Quan la vida perd el sentit

De Gospel Translations Catalan

Què fer quan la vida no té sentit? Els cops de la malaltia, la pèrdua del treball, l´amistat esvaïda. L´ incertesa amenaça. Bé el sant amb canes afronta el càncer o els estudiants lluiten per les pressions del seu futur, la crisi i el patiment té una via de sacsejar-nos fins i tot al mateix cristià.

Sabem que Déu ho controla totes les coses, en tot moment i en qualsevol lloc, sovint sentim frustració perquè no entenem el perquè ha succeït això. Per tant com fer quan la vida no té sentit?

El predicador de l´ Ecclesiastés es planteja la mateixa pregunta. Sovint, quan es menciona l´ Ecclesiastés, podem pensar: “ Ui, - hi ha una depressió”. En realitat, penso, l´ Ecclesiastés no empeny deprimit per sobre d´uns límits, sinó que dona al deprimit una mica d´alegria en el seu món barrejat. El predicador declara un simple missatge d´esperança per la batalla: gaudeix de la vida pel temor diví quan no pots entendre la seva feina ni les maneres.

Contingut 1 Déu uneix totes les coses a la vegada 2 Un misteri des del principi fins al final 3 Temor davant d´Ell 4 Aprofita la vida que puguis veure 5 Feu el be com Déu

Déu uneix totes les coses a la vegada

Quan no entenem perquè la vida és així, el predicador voldria garantir-nos que fos cert que Déu orquestra tots els canvis estacionals.

Tot té el seu temps: “ El temps ve i se´n va” (Ecclesiastés 3:2). El predicador poèticament ens presenta el tema usant el naixement i la mort per englobar totes les coses de la vida. Totes les coses - lo bo, lo dolent on sigui i entre- succeeix en un moment donat. En les seves paraules: “ tot té el seu moment, i el temps per cada cosa sota el Cel” (Ecclesiastés 3:1). Qui senyala el moment? El predicador ens deixa aquesta pregunta cert temps: “ [Déu] ha fet totes les meravelles en el seu moment”( Ecclesiastes 3:11).

Igual que la bellesa correspon a l´amant (Cant de Solomó 1:8, 15; 2:10), així Déu treballa totes les coses juntes d´una bonica manera segons al seu desig; és un artista tota la vida és un mosaic. Ell és un gran teixidor que lliga totes les coses per formar un bonic tapís. Potser coneixeu aquest passatge de Pau que meditava sobre això i va escriure: “ Sabem que aquells que estimen a Déu, uneix totes les coses pel bé” (Romans 8:28).

Un misteri des del principi fins al final

Fins i tot amb la confiança en el poder diví sobre totes les coses en qualsevol lloc, el predicador reconeix la pròpia incapacitat per comprendre. Escriu: “ també [Déu]ha depositat la seva eternitat en el cor humà, per tant no pot trobar que Déu ho ha fet des del principi fins al final” (Ecclesiastes 3:11).

En aquest context “ la eternitat” és paral·lela a “ que Déu ho ha fet des del principi fins al final“. La humanitat té un do diví per comprendre “ el que Déu ha fet tot des del principi fins al final”, però Déu va depositar aquest desig en els nostres cors de tal manera que “ no podem descobrir què ha fet”. Com Gregori de Nyssa (335–395) escriu: “ per tota l´eternitat, Ell ha posat el fet que mai descobrirà que ho ha fet Déu des del principi fins al final” (Homilies sobre l´Ecclesiastes, 79).

Naturalment, quan arribem a la intersecció de la nostra finitud i la infinitat divina, ens quedem frustrats. El predicador explica: “ Quins guanys té el treballador de la seva feina? He vist el negoci que Déu ha fet en els fills/es de l´home per estar ocupat en Ell“ (l´Ecclesiastés 3:9–10). Aquesta qüestió té una resposta negativa: cap. El treballador no rep res de la seva feina.

Quina feina? En general, les activitats destacades en l´Ecclesiastés 3:2–8 constitueix la nostra feina en el decurs de la nostra vida, però l´ Ecclesiastés 8:17 ens revela també una petita peça de la batalleta: Quan observo totes les tasques divines, que l´home no pot esbrinar la tasca feta sota el sol. “Per molt que l´home s´afanyi en trobar-lo no ho descobrirà”. No importa quant difícil sembli, no podem trobar sentit a les tasques divines ni les maneres.

Molt al final, caldria considerar la qüestió original. A canvi de preguntar-nos: “ Què cal fer quan la vida perd sentit?” caldria preguntar-se: “ què cal fer quan la vida no té sentit per a nosaltres?”. Déu ho fa tot segons la seva saviesa però nosaltres no tenim la capacitat per comprendre-ho- bellesa, saviesa i sentit de lluita- no és sempre per a nosaltres. Isaïes no ens sorprendria per aquesta conclusió: “ els meus pensaments no són els vostres, ni les seves maneres les nostres, declara el Senyor” (Isaïes 55:8).

