El que l'amor no és

De Gospel Translations Catalan

Contingut 1 Quatre maneres d'evitar els costos 2 Qui pot estimar? 3 El que l'amor no és 4 Servir no és amor 5 Saber no és amor 6 Donar no és estimar 7 Creure no és amor 8 No hi ha privilegis més grans

Quatre maneres d'evitar els costos

És estranyament possible que l'amor estigui omnipresent i, no obstant això, estigui en perill en els nostres dies? L'etiqueta és certament superada, com cinta groga brillant, a través de tot i de qualsevol cosa que ens envolta. O, potser més exactament, la societat ha fet de l'amor una paret de color beix fort, buida de la definició o la vitalitat que una vegada va tenir, perquè qualsevol pugui decorar-la com vulgui. L´ "Amor" ha arribat a significar el que qualsevol diu que significa - i suggerir el contrari és, per descomptat, "poc afectuós".

Que aquestes quatre lletres s'utilitzin en excés i s'abusen, però, no altera el que és l'amor. Podríem, per exemple, començar a anomenar la nostra bústia un "arbre", i fins i tot convèncer els nostres veïns perquè fessin el mateix, però sense esborrar les realitats vives de les arrels, i l'escorça, i les branques, i les fulles que creixen verdes, després grogues, després vermelles, i després cauen. Què podem perdre difuminant les línies del que anomenem amor?

Qui pot estimar?

L'amor, ja ho sabem, no només té una definició, sinó una identitat, una personalitat, un nom:

“Estimats, estimem-nos els uns als altres, perquè l'amor és de Déu, i qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. Qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor. (1 Joan 4:7-8)”.

Només aquells que coneixen Déu, el Déu veritable, poden estimar, perquè aquest Déu, i només aquest Déu, és amor. Basant-se en textos com aquests, John Piper defineix l'amor com "el desbordament i l'expansió de l'alegria en Déu, que satisfà amb molt de gust les necessitats dels altres"(El perillós deure de les delícies, 44). Si això és cert, això vol dir que milions de persones es creuen estimades mentre mai no han experimentat o estès el veritable amor.

Més a prop de casa, molts de nosaltres, fins i tot a l'Església, ens considerem amorosos sense haver lluitat amb el que realment significa estimar. Confonem els no amors per amor, i per tant sovint no perseguim la cosa real.

El que l'amor no és

En 1 Corintis 13, l'apòstol Pau va escriure, potser, les línies més familiars i apreciades mai escrites sobre l'amor. I si bé els casaments d'avui ens podrien portar a creure que el capítol va ser escrit per a nuvis d'ulls brillants i les seves núvies vestides de blanc, en realitat escrivia a una església ordinària, afligida per conflictes, que lluitava per estimar-se els uns als altres (1 Corintis 1:10-11).

Si bé podríem centrar-nos en el que ell diu que l'amor és i fa,Pau també ens ensenya que perseguir l'amor requereix discernir acuradament el que l'amor no és. Per exemple, «L'amor no enveja ni presumeix» (1 Corintis 13:4). No és arrogant ni groller, irritable o ressentit. No insisteix a la seva manera. De fet, comença el capítol no amb exemples sorprenents d'amor, sinó distingint l'amor de quatre no-amors comuns. Observeu com podem practicar cada un sense practicar l'amor.

“Si parlo en la llengua dels homes i dels àngels, però no tinc amor, sóc un gong sorollós o un címbal clandesc. I si tinc poders profètics i comprenc tots els misteris i tot el coneixement, i si tinc tota la fe, per tal d'eliminar muntanyes, però no tinc amor, no sóc res. Si dono tot el que tinc, i si lliuré el meu cos per ser cremat, però no tinc amor, no guanyo res. (1 Corintis 13:1-3)”.

