La Felicitat comença per la intimitat amb Jesús

De Gospel Translations Catalan

Quan vaig cometre el pecat i lluitar per la fe, a vegades desitjo aconseguir la felicitat amb certa mena d´equilibri

([X minuts de lectura de la Bíblia] + [I minutes d´oracions]) x [Z dies per setmana] = felicitat

Si necessiten ser feliços, ens cal afegir algun control, amb petits grups de participació, evangelització i rapidesa. De qualsevol manera, això seria clar i previsible. Això faria la felicitat més manejable i ens donaria el control.

També recordo un home que s´apropava a Jesús amb un desig no gaire diferents del meu: Senyor, Mestre, què cal fer per heretar la vida eterna?” (Mark 10:17). L´equilibri d´aquest home era quasi complert: no matar, no adulteri, no robatoris, no mentir (Mark 10:19–20). De quina variable enyorava? Llavors va arribar la resposta que dispersa el somni de la consecució previsible de felicitat: ”Us manca una cosa: aneu veneu totes les coses que posseïu per donar-la els pobres i trobareu el tresor al cel; anem, veniu amb mi“ (Mark 10:21).

“Veniu, abandoneu tot i seguiu-me; a prop meu; combregueu amb mi. Viureu per veure la glòria”

Això és imprevisible; això no pot manegar-se ni controlable, però és l´única camí per aconseguir la glòria.

La “ Felicitat cristiana”

L´atracció que sento en relació a la felicitat és realment una versió de la temptació normal: intentar viure la vida cristiana sense Crist. Per substituir aquesta disciplina per la tècnica, la adoració amb la publicitat emocional, la comunió amb una llistat de normes o pràctiques espirituals. És un fet destacable que ens permet ser experts de la vida cristiana sense augmentar cap aproximació a Crist.

El pensament religiós sempre s´ha extret de la “ felicitat “ cristiana. Ho veiem entre els fariseus, aquests homes tombes que es passegen, blanquegen l´aparença mentre els ossos de la mort vibren a dintre (Mateu 23:27). Ho vegem en els falsos professors dels Colossencs, que presumeixen de “practicar la religió i l´ascetisme amb la severitat del cos” mentre ela seva carn gaudeix la festa (Colossencs 2:23). I molt de nosaltres veiem rastres en nosaltres mateixos

La meva tendència en aconseguir la “felicitat cristiana“ s´ha exposat recentment mentre em demanava a mi mateix ( mitjançant la guia d´un savi sant). “ Quants obres llegiu sobre la felicitat i la vida cristiana”? I després, mentre compto amb els meus dits mentals, quants obres heu llegit sobre Jesús mateix?” Ara, esteu segurs que el millor llibre sobre la felicitat i la vida cristiana explica moltes coses sobre Jesús?. Però de la comparació apareix una pregunta amb pausa: esteu molt fascinats amb les pràctiques de la vida cristiana, o amb la persona de la vida cristiana?

Futilitat de l´auto-Santificació

Per suposat, la felicitat basada en les meres tàctiques i la disciplina no és felicitat en absolut, per més brillant que sembli la seva aparença. L´auto-santificació és el millor nom per aconseguir-lo i per aquests els nervis dels quals no s´han cremat, és tan miserable com fútil.

La majoria de les vegades, l´auto-santificació cau en els mateixos defectes un cop i altres. Sense força com a marca de vi (Joan 15:4–5), ells no varen poder mantenir l´atractiu de la segona ullada, el 3r episodi o la 4rta copa; son ordres paralitzants en si mateixes per recórrer; molts de nosaltres podem sentir l´acritud de la repetició d´aquestes fallides. Per exemple, només hi ha una cosa pitjor que caure en l´auto-satisfacció: l´èxit

Pau ens fa un dels retrats més vívids de “l´èxit” en l´auto santificació en els Colossencs 2:16–23. Amb una espasa, podeu trobar el llistat de normes, moltes d´elles auto- imposades : “ no manegeu, no tasteu, no toqueu” (Colossencs 2:21). Els tracten àrduament els seus cossos per tornar les seves luxúries submises (Colossencs 2:23). Semblen espirituals, fins i tot místiques, parlant des àngels “ i detallant les visions” (Colossencs 2:18).