Temor davant d´Ell

Per tant, què cal fer quan la vida perds sentit per a nosaltres?

El predicador no ens deixa sols per patir amb resignació nihilista: “ Percebia que qualsevol cosa que Déu fa perdura eternament; res pot afegir-se ni treure. Déu hi ha fet així, per tant la gent el tem” (l´ Ecclesiastés 3:14).

Déu no juga simplement amb la seva creació perquè vol alguna diversió a costa nostra. No ha creat un món sense sentit, deixant els humans passant per la vida sense esperança d´entendre´l. Tot el contrari, Déu dissenya un desig d´ infinit coneixement, per a que li tinguem por.

Témer Déu vol dir recordar qui és Déu i recordar-li que ens relacionem ( i per sobre d´aquestes relacions ) amb Ell. Recordem el seu control poderós de totes les coses de la vida, acceptades humilment les nostres incapacitats per entendre les seves maneres. I a la vegada, ho podem fer amb joia perquè coneixem totes que Déu treballa tot bellament pel nostre bé.

Com Job davant un gran desastre, ens pregunta: “ Cal rebre el bé diví i no rebre el mal?” (Job 2:10). Contemplem la incertesa i la tragèdia en els seus ulls, per dolorosa que sigui, i per la seva gràcia declara: “ Beneït sigui el nom del Senyor” (Job 1:21).

Aprofita la vida que puguis veure

No podem atura la por. Immediatament apareix el temor diví, però Deu vol més. El predicador vol més: “ Percebia que no hi ha res millor per a ells que estar alegres i fer el bé mentre visquin; per tant, cadascú cal menjar i veure i gaudir de totes les coses tant com pugueu- Aquest és el regal diví pels homes” (l´Ecclesiastés 3:12–13). No llegiu les paraules com una mena de lema del final que us exigeix fer més del que podem, fins i tot sense entendre les tasques divines i les seves formes, Ell vol gaudir de la vida -a cada moment- en el context de la por divina.

En la seva obra Coses de la Terra, Joe Rigney exigeix els cristians “ acceptar la vostra naturalesa animal. No intenteu ser Déu. A canvi, accepteu les glorioses limitacions i el límits que Déu ha col·locat com in caràcter en la seva història” (234). La exhortació de Rigney copeja el centre de l´ Ecclesiastés 3: la por divina i l´alegria del món. Témer Déu justament es recordar la nostra humanitat. Quan no podem veure el recó obscur de la vida que ve, no importa el que necessitem, recordem la nostra humanitat. Recordem que Déu es qui es, i nosaltres no. Que Ell ho controla tot en qualsevol moment i lloc, i que es bo.

Per tant, demaneu a Déu la gràcia d´acceptar la vida que veiem- la vida que ens ha donat- i gaudir-la plenament. Respireu profundament l´aire fred els matins de la tardor quan passegeu el gos. Absorbiu la xocolate amb els vostres fills. Treballeu durament l´horari de treball, tot esperant una posició estable. Permeteu allargar les mans fins l´ésser estimat, fins i tot quan no compreneu les tasques divines ni les maneres, podeu gaudir del seus regals divins. Podem trobar l´únic plaer diví en els nostres estris com quan ens llancem sobre la roca, Jesús Crist, a través de la tempesta de la vida.

Jason DeRouchie afegeix tensió entre la finitud, l´infinit, la frustració i la joia: “ Aquest es l´objectiu de l´Eclesiastés: que els creients sentin el pes de les malediccions i les càrregues dels enigmes de la vida per tornar els ulls vers Déu, quedant-se en els seus propòsits i delitant-se quan sigui possible en la bellesa, del món desfigurat” (“Dirigint el vent i un savi pastor,” 15).

Feu el be com Déu

Després d´invitar-vos a gaudir de la vida que Déu ens ha donat, el predicador afegeix una dimensió més al nostre benestar: “ No hi ha res millor `per a ells que estar alegres i fer el bé tant com pugueu” (l´Ecclesiastés 3:12). Quan acceptem la nostra finitud i gaudim de Déu i dels seus regals, al final vivim com Déu fent el be els altres. Ens submergim en la alegria de la vida que Ell ens ha donat, i després l´ampliem els demés.

Així doncs, què fem quan la vida no té sentit? Afrontem moltes coses- el be, el mal, on sigui entre- amb confiança perquè sabem que el nostre Déu fa totes les coses a la vegada pel be, fins i tot quan no podem veure les nostres circumstàncies normals. Passegem i les nostres mans estan amb el nostre Salvador en el camí de la vida, gaudint dels seus dons, petits o grans. I després fem el bé els altres, invitant els demés a fer-ho també.