Servir no és amor

La primera de les quatre advertències és a les persones amb un talent espiritual. Els nostres regals, fins i tot els nostres regals espirituals, no són una prova segura de l'amor. Don Carson escriu: "Els diversos dons espirituals, tan importants com són i tan alts com Pau els valora, tots poden ser duplicats pels pagans. Aquesta qualitat de l'amor no pot ser"(Mostrant l'Esperit, 84).

Quin tipus de regal tenia en ment Pau? Dóna exemples en el capítol anterior: els dons de saviesa, coneixement, curació, miracles, profecia, discerniment espiritual i parlar en llengües. L'apòstol els va animar, fins i tot els va encarregar que practiquessin aquests regals. Evidentment, però, a alguns se'ls va donar una profunda visió espiritual i una capacitat inusual per articular aquestes idees, però encara no tenien amor. Probablement van assumir que estimaven l'església quan realment els encantava ser dotats i necessitats i vistos.

I encara avui, alguns de nosaltres perseguim el regal i insistim a utilitzar les nostres habilitats (ja sigui a les nostres esglésies, a les nostres comunitats o a les nostres carreres), però ho fem sense amor. Ens preocupa més ser necessaris, ser productius, tenir èxit que estimar els altres. És probable que ho vegem millor quan el que els altres necessiten de nosaltres divergeix de les formes en què volem servir.

Saber no és amor

Altres membres de l'església corinti van perseguir el coneixement, i van assumir que el seu coneixement els feia estimar. Però fins i tot si tinguéssim tot el coneixement i entenguessin tots els misteris, diu Pau, encara podem mancar d'amor. De fet, com més sabem, més susceptibles podem ser a la temptació, perquè «el coneixement s'esvaeix» (1 Corintis 8:1). Si Satanàs no pot mantenir-nos allunyats de la veritat, estaria encantat de veure'ns omplir les nostres ments de coneixement si això significa inflar el nostre sentit de l'orgull i buidar els nostres cors d'amor.

Com podem distingir entre coneixements orgullosos i bons coneixements? Pau diu: "El coneixement s'infla, però l'amor s'acumula. Si algú s'imagina que sap alguna cosa, encara no ho sap com caldria saber-ho» (1 Corintis 8:1,2). L'orgull traeix un coneixement que s'endarrereix en l'amor. A mesura que el coneixement piadós creix, també ho fa el seu sentit de la humilitat. L'or en un vaixell amb fuites enfonsarà el vaixell, però l'or en un vaixell ben construït afegeix pes que enforteix i estabilitza el vaixell, fins i tot amb fortes tempestes.

Els que saben més, amb amor, tenen un sentit creixent de quant no saben - i del poc que mereixen saber tot el que saben. I utilitzen qualsevol coneixement que tinguin no per avivar el seu sentit personal de la vàlua o la imatge, sinó per construir els altres en els seus camins amb Déu. Exerceixen els seus coneixements per consolar, per animar, per ensenyar, per curar, per corregir, per restaurar, per estimar.

Donar no és estimar

«Si dono tot el que tinc, i si allibero el meu cos per ser cremat, però no tinc amor, no guanyo res» (1 Corintis 13:3)”. A la superfície, és difícil concebre un escenari com aquest. Pot un home regalar tot el que tenia, fins i tot la seva pròpia vida, sense amor?

L'apòstol diu que sí. Com podia ser això? Perquè la gent fa sacrificis radicals per tota mena de raons, i en general no a causa d'"un desbordament d'alegria en Déu que satisfà amb molt de gust les necessitats dels altres". De fet, moltes de les raons no tenen res a veure amb Déu. I com ja hem vist, si un acte no té res a veure amb Déu, no té res a veure amb l'amor real.

Malauradament, les nostres pròpies raons per donar, servir i sacrificar, fins i tot a l'Església, de vegades tenen poc a veure amb Déu. Volem ser generosos. Volem més poder o més influència. Ens agrada la sensació de tenir els altres en deute amb nosaltres. Volem alliberar-nos d'una consciència culpable. Volem encaixar amb alguna multitud o causa. "Si els homes fan grans coses i pateixen grans coses simplement per amor propi, això no és més que oferir-se a si mateixos el que es deu a Déu, i així fer un ídol de si mateixos"(La Caritat i els seus fruits, 87).

