Doctrines Peculiar, Moral Pública, i Política del Benestar

De Gospel Translations Catalan

Si vol comprendre i apreciar la vida i la tasca de William Wilberforce, una de les coses més profitoses per començar és la lectura de la seva obra: “’’Una visió pràctica del Cristianisme’’” i desprès les biografies. Aquest llibre va publicar-se a 1797 quan Wilberforce tenia 37 anys i era membre del Parlament Britànic al voltant de 16 anys. Aquesta obra va esdevenir molt popular en aquella època. Va imprimir-se 5 vegades en 6 mesos i traduïda a 5 llengües estrangeres. El llibre demostrava clarament què guiava Wilberforce com a persona i com a polític. I si això no queda clar en el seu llibre, lo més probable és que no ho vegeu clarament en altres biografies.

El que cridava l´atenció de Wilberforce era la seva lleialtat al que ell anomenava “ les doctrines peculiars" del Cristianisme. Aquestes- deia, donaven peu a veritables afectes – el que podríem dir "passió" o "emocions" – per coses espirituals que, a la vegada, trencaven el poder de l´orgull, de la cobdícia i de la por i aleshores portava a transformar la moral i per tant acabava en la política del benestar de la nació. Deia: "Si . . . el principi de la veritable religió [com la cristiana] ha de guanyar terreny . . no estimem els efectes de la moral pública, i la conseqüent influència sobre la nostra política del benestar." ^[1]

Però no era un pragmàtic o usuari, sinó un dels homes més pràctic dels seus dies. Era un emprenedor. Un dels seu biògrafs deia: “ Li faltà temps en el seu cap per fer la meitat de la seva tasca." ^[2] James Stephen, que el coneixia molt bé, remarcava: "Les fàbriques no treballen més ràpidament a Leeds o Manchester que els esquemes de benevolència sota el seu taulat." ^[3] "Cap home- escrivia Wilberforce- té dret de romandre ociós". " En un món com aquest hom es trobi- demanava-, [què] la salut i l´oci i la seva afluència no puguin trobar tal ignorància per corregir, algun error per endreçar, res per suplir ni misèria per alleugerir?^[4] En altres paraules: vivia per fer el be o- com deia Jesús- “ que la seva llum llueixi abans que els homes puguin veure els seus fets i glorifiquin al Pare en el Cel (Matthew 5:16).

Però era una pràctica amb una diferència. Creia profundament que els nous afectes cap a Déu eren la clau de la nova moral (o de les maneres, com es deia a vegades) i desprès de la darrera reforma. I aquests nous afectes i reforma no provenien només dels sistemes ètics. Provenien del que ell anomenava "doctrines particulars" del Cristianisme. Per a Wilberforce, els actes naixien de “ les doctrines particulars.". Però en aquest terme distingia el centre de la doctrina de la depravació humana, el judici diví, i la feina substitutiva de Crist a la creu, només la justificació per la fe, la regeneració per l´Esperit Sant i la necessitat pràctica dels resultats en una vida dedicada a les bones obres.^[5]

Va escriure la obra ”’’Una visió pràctica del Cristianisme’’“ on mostra que el “centre”^[6] dels Cristians a Anglaterra era merament nominal perquè havien abandonat aquestes doctrines en favor d´ uns mètodes ètics i havien perdut el sentit ètic de la vida i de la política del benestar. Ell escrivia:

El costum fatal de considerar la moral cristiana diferent de les doctrines guanyava força insensiblement. A les hores les doctrines peculiars de la Cristianisme cada vegada es quedaven més allunyades de la vista, i tal com s´esperava, el sistema moral va començar a decaure i encongir-se, essent tret allò que l´havia donat vida i nodrit." ^[7]

Va comprometre´s amb els cristians anglesos nominals sense tornar els seus ulls cap” les grans particularitats del Cristianisme” [ sinó] tenint-los en compte, com els principals sentits deriven dels seus principis i reben els millors suports." ^[8]

Sabent que Wilberforce va ser un polític durant la seva vida adulta, sense perdre mai una elecció des que tenia els 21 anys, podríem sentir-nos temptats de pensar que els seus motius eren purament pragmàtics – tal com deia sovint "si la Cristiandat treballa per produir el benestar polític, hem d´utilitzar-lo” però aquest no era el seu esperit mental ni la seva vida^[9]. De fet, pensava que aquest pragmatisme arruïnaria el que ell pensava, reformar la cultura.

Prendrem l´exemple de cóm la gent defineix el pecat. Quan considerem la naturalesa del pecat, Wilberforce deia” el gruix dels cristians a Anglaterra estimaven la culpa de un fet “ no per la seva proporció en què, segons la Escriptura, [accions] són ofensives a Déu, sinó també a la societat" ^[10]. Ara, davant això ens sembla noble, càlid i pràctic. El pecat fereix la gent, per tant no pequeu.

Seria adient aqueta definició per la societat? Però Wilberforce diu: ” les nocions superficials- diu Wildeforce- de la culpa i del pecat ens revelen una mancança de tota l´adoració de la Divina Majestat. Aquest principi [ d´adoració de la Divina Majestat] és justament el terme de les Escriptures. “El començament de la saviesa [Psalm 111:10]”^[11]. I sense ella, res no estarà ben fet per l´home, espiritualment o políticament. A més, la supremacia de la glòria divina són totes les coses que nosaltres diem “ el nostre màxim governador” de tota la vida.^[12] El be de la societat mai s´ha de posar per davant. El be de la societat no l´ha de sobrepassar. No és noble i falla el be de la societat. El be de la societat no ha d´esser el be primari.

Un exemple pràctic de cóm treballa el nostre cervell podria ser una pràctica del enfrontament. Wilberforce odiava la pràctica de la confrontació – una pràctica que demandava un home honorable acceptar el repte del duel quan altre se sent insultat. Un amic íntim de Wilberforce i Primer Ministre, William Pitt, va mantenir un enfrontament contra George Tierney a 1798, i Wilberforce estava esgarrifat de veure cóm arriscava la seva vida d´aquesta manera i el de la nació^[13]. Va haver molta oposició davant aquestes irracionalitats. Però Wilberforce va escriure:

Sembla dur explicar en què consisteix essencialment la culpa; és una preferència deliberada del favor humà, abans d´aquest favor i aprovació de Déu “in articulo mortis “ [a punt de morir], d´un instant durant la vida i la d´ una criatura estan en joc, i mentre nosaltres correm el risc de veure un veritable acte ofensiu" ] en presència del nostre executor.^[14]

En altres paraules, ofendre Déu té una consideració important, sense matar un home ni perillar la nació. Això és un punt important a Wilberforce. No era un polític pragmàtic. Més bé era un cristià radical centrat en Déu que un polític. Haurem de retrocedir sobre cóm va treballar la fe cristiana en la seva vida i entre els polítics, però per començar fem un repàs de la seva vida.

