Disposar de temps per ser improductiu

De Gospel Translations Catalan

Com les ocupacions poden malgastar una vida

Søren Kierkegaard, teòleg danès del segle XIX i crític social, va escriure una vegada en la premsa: “Els resultats d´una ocupació és que una persona pugui permetre´s molt poques vegades organitzar un cor”. El que sentim en els nostres esperits és correcte. Una ocupació sense fi- córrer d´aquí per allà, tard i mal, sempre sense temps per fer-les- ofega la vida del cor.

Inclús em temo que molts a l´església, especialment aquells de nosaltres que ens maneguen en varies coses, sovint persegueixen aquesta feina molt ocupada. Ocasionalment advertim els altres de consumir-se i de l´estrès, però en constant moviment, sentint interminablement l´assetjament per tot, que reclama urgència i sentiments de culpabilitat. I sovint encomanem subtilment l´estrès als altres, però de maneres destructives- estem tan ocupats, que no podem actuar com si cadascú estigués ocupat. I si no ho estem, podem amenaçar els demés de ser mandrosos o negligents.

Però és el nostre problema primari no ser més productius, o que no permetem expectatives irreals que distorsionen la nostra visió de la fidelitat? Mentre tant sembla que podríem organitzar-nos millor i mes eficientment, intentant que aquests esforços puguin nodrir o amagar aquest problema més que ajudar-nos. Què passa si el centre de la nostra dificultat no és la manca de temps per controlar-lo, sinó alguna cosa més? Què passa si l´objectiu de la vida cristiana no és simplement aconseguir més? I si és la veritat, per què molt de nosaltres sentim la necessitat d´omplir qualsevol moment amb exemples que podem marcar tot un llistat de tasques pendents o amb distraccions sense sentit? Passar moltes hores davant el televisor o perdre el temps en les xarxes socials, pot ser més un símptoma que provoca els nostres problemes, signes de una malaltia profunda.

Què passa si Déu no espera de nosaltres ser productius a cada moment? Què passa si creixem confortablement sense preses, tranquil·lament, sense sentir que cada moment pot ajudar-nos a connectar- nos amb Déu, els altres, o simplement amb la nostra humanitat? Cal pensar-s´ho.

Expectatives inexplorades

Mentre era B. Franklin, i no l´apòstol Pau, que va observar que “ el temps és or” nosaltres, els americans hem batejat aquest sentiment – sense obtenir beneficis financers a cada moment- però en certa manera tenim la idea que cada minut ens donarà resultats mesurables i positius. No descanseu, feu alguna cosa!

Per suposat, una bona tasca èticament, diligentment, i la innovació milloren la vida típicament per nosaltres i per a la resta. A vegades, una ocupació originalment bona esdevé horrible, i quan la productivitat i la eficàcia esdevenen els nostres grans objectius, pateixen el nostre món i les nostres vides. Això és el perquè el valor diví més gran no és la productivitat ni la eficiència, sinó l´amor (Mateu 22:37–39; 1 Corintis 16:14).

Així sona molt abstracte, però ficant-me- doncs tornar directament a les expressions sobre les nostres vides. Què penseu sobre les vostres expectatives divines aconseguides qualsevol dia? Si sou com jo, aquesta qüestió pot demostrar alguna desconnexió dolorosa amb la nostra percepció divina i d´una vida fidel. Recentment vaig comentar amb un pastor del Mitjà Oest que va dir-me que, quan érem col·legues a la escola, que estava tant excitat amb la idea de que ell “ podia fer rentable cada minut” i “ recuperar el temps” que ell i els seus amics havien dissenyat com poder viure 4 hores dormint durant una nit; d´aquesta manera, “ells podrien fer més per Crist”.

20 anys més tard, aquest fort i gelós servidor de Crist estava físicament, emocionalment, psicològicament trencat relacionalment. La seva fe, la seva família i els seu ministeri estaven a punt de col·lapsar-se. Certament no volia descriure tots els problemes envers els seu zel primerenc ni mesurar els seus projectes, sinó veure com aquest exemple distorsionava la seva vida, augmentant les expectatives no només fent això durant un dia, sinó quantes podria fer en la seva vida. Fàcilment podríem descartar la seva boja idea de 4 hores de somni per nit, però penso que molt de nosaltres vivim amb assumpcions semblants i això ens afecta.

Un signe de que expectatives no saludables recorren les nostres vides és una constant frustració en els nostres esperits, amagats darrera els nostres rostres somrients. Acabem exhausts dels infants, de l´església, de la nostres esposes o de les exigències interminables. Sense marge en la nostra vida, per tant, quan qualsevol ens diu que és un error, o el nostre infant no es mou amb prou rapidesa o el nostre veí necessita ajuda, aquesta angoixa intenta consumir la nostra amabilitat. La gent ens impedeix fer coses que calen fer!