Cada vegada que les arrels de la nostra motivació s'allunyin de la nostra alegria en Déu, el nostre amor morirà de fam i se´n esvairà. Donarem, fins i tot donarem molt, i no guanyarem res de fruit etern ni de importància. Suar, sagnar i fins i tot morir com puguem, els nostres errors mai poden cobrir la falta d'amor.

Creure no és amor

Potser el més sorprenent de tot, alguns fins i tot fan de la recerca de la fe, un desviament al voltant de l'amor. «Si tinc tota la fe per treure muntanyes, però no tinc amor, no sóc res» (1 Corintis 13:2). Aquesta gent podria dir: "És clar que estic estimant, mira el que crec". A la qual cosa, Pau podria respondre: "Sabré com estimeu pel que realment creieu".

I ell no està sol. "De què serveix, germans meus, si algú diu que té fe però no té obres? Aquesta fe el pot salvar? . . . La fe per si mateixa, si no té obres, és morta» (Jaume 2:14-17). Els nostres actes d'amor no ens poden salvar mai, però tampoc una fe que no funciona per amor (Gàlates 5:6). Podem tenir prou fe per llançar muntanyes al mar, i no obstant això, encara no estem disposats a pujar a les muntanyes d'amor que Déu ha posat davant nostre.

Creure i fins i tot esperar grans coses de Déu no demostra que pertanyem a Déu; la gent de totes les religions, i fins i tot alguns pagans, esperen grans coses de Déu. Però cap d'ells , cap d'ells - pot estimar com qualsevol que realment coneix Jesús. La fe genuïna no s'ocupa tant de moure muntanyes com de conèixer i gaudir de Déu, i com més aprèn i gaudeix d'ell, més es desborda el seu amor en les necessitats dels altres.

Pau va dir quatre vegades: «Si no tinc amor, no si tu... Fins i tot mentre increpa l'església acalorada i dividida, va modelar el tipus d'humilitat que anhelava veure en ells. Sabia fins a quin punt el cor d'un apòstol podia resistir i evitar els alts costos de l'amor. Som igualment conscients?. Hem permès que el nostre amor els uns pels altres es refredi darrere dels vels del nostre saber, dels nostres serveis, de la nostra donació, de la nostra creença?

No hi ha privilegis més grans

Per totes les formes en què "l'amor" s'utilitza avui en dia, qualsevol experiència real d'amor és un tresor més enllà de comptar-lo. Els qui realment estimen demostren no només que coneixen Déu, sinó que són coneguts i estimats per Déu. Si veiem un amor veritable en nosaltres mateixos, veiem Déu en nosaltres. Edwards captura alguna cosa del miracle en aquest amor:

“La gràcia salvadora de Déu en el cor, treballant un esperit sagrat i diví d'ànima en el do de la fe i de l'amor ha de ser sens dubte la benedicció més gran que els homes reben en aquest món; més gran que qualsevol dels dons dels homes naturals, més grans que les majors capacitats naturals, més grans que qualsevol dots mentals adquirits, més gran que qualsevol assoliment en l'aprenentatge, més gran que qualsevol valor o honor extern, i un privilegi més gran que ser reis i emperadors. (La caritat i els seus fruits,74)”

L'amor que Déu ens dóna és el privilegi més gran de la terra. Quan ens estimem els uns als altres, Déu està pressionant les meravelles del seu propi cor a les fissures i racons del seu Regne: a les nostres famílies i amistats, als nostres temples, als nostres barris. Sense amor, per molt que sapiguem, donem o fem, som però no guanyem res. Però si caminem en l'amor, guanyem més de Déu i ens tornem més semblants a Déu, i mantenim l'amor veritable a un món el Déu del qual és amor.