Els seus primers anys

Wilberforce va néixer el 24-agost-1759, a Hull ( Anglaterra). El seu pare va morir just abans del seu 9è aniversari. Va ser enviat a viure amb els seus tiets, William i Hannah, on va rebre les influències evangèliques. La seva mare pertanyia al nivell més alt de la església i volia convertir el seu fill en “Metodista". El va treure de l´internat de l`escola i portar-lo a una altre.<sup>[15]</sup> Admirava Whitefield, Wesley i John Newton quan era nen. Però en aquesta nova escola, deia “no aprofitava res d´allà”. I així va passar al Col·legi de St. John a Cambridge. Era ric i podria independitzar-se dels seus pares i sobreviure pel seu treball. Va perdre l´interès per la religió bíblica i l´agradava moure´s entre l`elit social.

Va fer amistat amb el seu contemporani William Pitt, qui justament en pocs anys, al 24 anys va arribar a ser Primer Ministre d´Anglaterra a 1783. En els primer anys va córrer per ocupar un lloc en la Cambra dels Comuns per la seva ciutat de Hull a 1780 als 21 anys. Va invertit £8,000 en l´elecció. Els seus diners i el seu increïble do per parlar varen triomfar sobre els opositors. Desprès d´això Wilberforce mai va perdre una elecció fins al dia de la seva mort, just abans dels 74 anys. A 1784 va intentar l´elecció més influent de Yorkshire i ho va aconseguir.

A les hores, va iniciar els 15 anys en la política anglesa. Va començar la vida nocturna com un infidel de la classe alta, amant de les festes. Era solter fins els 37 anys. En aquells moments va trobar la Bàrbara el 15-abril-1797. Va enamorar-se de seguida- Els següents 8 anys es varen comprometre i casar-se el 30-maig. Només 2 setmanes desprès de la mort de William als 36 anys. Durant els primers 8 anys de matrimoni varen arribar 4 fills i 2 filles. Podem retrocedir a la vida d´en William com a pare de família perquè això va influir en el seu caràcter i mantenir discussions polítiques diàries.

He obviat el detall més important: la seva conversió en un profund cristià, de fe evangèlica. És una gran història de la providència divina, buscant una persona aparentment d´opcions oportunistes. Durant les llargues vacances del Parlament Wilberforce viatjava sovint amb els seus amics o la família. Durant l´hivern de 1784, quan els 25 anys, en un impuls, va invitar Isaac Milner, un amic de l´escola primària i tutor al Queens College, Cambridge, per anar amb ell, la seva mare i la germana a la Rivera Francesa. Per sorpresa va convertir-se en un cristià sense esdevenir cap estereotip que Wilberforce tenia dels evangelistes. Varen passar-se hores parlant sobre la fe cristiana.

En altre moment semblant, Wilberforce veia, descansant a casa, on hi havia una còpia de “l´Aparició i progrés de la religió en el meu esperit” de Philip Doddridge (1745). Va comentar-la amb Millner i el va respondre que “ era una de les millors obres mai escrites, va suggerir emportar-se-la i llegir-la en tornar a casa.^[16] Posteriorment Wilberforce va sentir-se fortament influenciat per aquesta obra sobre la pròpia conversió. En arribar a casa, al febrer de 1785, havia aconseguit " el sentiment intel·lectual del punt de vista humà bíblic, de Déu i de Crist” . Però no reclamaria el que més tard descrivia com un autèntic cristià. Tot era intel·lectual. El va remetre al seu pensament, sobre la seva vida política i social.

Aquell estiu, Wilberforce i Millner varen viatjar i debatre llargament sobre el Nou Testament grec. Lentament la seva “assumpció” intel·lectual va esdevenir una profunda convicció"^[17]. Una de les primeres manifestacions del que ell anomenava “ el gran canvi” – la conversió- era el menyspreu que sentia per la riquesa i la luxúria en que vivia, sobretot en els seus viatges entre les sessions parlamentàries. Els resultats varen ser evidents des del començament de la seva vida cristiana, i semblava la seva darrera passió per canviar la pobresa i les seves conseqüències de la seva posició en mitjans de benedicció dels oprimits.

La simplicitat i la generositat eren signes de la seva vida. Va escriure molt desprès del seu matrimoni: ”Fet correctament, he de ser capaç de donar ¼ dels meus ingressos els pobres”^[18]. El seu fill informava que després de casar-se, havia donat ¼ dels seus ingressos, però un any més tard es va desprendre de £ 3000 més dels que posseïa. Escrivia que “ els rics es consideraven ells mateixos, com acceptables, però, des de la feblesa de [la seva] naturalesa, com altament perillosos; i [els hem de valorar] sobretot no com instrument de luxe o esplendor, sinó com a mitjans d´honorar el seu Benefactor menysprear les misèries de la humanitat^[19]. Aquesta era la manera de treballar el seu cervell: qualsevol tasca dels polítics està dirigida a alleugerir la pobresa i augmentar la felicitat.

Cap l´octubre se lamentava sentir-se molt avergonyit “de la seva terrible ociositat”. Estava tan decebut de la vida anterior que va escriure amb aparent exageració: “Estava completament afligit. Estic segur que cap ésser humà pot patir més que jo durant mesos. Sembla que afectava la meva causa”^[20]. Estava turmentat pel nou significat del seu cristianisme sobre la seva vida pública. W. Pitt va intentar comentar-li sobre què era un evangèlic i argumentava que oferiria els seus talents d´aquest canvi tant per ell mateix com per la humanitat”^[21].

Per resoldre aquesta angoixa que sentia amb la seva nova vida com a cristià va arriscar-se a visitar John Newton el 7-Desembre-1785; era arriscat per que Newton era un evangèlic ni admirat ni estimat en absolut pel seus col·legues parlamentaris. Deia “ patir centenars de dubtes” sobre com considerar-se i va envoltava l´edifici abans d´animar-se a trucar a la porta”. En mig d´aquesta sorpresa el sexagenària Newton va aconsellar-l´hi no apartar-se de la vida pública i li va escriure 2 anys després: “Esperem i creiem que el Senyor ha crescut al vostre interior per benefici de l´Església i del la nació!”^[22]. Imagineu què penjava a la balança en aquells moments del consell davant el que Wilbeforce compliria. La baralla i les incerteses varen romandre fins el proper any, però finalment va arribar la calma en ell i el Dia de Pasqua de 1786, el polític per Yorkshire va tocar tots els temes per pregar i agrair, tal com ho explicava a la serva germana Sally: " al ben mig del conjunt general en sembla un dia de sol per ser engolit d´oració i d´ agraïments." ^[23]

Amb aquell canvi li va arribar un nou regim per aplicar al Parlament durant aquests primers mesos. Començant la seva conversió un temps més tard i va durar els 11 anys després de casar-se en què invertia tot el dia en estudiar (9 o 10 hores) i “típicament el dejuni sol, caminar sol, dinar amb la família d´acollida o altres invitats però no per les tardes sense passar ¾ hora abans d´anar a jeure preparant el sopar^[24] La Bíblia va esdevenir el millor llibre i es va aprendre paràgrafs de memòria"^[25].

