Sigueu recompensats per la vostra petitesa

De Gospel Translations Catalan

Alguna vegada heu cregut que portaveu el pes del món en les vostres esquenes? És a dir: les responsabilitats, els deures, i les càrregues de la vida pressionant-vos sobre la vostra realitat gaire bé intolerant?

“ El pes del món” al·ludeix a la vostra vocació, a la crida de teníeu en la vida. La pressió d´aquesta crida pot grinyolar. Ho ni han prou hores en el dia, ni recursos disponibles, la possibilitat de fracàs és real, apareix en el horitzó, us sentiu impulsats en moltes direccions i en qualsevol moment caureu

El pes del món al·ludeix a les càrregues de la família: els pares senten enorme pes en la educació dels seus fills, de tenir la responsabilitat de modular les seves ànimes; fem el millor per a ells, els hi donem el que necessiten, i, per contra sentim les nostres limitacions: no poden canviar els seus cors, els protegim de qualsevol cosa; no som totpoderosos ni infal·libles.

A vegades “el pes del món” és simplement la pura gravetat de l´existència, de la realitat: som mortals, vivim en un món on la mort és certa fins l´arribada de Jesús. I més que tot això, vivim en un món on la eternitat penja de la balança. El cel i l´infern són reals, i tothom sap que marxem envers un o l´altre, cap a la joia eterna o eterna misèria. En aquestes dues direccions inimitables, C. S. Lewis expressava el tipus de lluita existencial en el seu sermó: “ El pes de la Glòria”:

“ És possible que cadascú pensi massa en la seva glòria possible també; és dur pensar que massa sovint o profundament sobre el seu veí. El pes o la càrrega, la baralla de la glòria dels seus veïns pesi en les meves esquenes, o que un pes massa fort que només es pugui portar humilment i l4es esquenes de l´orgull es trenquin” (45)

Un pes massa fort que només es pugui portar humilment- què vol dir? I com podem créixer en la humilitat suficient per portar les càrregues vocacionals, familiars i existències que cal afrontar?

Contingut 1 Càrrega pesada i creixent 2 ‘Sigueu recompensats, petits’ 3 La gran recompensa de la petitesa 4 Manteniu el pes amb esperances

Càrrega pesada i creixent

En la meva pròpia vida d´ aquests moments en que la càrrega sembla més gran, em trobo tornant a algunes poques frases de la novel·la de Lewis Perelandra. Potser incòmode trobar consol e una novel·la de ciència -ficció, però Lewis és un mestre d´incloure la veritat i la comoditat en aquestes històries.

La novel·la és la segona en la Trilogia de Ransom de Lewis, l´heroi de la qual, Elwin Ransom, es passeja pel planeta Perelandra per estalviar-se un desastre. La novel·la de Lewis és una variant de la temptació narrativa del Gènesis 3r: la reina de Perelandras temptada per l´ Unam, un humà sorgit de la terra, posseït pels poders demoníacs; Unam intenta portar la regna cap a la desobediència de Crist ( anomenada Maleldil en les novel·les) apel·lant a la seva imaginació per realitzar una acte de rebel·lió contra la llei de Maleldil.

La opció de la temptació narrada és la presència de Ransom. No és a Perelandra simplement com a testimoni, sinó com a participant, és una tercera part intrusiva, i sent la càrrega de preservar la innocència i la justícia de la Regna davant les mentides i la decepció d´Unman. Durant dies intenta discutir amb Unman, oposant les mentides amb la veritat, només per veure la veritat canviada per servir la mentida altre vegada. Aquesta càrrega creix en veure la imaginació de la Regna coberta de mentides i la seves febleses.

Per tan, una nit, Ransom troba Maleldil mateix i arribar a adonar-se que no és allà per portar Unman cap ala submissió, sinó implicar-lo en la baralla física- lluitar ell en matar el cos que posseeix el dimoni i que esdevé la seva única lligam a Perelandra.

