Déu a Judici: L´ Apologètica de C. S. Lewis

De Gospel Translations Catalan

Revisió de 20:16, 12 abr 2019

En anglès modern, les paraules “apologia” i “apologitzar” vol dir penedir-se , ja que alguna afirmació o acció es ofensiva o incorrecta. Aquest no és el cas de “Apologètica” en la Teologia; més aviat en aquesta matèria significa que “un punt de vista es correcte”. Va adreçada a convèncer aquells que difereixen per atraure´ls o per aquells que estan d´acord en confirmar la veritat testificada pels apologistes.

En aquest sentit, C. S. Lewis es reconegut com a “apologista” pel número de les seves obres que intenten manifestar la adequació del punt de vista cristià contra la posició “ naturalista” que afirma que l´univers es una massa de matèria que funciona amb el seus propis mecanismes o lleis sense la intervenció exterior o específicament sense el poder creatiu o dirigit per una ment. C. S. Lewis esta va ben preparat per aquesta tasca perquè fins els seus 20 i més tard era partidari de l´ateisme sense cap referència a Jesucrist i tenia els 29 abans de convertir-se i adoptar la visió del món i de la vida cristiana. Per tant ell estava més assabentat que altres apologistes cristians que coneixen les opinions que debaten des de l´exterior. També va experimentar personalment la gravetat dels problemes que un ateu ha de fer i la manera com que aquestes qüestions poden obligar a un persona íntegre a veure més enllà de l´ateisme amb un punt de vista filosòfic o religiós adequat. C. S. Lewis va descriure la seva experiència pròpia en un volum autobiogràfic, titulat “ La tornada del pelegrí” en 1933, a l´estil de J. Buyan i novament “ Sorprès per la felicitat” (1955)

La seva primera contribució a la apologètica es titulava “ El problema del dolor”, publicat a l´octubre de 1849 com a part de “La sèrie del Repte cristià” ( reimprès 10 vegades en 1943). Allí va tractar obertament la següent qüestió “Si Déu es tot poderós et summament bondadós, per què permet el dolor a l´univers”? Va demostrar que el dolor era inevitable per les persones reals on el pecat existeixi. Qui pot imaginar-se lo terrorífic del món si el pecat creixés sense cap límits? C. S. Lewis procedeix amb una anàlisi ordenat i lúcid, tractat aquest tema complex de forma fàcilment entenedora per qualsevol laic. De tant en quant realitzava comentaris sorprenents, que esdevenien difícil d´oblidar, com “ Un home no pot apagar la glòria divina, rebutjant adorar-lo com un llunàtic no pot ocultar el sol, escrivint la paraula “ obscuritat” sobre les parets de la seva cella” (pg. 41). Des de 1941-44 havia fet una sèrie de conversacions, emeses per la radio, els títols dels les quals descriuen clarament els continguts:

1941: Lo Correcte e Incorrecte com a senyal del significat de l´ Univers (5 converses)
1942: El que creuen els cristians (5 converses)
1943: Els Comportaments cristians (12 converses)
1944: Més enllà de la Personalitat; o, els primers passos de la Doctrina de la Trinitat (11 converses).

Al començament, publicades per separat en 3 volums, aquestes converses es recopilaren juntes amb el títol “ El simple cristianisme” i sovint es varen tornar a publicar. El terme “simple“ del títol significa “pur”, como en l´anglès antic. L´èmfasi es posa en tractar les opinions principals en gran part comunes a totes les denominacions de la cristiandat .

En 1943, varen aparèixer les “Cartes de Escrutopo” que sigui probablement la obra més popular de C. S. Lewis. Aquí es mostra un curs de correspondència en que el dimoni mestre, Screwtape, instrueix a Wormwood, novici, en l´art de temptar els éssers humans i proveir-lo per part seva de una veritable lleialtat a Déu i a l´Evangeli. Això ofereix l´oportunitat de considerar les peticions cristianes per sota, per expressar-ho d´una manera, sense ornaments artificials, proporcionats per l´auto engany o per la claredat al considerar els altres, sinó com una mena de realisme cínic introduït entre les motius actuals que intenten ocultar habitualment les persones. C. S. Lewis pot emetre una avaluació crítica de molts moviments i motius apareguts sota la coberta del cristianisme autèntic. Amb un criteri agut i un control extraordinari del llenguatge, obtingut dels seus estudis universitaris de literatura anglesa primitiva, el seu enginy i criteris apareixen en cada pàgina, talment com mostren algunes de les cites següents:

“Hem guanyat moltes ànimes mitjançant el plaer. Tot és una invenció [divina], no nostra. Ell va crear el plaer: totes les nostres recerques fins ara no ens han permès reproduir-ne cap” (pàg. 41).