Volia recuperar el temps perdut a causa de la seva vagància escolar. Ara retrocedim al que Wildeforce va fer més important en ser designat per aquesta “Conferència de Pastors”: la seva vida dedicada a la causa de l´abolició del mercat d´esclaus africans. I sobre la pròpia abolició mateixa.

A 1787 Wilberforce va escriure una carta en la que estimava que l´exportació anual d´esclaus des de l´oest de la costa africana de totes les nacions superava 100,000. ^[26] 70 anys més tard, a 1804, estimava que 12.000-15.000 éssers humans varen ser esclavitzats cada any que el mercat continuava.^[27]

Al dia següent de la seva conversió va sentir-se cridat per Déu i la seva vida va esdevenir més sincera. El 28-octubre de 1787, escrivia en el seu diari: “ Déu tot poderós ha depositat 2 coses sobre mi: la supressió de l´esclavatge i la Reforma dels costums [=morals]"^[28].

Després del Nadal de 1787, poc dies abans del seu recés, Wilberforce va notificar a la Cambra dels Comuns que aviat en la nova sessió es tractaria l´abolició del mercat de l´esclavatge. Havien passat 20 anys abans que ell pogués portar aquesta abolició sota la llei a les Cambres dels Comuns i dels Lords. Però per més que ell estudiava el tema i escoltés les atrocitats, més decidit estava. Pel maig de 1789 va parlar amb la Cambra sobre aquesta convicció: "Li confesso quan gran, temible, i irremeiable me sembla la seva maldat que el meu cervell està absolutament decidit a combatre-la. . . . Permetin que les conseqüències siguin les desitjables i no descansaré fins abolir-la." ^[29]

Ell assolia la seva culpa quan deia: “ No vull acusar ningú però em fa vergonya com a realitat en tot el Parlament de la Gran Bretanya, per haver realitzat aquest horrible mercat sostingut sota la seva autoritat”. Tots nosaltres – hem de sentir-nos culpables tots plegats sense culpabilitzar els altres.”^[30]

A 1793 un soci va pensar que ell estava creixent fluix i prudent en aquesta causa i va escriure: "Si pensa que l´abolició immediata del mercat de l´esclavatge provocaria una insurrecció en totes les illes, no hauria d´ estalviar ni per un instant els meus esforços. Desprès de deixar-me persuadir doncs, faré d´aquesta gran causa una activitat a caprici o un sacrifici que provoqui un sentiment polític a convenir o sentiments personals" ^[31].

3 anys més tard, al menys 10 anys després que la batalla estava començant, va escriure:

“L´objectiu de la meva existència parlamentària [ és l´abolició del mercat de l´esclavatge ]..... Abans d´aquesta gran causa la resta disminueix als meus ulls i he de dir amb tot el dret que certament afegeixo la complaença posada per afirmar-lo. Si a Déu l´agradés glorificar-me, seria el seu instrument per aturar tal debilitat i crueltat més que mai exercida en cap país cristià.^[32]

Per suposat l´oposició que l´enfurismava aquests 20 anys i sota els beneficis obtinguts dels mercaders i a la Gran Bretanya en general semblava molts grans en les plantacions de les Índies Occidentals. Això volia dir que la vida de Wilberforce va suportar més d´una vegada amenaces. Quan va criticar la credibilitat del capità del vaixell d´esclaus, Robert Norris, aquest home el va amenaçar i Wilbeforce temia per la seva vida. A banda d´aquest mal físic quedava la dolorosa pèrdua d´alguns amics. Alguns el varen fer suport i altres no. Existia una gran pressió política per retrocedir degut a les ramificacions polítiques internacionals. Per exemple, si Bretanya abolís l´esclavatge realment, les assembles colonials de les Índies Occidentals amenaçaven amb declarar la independència de la Gran Bretanya i afegir-se els EE. UU. El Parlament va mantenir aquesta mena de discussions financeres i polítiques durant dècades.

Però la nit – he de dir a l´alba– de la victòria va arribar a 1807. La causa moral i el moment polític per l´abolició va esdevenir finalment irreprimible. En aquest punt: “La Cambra va aixecar-se cap un home i adreçar-se cap a Wilbeforce en un esclat d´aplaudiments”. De cop i volta perdent l´ordre, sobre els rumors d´” escolteu, escolteu”, varen ressonar 3 ecos mentre ell s´asseia, es treia el barret i plorava."^[33] A les 4:00 am, el 24-febrer- 1807, la Cambra va dividir-se: Sís- 283, Noes-16, i la Majoria per l´abolició sumaven 267. I pel 25-march-1807 es va acceptar el consens reial. Un dels amics de Wilberforce va escriure: "[Wilberforce] atribuïa això a la intervenció de la Providència"^[34]. Aquell matí, molt d´hora va adreçar-se al seu millor amic i col·lega Henry Thornton, i dient-li: " I bé, Henry, què abolirem després?".

Per suposat que la baralla no havia finalitzat. I Wilberforce va lluitar^[35] fins la seva mort, 26 anys més tard, a 1833. No només va ser controvertida i difícil la implantació de la llei de l´abolició, sinó que el que només va abolir-se era el mercat de l´esclavatge, però no l´esclavatge en si mateix. Aquesta va ser la propera causa, el vot decisiu va arribar el 26-juliol-1833, només 3 dies abans de la mort de Wilberforce. L´esclavatge en si mateix va abolir-ser en les colònies britàniques.

William Cowper va escriure un sonet per celebrar la tasca de Wilberforce pels esclaus que començava amb aquestes paraules.^[36]

Aquest país, Wilberforce, amb menyspreu, escoltat pels homes i els impius, anomenats “ fanàtics”, pel zel de perdre´s a l´exili, la venda pública, i ´encadenament de l´esclavatge. Amic dels pobres, des desgraciats, del fet que va provocar la causa, no tingueu por de les vostres obres que van ser inútils.

