Captivat per l´alegria: La vida de C. S. Lewis

De Gospel Translations Catalan

Novembre 22, 1963, la mateixa data de l´assassinat del President Kennedy, va coincidir també amb la mort de C. S. Lewis. Set anys abans ell havia descrit la seva mort així: “ el termini s´acaba: les vacances comencen. El somni ha acabat. Això és el mati”. La metàfora inherent a aquestes paraules és estreta. Provenia del mon estudiantil i dels alumnes, però només un professor faria servir aquestes paraules com a metàfora de la mort. Les paraules ( La darrera batalla) estenen les cortines- o millor dit, tanquen les portes de l´armari- de les “ Cròniques de Nàrnia” de Lewis. Però també obren una finestra a qui era realment C. S.

L´Estudiant

Clive Staples Lewis (“Jack” pels amics) va néixer el 29-Novembre-18989 a Belfast( Irlanda del Nord, el segon fill de l´Albert Lewis, un prometedor advocat, i la seva esposa, Florença (“Flora”) filla d´un sacerdot anglicà i una de les primeres dones llicenciades ( en Matemàtiques i Lògica) de l´actual Universitat de Queen, Belfast. Ella va ser probablement la més preparada dels seus pares, malgrat “Jack” no va heretar el don per les matemàtiques. Si no hagués sigut per la seva renuncia al servei militar davant un examen de Matemàtiques a la Universitat d´ Oxford, la seva vida hauria estat diferent.

Flora va morir d´un càncer abdominal al 1908. Lewis va ser fill orfe de mare. Internat en una escola, els seus 20 anys esdevingueren tristos. Posteriorment, va tenir com a tutor privat a l´antic director del seu pare a l´escola, el notable W. T. Kirkpatrick conegut com a “Jack” i el seu germà Warren com “El Gran Cop”. Kirkpatrick va ser el primer en abandonar les aspiracions de ser ministre presbiterià i amb el temps va esdevenir un ateu declarat ( tot i desenvolupant una tasca decididament presbiteriana èticament!). La seva influència va ser important, tan religiosa ( tristament ) com intel·lectual. Lewis probablement va completar el discurs exigit per obtenir la llicenciatura a Oxford, molt abans d´accedir al Col·legi universitari, d´ Oxford.

Va aprovar els seus estudis de “clàssiques”, amb bones notes, desprès en filosofia i història, i posteriorment en literatura i, més tard encara, va ser becari del Col·legit Magdalena, d´ Oxford.

El “ simple” Cristià

Lewis compta la complexa historia del seu pelegrinatge cap a la fe cristiana, en gèneres des del filosòfic “La Tornada del Pelegrí” (1933) fins a l´autobiogràfic “Captivat per la felicitat” (1955). Indubtablement, elements d´aquestes es reflecteixen en la seva tasca d´imaginació- de la seva ciència ficció” de llibres infantils” i “El Gran Divorci” (1945).

Immers en la literatura antiga, medieval, i moderna, va enfrontar- se al Cristianisme. Varen col·laborar altres erudits, com Neville Coghill (1899–1980, un expert en Chaucer), J. R. R. Tolkien (1892–1973, aleshores professor d´Anglo-Saxó a Oxford), i Hugo Dyson (1896–1975) i va rebre la influència dels escriptors, com a G. K. Chesterton i George MacDonald (a qui va començar a llegir des d´adolescent); tots ells professaren la religió cristiana.

Lewis va apropar-se primerament a l´ateisme, i un temps posterior a la fe cristiana. A partir de llavors, el seu pensament expressava millor el tema comú de que la historia cristiana tractava del relat suprem, en què els desitjos i els models de salvació des grans contes i mites es realitzaven històricament. Per tant, la necessitat d´una figura divina que morís i aparegués es reflectiria en la literatura tan diferent com, per un costat, els mites antics i per l´altre “Les Cròniques de Nàrnia”.

En certa manera (probablement de manera inconscient), “Les Cròniques de Nàrnia” conten de forma historiada el que Anselm de Cantebury (1033-1109) havia fet en forma dialogada en el Curs Deus Homo ( Per què Deu va esdevenir Home). Fent servir l´ expressió del “Crist remot” (es a dir, sense cap al·lusions concretes a la revelació de Crist en les Escriptures) intentant demostrar la necessitar de l´Evangeli per la nostra salvació.

Acadèmic i Autor

Lewis va ser una persona acadèmica. Estudiar a Oxford era i continua essent una de les formacions més rigoroses i privilegiades del món. Mentre rebia lliçons, l´estudiant tenia un tutor que era un estudiant distingit per si mateix. Per tant, Lewis va escoltar durant anys els alumnes que diàriament o quinzenalment acudien a “llegir“ els seus treballs. Això gustava molt, però no a tothom: John Betjeman (1906–1984, posteriorment premiat com a poeta britànic, no era pas entusiasta de Lewis (tampoc va aconseguir llicenciar-se). Lewis va considerar-lo com un procés. Una nominació a una càtedra (un nomenament d´alta distinció en el sistema d´Oxford) hagués multiplicat el seu salari i augmentar la responsabilitat de la seva tasca com a tutor. Però la probabilitat d´això era inversament proporcional a l´augment de la seva reputació com a escriptor del cristianisme (l´adjectiu ”popular” indica tant condemnatori como a “cristià”).