“Una religió moderada és tan bona per a nosaltres com no tenir religió — y més divertit” (pàg. 43).

“La grandària del pecat no té importància, ja que el seu efecte acumulatiu pot col·locar l´home fora de la Llum i a dintre de la Nada. L´assassinat no és millor que les cartes si aquestes es poden fer servir per enganyar. És més, el camí més directe cap a l´ infern és gradual” (pàg. 56).

“Un bon numero d´escriptors cristians de política creuen que el cristianisme va iniciar-se fent- ho malament i partint de la doctrina del seu fundador en una fase inicial. Ara, aquesta idea ha d´usar-se per animar novament el concepte d´un Jesús històric trobat per endreçar posteriorment les ‘addicions i perversions’ i després contrastar-ho amb tota la tradició cristiana. En la última generació es va promocionar la construcció del tal ‘Jesús històric’ en línies liberals i ‘humanitàries’; ara s´ està proposant un nou ‘Jesús històric’ en línies marxistes, catastròfiques i revolucionàries. L´ avantatja d´aquestes construccions, que s´intenten canviar cada 30 anys més o menys, es manifesta. En primer lloc, tots tendeixen a dirigir la devoció de l´home cap a alguna cosa inexistent, per a cadascun el “Jesús històric no és històric” (pàg. 106).

Si aquestes cites desperten el seu apetit, obtingui el llibre i podrà trobar més com aquestes exemples. El volum titulat “ Miracles” : Un Estudi preliminar, aparegut al 1947. Poc temps després el Dr. E.W. Barnes, bisbe de Birmingham, va publicar El Sorgiment del Cristianisme on negava tots els miracles documentats del Nous Testament incloent tots aquells sobre la vida i el ministeri de Jesús Crist.

La paraula preliminar del títol no s´ha de confondre amb elemental, ja que es tracta de una revindicació tècnica del super-naturalisme contra el naturalisme definit como la opinió de que nada no existeix excepte la naturalesa, és a dir, l´enorme entramat de totes les partícules de la matèria existents des de la nit dels temps. La naturalesa no pot explicar l´ origen del pensament racional i inclòs menys proporcionar la base de la moralitat i la consciència.

Ens porta per tant a reconèixer una poderosa realitat i amb un sentit més enllà del món material, que n´és la creadora i que sosté tot el que existeix. Amb això en la ment, no esdevé estrany que existeixen ocasions on la interacció entre el poder i el seu món aparegui on les lleis que regeixen la matèria no funcionen, tal com sol passar.

C. S. Lewis llavors dedica un capítol vital al “Gran miracle” en la encarnació de la segona persona de la Trinitat. Després discuteix els miracles de l´ antiga creació amb “L´ home diví centrat per nosaltres en el que el Déu de la natura ja ha realitzat a gran escala” (pàg. 169). Els miracles de nova creació són aquells en que es manifesta una “inversió” principalment la resurrecció, que resulta fonamental per a tot el Cristianisme.

Un breu epíleg i dos apèndixs tanquen el llibre. Des del començament fins al final pot apreciar-se les grans qualitats de C. S. Lewis, la seva fidelitat, la seva meticulosa atenció per no deixar cap buit en el seu raonament, els seus compromisos conscients amb les Escriptures i el seu estil meravellós. Tractant-se de les objeccions al naixement verge de Crist, diu que alguns opositors a això “pensen que en aquest miracle es veu una difamació sobre l´acte sexual (malgrat vegin un insult als forners) en la alimentació del cinc mil” (pàg. 115). Aquest parèntesi mereix el preu del llibre!