I els amic de Wilberforce i a vegades el Pastor, William Jay, va escriure un rendit homenatge amb una profecia molt acurada: "els seus esforços desinteressats, abnegats, laboriosos, sense defallir en la causa de justícia i humanitat . . . atrauran les benediccions de milions; i durant segles la seva memòria serà honorada." ^[37]

La seva Perseverança

Considerant la destacada perseverança d´aquest home en favor de la justícia. Això és el que em va comprometre´m i demanar-me molt de temps tenir una gran dosi del que ell tenia.

Hi havia un raig d´esperança a 1804 que les coses podrien avençar cap a l´èxit (va esdevenir 3 anys enrere ) i Wilberforce va escriure: "Estic tant decebut que tremolo i gairebé no gosaré confiar fins que vegi l´ordre publicada al butlletí^[38]. Però el fracàs del seus plans no el van fer defallir. Els seus adversaris es queixaven de què “Wilberforce va superar-se cada vegada que ells l´atacaven"^[39]. Un d´ells en particular va comentar el següent: ”És necessari observar-lo com està beneït per una quantitat prou suficient d´un esperit entusiasmat, que lluny de cedir a cops el reforçaven." ^[40]

Quan John Wesley tenia 87 anys (a 1790) va escriure a Wilberforce per dir-li: “ A no ser que Déu us hagi creat per fer això, sereu derrotat per l´oposició humana i pels dimonis^[41] 2 anys més tard Wilberforce va expressar en una carta: " Cada dia confio que la meva obra esdevingui més influenciada pels esforços constants i regulars que pels espontanis i violents”^[42] En altres paraules: en 15 anys estem a la primera fase de la baralla que ell considerava una marató mental més que un esforç mental que prevaldria en aquesta causa” .

6 anys més tard, cap el seu 41 aniversari va dedicar-se encara més a 1800 i prega: "Oh Senyor, purifiqueu la meva ànima de totes les faltes. Escalfeu el meu cor amb el vostre amor, animeu la meva naturalesa lenta i endreceu la volatilitat i inconstància que podria cansar-me de fer-ho be”^[43]. Déu li va respondre a aquesta oració i tot el món occidental podria estar satisfet que Wilberforce va conservar les seves constàncies i perseverança en fer-ho be.

Obstacles

El que mantenia Wilberforce perseverant durant dècades en aquesta causa única de justícia tan destacada no és només la seva durada sinó els obstacles que va superar en la batalla per l´abolició, primer del mercat d´esclaus i després l´esclavatge mateix. He esmentat els massius interessos financers d´ altres costats, personal i nacional. Semblava impensable que el Parlament pogués prescindir de les plantacions proveïdores de les colònies de les Índies Occidentals. En aquells temps hi havia polítics internacionals i la posició de la Gran Bretanya respecte la nova nació, com el EE. UU. d´Amèrica, França, Portugal i Brasil. Si una nació, com la britànica, va trencar unilateralment aquest mercat, però les altres- la qual cosa volia dir simplement que- a mesura que es mantenia el debat- el poder i la riquesa es desplaçarien cap altres nacions i que la Gran Bretanya es debilitaria internacionalment.

Havia doncs una crítica pública i una calumnia viciosa. És veritat que, quan Wilberforce va guanyar la primera victòria sobre el mercat de l´esclavatge, al febrer de 1807, a l´edat de 47 anys, tal com s´expressava John Pollock: "Aquesta experiència va aportar-lo una autoritat moral personal amb la gent i el Parlament per sobre de qualsevol humà” ^[44] Però, tal com es coneixia cada persona pública, i com Jesús prometi: ^[45] el millor de la humanitat pot esdevenir el pitjor de les bones obres”.

En una ocasió a 1820, 13 anys després de la 1a victòria, va adoptar una posició molt controvertida davant el cas de la fidelitat marital de la Regna Carolina i va experimentar una dramàtica oposició en contra d´ella. Va escriure en el seu diari el 20-juliol-1820. "Quina lliçó per un home que no basa el seu cor en la baixa popularitat desprès de 40 anys d´un generós servei públic, vaig ser considerat el centre per un hipòcrita entremaliat. O quin consol és volar i refugiar-se en Déu amb un amor i veritat inamovibles"^[46]

Probablement el criticisme més greu mai rebut provenia de l´ adversari defensor anomenat William Cobett, a l´agost de 1823, que va convertit la proposta de Wilberforce de l´abolició en una qüestió moral al reclamar que Wilberforce pretenia cuidar-se dels esclaus d´Àfrica però descuidava “l´onatge de l´esclavatge” – del pobre desgraciat d´Anglaterra.

“ Sembla que hi teniu una gran afecte pels els negres, gruixuts o indolents i riure, cantar i ballar. . . [Però] mai heu fet cap acte en favor dels treballadors d´aquest país [frase que Cobett coneixia ser falsa]. . . . Feu una crida a Picadilly, Londres, entre aquells que viuen de la luxúria, que provenen del treball de la gent. Haurieu de visitar les fosses i cridar les desgraciades criatures envoltades de sacs pesats i les cames envoltades de fang; arribar fins les carreteres i apel·lar la seva emancipació i coses mig-mortes que estant picant pedra per construir-les fins a la mort per a que els administradors d´impostos puguin seguir. Quin insult és aquest i quin indesitjable i hipòcrita de sang freda podria enviar allà; quin insult és cridar la gent sota el nom de treballadors anglesos lliures; apel·lar aquests esclaus negres per substituir els treballadors britànics lliures; aquests pobres, desgraciats i deshonrats que estarien feliços de llepar els plats i els bols on els esclaus negres han esmorzat, menjat i sopat”^[47].

