Quan el patiment no té cap sentit

De Gospel Translations Catalan

Patir es un misteri per a mi.

Mentre la gràcia i la presència divina han estat immensament rics en e meu dolor, encara no entenc perquè particularment els creien que l´estimen suporten una pèrdua darrera l´altra fins sentir-se sense esperances i confós, coberts per la obscuritat. No entenc perquè la gent que no s´ha apartat del camí de Déu, però el cerquen entre totes les coses, se senten defallits i cauen en la brutícia. No entenc perquè el poble de Déu, a qui guarda i protegeix, siguin conduits al sacrifici, com el ramat.

I no sóc l´únic desconcertat. La Bíblia reitera que les raons per patir poden ser confoses i misterioses, i des del nostre punt de vista, incomprensibles. En la escena d’obertura del llibre de Job, per exemple, ens porta al cel i som testimonis d´un diàleg entre el dimoni i Déu. Ens adonem del seu intercanvi on hi ha més felicitat en el patiment del que podem observar, tant segur en la vida de Job com també en les nostres (Efesis 6:12). Déu té el seu objectiu, que són adients per ambdós per a nosaltres i la seva glòria, tot i que no ho poden entendre fins al cel. Fins aleshores, vivim amb una paradoxa semblant: que Déu és poderós i bo, i que la seva gent pugui patir pèrdues inexplicables, malgrat confiar en Ell.

El Psalm 44è reflecteix una tensió similar. No coneixem les circumstàncies dels seus escrits, sinó que podem saber que els Israelites se sentien abandonats per Déu. El psalmista parla directament sobre Déu i el dolor variable davant el seu incomparable poder i la seva darrera alliberació. Ell demana a Déu, ple de dubtes, confiant prou en Déu per anteposar la sinceritat. Aquest és un psalm per aquests que confien en Ell, però que tenen més preguntes que respostes sobre el patiment.

Contingut 1 No, a través dels nostres propis braços. 2 Com un ramat cap el sacrifici. 3 Qui pot estar contra nosaltres?. 4 La nostra gran esperança en la Vall

No, a través dels nostres propis braços.

El Psalm comença amb una pregària, que lloa la bondat divina i la fe del seu poble en els darrers dies. Entre els versicles 1r-8è, el psalmista va declarar que els seus ancestres varen ser importants per vèncer els seus enemics, no precisament per la seves habilitats, sinó amb el suport de Déu. Déu es delita en Israel i va avergonyir els seus enemics mentre el seu poble clamava el seu nom. Això mateix ho trobem en el 3r versicle

“ No va ser a través de l´espasa que va conquistar la seva terra, ni pels seus braços sinó mitjançant la vostra ma i braç dret, amb la llum del seu rostre pel vostre delit.”

A continuació el psalmista continua reiterant la seva fe en Déu. No confia en els seus recursos, ni en la seva espasa ni la seva arma, només que varen acabar victoriosos a través de Déu. I van presumir de Déu i ho agraïren eternament.

Però segueix. Entre els versicles 9è-16è, el psalmista explica que Déu va ser l´únic que va dissenyat la desgràcia i la derrota posterior:

“ Us he rebutjat i heu caigut en desgràcia.... ens heu fet tornar enrere... ens heu tractat com a ramat cap al sacrifici.... ens heu fet la formiga pels nostres veïns... la burla entre els nostres pobles”.

Els israelites varen reconèixer que els seus patiments venien directament de Déu. Desconeixien el seu futur, però sabien del seu origen. Varen entendre que Déu creava la llum i l´obscuritat; que produïa el be i les calamitats (Isaïes 45:7). Ell actuava i ningú no el feia canviar

Com un ramat cap el sacrifici.

Entre els versicles 17è-22è, el psalmista manté que els actes divins no varen ser a causa dels pecat dels israelites. No se n´oblidaven de Déu ni d´adorar els ídols o desobeir-lo, sinó en la confiança i sinceritat divina. Els seus cors no varen retrocedir ni varen sortir-se del camí. I malgrat tot, Déu va trencar amb ells.

En el versicle 22è es defensa la seva innocència i obediència: “ Inclús en el seu nom, ens maten tots els dies, ens consideren com el ramat per sacrificar. En altres paraules: “Confiem en tu, Senyor, i ens morim per a Tu. Més que rescatar-nos esteu darrera la destrucció terrenal”. Actualment aquest pot ser el crit dels màrtirs al voltant del món, que proclama l´amor diví mentre es conduit a la mort. Potser la lamentació dels cristians que lluiten contra el càncer terminal, el dolor interminable i la pèrdua sobtada. Les nostres vides estan en mans divines i ens ofeguen.