El regal de la tranquil·litat

Per no malgastar les nostres vides, vostès i jo necessitem aprendre del benefici de “ malgastar” algun temps. Permeteu-me explicar-ho:

El que pensem dels moments avorrits o improductius pot ser una gran regal. En moments lliures el moment de lentitud, si no les omplim immediatament amb moltes tasques o distraccions, coses que ocorren per sorpresa; els nostres cossos respiren i es relaxen una mica, s´obre la nostra imaginació, els nostres cors poden considerar altres menes d´idees. Tenim espai per avaluar com parlar a un col·lega un matí o notar un pare jove barallant-se contra el seu infant. Només amb tranquil·litat i sense omplir els espais immediatament, començarem a sentir la presència divina i les complexitats del món- les belleses i els problemes, tots plegats, les nostres inquietuds i pors. Oblidem el món quan estem ocupats constantment. Doncs, la visió de Kierkegaard: el resultat de les ocupacions és que rarament són capaces d´organitzar el nostre cor. La compassió, la reflexió o el penediment, la esperança, l´ amor que creixen en el sol de la reflexió. I la reflexió saludable i poques vegades apareixen quan no estem tranquils.

Les ocupacions també limiten el creixement. La creativitat i la saviesa exigeixen la nostra llibertat interna per reflexionar, per lluitar i asseure amb reptes. Hi ha una oportunitat en els passejos i les dutxes són llocs per pensar: la distraccions són mínims per a que el cor i la ment puguin preguntar-se.

Alguns períodes de tranquil·litat enriqueixen la nostra comunió amb Déu si disposem de temps per un compromís mental, emocional i fins i tot físic que exclou la vida súper ocupada. La vida millora si retallem el temps llargs per la solitud i el silenci. Aquestes pràctiques han estat històricament recomanades pels cristians que veien com les ocupacions els feien més difícil la presència divina i amb els altres. Aquests temps de silenci i de solitud poden ser difícils, especialment al començament, però abans d´augmentar la nostra habilitat d´estar sols amb Déu- i sols amb nosaltres mateixos- tindrem dificultats per reconèixer la presència de l´Esperit en els nostres dies.

Organitzar els nostres cors

Una altre motiu per estar ocupats és que sovint no ens acceptem a nosaltres mateixos. La quietud i la creació d´espais per la quietud sovint ens posen davant els temes que preferim ignorar, si la memòria dolorosa del nostre passat, tractament indesitjables de la nostra personalitat, o accions que agrairíem que no haguéssim succeït. Les ocupacions poden ser una manera de rebutjar afrontar els nostres pecats. O una manera de rebutjar el desig d´esser alguna cosa més o que tenim un aplec d´habilitats o antecedents, temperament. Les ocupacions que ens permeten l´oblit poden limitar el nostre creixement. Les ocupacions fan difícil el nostre propi coneixement.

Més que ser honests amb Déu i amb nosaltres mateixos sobre els nostres mals, pecats, motivacions, i desànims apaguem la nostra sensibilitat amb les ocupacions. Agafar coratge per permetre els moments buits, però quan estem ansiosos cal accedir els espais oberts amb un cor obert, Déu pot aportar-nos molt creixement i cura.

També guanyem més força per accedir els espais quan vivim en una comunitat de fe que sigui sana i d´amor, quan els altres no estan en perill o es tanquen davants els nostres mals i mancances. Quan els altres estan conformes amb la tranquil·litat, el ministeri i la feina inacabable, prou segurs en Crist per suportar situacions desorganitzades, que també ens posen davant aquest temps en que Déu acaba la tasca començada (Filipencs 1:6): Déu està d´acord amb aquest procés, també. Aprenguem a evitar ocupacions interminables quan acceptar la solitud no esdevé simplement una valor personal, sinó de la nostra comunitat. Aprendre a marxar més lentament potser és “malgastar” més temps tots plegats per accedir als espais oberts per créixer davant l´avís de la presència divina i treballar. Comencem a esdevenir gent que pot pregar en solitud sense fi (1 Thessalonics 5:17), sovint sense adonar-nos del futur.

La lentitud- no omplint cada moment amb distraccions, abandonant la nostra compulsió d´esprémer el temps de productivitat a cada moment- ens permetrà escoltar Déu i als altres. Això ens concedeix aire a la imaginació i creativitat per respirar, i comença a organitzar els nostres cors. Això ens obre el camí de l´ amor. Aneu directament a “ malgastar” alguns moments, perquè això no us pugui malgastar les vostres vides.