Però més dolorosa que qualsevol crítica eren els mals en la seva vida familiar. Tothom coneix que qualsevol dificultat és superable si la família és feliç i completa. Però quan aquesta sofreix, totes les dificultats es multipliquen. Wilberforce i la seva esposa Bàrbara eren diferents: “Mentre ell era tendre, la Bàrbara estava normalment depressiva i pessimista. Ella estava preocupada per la seva mala salut que va durar tota la seva vida". I altres dones conegudes li deien: " que es queixava quan William no estava al seu costat" ^[48]

Quan el vell William era al Trinity College, d´Oxford, va apartar-se de la fe cristiana sense donar cap mostra, com va escriure en el seu diari “ un gran canvi". Va escriure el 10-gener-1819: "Oh el meu pobre William podria ser portat per la Gràcia divina, Oh, Senyor." L´11-març la seva pena va esclatar. Everett, Freedom Fighter, pp. 64-65. [ Un lliure lluitador]</ref>

Oh pobre William. Quina estranyesa poden fer-lo tan miserable aquests que l´estimen molt i a qui ell estima. La seva naturalesa feble li fa la pràctica del seus companys i la seva feblesa i indolència natural l´ataquen com la pols o l´embruten com una espina. Pregaré per ell. Alah! podria estimar el meu Senyor i servir-lo. Déu escoltarà la meva oració i canviarà el seu cor." ^[49]

Ell va agafar la paraula de Henry Venn que en William no llegia les seves classes, però gastava el subsidi patern insensatament, comprant un cavall extra. Wilberforce agonitzava i va decidí tallar aquest subsidi, essent suspès de l´ escola i enviant-lo a altre família, sense permetre´l tornar a casa. "Ay el meu pobre William! Quina tristesa expulsar el meu fill gran!” ^[50]I al final William finalment va tornar a la fe, va lamentar-se a Wilberforce que 3 dels seus fills esdevinguessin autoritats anglicanes important amb poc respecte per l´església que dissentia que Wilberforce, sempre un anglicà, estimava la veritat i la vida evangèlica ^[51] La seva màxima dificultat va arribar de la mort de la seva filla Bàrbara. La tardor de 1821, als 32, va ser diagnosticada de consumpció (tuberculosis). Va morir 5 dies després de Nadal. Wilberforce va escriure el seu amic: "Oh, estimat amic, és en moments com aquests què es constaten les promeses de la Paraula divina tant per la mort dels familiars com pels assistents. . . . la persuasió garantida de la felicitat de Bàrbara ha tret l´atac de la seva mort^[52]. Sonava fort, però aquest cop va romandre llargament, i pel març de 1822, va escriure el seu fill: " estic confinat per una nova malaltia, la gota." ^[53]

La paraula “novetat” en aquella carta indica que Wilberforce treballava sota algunes discapacitat físiques que influïen en la seva vida política perseverant per sobre de tot. Va escriure a 1788 que la seva vista era dolenta [ gaire bé ] puc veure directament el meu bolígraf. “ La versió humorística d´això era que “ sovint vestia pobrament- segons un amic seu- i la seva roba algunes vegades era ridícula perquè no es mirava en un mirall. Des que els ull eren tan dolents que no el permetien veure la pròpia imatge clarament, sense preocupar-li veure alguna cosa!^[54]. Però de fet, havia una mica d´humor en la seva malaltia ocular. Anys després ell sovint mencionava: “ la seva queixa dels meus ulls" de no poder veure prou be per llegir o escriure les primeres hores del dia”. "Això demostrava un símptoma del seu enverinament per la morfina”^[55]

Aquesta nefasta avaluació pertanyia al fet que des de 1788 la prescripció mèdica diària de pastilles d´opi a Wilberforce per controlar la debilitat de la seva colitis ulcerosa. Aquest medicament va considerar-se una “pura droga” i cap enemic li va retreure la seva dependència de l´opi per controlar la seva malaltia. ^[56]

Els efectes ja eren manifests"- segons lese observacions de Pollock. Wilberforce certament el feia més desorganitzat, més indolent (com manifestava sovint ) i despistat quan els anys l´envellien; aquesta és la prova de la seva força de voluntat que va aconseguir tant sota la seva càrrega que ni els metges ni ells comprenien." ^[57]

A 1812 Wilberforce va decidir abandonar la seva plaça a Yorkshire – no els polítics però recollia menys demandes de seients des del petit comptat. Ho va justificar com el desig de dedicar més temps a la seva família. El temps era bo, perquè els 2 anys següents en el màxim del problema intestinal, d´un ull i d´una emergent problema pulmonar, va experimentar la deformació de la seva columna. "L´espatlla va començar a doblar-se i el seu cervell a defallir, cada any més fins que va quedar doblegat sobre el pit excepte aixecar-se pels moviments conscients: podia oferir una grotesca aparença però per la seva cara afable o el somriure que acompanyaven la seva boca^[58]. La resta de la seva vida utilitzava un braçalet que la majoria de la gent desconeixia^[59]

La clau de la seva perseverança Quina era la clau de la perseverança de Wilberforce sota aquests ensurts i problemes? Una de les principals eren la seva semblança infantil, el seu amor infantil i el propi amor inoblidable a Crist. Les demostracions i testimonis d´això eren nombrosos.

Una certa Miss Sullivan va escriure un amic sobre Willberforce a 1815: “ Mitjançant els tons de veu i expressions del seu control ens mostrava que la seva alegria era la seva característica més destacada del seu pensament, la joia sorgida de la plena confiança en els mèrits del Salvador i des de l´amor a Déu i a l´home. . . . La seva alegria era contagiosa ^[60]

El poeta Robert Southey va dir: “Mai he vist un home com aquest gaudint d´una serenitat perpetua, de la llum de l´esperit. Parlant amb ell, pot sentir-te segur que no existeixen artificis, que en cas d´haver un home bon i feliç seria ell^[61]. A 1881 Dorothy Wordsworth escrivia: Tot i la seva constitució i feblesa física està tan animat i viu com els dies de la seva joventut"^[62] El seu sentit de l´humor i delit en tot el que era bo era força i impecable. A 1824 John Russell va fer un discurs als Comuns amb tanta picardia que Wilberforce no podia reprimir-se de riure."^[63]

Aquest costat lúdic el feia ser el preferit dels nens tal com ells ho eren d´ell. L´ amiga preferida de la seva filla, Marianne Thornton, deia sovint que "Wilberforce voldria tallar les converses serioses amb el seu pare i esclatar de riure sobre la gespa”. Eren destacables els seus afectes i gaudiments amb els nens^[64].

Una vegada que els seus fills jugaven a dalt de l´ escala se sentia frustrat per haver perdut una carta, sentia un gran soroll dels crits infantils. Aquest pensament sobtat el pertorbaria. En comptes d´un gran somriure en la seva cara, va dir: “ Quina benedicció és tenir aquests nens tant estimats. L´única cosa destacable, enmig de tan alleugerir, enmig de tantes presses, sentir les seves veus i saber que estan be” .^[65]

Era una pare diferent aquells dies. Pocs pares, gaudint de la seva riquesa i posició es dediquen als seus fills. Els criats i el majordom es cuidaven dels nens i eren allunyats de la seva vista la majoria de vegades. A canvi, William insistia en menjar la majoria de vegades amb els seus fills i se sumava als jocs. Jugava amb la pilota i a amagar-se i feia carreres amb ells. Durant els jocs els fills el tractaven com un més^[66].

