Les vostres forces defalliran

De Gospel Translations Catalan

Contingut 1 Per què Déu ens dona més del que podem controlar 2 El Déu del consol 3 Consol en qualsevol aflicció 4 En Ell he depositat totes les nostres esperances

Per què Déu ens dona més del que podem controlar

Pau escrivia una carta, coneguda com 2 Corintis justament al final d´una experiència de greu patiment. Així és com ho descriu:

“ No necessiteu distreure vos, germans, de la aflicció experimentat a Àsia. Com que estaven més carregats que les nostres forces, estàvem desesperats. Per suposat, varen adonar-nos que havien rebut la sentència de mort”. (2 Corintis 1:8–9)

Pau no confessa quina era la seva aflicció. No ho necessitava des què el seu carter ho hauria explicat els creient corintis detalladament els seus patiments. Des de l´entorn (2 Corintis 1:3–11), sembla om si ell hagués patit persecució fins arribar a l´execució. Però en la saviesa misericordiosa de l´Esperit Sant, no estem segur. I és una misericordiosa perquè ens encoratja a demanar el que Pau anomena “ qualsevol aflicció” (2 Corintis 1:4).

Però és important que anoteu el grau d´aflicció de Pau. Aquest gran sant. El qual sembla tenir la capacitat més gran per suportar el patiment, sentia “una càrrega més forta que la que podia suportar”. Pensava que la seva aflicció el mataria“ . Però no va ser així ( el seu patiment duraria de 8-10 anys en el futur ). Però així va obligar-lo a alguna cosa més:

” Per suposat, sentim que hem rebut la sentència de mort. Però això era fer-nos confiar no en nosaltres mateixos, sinó en Déu que ressuscita els morts” (2 Corintis 1:9)

El mateix patiment de Pau el va fer acabar a ell mateix: no les forces físiques del seu cos, sinó les esperances terrenals i els seus plans. Va romandre mort aparentment. En què confiava al final per trobar les esperances? En Déu que ressuscita els morts

El Déu del consol

Coneixent la severitat del patiment de Pau i què produïa en ell mateix ens ajuda a comprendre millor el consol que ell testimonia en les seves paraules obertes

“ Beneit sigui el Déu i el pare del Senyor Jesús Crist, el pare misericordiós i el Déu del consol, que ens consola a tots de totes les afliccions, i que ho fa possible a tots els afligits, aquest mateix consol que reben de Déu (2 Corintis 1:3–4)

Malgrat saber que Pau va lliurar-se del seu “ perill mortal” (2 Corintis1:10), el lliurament de la mort no va ser el primer consol rebut de Déu, ni el primer consol en el seu patiment que esperava rebre dels altres. El primer consol va arribar-li molt al final, quan ja esperava la mort, sense cap més esperança que perllongar la vida terrenal, on no queda res més que la esperança dels cristians per desafiar la mort: Déu que ressuscita de la mort.

Sabem que Pau explica sobre el consol de la esperança de la resurrecció, quan era a punt de dir: “ per que com compartim abundosament els patiments de Crist, Ell comparteix també el consol. (2 Corintis1:5). Crist va patir la mort “ per la joia prèviament establerta” (Hebreus 12:2), el consol alegre que podria aparèixer de la mort, i a través d´Ell tot creiem en Ell (Joan 5:24). I el va ressuscitar de la mort (1 Corintis15:20), i més enllà, qualsevol que cregui en Ell també ho seran, encara que morin. (Joan 11:25).

Consol en qualsevol aflicció

Però quina de les nostres afliccions es qualifiquen per compartir amb Crist? Si la que va patir Pau a Àsia va ser una persecució real, és fàcil relacionar-la; però quina és la nostra aflicció que no s´identifica amb ella?

Crec que la resposta està lligada amb el punt de Pau que “ Déu de tots els consols... ens reconforta en totes les nostres afliccions, per tant pot aconseguir-lo qualsevol que pateixi algunes d´elles” (2 Corintis1:3–4). Totes i qualsevol són paraules comprensives.

Coneixem una carta particular de Pau sobre quina mena de patiments tenia en el seu cap més que la persecució. Vet aui un llistat del diversos perills i privacions suportades (2 Corintis11:25–28), i aquí hi trobem “ espines ... en la pell” (2 Corintis12:7), la qual ens fa sentir algun tipus de malaltia física o discapacitat.

Però la extensió de las afliccions en la bíblia son amplies. Només un exemple inclou les afliccions i els sentiments de malaltia i mort ( com Llàtzer en Joan 11 i Epafroditus in Filipencs 2:25–27), l´angoixa de que sent la deserció espiritual (Psalm 22), la confusió decepcionant quan les circumstàncies apareixen com si Déu no mantingués les seves promeses (Psalm 89), la desorientació dels dubtes profunds (Psalm 73), o l´agonia de la depressió perllongada i fosca (Psalm 88).

Totes les seves experiències i altres formes de patiments- mots de les quals Va sentir Jesús mateix i tot el que és més important. El que fa que “ totes les nostres afliccions “ per compartir en el patiments de Crist es que quan ens afecten, ens tornem envers la fe cap a “Ell en qui tenim totes les esperances” per lliurar-nos que Ell intenta donar-nos (2 Corintis1:10).

En Ell he depositat totes les nostres esperances

El que és una de les més importants beneficis que Déu intenta “ en totes les nostres afliccions” és: “ no confiar en nosaltres mateixos, sinó en Déu que ens ressuscita de la mort” (2 Corintis1:9). I aquest no és l´únic benefici: tal com ens ho explica John Piper: “ Déu fa 10.000 cosers en la nostra vida, i nosaltres hem de mantenir 3 d´elles: Però quan reben l´última joia i consol, en queden poques per retirar la nostra confiança de nosaltres mateixos i posar-la en Déu”

De fet, és per això que les nostres afliccions provenen quan Déu dona respostes inesperades als nostres fidels i a més són desconegudes al principi. Quan demanen que Déu augmenti els nostres desitjos i més fe en Ell, el nostre amor i joia en Ell, ens imaginem quines meravelloses respostes voldríem sentir. Però no sempre anticipem els requisits exigits en el procés de transformació dels nostres desitjos i confiança i joies.

A vegades, que les afliccions revelin les maneres de relacionar-nos, els ídols o falses expectatives a canvi de Déu. Ni Ell gaudeix afligint els seus fills/es (Lamentacions 3:33), però, en cas necessari, quan és un Pare amant, ens disciplina (Hebreus 12:7–10). Però l´objectiu diví en aquesta disciplina és sempre pel nostre benefici, fins i tot en els moment que sigui dolorosos, perquè, en darrera instancia, produeix esperança profunda i joia (Hebreus 12:11).

Això és el perquè de Pau, durant la seva aflicció ha estat “ tan carregat, més enllà de les seves forces, que estava desesperat de la vida” acabant per exultar el seu Pare celestial com “ el Déu de tots els consols”. Com a resultat del seu patiment, va experimentar una lligams amb Déu que ressuscita de la mort, que l´aporta consol més que cap altre cosa del món.

Qualsevol cosa que ens ajudi a sentir aquest consol, en ajudi a establir les nostres esperances real en Déu, ho mereixen. No he dit això lleugerament. Coneixem alguns processos dolorosos d´aquesta transformació. Hem rebut algunes respostes inesperades de Déu els seus fidels. Però el consol que Déu ens aporta ens enfondeixen consols temporals amb profunda esperança. I quan el consol terrenal caigui, serà in consol que romandrà.