Però a les hores esdevenen idees destructores: tota la seva disciplina i l´auto-control “ no té” cap valor aturant les indulgències de la carn” (Colossencs 2:23). L´auto- santificació simplement els tracta els pecats externs pels interns: la pornografia per la pregària, els atracons per la cobdícia i qualsevol esclat d´irritació per menysprear el silenci

I per què? Doncs perquè en tot el seu fervor per puresa moral, l´auto-santificació mai rebutja “ [mantenir] el cap mol alt- és a dir, rebutjar la veritat o l´amor a Jesús (Colossencs 2:19). El maquillatge de l´aparent virtut guarda la veritat més lletja: els auto-santificats no tenen vida, com un membre tallat.

La santedat desplegada

Quan separem la santedat de Crist mateix, la persecució de la santedat inevitablement ens arriba mecànicament o individualment- la solució a un equilibri espiritual o l´efecte del desig més salvatge. Però la santedat original no té res de mecànica ni d´individual; es a dir, està relacionada.

Per tant, quan Pau tornar del racó dels Colossencs 2 cap als Colossencs 3, ell envia els seus ulls de la futilitat de l´auto-santificació cap a la santedat mateixa:

“ Si després heu aparegut amb Crist, busqueu les coses que estan amunt, on és Crist, assegut a la dreta de Déu... per tant heu mort i la vostra vida s´amaga amb Crist en Déu”. (Colossencs 3:1, 3)

Si la vostra vida- la veritable vida- s´amaga amb Crist, l´Únic sagrat. La vostra unió amb ell us fa sants (Colossencs 3:12). Però per viure la santedat5 en aquest cas, us cal cercar les coses de d´alt, on es troba Crist” (Colossencs 3:1). En altres paraules, la santedat és una flor de la vostra unió amb Crist, desplegada sobre la vostra comunió amb Crist.

Ara i fins després, Pau ordena els Colossencs posar els pecats específics per morir (Colossencs 3:5–11), suggerint que les úniques persones que poden realment matar els seus pecats (sense substituir-los uns pels altres) són aquells que es preocupen de Jesús. Som leprosos que només estem curats quan descansem en les seves mans, paralítics que apareguem quan Ell ens ho ordena, homes cecs/dones cegues que només veuen el que toquen

J.I. Packer extrau la conclusió: “ La santedat6 cristiana no és només això que ens preocupa com a tal, sinó aquells els cervells i els cors, els objectius i el propòsits dels quals, amb amor i esperança es centren en el Senyor Jesús Crist. (Seguiu els passos de l´Esperit 134).

‘Temps d´espera’

Cóm, doncs, prevenir-se de la consecució de la santedat esdevenint un escut intel·ligent que ens mantingui lluny de Crist? Recentment, tenim una necessitat desesperada de l´Esperit Sant, que ens posseeix a dintre nostre per atreure`ns diàriament a Crist (Joan 16:14). Tanmateix considerem una proposta model per rebre el seu ministeri fins al final: quan us assegueu per llegir, pregar, o escoltar la paraula divina, no us conformeu amb res més que la comunió amb la vida de Crist.

Robert Murray McCheyne podria ajudar-nos aquí: més que anomenar aquestes activitats disci0plines espirituals o mitjans per la gràcia ( que ens ajuda amb la seva manera) Ell l´agrada més anomenar-los temps d´espera. Una prova, per suposat, és una trobada entre amants; i així ho expressa McCheyne:

“ En la lectura diària de la Paraula, Crist paga diàriament les visites a la seva ànima, Crist es revela ell mateix pel seu compte d´aquesta altra manera que al món. En Casa de Crist arriba per si mateix per dir-nos: “ La pau sigui amb vosaltres!”. I en el sagrament es dona a conèixer Ell mateix en partir el pa, cridant: “ Això està el Senyor”; aquí estan els temps d´espera, quan el Salvador ens visita per si mateix” ( La Comunió de l´amor)

Aquí no existeix cap igualtat. Només alguna cosa va més ràpida: el Salvador que està sempre disposat a visitar-nos, a comú amb nosaltres, i ens mostra la seva glòria i fent-ho així ens fa sants