Robert Southey va visitar la casa quan tots els nens eren a dintre i va escriure meravellat "aquell desordre i caòtica confusió en l´habitatge de Willberfore en el qual la seva dona seia com la Paciència a dalt del seu monument mentre el seu marit “ com si cada vena del seu cos s´omplís de volum”^[67]

Altre visitant a 1816, Joseph John Gurney, un quàquer, va passar una setmana amb Wilberforce i comentava més tard: ” Mentre caminava per aquella casa ell imitava el ton d´un himne o Psalm com si no pogués refrenar els seus complaents sentiments d´agraïments i devoció." ^[68]

Havia doncs un amor infantil dels nens i una joiosa llibertat de l´atenció a un oblit personal saludable. Richard Wellesley, Duc de Wellington, escrivia després d´una trobada amb ell: “Vostè ha fet oblidar-me que és un gran home semblant oblidar-se tot el temps de vostè mateix."^[69]. L´efecte d´aquesta oblidada alegria era un altre signe de la seva salut mental i espiritual, anomenada una joiosa habilitat de veure tot lo bo d´aquest món en comptes de consumir-se pels propis problemes ( i mes quan aquests eren grans). James Stephen va senyalar a la mort de Wilberforce:” divertint-se i interessant-se per tantes coses, qualsevol cosa que deia era divertit i interessant... la seva presència era tan dolenta fins la somnolència com ho es la immortalitat” ..... el seva diversió era tan irresistible com la primera rialla d´infantessa"^[70]

Vet aquí la clau de la seva perseverança i efectivitat. La seva presència era fatal “per la somnolència i la immoralitat". En altres paraules, la seva indòmita alegria movia la resta a ser bons i feliços. Es mantenia a si mateix i influïa en els altres amb la seva joia. Si cap home us pot robar la vostra alegria, us pot robar el seu ús. L´alegria de Wilberforce era indomable i a més empenyia els cristians i els polítics durant tota la seva vida.

Hannah More, el seu ric amic i patró en moltes dels seus esquemes per fer el be, li deia: " Declaro que penso que esteu servint a Déu essent vos mateix agradable. . . la gent mundana i ben disposada, la que mai se sentirà atreta per la religió mitjançant els clergues rectes i severs, i menys si es trobessin en el seu camí" ^[71]. De fet, penso que una de les raons de que Wilberforce no li agradés la paraula "Calvinista" encara que les seves doctrines semblessin alineades amb les que Whitefield i Newton predicaven ho semblessin realment: els Calvinistes tenen la reputació de ser alegres.

Pel que sembla un cert Lord Carrington expressava a Wilberforce la seva desconfiança de l´alegria. Wilberforce el va respondre:

La meva gran objecció al sistema religiós mantingut per molts que es declaren homes de l´església ortodoxa. . . és que així s´intenta creure com un sistema de prohibicions més que de privilegis i d´esperances, i més que l´ordre d´ alegrar-se, tan intensament reforçat en el Nou Testament, és pràcticament rebutjable i la Religió té un aspecte de prohibicions i tenebres i no com una de pau, d´ esperança i de joia” ^[72]

Vet aquí una clara expressió de convicció d´en Wilberforce que la joia no és opcional. És una "ordre” . . . força insistent en el Nou Testament". O, com diuen altres: “ Podem aprofundir en qualsevol part del volum sagrat sense trobar abundants proves que aquesta és la religió dels afectes exigits particularment per Déu. . . . Joia . . . y que forma part dels nostres límits inexorables i compromet la nostra tasca acceptable. . . . Un cor fred . . . insensible és força representat com a crim" ^[73].

Per això l´alegria de Wilberforce era ambdues coses: un mitjà de supervivència i de perseverança d´un costat i un profund acte de submissió, obediència i tasca per l´altra. La joia en Crist era obligatòria. I aquesta joia era l´única manera de superar exitosament el fracàs temporal a través de dècades: “ Mai és el moment....- va escriure- d´inculcar amb més força que en aquests que vivim, la saviesa de cercar la riquesa més enllà de les vicissituds humanes"^[74].

La paraula "cercar” és important. Aquesta no és com Wilberforce va superar perfectament "assolint la plena mesura de l´alegria”. Havia gran baralles en el seu esperit i en el Parlament. Per exemple, al Mars de 1788, després de greus problemes de colitis, semblava patir una “nit obscura en la seva ànima". " Les imaginacions corruptes apareixen constantment en el meu cervell i nombrosos temors m´envolten a cada costat”. . . " ^[75]. Podem fer una ullada de com va lluitar per l´alegria en aquells moments que va escriure en el seu quadern d´oracions:

Senyor, com sabeu que cap força, saviesa ni poder humà poden significar ni alleugerir-se. Només aquest poder pot alliberar-me. Vaig ràpid cap a vos per ajuda i auxili, oh, Senyor, permeteu-me arribar ràpidament, doneu-me moltes proves del vostre poder diví; tinc moltes dificultats, insuperables per a mi; però inconsiderables i lleugeres, mireu-me, oh Senyor, amb compassió i favor per restablir-me, amb tranquil·litat i comoditat en el món, o en l´altre, traslladar-me a un estat de pau i felicitat. Amén”^[76]

Menys destructors que “ una nit obscura” eren els desànims recurrents amb els seus propis errors. Però cada vegada que llegim les seves auto-inculpacions, escoltem l´esperança de la victòria que el mantenien i restablien l´alegria un cop i altre. Per exemple el 13 febrer de 1798 escrivia en el seu Diari: tres o quatre vegades havia trencat les meves decisions des que vaig usar el meu llapis i ay, quin desgraciat que sóc!... Quina mort, com matar aquests sentiments cada vegada millors... encara no... no... podria, oh Senyor, ser capaç de penedir-me i tornar cap a vos amb tot el meu cor, estic volant cap a Vos. Això ha estat per sobre de totes les mesures, mercès i agraïments" ^[77].

A més, quan diem que aquesta felicitat era insuperable i invencible a causa de estar lluny de les vicissituds humanes, no volem dir que fos més enllà de les lluites; volem dir que va reafirmar això i després de cada manifestació social i del seu esperit..

La base se la seva alegria

Doncs la darrera pregunta que ens fem és: en què es basava? D´on provenia ? si de la seva infantessa, del seu amor infantil, de l´oblit de si mateix, indomable joia era una clau important per la seva perseverança en la llarga durada del tema de l´abolició, en què es basava una joia com aquesta? Cóm podem associar-nos en tal mena de joia i tal mena de perseverar implacablement en el sentit de la justícia?

