Mare, tu mateixa, lluny d´una feina

De Gospel Translations Catalan

Contingut 1 Nodrint infants vers la independència 2 Mantenir els fills/es lliures 3 Retrocedint en el control 4 El nostre paper assessor 5 Conreant mentre creixen

Nodrint infants vers la independència

Preparada amb un enllaç i els impostos del darrer any, ens varen reunir al voltant de la taula de menjar y amb el meu fill més jove i la nova esposa.

Ells m´havien demanat per col·laborar en el ritual anual de completar el FAFSA- Sol·licitud Lliure d´Ajuts pels estudiants federals, els estudiants dels qual cal que estiguin acceptats pels qualssevol estudiants, Durant uns minuts, doncs, els nuvis, asseguts al seient del conductor omplien les dades, clicant i teclejant-les. Jo estava feliç per tenir una excusa per preparar els berenars i enfortir-los per aquesta beneïda incursió de independència.

Alguns lligams de parentiu son més fàcils de tallar que altres i admetré que aquest era ben rebut. Però el camí d´un infant dependent per la independència d´adult mai està exempt del estira i arronsa d´ambdós costats. Com joves adults, els nens renuncien a la pròpies necessitats d´una criança pràctica per assumir les seves responsabilitats vitals, existeix una reflectida renúncia per la qual, nosaltres com pares amorosos, normalment necessitem està plens de la gràcia.

A la meitat d´aquest procés, moltes mares es preocupen per si les relacions mare-fill/a afectarà com fills / filles adults/es i formaran una família per seu compte. Temen ser reemplaçades i oblidades quan s´estableixen nous vincles. Malauradament, el temor i la preocupació no són material positiu per construir aquests vincles. Les mares, como jo, necessiten observar una visió bíblica de la maternitat que ens capacitin per treballar nosaltres mateixes una feina, com la missionera, amb gratitud pel regal del parentiu i la joia en el llançament i retrobament.

Mantenir els fills/es lliures

Com una mare educadora de 4 fills que programa cada minut els seus dies, tremolava al principi amb els moviments del retrobament. Aleshores, com un principi aparentment no relacionat amb l´ensenyament de Pau va obrir-me els ulls vers una amagada idolatria, revestida de “ bona maternitat”. En el 2 Corintis 9, Pau ens elogia la sembra abundant i la generositat alegre, com a pràctica que ens demostra la fe en Déu com a proveïdor i sustentador. Regalant els diners del seu poder idòlatra sobre els nostres cors, per dir:” “Estimo a Déu més que qualssevol diners que pugui fer a mi”

Vaig començar a veure que alliberar els meus adults i joves cap a la creixent independència era un camí per lluitar contra aquesta particular idolatria i la estimada il·lusió de control que havia conreat. Aprendre a tenir els meus fills/es independents era un pas que em permetia col·locar Déu en els seu lloc del meu cor. I tenint Déu estretament lligat estenia la meva fe que els meus fills/es sobre tot li pertanyien

Com a mares amoroses, equilibrem l´amor profund pel nostres fills/es amb una profunda confiança en l´amor diví i el mantenim, això requereix un pas enrere des del meu control idòlatra i avençar alegrement cap un nou paper d´assessorament.

Retrocedint en el control

Vaig adonar-me que els nens eren petits per mantenir una relació amb ells mentre ells creixien esdevindria un repte, perquè jo era un agent. En cas de necessitar suport en el metro o que algú els faci un sandwich, jo sabia què fer. Tanmateix, aquets etapa de dependència física, en arribar a tallar quaranta ungles de les mans i dels peus, era (merescudament) breu, i semblava que abans els nens/es no necessitaven ni suport o atenció.

Animant-me a la independència pràctica de mamà i de papà és un objectiu que rau al costat de fomentar la dependència divina, i els pares conscients poden actualment frustrar aquest objectiu sense adonar-se. Combinant cada detall de la vida dels nostres joves o avançar per preveure qualsevol decepció i controlar qualsevol resultat, que creïn els nostres infants una falsa esperança en l´èxit i en circumstàncies felices. Això és una esperança que us desgastarà i deixarà els vostres fills/es sense preparació per la realitat de l´adultesa.

Quan creix la dependència divina, les relacions dels nostres fills/es amb Déu no semblen exactament com les nostres. La seva manera de culte, els seus límits en àrees grises i la manera d´expressar la seva fe poden no coincidir amb les nostres. A meitat de la edat, es difícil definir la santedat com la forma de viure de Crist, amb una perillosa corrent en els pronoms que els redefineix: “ Ésser sant per la meva santedat” (1 Peter 1:16), amb els pares com a norma de santedat.

