El pastor distret

De Gospel Translations Catalan

Cóm manegar el conflicte i el criticisme

“La vostra església no té comunitat.”

“Vares equivocar-te cuidant-me durant el conflicte del meu marit.”

“ La vostra església no es acollidora.”

“Massa burocràcia en la vostra església.”

“La església és massa gran”

“les vostres pregàries escrites semblen massa absurdes.”

Ay! penso quan llegeixo aquestes paraules. Aquests eren comentaris directes de la nostra església, de la nostra gent, i del nostre lideratge. Cada crítica m´afectava com un grapat de grava contra el meu rostre. Com sap qualsevol en el lideratge, el criticisme afecta. I a més, demanàvem aquesta relació entre els membres que sortien.

Tanmateix, per molt mordaç que fos aquesta desaprovació, és molt millor que l´hostilitat oberta i les discussions. Les desavinences, els malentesos, la frustració i la desunió podem trencar-se en el si de la Església de Crist. El conflicte acaba ferint els sentiments, a jutjar els motius, i a debilitar el temprament. Els membres de la Església poden posicionar-se. La tafaneria i els rumors se estenen com l´incendi, i aviat el bosc. Si el criticisme és com un esquinç, el conflicte n´és la fractura.

Contingut 1 El conflicte quedaba molt enrere 2 3 maneres d´acabar el Conflicte 3 1. Recordar humilment que això és la Església de Déu. 4 2. Recordar humilment l´exemple de Crist. 5 3. La humilitat parla de la confiança en l´amor. 6 L´esperança en Déu que funciona

El conflicte quedaba molt enrere

El conflicte i el criticisme en la Església són inevitables, tots plegats. La vida és un embolic, ple de cops i contusions. La Església és una reunió de pecadors i plena de malalts. Arriba el malentès. Les paraules agudes tallen i ataquen, impossible de contestar. El criticisme porta al conflicte i el conflicte al criticisme, regiscant per una cinta corredora de mal i de dolor. Els darrers anys va treure un augment de friccions en moltes esglésies, però ara el conflicte és nou. La desunió que divideix les esglésies ha existit des del començament.

En els Filipencs, Pau suplica dos col·laboradors de l´Evangeli- Eulògia i Syntyche- que “ estaven d´acord en el Senyor” (Filipencs 4:2). Aquestes 2 dones han treballat colze amb colze amb Pau, I els seus noms estan escrits en el llibre de la vida (Filipencs 4:3). Són seguidores genuïnes de Crist que estaven “ unides per l´Evangeli”, però ara dividides per alguns desacords agres que s´han conegut en tota la Església sencera. El conflicte de la Església és tan antic com la Església.

Reconduir el conflicte no és una tasca fàcil. És com submergir-se en un lavabo: desordre desagradable, però necessari. Ignorar el conflicte només ho exacerba, com tancar la porta de subterrani, mentre el motlle negre arrossega les parets. No desapareixerà per si mateix, i els resultats seran catastròfics.

3 maneres d´acabar el Conflicte

Com, doncs, pot el pastor i altres moure´s cap a la lluita en lloc de retirar-se? Com els primers coratjosos que corren cap al caos, i com els pastor estan preparats per afrontar el conflicte amb coratge, convicció, humilitat i amabilitat?

No és una tasca fàcil. Alguns poden quedar-se paralitzats per la por humana, la por d´equivocar-se. Fins i tots altres estan més ansiosos per combatre en la batalla. Com els combatents amb ganes de trobar col·legues de discussió, com els pastor no estan preparats per implicar-se. Observem les sàvies paraules de Pau al jove Timoteu:

“No cal que el servent del Senyor sigui batallador, si no amable amb qualsevol, capaç d´ensenyar, suportant pacientment el mal, corregint els seus oponents amablement. Potser Déu les premia el penediment, portant-los al coneixement de la veritat, i ells podrien tornar en raó i escapar del parany del dimoni, després d’ésser capturats per Ell per fer la seva voluntat”. (2 Timoteu 2:24–26)

Veiem la dificultat de la tasca. Els pastors no poden defugir del conflicte, ni poden tenir massa ganes per lluitar. La amabilitat, la paciència i la gentilesa poden acompanyar la voluntat de comprometre´s, d´exhortar, d´amonestar i retraure. Cóm s´enfila l´agulla? Quines veritats ajuden els pastor cristians i els dirigents a comprometre´s en el conflicte desitjat, sense gaudir-ne? Considereu 3 creences fonamentals per aquests que busquen participar el conflicte

1. Recordar humilment que això és la Església de Déu.

1r, recordant-vos que la Església no és vostra, Moisès modelà aquesta humil actitud. Després de l´ èxode, la ràbia divina s´ ha adreçar contra la idolatria d´Israel, obra de l´ovella d´or. Què feia Moisés? Va intercedir pensant com Déu “ que aquesta nació és la seva gent” (l´ Éxodo 33:13). Moisès va deixar ben clar que Israel no era aquella gent, sinó la de Déu. Ell va modelar l´humil dependència de Déu per actuar pel bé del seu poble.