La càrrega principal en l´obra de Wilberforce, “Una visió pràctica del Cristianisme” és mostrar-nos que el vertader Cristianisme, que consisteix en aquests nous afectes espirituals, indomables estan arrelats en les grans doctrines de la Bíblia sobre el pecat i la fe. "Deixeu-li doncs qui aprofundiria i creixeria en aquest principi cristià, predicar més sobre les grans doctrines de l´Evangeli^[78]. Ell deia més específicament:

Si gaudíssim... [en Crist] tant del triomf com varen fer els cristians; hem d´aprendre, com ells, a basar la nostra veritat en Ell i adoptar el llenguatge dels Apòstols: “Déu prohibeix la gloria que l´hauria de glorificar, salvar-se en la creu de Jesús Crist” [Gàlates 6:14], "Qui de Déu ens ha fet saviesa, rectitud, sacrifici i redempció" [1 Corintis 1:30]. ^[79]

En altres paraules, la joia que triomfa per sobre de tots els obstacles i persevera fins al final de la baralla per la justícia està arrelada sobre tot en la Doctrina de la Justificació per la Fe. Wilberforce diu que tots les faltes espirituals i pràctiques dels cristians nominals en aquesta edat – la manca de afectes religiosos i la moral reformada- prové de la errònia concepció dels principis fonamentals del Cristianisme. Ells consideren no que el Cristianisme té un esquema “per justificar els impius” [Romans 4:5], morint Crist per ells “en cas dels pecadors "[Romans 5:6-8], un esquema “ per reconciliar-se amb Déu – en cas dels enemics [Romans 5:10]; i per fruir dels efectes de la felicitat, no de la causa de ser justificats o reconciliats. ^[80]

Des del principi de la seva vida cristiana a 1785 fins la seva mort 1833, Wilberforce va viure allunyat de les “grans doctrines de l´Evangeli” especialment de la doctrina de la Justificació per la Fe només basada en la sang i rectitud de Jesús Crist. Això alimentava la seva joia i la joia de Crist es va convertir en la seva força (Nehemiah 8:10). I aquesta força va dedicar-la a la causa de l´abolició del mercat de l´esclavatge fins a triomfar.

A més en qualsevol zel per l´equilibri racial i reconstruir la cultura evangèlica dels blancs i dels negres que no ens permeti oblidar aquestes lliçons: Mai menysprear el lloc principal de Déu, la doctrina de la seva exaltació, treballar per ser indomablement alegres en tot allò que Déu és en Crist per tot nosaltres, confiant en la seva tasca infinita; sense ser mai mandrosos per fer el bé- que aquests homes vegin el bé i glorifiquin al Pare que està en el cel (Matthew 5:16).

