El plaer diví en la seva Creació

De Gospel Translations Catalan

Psalm 104:31

Pot la Glòria divina ser eterna, pot el Senyor complaure´s en la seves obres.

En el nostre 1r missatge d´aquesta sèrie sobre el plaers divins varen veure que Déu es delita en el seu Fill. Durant tota la eternitat ha estat exuberantment feliç en compartir la Trinitat. Ha estat sobrepassat satisfactòriament quan observava un panorama interminable de les pròpies perfeccions reflectides en el rostre radiant del seu Fill.

Quan mira que una de les lliçons apreses de la divina felicitat és que Déu es troba complet en si mateix. Sense deficiències. I a més no pot ser subornat amb res que anheli ni amb cap xantatge per cap feblesa secreta ni coaccionat per cap poder superior. I sobre tot, el que Ell fa, sota cap coacció, sinó segons el seu plaer. Ell és lliure i es complau en tot el que Ell fa.

Avui ens centrarem en una de les coses més increïbles que Déu fa: ha creat l´univers, i què és l´univers! I vet a qui 2 respostes que intento donar-vos

1. Troba Déu plaer en la creació?
2. I si és així, perquè ho fa?

1. Troba Déu plaer en la seva creació?

La 1a qüestió que caldria respondre amb força és “¡Sí!”; Déu troba plaer en la creació.

El testimoni del Gènesis 1

Com sabem això? El Gènesis 1r ens descriu no només el fet d´una creació ordenada per Déu, sinó també la resposta divina de la creació. 5 vegades, us recordo, Déu està darrera, i quan està, fa balanç de la seva creació. Cada vegada diu el text: “ I Déu va veure el que era bo!” (versicles 4rt, 12è, 18è, 21è, 25è). I quan tot s´havia acabat, va crear l´home i la dona, i vet aquí, era molt bé”

Prenc això que significa que Déu es complaïa en la seva obra. Quan l´observava, el donava plaer. Era feliç i complagut en el seu esforç creatiu

El testimoni del Psalm 104

El text següent, Psalm 104, és una cançó per expressar la joia que Déu té en la seva creació. El versicle clau pel nostre objectiu és el 31:

“ Caldria que la Glòria divina durés per sempre, que el Senyor es c complagui en les seves obres”

Això no és una lloança per alguna cos que no ha succeït. El psalmista no vol dir: Oh, espero que Déu es complagui en les seves obres, sinó que n´estic segur que serà així!”. Si aquest fos el seu sentit, doncs la primera línia del versicle caldria que tingués el mateix significat: Oh, espero que la Glòria divina sigui duradora però no n´estic segur d´això!”

Aquest no és segurament el seu sentit. La confiança de la roca sòlida de tota la Bíblia és que la Glòria divina no només no serà duradora sinó que cobrirà tota a terra com les aigües ho fan en el mar (Números 14:21; Habakkuk 2:14).

El psalmista no està lloant que alguna cosa pot passar. Ell exalta que alguna certesa passarà. No hi ha cap dubta darrera aquest crit: “Podria la glòria divina durar eternament!. Ni hi ha cap dubta darrera aquest crit: ”Podria Déu complaure´s en les seves obres!.

Així la resposta a la primera qüestió és SI! Déu troba plaer en la seva creació. Es delita en la tasca de les seves mans.

Per què és important respondre la propera qüestió

Ara la qüestió és PER QUÈ?. Hi ha 2 raons per què és important per a mi respondre aquesta qüestió

1. Una és que em sento impulsat a explicar-vos perquè el plaer diví que té en la seva creació no és un acte d´idolatria.

Per què és aquest plaer que Déu té en la seva creació no deshonora el Dill de Déu? Per què no caldria el Fill ser gelós? Caldria al Pare realment compartir la seva afecció amb el món? Caldria no estar totalment satisfet en la bellesa de les seves perfeccions reflectida en la persona del seu Fill?

