arriben per salvar-me a mi i als meus amics. Conté un munt de possibilitats noves i esperança eterna. Nou demostra que el futur de l'univers no està limitat per la seva realitat present, pels seus recursos presents (o per la seva manca).

Novetats ara i després

Hi ha novetats en el camí a l'últim dia. I aquesta novetat ve de fora del sistema, del Déu Creador que ho va fer tot del no-res. Ell diu: "Estic fent noves totes les coses". La paraula nou demostra que encara està en el control no només de moure coses velles, sinó de fer coses noves. Mostra que la llei de l'entropia, els processos de decadència, totes les lleis de la natura, no tindran l'última paraula, perquè per fi hi haurà una infusió de poder diví recent, creatiu i renovador en tot el que coneixem.

Hi ha dues realitats encoratjadores sobre aquesta novetat que Déu aporta. En primer lloc, no es refereix només a la creació material no humana. La gent també està inclosa. Tot i que en la nova creació encara seré Stephen Witmer (no un altre), seré una versió encara millor de Stephen Witmer que el millor Stephen Witmer que he aspirat a ser. El canvi al nou Stephen Witmer serà enorme.

En segon lloc, la novetat no és només una cosa que Déu aportarà al final dels temps. Ara s'especialitza en cridar a ser coses que no existeixen (Romans 4:17). La seva obra de nova creació ja s'experimenta en el present a mesura que les persones entren i experimenten més profundament la seva unió amb Jesucrist (2 Corintis 5:17).

Això vol dir que la paraula nou ens obre possibilitats actuals originals. No ens limitem a qui som actualment, ni tan sols al que som capaços de fer de nosaltres mateixos. Aquest anhel que tants de nosaltres sentim per canviar, millorar, créixer (per això fent propòsits cada any) està pensat per satisfer-lo, i per a tots els que creguin, serà plenament satisfet algun dia. Però fins i tot ara hi ha l´ajuda divina disponible des de fora de nosaltres mateixos. Fins i tot mentre esperem l'alliberament final, el seu poder diví pot fer-nos desenganxar d´on som ara.

Lliurar-nos de la desesperació fixa

En una de les escenes centrals de El Conte de les dues ciutats de Charles Dickens, Sydney Carton li revela el seu amor a Lucy Manette, juntament amb la seva "desesperació fixa" que mai canviarà les seves maneres canalles. "Mai seré millor del que soc. M'enfonsaré més avall i seré pitjor".

Fins i tot l'esperança vacil·lant de treure's la peresa i la sensualitat que la Lucy inspira a Sydney és "un somni, tot un somni, que acaba en no-res i deixa el dorment on s'estira. . .” Quan la Lucy li suplica que cregui que és "capaç de coses millors", ell respon: "Ho sé millor". Estic atrapat.

Molts lectors, durant molts anys, s'han sentit atret pel personatge de Sydney Carton, potser perquè ressonem amb la seva desesperació, perquè de vegades ens hem sentit així. Però, és clar, hi ha un altre motiu: ens emocionem amb la redempció que troba al final. En donar la seva vida pel marit de Lucy, Carton troba la seva vida. La seva desesperació fixa no és l'última paraula. Resulta que sí que canvia, i l'ajuda que necessita ve de fora d'ell mateix (en l'amor que Lucy ha despertat en ell). La petició anterior de Lucy perquè cregui que és "capaç de coses millors" es fa ressò a la seva famosa línia final: "És una cosa molt, molt millor que faig, que no ho he fet mai". Tenia raó després de tot.

No et creguis la mentida que estàs atrapat per sempre. No ho estàs. Hi ha l´ajuda disponible que supera amb escreix els recursos que podeu reunir. Escolteu Déu dient: "Mira, jo faig noves totes les coses", fins i tot vosaltres.