Tal com veiem a Jesús Crit con la norma de santedat en les nostres vides en aquest terreny caigut,- no el nostre pastor, no el nostre líder favorit o l´autor inspiratiu- els nostres pares, dependents de la gràcia, anima els nostres fills/es a tornar els seus ulls a Crist per seguir el seu lideratge. Reconeguem que no tenim el nivell de santedat. Som seguidors de Crist com els nostres fills i confiem en establir els hàbits de santedat en les seves vides com nosaltres els servim d´exemple en la nostra pràctica de fe vital.

El nostre paper assessor

El profeta Jeremies va escriure uns savis consells a la nació d´Israel en l´exili, la saviesa que em va ajudar-me a trobar un lligam pacífic en la meu niu buit. De totes maneres, al començament, em trobava al costat d´aquells pobres israelites desplaçats que esperaven tornar a la “normalitat” de por vida. Tristament els seus pensaments equivocats- que Nabucodonosor els tornaria- en poques setmanes ells hi tornarien a casa novament, havien tornat al camí de la obediència en aquell moment.

Jeremies els aconsellava amb instruccions, al contrari de la seva mentalitat d´acampar, construir, conrear i seguir la seva vida a Babilònia, un lloc que semblava una dislocació (Jeremies 29:4–7). Quan aquesta nació afligida va adonar-se: “ No, no hi tornarem”, varen enfonsar-se en comprendre correctament quin significat tenia esdevenir el poble de Déu en un lloc on no volien estar. Igualment, jo estic aprenent que és possible justament viure lluny de la voluntat divina en una terra que encara no acabo d´entendre.

Més que llanguir en unes expectatives indesitjables, els pares de fill/es adults tenen el privilegi de accedir a un nou paper. De cop i volta, podem “ cercar el benestar de la ciutat” en una capacitat d´assessorament. (Jeremies 29:7). Algú més ens donen les mans per estalviar, planificar, construir i dissenyar la vida dels pares. Els nostres fills/es són els primers responsables del benestar de la propera generació.

En “Ningú com Ell”, Jen Wilkin aconsellava els lectors contra la tendència d´usurpar els atributs incomunicables de Déu- aquelles qualitats de la divinitat que només li corresponen a Ell. Actualment, és més que una temptació que la criança per a mi. Déu no pararà de donar-nos santedat, justícia i paciència en l´amor que sento pels meus fills/es, però el que realment ens aporta és el poder, la omnisciència i la omnipresència. Confiant cada membre de la meva família en el pla de sobirania divina, em sento capaç d´ alliberar les urpes de la mort sobre el meu desig per controlar i gestionar la vida des de la meva limitada perspectiva

Conreant mentre creixen

Tornant a la metàfora de Pau sobre el conreu generós (2 Corintis 9:6–7), l´exemple bíblic per a tots nosaltres és repartir la nostra sement. Coma a nius buits, estem en disposició de mostrar la generositat de l´Evangeli i la naturalesa divina invertint en objectius multi-generacionals amb les nostres famílies, i a més compartint els nostres comportaments i esquemes per comunicar la nostra apertura a les necessitats i desitjos per posar les nostres vides en suspens i estar disponibles per a ells.

No totes les sements que plantem en el decurs del camí fructificaran- però llavors, nosaltres aprenem- quan els nostres fills/es eren joves que la paternitat no és res si no la causa-efecte de la proposició. No és una màquina per a vendre, on fiquem les nostres accions justes i ser recompensats amb les reaccions semblants i correspostes del nostres nens/es. Primerament busquem les nostra fidelitat i no els resultats.

Cadascú recull alguns penediments en el decurs del camí, però aquests penediments no poden establir l´agenda per endavant de les nostres criances. El nostre objectiu és deixar un llegat de la divinitat, no un monument a la glòria i l´èxit. La llibertat ens arriba quan entenem que la nostra família no esdevé el nostre projecte personal. Déu fa coses més grans i glorioses que podem veure o entendre. Construeix el seu regne i serà la nostra joia per haver aixecat un petit grup de fidels per unir-se al voltant del seu tro al final de totes les coses.

Per suposat això significa que mai esdevindré “ un pare/una mare graduat”. Tan llarga com sigui la nostra vida, necessitaré créixer en la gràcia per honrar els límits, resistir els consells no sol·licitats, i rebutjat les expectatives dels nostres fills adults. Necessitaré confiar en Déu per a que instil·li un amor original sense orgull en el meu cor per la meva família, que em permeti veure la expansió del món com un regal més que com una amenaça.

Per la gràcia, podem equilibrar el nostre amor profund dels nostres fills/es amb el “ poder expulsiu” d´una amor profund a Déu i una profunda confiança en el seu poder sobirà en la tasca de les seves vides.