Això sembla xocant. Que a Déu l´agradaria portar-nos com un ramat cap al sacrifici quan som fidels creients que podem demanar-nos si Ell es preocupa de tots nosaltres. El que esdevé més sorprenent és que Paul citaria aquest versicle en els Romans 8:36 i de com un exemple, no podem separar-nos de l´amor diví. La implicació és que, quan estem en el nivell més inferior dels sentiments d´abandonament diví i augmenta la desesperança- Déu ho està prodigant-nos. Ens fa conqueridors d´un lloc en comptes de tastar la derrota més amarga sense sentir la seva presència.

Mentre associem els moments d´abundància i d´èxit amb el favor diví, Pau ens recorda que l´amor diví és més fort que mai davant la desesperança i la mort inclús. El psalmista es queixa que Déu els ha rebutjat i sacrificat, incloent-hi que Déu estava en contra i que Pau reafirma la perspectiva per els cristians, garantint fins i tot moments obscurs- especialment en moments obscurs? Déu treballa pel nostre benefici.

Qui pot estar contra nosaltres?.

La referencia directa de Pau cap al Psalm 44 demostra que, quan sentim l´abandonament diví i que és indiferent a la situació de la fe, estem equivocats. Déu no pot fer més per a nosaltres.

Aquesta cita s´intercala entre la impressionant declaració de Pau que: “ Si Déu està entre nosaltres, qui pot estar en contra? Aquest que no va excloure el seu propi Fill sinó que el va oferir, com pot negar-nos graciosament totes les coses? (Romans 8:31–32), i la seva magnifica proclamació que som alguna cosa més que conqueridors a través d´Ell que ens estima perquè res de la seva creació pot separar-nos l´amor diví de nosaltres (Romans 8:37–39).

Podem viure amb preguntes persistents sobre el nostre patiment. Moltes esdevindran incontestables, particularment l´inquietant qüestió sobre el per què? Podem confiar en les raons divines ( possiblement siguin un centenar de motius) sense veure ni entendre moltes d´elles en aquesta vida. Però la més important està lligada a la gloriosa veritat dels Romans 8:31–39. Mentre puguem veure ara només una part, poem confiar que l´amor diví per a nosaltres és incomparable i increïble.

La nostra gran esperança en la Vall

El psalmista conclou que demanant ajuda directament a Déu, dient-li: “ Desperta, perquè dormiu, Senyor? Aixequeu-vos vos mateix “ (Psalm 44:23). Quan Jesús dormia sobre la barca durant una tempesta perillosa, els deixebles es demanaven si Ell els cuidava. Després Jesús va calmar la tempesta demanant-los perquè teníem por (Marc 4:35–41). Jesús sabia exactament què ocorreria. Però els seus deixebles, quan Déu no actua, ells poden demanar-se si Ell no ho sap o no els atén, ambdues coses son impossibles.

El psalmista després exclamar: per què amagueu la vostra cara? Per què no oblidar la vostra aflicció i opressió? (Psalm 44:24). Totes aquelles qüestions les demanem a Déu. No podem veure el seu rostre? Per què no fa res sobre què passarà? Podem sentir l´agonia del psalmista davant aquests que se senten abandonats, postrats sobre la brutícia. Inclús reafirmant que la veritat és que Déu mai pot oblidar el seu poble, perquè estan ajustats a la seva mida (Isaïes 49:16).

El Psalm 44è acaba amb una plegaria: Aixequeu-vos i ajudeu-nos! Redimiu-nos pel la fortalesa del seu amor!” (Psalm 44:26). Està apel·lant pel rescat diví, no basant-se en la seva fe sinó en el caràcter diví i el seu infal·lible amor. I com tothom veu en els Romans 8, tot es deu a l´amor diví.

Aquest psalm és un bonic lament per aquests que es demanen on és Déu en el nostre patiment. Ell és l´únic que ens ha ajudat en el passat, i l´únic que ens permet patir. I quan Pau beneeix aquest psalm 44:22en els Romans 8è, que veiem com Déu derrama el seu amor sobre nosaltres quan ens porten com ramat cap el sacrifici. Déu vol que el cridem, fent-li preguntes i confiant en el seu profund amor – sempre i potser especialment, davant el patiment que no té cap sentit