1. ↑ William Wilberforce.- A Practical View of Christianity, [Una visió pràctica del Cristianisme] Ed. by Kevin Charles Belmonte (Peabody, MA: Hendrickson Publishers, 1996), p. 211.
2. ↑ John Pollock, Wilberforce (London: Constable and Company, 1977), p. 223.
3. ↑ Ibid.
4. ↑ Wilberforce, A Practical View of Christianity, p. 90. [Una visió pràctica del Cristianisme]
5. ↑ "The grand radical defect in the practical system of these nominal Christians, is their forgetfulness of all the peculiar doctrines of the Religion which they profess – the corruption of human nature – the atonement of the Savior – the sanctifying influence of the Holy Spirit. " [ Un gran defecte del sistema pràctic dels cristians de nom és el seu oblit de les doctrines particulars de la religió que professen: la corrupció de la naturalesa humana- l´expiació del Salvador- la influència santificadora de l´Esperit Sant-Ibid. pp. 162-163.
6. ↑ His favorite word for the majority of nominal Christians in Britain in his day. [ La seva paraula favorita en el seu dia per la majoria dels cristians de nom a Gran Bretanya]
7. ↑ Wilberforce, A Practical View of Christianity, p. 198. [Una visió pràctica del Cristianisme]
8. ↑ Ibid. p. 70.
9. ↑ Ibid. p. 81.
10. ↑ Ibid. p. 147.
11. ↑ Ibid. p. 149.
12. ↑ Ibid. p. 81.
13. ↑ Pollock, Wilberforce, p. 162.
14. ↑ Wilberforce, Real Christianity, p. 115- 116. [El veritable cristianisme]
15. ↑ Pollock, Wilberforce, p. 5.
16. ↑ Ibid, p. 34.
17. ↑ Ibid, p. 37.
18. ↑ Betty Steele Everett, Freedom Fighter: The Story of William Wilberforce. [Un lluitador lliure: La Història de Wilbeforce] (Fort Washington, PA: Christian Literature Crusade, 1994), p. 68.
19. ↑ Wilberforce, Real Christianity, p. 113. [El veritable cristianisme]
20. ↑ Pollock, Wilberforce, p. 37
21. ↑ Ibid, p. 38.
22. ↑ Ibid.
23. ↑ Ibid. p. 39.
24. ↑ Ibid. p. 43.
25. ↑ Ibid. p. 44.
26. ↑ Ibid. p. 72
27. ↑ Ibid. p. 191.
28. ↑ Ibid. p. 69.
29. ↑ Ibid. p. 56.
30. ↑ Ibid. p. 89.
31. ↑ Ibid. p. 123.
32. ↑ Ibid. p. 143.
33. ↑ Ibid. p. 211.
34. ↑ Ibid. p. 212.
35. ↑ In 1823 Wilberforce wrote a 56-page booklet, " Appeal to the Religion, Justice and Humanity of the Inhabitants of the British Empire in Behalf of the Negro Slaves in the West Indies." Ibid. p. 285. [ A 1823 Wilbeforce va escriure en la pàgina 56è del llibret: “Apel·lació vers la Religió, la Justicia i la Humanitat dels habitants de l´Imperi Britànic en nom dels esclaus negres de les índies Occidentals” ]
36. ↑ Thy country, Wilberforce, with just disdain, hears thee by cruel men and impious call Fanatic, for thy zeal to loose the enthall From exile, public sale, and slavery's chain. Friend of the poor, the wrong, the fetter-gall. Fear not lest labor such as thine be vain. Thou hast achieved a part: hast gained the ear of Britain's senate to thy glorious cause; Hope smiles, joy springs; and though cold Caution pause, and weave delay, the better hour is near that shall remunerate thy toils severe. By peace for Afric, fenced with British laws. Enjoy what thou has won, esteem and Love from all the Just on earth, and all the Blest above. [ Aquest país doncs Wilbeforce, amb gran menyspreus, escoltat per homes impius i cruels, dits “fanàtics”, pel vostre zel en perdre l´encís. Des d´exili, de la venda pública, la cadena de l´esclavatge. Amic de la pobresa, de l´error- No tingueu por de no poder superar tasques com les vostres: heu aconseguir l´atenció del Senat britànic per una causa lloable, somriures d´esperança, brots d´alegria i tot el que la precaució atura i el retard de teixir, s´apropa el millor moment per retribuir els treballs més durs. Amb la pau a l´Àfrica, tanquem les lleis britàniques. Gaudir del que hem aconseguit, respecte i amor per tots els justos de la terra i benediccions per cel]
37. ↑ William Jay, The Autobiography of William [ L´autobiografia de William] Jay, edited by George Redford and John Angell James (Edinburgh: The Banner of Truth Trust, 1974, original, 1854), p. 315.
38. ↑ Pollock, Wilberforce, p. 189.
39. ↑ Ibid. p. 123.
40. ↑ Ibid. p. 105.
41. ↑ Ibid.
42. ↑ Ibid. p. 116.
43. ↑ Ibid. p. 179.
44. ↑ Ibid. p. 215. Wilberforce's own assessment of the resulting moral authority was this (written in a letter March 3, 1807): "The authority which the great principles of justice and humanity have received will be productive of benefit in all shapes and directions." [La seva valoració de Wilberforce com a autoritat moral era aquesta ( escrita en la carta del 3-mars-1807)” L´autoritat rebuda dels grans principis de la justícia i la humanitat produiran gran beneficis en totes les seves formes i direccions]
45. ↑ Matthew 10:25, "If they have called the master of the house Beelzebul, how much more will they malign those of his household." [Mateu 10:25: Si ells han cridat al senyor Belzebut, quines coses més faran aquests maliciosos hostatges.]
46. ↑ Pollock, Wilberforce, p. 276.
47. ↑ Ibid. p. 287.
48. ↑ Everett, Freedom Fighter, pp. 64-65. [ Un lliure lluitador]
49. ↑ Pollock, Wilberforce, p. 267.
50. ↑ Ibid. p. 268. From the diary, April 11, 1819. [ Del Diari....
51. ↑ The official biography written by his sons is defective in portraying Wilberforce in a false light as opposed to dissenters, when in fact some of his best friends and spiritual counselors were among their number. After Wilberforce's death three of his sons became Roman Catholic. [ La biografia oficial escrita pel seu fill sobre una descripció de Wilbeforce en una falsa llum oposada als disidents, quan de fet alguns dels seus millors amics i consellers espirituals eren entre ells. Després del decès de Wilbeforce 3 dels seus fills varen ser catòlics romans]
52. ↑ Ibid. p. 280.
53. ↑ Ibid.
54. ↑ Everett, Freedom Fighter, p. 69. [ Un lliure lluitador]
55. ↑ Ibid. p. 81.
56. ↑ Ibid. See pp. 79-81 for a full discussion of the place of opium in his life and culture. "Wilberforce resisted the craving and only raised his dosage suddenly when there were severe bowel complaints. In April 1818, 30 years after the first prescription, Wilberforce noted in his diary that his do this 'it's still as it has long been', a pill three times a day (after breakfast, after tea, and bedtime) each of four grains. Twelve grains daily is a good but not outstanding dose and very far from addiction after such a length of time." [ Vegeu la pp. 79-81 per situar el lloc de l´opi en la seva vida i cultura. “Wilberforce va resistir l´anhel i només va augmentar la dosi de cop després de greus sofriments intestinals. A l´abril de 1818, 30 anys després de la primera receta, Wilberforce va anotar en el seu Diari que ho va fer durar”: una pastilla 3 vegades al dia (després d´esmorzar, del berenar i anar a dormir) cada vegada 4 grans. 12 grans diaris és bo però no una dosis destacadai molt llunyana de l´addicció durant tant d temps]
57. ↑ Ibid. p. 81.
58. ↑ Ibid. p. 234.
59. ↑ "He was obliged to wear 'a steel girdle cased in leather and an additional part to support the arms. It must be handled carefully, the steel being so elastic as to be easily broken.' He took a spare one ('wrapped up for decency's sake in a towel') wherever he stayed; the fact that he lived in a steel frame for his last 15 or 18 years might have remained unknown had he not left behind at the Lord Calthorpe's Suffolk home, Ampton Hall, the more comfortable of the two. 'How gracious is God,' Wilberforce remarked in the letter asking for its return, 'in giving us such mitigations is and helps for our infirmities. [ Estava obligat a utilitzar una armilla metàl·lica en pell i una part afegida per portar armes. Devia manipular-la acuradament, i el metall era prou elàstica, fàcilment feble. Va adquirir una de recanvi ( constantment envoltat per una tovallola) on s´allotjava; de fet va viure en una franja metàl·lica el 15-18 anys podria haver viscut desconegut si no l´hagués deixat enrere en la casa de Calthorpe a Suffolk, Ampton, la més confortable de les dues. Què generós és Déu” insistia Wilberforce en una carta pel seu retorn” en proporcionar-nos consol i ajuda per les nostres malalties]
60. ↑ Ibid. pp. 233-234.
61. ↑ Ibid. p. 152.
62. ↑ Jay, The Autobiography of William Jay, p. 317. [ L´autografia de William]
63. ↑ Pollock, Wilberforce, p. 267.
64. ↑ Ibid. p. 289
65. ↑ Ibid. p. 183.
66. ↑ Ibid. p. 232.
67. ↑ Everett, Freedom Fighter, p. 70. [ Un Lliure lluitador].
68. ↑ Pollock, Wilberforce, p. 267.
69. ↑ Ibid. p. 261.
70. ↑ Ibid. p. 236.
71. ↑ Ibid. p. 185.
72. ↑ Ibid. p. 119.
73. ↑ Ibid. p. 46.
74. ↑ Ibid. pp. 45-46.
75. ↑ Ibid. p. 239.
76. ↑ Ibid. p. 82.
77. ↑ Ibid. pp. 81-82.
78. ↑ Ibid. p. 150. He confesses again after a sarcastic rejoinder in the Commons, "In what a fermentation of spirits was I on the night of answering Courtenay. How jealous of character and greedy of applause. Alas, alas! Create in me a clean heat O God and renew our right spirit within me" (p. 167). [ Ell confessava novament contra una rèplica sarcástica en el Comuns: “ en una producción dels esperits que vaig fer a Courtenay aquella nit. Quin carácter més gelòs i necessitat d´aplaudiments.. ala…ala! Crear una escalfor neta en mi, Oh, Déu i un esperit correcte adintre de mi ( pp.167)
79. ↑ Wilberforce, A Practical View of Christianity, p. 170. [ Una visió pràctica del Cristianisme]
80. ↑ Ibid. p. 66.