2. L´altre raó per demanar-nos perquè Déu es complau en la seva creació és que necessita conèixer això abans que el delit en si mateix pugui dir-vos molt sobre el caràcter diví.

2 persones poden desitjar la mateixa cosa per diferents raons que l una sigui l´honor i altre la perseverança.

2. Per què Déu troba plaer en la seva creació?

Per tant aquestes dues raons al menys intenta respondre la qüestió del perquè Déu troba plaer en la seva creació. Intentaré resumir-ho en 5 frases, basant-me en aquest psalm i altres parts de les Escriptures. Aquestes frases del perquè Déu es complau en la seva creació no tenen realment raons independents perquè coincideixen massa. Però cadascuna expressa un mica una raó bàsica. Per tant, permeteu-me començar per la raó bàsica que em sembla trobar-se aquí, en el versicle 31.

“ Podria la Glòria divina ser eterna, podria el Senyor complaure´s en les seves obres”

El que em suggereix és que la joia que Déu troba en les seves obres pertanyen al fet que són la expressió de la seva Glòria. En altres paraules, crec que 2 mitats d´aquest versicle relacionen alguna cosa com aquesta: “ Sempre que la glòria divina sigui eterna en les seves obres, Déu òbviament es complaurà en les seves obres”. O podeu dir: “ Podria la glòria divina ser perdurable, així el Senyor podria complaure´s en les seves obres”. Per tant, la primera frase i més bàsica es que....

1. Déu es complau en les seves obres perquè aquestes són la expressió de la seva Glòria.

Això és el que el Psalm 19è es deixa clar:

El cel manifesten la glòria divina; el firmament proclama el seu treball

Per tant, la raó més bàsica que Déu es complau en la seva creació és que en la creació Ell troba reflectit la pròpia glòria, i amés no és idòlatra quan es complau en ella.

Però què passa sobre el Fill de Déu? Això vol dir que la creació està competent amb el Fill de Déu en els afectes del Pare? Recordeu que el seu Fill, també, és diu reflex de la Glòria divina (Hebreus 1:3). És que Déu es complau parcialment en el seu Fill o parcialment en la seva creació? És que la creació treu el seu Fill cap delit del Pare? Cal al Fill està gelós d´aquesta creació?

No. Abans de la creació el Pare i el Fill es complaïen mútuament amb satisfacció. I quan va arribar el temps de la creació, la Bíblia ens diu que ambdós, Pare i Fill- estaven actius en la tasca de la creació (1 Corintis 8:6; Colossencs 1:16).

Al principi existia la paraula i la paraula era Déu i Déu era la paraula. Tot era fet per Ell i sense Ell res no es feia. (Joan 1:3)

En altres paraules, la tasca creativa no és simplement la obra del Pare com si calgués satisfer una necessitat que el Fill no podia trobar. Ni la creació era simplement l´obra del Fill com si calgués satisfer qualsevol necessitat que el Pare no trobés. Tot al contrari, va ser la tasca de tots dos plegats.

I així, quan la Bíblia ens mostra que la creació expressa la Glòria divina, no ens caldria pensar simplement que la glòria del Pare o la glòria del Fill, sinó que aquesta glòria és compartida. I a glòria que comparteixen supera la joia mútua de les seves perfeccions. Per tant, la creació és una expressió de la superació de que la vida i la joia que tenen el Pare i el Fill recíprocament.

No existeix ni la gelosia ni la competència en la ment divina. El Pare i el Fill són glorificats igualment ena creació, perquè aquesta obra creativa supera la complaença que gaudeixen recíprocament.

Així, la primera frase més bàsica que poden dir sobre el perquè Déu es complau en la seva obra creativa és que aquesta creació és una expressió de la seva Glòria.

2. Déu es complau en les seves obres de creació perquè li satisfan

En el Psalm 148è el psalmista nomena la creació en si mateixa per llaor Déu.