Encara així i en qualsevol cas, Lewis va ser un alumne destacat. Els seus treballs acadèmics més coneguts inclouen un estudi de la Literatura Medieval, “ l´ Al·legoria de l´ amor” (1936) i la seva monografia sobre el poema èpic de John Milton “ Un Prefaci del paradís perdut” (1942). L´eminència dels seus estudis va invitar-lo a escriure un volum sobre “La Literatura anglesa del segle XVI” (1954) per les prestigioses sèries de la Hª d´ Oxford sobre literatura anglesa. En el moment de la seva publicació, el seu rival a Oxford ja l´ hi havia reclamat i a 1954 es va esdevenir en professor de Lit. Medieval i Renaixentista a Cambridge, renunciant poc abans de morir.

Companys de Camí

Cap explicació sobre la vida de Lewis esdevindria completa sense la referència d´un nombre d´ influències, incloent-hi especialment dues dones.

La principal manera que Lewis “practicava” la teologia cristiana va ser George McDonald (1824-1905). A 1946 publicà una antologia d´aquest autor, que gaire bé mai havia escrit sobre la fe cristiana sense reflectir la seva influencia: “No conec cap escriptor que sembli estar cada vegada més proper del mateix Esperit de Crist, per si mateix”. Certament qualsevol que hagi llegit les fantasies de MacDonald, com “Phantastes i Lilhit” s´adonaria de seguida que la font de moltes idees només podrien provenir de Lewis. Cal destacar que MacDonald va estar molt influenciat per l´ambient del Romanticisme, i això va impactar en les seves opinions sobre l´ Evangeli. Per l´altre costat Lewis va servir-se del seu talent imaginatiu en la corrent de l´ortodòxia més conservadora, no sempre evangèlica, el cristianisme.

El nom de Lewis resultava quasi bé sinònim d´un grup d´alumnes i d´altres persones que sovint es reunien a Oxford dins d´una fraternitat literària informal, anomenada (brillantment) “Els Pressentiments”. Aquí compartiria els treballs entre els uns i els altres. Es sorprenent que aquest grup incloïa els autors de “Les Cròniques de Narnia” i “El Senyor dels anells”.

Les dues dones que es varen creuar amb Lewis eren prou diferents. La 1ª es deia Jane Moore, mare de “Paddy” Moore, un jove cadet amb qui Lewis va formar-se en l´exèrcit. Aparentment ells es varen comprometre a atendre els seus pares en cas de decés de qualsevol d´ells. Moore va ser assassinat. La relació entre Lewis i la Sra. Moore (que va continuar fins la seva mort a 1951) va constituir un dels elements més enigmàtics de la saga Lewis. S´ha comentat moltíssim aquest episodi per part dels alumnes crítics i pel simpatitzants. Va ser Jane Moore una mare subrogada, amant fins i tot, o ambdues coses? Sigui quina sigui la veritat, seguint la seva conversió, Lewis es va sentir obligat a donar-li suport durant la resta dels seus dies i ho va fer amb un sentit extraordinari del deure i amb decisió.

Pel gener de 1950, Joy Davidman Gresham, una escriptora americana va començar a mantenir correspondència amb Lewis. Separada (posteriorment divorciada) del seu marit, va visitar Anglaterra amb els seus dos fills en 1952. Lewis va gaudir d´aquesta companya i en 1956 varen contraure matrimoni, permetent l´estada dels Greshams a Anglaterra. Amb el temps aquesta relació va esdevenir afectiva ( tot i que Lewis no l´havia reconegut clarament com a tal). Joy va morir de càncer en 1960 la qual cosa va conduir a Lewis a publicar (originàriament amb el pseudònim de N. W. Clark) Un dolor observat (1961). Tres anys després, amb la salut afeblida, Lewis va morir el 22 de novembre de 1963.

El gruix dels escrits de Lewis s´han convertit por suposat en una indústria menor per si mateix. Els seu llibres s´han venut al voltant de 200 milions de còpies. Particularment “El Problema del dolor” (1940), les Cartes de Escrutopo (1942), El Cristianisme pur (1952) basat en les entrevistes per radio (entre 1941-1944) i Els Quatre Amors (1960) s´ha llegit molt, així com alguns dels seus sermons, sobre tot “ El Pes de la Glòria”. Potser més que cap altre autor del segle XX, C. S. Lewis ha fet un paper en la comprensió de la fe cristiana sobre les persones semblant amb el que feien els himnes. La seva força rau en l´ús de la seva imaginació més que en la seva preparació com a exegeta o teòleg. Curiosament, una mica cansat de desfilar com el gran apologista popular de la fe cristiana.

L´autor cristià més llegit del seu temps, no només va deixar les seves obres acadèmiques, sinó també una col·lecció considerable de correspondència i treballs que han garantit seguir amb l´ indústria fins avui. Això es un indicador del seu impacte que, mentre les “ vacances“ començaren per a ell, un ample conjunt d´articles, de tesis d´investigació, premsa, clubs de fans, institucions, documentals i guions ( sense mencionar les pel·lícules ) han ocupat un període que ha durat més de 40 anys.