Vides importants en el món profitós

De Gospel Translations Catalan

Contingut 1 Com la Providència ho canvia tot 2 Ampla opinió de la Bíblia. 3 El món sense Déu 4 El món guiat per Déu 5 Què pot mantenir la nostra realitat?

Com la Providència ho canvia tot

Per viure amb esperança real en aquest món, cal teniu una opinió de la realitat que pugui mantenir pes d´aquesta realitat.

Què vol dir “realitat”? Vol dir qualsevol cosa. Nosaltres, els humans, estem dissenyats per entendre no només el món físic (material real) sinó també el món metafísic (la darrera realitat). Per nosaltres no és prou conèixer cóm funciona qualsevol cosa; necessitem saber què volen dir.

Necessitem conèixer perquè existim. D´on ve el món? Per què existeix la bellesa meravellosa i incomprensibles macroscòpiques i microscòpiques en el món natural? Per què el dimoni sembla infectar i afectar-ho tot? Per què tant de patiments?

Necessitem saber sobre el divorcio dels nostres pares Per què vaig sobre viure a un accident? Per què els meus somnis s´esmicolaren? Què passarà quan jo mori?.

Però, quan ens demanem sobre qüestions metafísiques, molt sovint no volem conèixer respostes detallades, només saber el si o el no, en el nucli de la darrera realitat, cada cosa té una finalitat. O no té cap importància? En altres paraules, cal tenir el que els científic socials anomenen un opinió global- una tabla interpretativa o una lent a través de la qual veure tot per donar-li tot el sentit.

Per tant la pregunta és: quina opinió d la darrera realitat, del món, pot mantenir el seu pes incomprensiblement tant ampla i complexa realitat de la realitat que vivim?

Ampla opinió de la Bíblia.

La Bíblia ens deixa clar, la afirmació audaç sobre la darrera realitat és: la Trinitat divina (Gènesis 1:1; Joan 1:1–3; Mateu 28:19; Fets 17:28; Romans 11:36). Però cóm descriure la opinió ampla de la Bíblia- la taula interpretativa o la lent, modelat per la darrera realitat divina, a través de la qual la Bíblia ens mostra que vol dir? Suggereixo que la opinió ampla de la Bíblia és la providència divina?

I què vol dir la providència divina? J. Piper capta això en una frase:“ la saviesa divina i la sobirania profitosa”. Per tant, per què no descriure la opinió ampla de la Bíblia com la sobirania divina? Piper explica que, mentre la sobirania divina es centra en Ell i la força per fer tot el que desitja... no expressa cap desig ni objectiu”. Però la providència divina porta els seus plans sobirans a l´acció, guia les coses fins al darrer objectiu fins al seu final”.

Si la providència divina és una lent bíblica a través de la qual vegem i donem sentit de nosaltres mateixos i del món, què ens ensenya la Bíblia per creure en la saviesa i la sobirania profitosa?

[ La Bíblia ens ensenya que] creure que Déu manté tot i ho controla- des de les galàxies (Isaïes 40:26) fins a les partícules subatòmiques (Colossencs 1:16–17), des de les forces naturals (Psalm 147:15–18) fins els moviments de les nacions (Psalm 33:10–11), i des dels plans públics dels polítics (Proverbis 21:1) fins els actes secrets de la solidaritat personal (Proverbis 16:9) — tot d´acord amb savis objectius (Psalm 104:24) fins a la seva pròpia santificació, de tal manera que Ell mai peca (Deuteronomi 32:4), ni tampoc condemna a ningú injustament (Romans 2:11–12); però aquesta organització i governabilitat de les coses és compatible amb la responsabilitat moral (Romans 3:19) de tothom que cregui en la seva imatge. (Desitjant la afirmació divina de la Fe).

Aquesta es la opinió de la Bíblia. I si això és el que cal creure és veritat sobre la darrera realitat, podem veure el món – com terriblement infectat amb el dimoni, el pecat, el patiment tal qual- ple d´un gran significat i amb una profunda corrent d´esperança.

Però si no creiem en aquesta darrera realitat, i si creiem que el món és un producte de forces mentals, veurem cada cosa sense sentit i viurem en una autèntica desesperació. El què veiem a través de les nostres creences indica les diferències d´afrontar la vida.