‘Sigueu recompensats, petits’

Amb la càrrega del futur de Perelandra queda a les seves esquenes de la seva edat, Ransom se sotmet. Ataca Unman, ferint-lo i perseguint-lo a través dels oceans fins que són emprenyats per les onades i acaben llençat a aterra en una cova sota una muntanya. Al final, Ransom mata a Unman, però només després d´una enorme crueltat- la pròpia lluita mateixa on es fereix el seu taló) la baixada de la muntanya – i una estona després, un llarg i dur ascens per sortir a la llum.

Després del seu viatge, Ransom es troba ell mateix en una gran muntanya, xerrant amb dues eldiles, ànimes angelicals que ajuden a Maleldil. En el decurs de la seva conversa, Malacandra, l´eldil, que dirigeix a Mars, informa Ransom que “ el món acaba de néixer”. La regna ha passat la prova, i el rei de Perelandra també. Com a resultat “ és el primer dia que dos criatures del submón, dues imatges de Maleldil que respiren i es nodreixen com a bestioles, pugen aquells esglaons on varen caure els seus pares i seuen en el tro del que semblaven calia ser (169)

Escoltant això, Ransom cau a terra: el pes que havia nascut és massa pesat i superat per la càrrega. Però la càrrega no és només la responsabilitat, sinó aparentment, la del seu propi èxit. I és en aquet punt que el poder angelical pronuncia les paraules que m´havien d´animar quan sento el pes del món.

“ Sigueu consolats” deia Malacandra. “No és feu vostre. No sou grans, tot i que podíeu haver previngut que una cosa tan gran com el Cel ho vegi això amb estupor. Sigueu reconsolats, petits, en la vostra petitesa, no és cap mèrit vostre, rebeu i estigueu contents. No tingueu por, no fos que les vostres espatlles suportin el món. Mireu, està sota els vostres caps i porteu-los” (169)

La gran recompensa de la petitesa

Aquesta és la paradoxa del consol que ens ofereix Lewis: per un costat, Ransom tenia realment una gran responsabilitat, la baralla de la lluita de Unman depenia expressament d´ells.; mantenia el seu poder per abraçar la seva vocació o encongir-se. I a més, després de completar la seva tasca, en el moment de triomfar, les paraules eren clares. “ no és cosa vostra.... no és cap mèrit propi”. Random no és gran, ni cap d´ells tampoc ho és. Tot el que tenim és un regal i a més, cal rebre´l i estar contents. Romandre en la nostra petitesa, ens allibera de la por i les nostres espatlles poden amb el pes del món. Aquesta és la humilitat que manté les nostres espatlles de trencar-se sota el pes de la glòria.

Manteniu el pes amb esperances

Lewis no és l´únic que ens consola en la nostra petitesa. El rei David també ofereix aquest consol en el Psalm 131. El cor de David no s´aixeca, diu; les seu ulls no s´aixequen massa alt; la seva ment no és plena de realitats sobre la seva estació (Psalm 131:1). En la humilitat, David rebutgi portar el pes del món, a canvi, es consola a si mateix en la seva petitesa

“ He calmat i tranquil·litzat la meva ànima, com un infant amb la seva mare; com un infant deslletat amb la seva mare està la meva ànima” (Psalm 131:2)

Un infant deslletat no intenta mantenir el pes del món, està tranquil en els braços de la seva mare. No cerca cap mèrit ni funciona sota la idea de grandesa. Simplement accepta la seva petitesa amb gust.

I a més, quan sento el pes del lideratge, o de l´ensenyament, de la predicació o de la paternitat o de pes de la existència sobre mi, com David, cerco la calma i tranquil·litat de la meva ànima. Davant els pensament massa pesats per a mi, entre les dents de la passió, o de les emocions, sota el pes de la realitat em dic a mi mateix:

“ Sigueu consolats, petits, en la vostra petitesa. No és cap mèrit vostre. El pes del món no és vostre. Prové d´un altre, d´un les espatlles del qual són capaços de mantenir-ho, sobre el Gòlgota, a dintre de la tomba, sota Sheol o en la llum de la resurrecció. Sense por, petits. Conserveu el vostre pes amb humilitat, com un infant deslletat, com algú que espera en el Senyor per sempre més”