Lloeu-li, la lluna i el sol,
Lloeu-li, tots els estels brillants!
Lloeu-li, els cels més alts,
I les aigües, sobre els cels més alts!
Permeteu-los lloar el nom del Senyor!
Que el dirigeix i foren creats....
Lloeu el Senyor des de la terra,
Els monstres marins i totes les profunditats. (versicles 3r–5è, 7è)

Què vol dir això? Bé, podrien dir que el sol i la lluna, els estels lloen a Déu com a testimonis de Déu. Això és veritat- ens diu el Psalm 19è. Però el 7è versicle: lloeu el Senyor, els monstres marins i totes les profunditats!”

Un dels meus poemes preferits és: “ Elegia escrita en el Contat de Churchyard" de Thomas Gray a 1751. Un dels versos ens diu:

Plena d´una joia serena com un raig,
Les coves fosques de l´oceà
Ple de flors nascudes de sements invisibles
Que malgasten la seva dolçor en l´aire del

Gray havia mogut a través del pensament que en el fons de l´oceà hi ha meravelloses gemes que ningú pot veure i en els deserts llunys milions de flors poden néixer, amb color vius, que produeixen una dolça fragància, mai tocades ni vistes ni odorades per ningú més que Déu!

El psalmista es mou pel mateix motiu, segons sembla en el 7è versicle: “Lloeu al Senyor, monstres del mar i de totes les profunditats!”. Ell mai ha conegut que són les profunditats marines!” Per tant, la lloança de les profunditats no és simplement el que pot ser testificat per l´home.

Em sembla que aquesta creació lloa a Déu simplement per ser el que Ell va crear amb tota l´ increïble diversitat. I des de la major part de la creació està sota el control humà (arriba a l´espai, i en el pes de les muntanyes i les profunditats dels mars) no va crear-se simplement per complir els seus objectius amb nosaltres. Va crear per la Glòria divina.

Ranger Rick arriba a cas nostra. Obro el llibre i llegeixo sobre l´aranya europea que viu al fons del llac, però respira l´aire. Fa alguns salts cap a la superfície de l´aigua pren una bombolla d´aire, i la manté respirant pels forats del mig del cos mentre neda cap al fons del llac i pren una teranyina entre les algues. Després emergeix i se´n porta altres bombolles d´aire, fins que es crea una pilota d´aire on viure, menjar i emparellar-se.

Em sento allà bocabadat, pensat que Déu somriu i em diu: “Sí, Joan, m´ha complagut que la peça d´art de 10.000 anys abans que ningú habités la terra conegués la seva existència. I si no més coneixia quant de milions d´altres preguntes queden sota la vista que jo contemplo diàriament amb joia!”.

Just aquí, altre text, el Psalm 104:25–26 ens diu:

Yonder és el mar, gran i profund on pul·lulen innombrables coses, que viuen coses grans i petites. Hi van els vaixells, i Leviatan que es deixa practicar l´esport en ell.

Per a què Déu va crear grans monstres en el mar? Justament per jugar, moure´s en l´oceà, on qualsevol home els pugui veure, només Déu. Els oceans que pul·lulen testimonien la Glòria divina i el lloen un centenar de milers des de qualsevol ull humà. Aquesta es la 2na frase que justifica la complaença divina en les seves obres.

3. Déu es complau en les seves obres de la creació perquè revelen la seva incomparable saviesa

Mirant el versicle 24è:

Oh, Senyor, quanta varietat són les obres!
En la saviesa que s´han fet totes;
la terra és plena de criatures.

" Heu fet totes les coses amb saviesa!” En altres paraules, el Senyor es delita en les expressions de saviesa. L´univers és simplement una obra mestra de la saviesa i ordre. O, si vostès prenen part com el cos humà- que és una obra divertida de coneixements i saviesa. Qui pot comprendre el cervell humà i el misteri de la ment i del cos!