El món sense Déu

Podem veure la diferència de la manera que 2 homes marcadament brillants i influents del segle XX: Bertrand Russel i C.S. Lewis, varen entendre la darrera realitat.

Russell va ser un naturalista metafísic. No creia en la existència divina; per a ell, a més la realitat material era la darrera realitat. Sense la divina providència per guiar el món, el veia “com un benefici de la col·locació accidental dels àtoms” i també com “un sense sentit“. La qual cosa vol dir que quan prové de la història de la humanitat – creia que

tots els treballs del anys, tota la dedicació, tota la inspiració, tota la brillantor del geni de l´ home van destinades a la seva extinció per la mort del sistema solar, i que tot el temple humà quedarà inevitablement enterrat sota les escombraries de l´univers en ruïnes.

C.S. Lewis va entendre molt bé la opinió ampla de B. Russel, esdevenint un naturalista metafísic per si mateix. Però, després de fer una conversió gradual i difícil al cristianisme, la seva manera de veure-ho va canviar.

El món guiat per Déu

Mirant a través de la lent de la revelació bíblica, Lewis veia un cosmos encantat, ple d´intencions importants, qualsevol tema que ell destacava que podia adreçar-se cap el “ secret inconsolable” (29), el seu desig insatisfet [ per la joia] que cap experiència en aquest món pot satisfer (181): Déu.

Quan analitzem la història de la humanitat, el que Lewis va a observar-ho no podria ser molt diferent del que considerava Russel:

És una cosa seriosa viure en una societat de possibles déus i deesses per recordar que la persona més avorrida i desinteressada podria esdevenir una criatura que, si ho veiem ara, vostès podria estar seriosament temptat d´adorar o a més d´horror i corrupció com fins ara està, i després de tot, esdevenir un malson. Tots els dies som, en cert grau, ajudant els altres o uns al altres d´aquestes destinacions ... NO existeix la gent normal. Però aquests que són immortals que juguen, que treballen, que es casen, que menyspreen i exploten- els horrors immortals o els esplendors permanents. (El pes de la Glòria: 46–47)

Oh, la diferència que el fa més ampla. A través de comprendre la darrera realitat, Russel veia un món sense sentit on qualsevol pot construir “la seva vida” sobre la base ferma d´una desesperació inflexible. Però Lewis, a través de comprendre la darrera realitat, veu que la providència divina guia tot cap a l´objectiu final, una part important de la qual és, en la darrera instància, a aquells que l´estimen el que desitgen els seus esperits més profundament: a Ell.

Què pot mantenir la nostra realitat?

Tan el naturalisme metafísic com de B. Russel con el cristianisme de C. S. Lewis són lògicament mètodes coherents de creure el que és la darrera realitat- ambdós tenen un sentit lògic intern. Quina creença, tanmateix, s´alinea adequadament amb el que és vertader, la darrera realitat?

Crec que existeix una clau que lliga en respondre aquesta qüestió: quina opinió de la realitat pot mantenir el pes de la realitat? Ningú no pot realment construir una vida sobre “ la base ferma de la desesperació infundada. “ Ningú no pot realment mantenir la desesperança existencial. Necessitem la base ferma del darrer significat per nodrir la esperança necessària per viure i prosperar en un món com el nostre. En la part més visceral i profunda, la part més intuïtiva del nostre ser, necessiten conèixer que les nostres vides, les nostres joies i agonies, d´alguna manera s´adapta a algú objectiu més ample.

En altres paraules, si articulem això d´alguna manera o no, necessitem observar el món mitjançant la lent de la providència divina. Tal com diu J. Pipers: “aquest és la base de la darrera realitat. Anem a entendre tot, al niell més alt, comencem per la realitat: Déu va crear el món, manté la seva existència i controla tot perquè tot està lligat a Ell. Conèixer això i el temor a Déu esdevé el principi d ela saviesa (Psalm 111:12).

Aquesta és la observació que manté inalterablement el pes de la realitat, mentre no es respongui altres qüestions confuses, ens prové d´un marc pe entendre les qüestions existencials profundes. I una cop fet això , s´adreça a la profunditat de l´esperit, necessitats invariables de la esperança real o de la joia duradora.