La comparació entre els pastors és així: recordeu humilment que la Església és la Església de Crist. Quan sorgeix un conflicte, els líders espirituals són savis per resistir la exigència de mesurar les coses en la seva pròpia mida i saviesa. Jesús santifica la seva Església. Està neguitós per ajudar-la, donar-li la seva saviesa i la seva gràcia pel bé de la seva església. Els pastors són prou savis per recordar-los i que les seves esglésies siguin santificades. Recorden que cal aprendre les lliçons; recorda que la gràcia és donada; i que la saviesa encara està per atorgar-se. Déu hi treballa i, a través del conflicte, pel bé del seu poble. Recordar, Jesús és el mestre fuster, elaborant la seva creació, la gloriosa Església de Déu.

Els pastors, pregant com el Rei Salomó, quan va engegar la tasca ingent de conduir el poble de Déu:

“Ara, oh Senyor, el meu Déu, heu fet del vostre fidel, el rei en lloc del pare David, malgrat ser un infant. No se com anar-me ni com venir.... Concediu al vostre servent una ment comprensiva per governar el vostre poble, que pugui discernir entre el bé i el mal, i que sigui capaç de dirigir aquest gran poble” (1 Rei 3:7, 9)

La pregària humil per distingir portar el gran poble de Déu. Demaneu la saviesa a Déu que ens la doni generosament i abundosament en benefici de la seva Església (James 1:5).

2. Recordar humilment l´exemple de Crist.

Segon, imitar l´exemple de Crist mateix en ell mateix i en el sacrifici. Els pastors són servidors que prenen cura del cap dels pastor mateix. I Jesús “ buit mateix, prenent forma de servidor, nascut com a home… Va humiliar- se Ell mateix esdevenint obedients fins al punt de morir, fins i tot, morir a la creu (Filipencs 2:7–8). Tots els creients, i específicament els líders, són cridats a imitar aquesta humilitat, servitud i sacrifici.

La mateixa ambició, l´enveja, la vanitat no tenen lloc en la Església, molt menys entre els líders. Algunes de les condemnes mes fortes en les Escriptures estan en contra de l´auto servitud dels pastors d´ Ezequiel 34. El poble de Déu va escampar-se, destruir-se i cassats pel pastor d´Israel. Res enfonsarà el lideratge més ràpidament que l´egoisme i la manca d´humilitat. Cal que els servidors de Déu siguin humils., humils obedients al Senyor. Els pastor han de “compartir el patiment com a bons soldats de Crist Jesús” (2 Timoteu 2:3). Nosaltres, els pastors, servim amb el plaer del Rei. Estem sota la seva autoritat. Quan estem armats amb la mentalitat de Crist, els pastors són capaços de mantenir la unitat de l´Esperit, fet uns als altres, i “ reprovant, reprenent i exhortant amb molta paciència i ensenyament” (2 Timoteu 4:2).

Com a pastors, apartem les preferències personals i les opinions, i busquem servir com a Crist voldria, mostrant el seu desinterès i paciència. Neguitosament i humilment acceptem el paper de servent com a ajudant de Crist

3. La humilitat parla de la confiança en l´amor.

Finalment, expliqueu la confiança en l´amor. Els pastors devots exhibeixen un incontestable compromís a la veracitat perfecta i modelada per un profund amor permanent al poble de Déu. Ells conreen l´amor semblant a Pau, anhelant al seu poble per l´amor a Jesús Crist (Filipencs 1:8). Les seves paraules són edificants més que trencadores, fins i tot mentre amonesten; les seves paraules són amor. El que diuen, fins i tot quan amonesten, impregnades de suavitat i d´atenció. El seu ensenyament té la essència de l´amor lligat a la veritat incontestable.

Ve aquí que molts s´han desviat com a pastors. La temptació d´apaivagar, d´aplacar, i de calmar el conflicte i la tensió és gran. Ja, les paraules del servent són esdevenir “ graciosos i adobats amb sal”, mai mentides ni veritats a mitges disfressades de bondat (Colossencs 4:6). Els pastors estan per “ donar exemples als creients amb la seva paraula” (1 Timoteu 4:12). Amb Pau, els pastor renuncien a totes les que siguin deshonroses manies i poc transparents en el món (2 Corintis 4:2). Busquem ser tossudament fidels a les nostres paraules.

El discurs càndid imposa la llum més que l´obscuritat, Així, els pastors tossudament permeten que el sí sigui sí, i el no sigui no (Jaume 5:12). Treballar per no minar la confiança que Déu ens ha donat per ser predicadors de la veritat dels Evangelis. Resistim qualsevol temptació d´apaivagar les critiques per modificar la veritat. A canvi, rebutgem manipular la veritat, però proclamem la confiança en l´amor per a que la Església pugui créixer en Crist (Efesis 4:15).

L´esperança en Déu que funciona

Enmig de les aigües revoltes, recordeu les promeses divines als seus servidors i al seu poble. Déu promet els seus servidors una gran recompensa: “ Quan el Cap dels Pastors apareix, rebran la corona de la glòria” (1 Pere 5:4). El conflicte i la crítica eren fàcils, però els mals i el treball seran petits comparats amb el gran valor conegut de Crist.

Igualment, Déu promet al seu poble que serà una bona obra que Ell ha començat (Filipencs 1:6). La Església s´està santificant per a que sigui pura i sense blasfèmies pel Dia de Crist. Mantenir que aquesta promesa és com un raig d´esperança per a submergir-se en les aigües agitades pel bé de Crist.