El món és ple de saviesa divina. Preneu unes diatomees, per exemple. Al desembre, tenia les fotos en color de les micro-diatomees de Ranger Rick en el microscopi. Es coneixien 10.000 especies de diatomees!. En una cullera de té d´aigua del llac pot hi haver-hi un milió d´aquestes plantes invisibles. I què estant fent mentre Déu s´entreté amb la seva bellesa microscòpica? Produeixen tonades i tonades d´oxigen perquè altres animals puguin respirar en l´aigua!

Oh, Senyor, quines meravelles les vostres obres!
Les ha creades totes amb saviesa

El psalmista simplement admirava cóm funcionaven cadascuna. Podeu veure això en el versicle 14è:

“Igual que la gespa creix per les ramats,
I les plantes perquè l´home les conreï
I poden aportar l´aliment des de la terra”

Quina experiència ten meravellosa és que Déu ens concedeix d´un moment que no hem pres res per proveir-nos, però veiem el món com si hagués estat creat ahir! Cóm podríem meravellar-nos davant a saviesa divina?

“ El Senyor és Déu etern,
El Creador del final de l aterra.
No fa ni disminuir ni augmentar el cansament,
la seva comprensió és indesxifrable” (Isaïes 40:28)

4. Déu es complau en les seves obres de la creació perquè aquestes revelen el seu incomparable poder.

A Isaïes 40:26, el profeta observa el cel ple d´estels- potser durant una nit que recordo en les muntanyes d´Utah al setembre de 1968, quan el cel era literalment un full de llum i estels on no es podrien distingir-se els uns dels altres- mirava amunt i deia:

Aixequeu els vostres ulls sobre l´altura i mireu qui els ha creat
Ell que ens porta un amfitrió pels números,
cridant-los pel seu nom;
per la grandesa del seu poder,
i per que el seu poder és fort
res no s´ha oblidat”.

Si Isaïes estava meravellat davant el poder diví per crear i nominar i mantenir cada estel en el cel que podem veure, quin seria la seva obra mestra avui si ens mostressis els estels més propers en el cel: Alfa i Pròxima Centauri, estan a 25 milions de milles lluny, i què estava observant en la nit celestial com una via estreta de la nostra galàxia que compte un centenar de milions d´estels, i que sota la nostra galàxia existeixen milions de galàxies?

El que existeix a l´univers però és una majestuosa demostració de la saviesa increïble, incomparable, de la exuberància inimaginable, la saviesa i poder, i la grandesa divina! I quin Déu cal ser! I quin Déu cal ser!

Això en porta al final de la meva frase:

5. Déu es complau en les seves obres de la creació perquè ens indica sota elles qui és Ell en si

Déu vol dir per nosaltres estar atordits i sorpresos per les seves obres creatives. Però pel seu benefici. Ell vol dir sempre mirar la seva creació i dir: Si la tasca de les seves mans és tan plena de saviesa poder, de grandesa i majestuositat, i bellesa, què més pot fer aquest Déu per si mateix!!

Aquests no només són el costat darrer de la seva glòria, vista a través d´un vidre obscur. Què voldrà ser veure el Creador en si mateix! ..No les seves obres. No sempre un milió de galàxies han satisfaran l´ànima humana. Déu i només Déu són el final de l´ànima.

I ara el nostre text s´acaba així (Psalm 104:31r–34è):

“Podria la Glòria divina ser eterna,
Podria Déu complaure´s en les seves obres,
Apareix en la terra que ella tremola
Qui toca les muntanyes i fuma!
Cantarà a Déu tota la vida que visqui;
Lloaré a Déu mentre existeix.
La meva meditació li complau
I jo me n´alegro en el Senyor.
Permeteu els pecador consumir-se en la terra,
I que els malvats no hi romanguin més!
Beneïu al Senyor, ànima meva!
Lloem al Senyor!”

Al final, no existirien ni els mars ni les muntanyes, ni els canyons de núvols, o les gran galàxies que omplen els nostres cors per trencar les preocupacions i omplir les muntanyes amb l´eterna lloança. Seria Déu mateix.