Simpaties sense angoixes

De Gospel Translations Catalan

Contingut 1 La Compassió exaltada de Crist 2 Simpaties del Princep 3 Ell mai oblida 4 Ell encara aprecia el Tribunal 5 Quan Ell la va escriure 6 Moguda, però no ferida 7 Ell veu el Dia

La Compassió exaltada de Crist

“Només recordeu-me a mi” va respondre José, “ quan tot vagi bé, feu-me el favor d´esmentar-me al faraó per treure´m d´aquesta casa” (Gènesis 40:14). Malgrat ser a la presó, José va interpretar favorablement el somni de l´abocador de copes; va recuperar la primera posició anterior en 3 dies. “ Només recordeu-me al faraó”- demanava Josep.

En 3 dies, el servidor de copes va sortir lliurament, tal com es va predir. Josep va pensar: “Només és qüestió de temps, ara”. Varen passar 3 dies més. 5 dies. Una setmana, 2 anys sencers” (Gènesis 41:1). Res. un cop recuperat el seu primer lloc: el cap del servidor de vi no recordave a Josep, sinó que el varen oblidar” .(Gènesis 40:23).

Quan pensem en la ascensió de Crist, us imagineu algú com aquet el servidor de vi? Teniu cap descendent en el pou que patís pels nostres pecats- només per aparèixer 3 dies després cap a una nova vida – ens va oblidar de nosaltres?

Potser esperàveu les seves atencions en tornar, però fins a aquells moments, Ell gaudeix les pregàries de l´àngel, agafar fermament el ceptre amb la mà i amb la presó lluny d´ell, sospitem que romandrà poc en el seu cor.

Simpaties del Princep

William Gurnall (1616–1679) dona una viva il·lustració en respondre:

“ Suposeu el fill d´un rei sortint de la seva ciutat, on ha abandonat la esposa i fills, els qui estima com a la seva ànima, i mor per la espasa o la fam; si els recursos no arriben a temps, podria aquest príncep, en arribar a casa del seu pare, demanar la joia de la cort, oblidant la seva família? (El cristià perfectament blindat, 31)

Així pensa Jesús de mi, i de vosaltres, com aquest príncep que ha abandonat la seva esposa i fills. Ell no ens oblida, coronat en la seva glòria, com un bon home no podria oblidar la seva família, abandonada en una terra enemiga. Si nosaltres, pecadors, ens movem per la angoixa entre els nostres, com pot Crist, el nom del qual és estimar, ignorar els patiments de la seva família sobre la terra?

Si teniu la temptació de sentir-vos oblidats, recordeu que justament ara, Crist estima la seva esposa amb un amor que sobrepassa els coneixements (Efesis 3:19). El seu cor vers nosaltres mereix més reflexió del que nosaltres li donem. Primerament, considereu com un servidor de vins- tal com és el nostre Crist ascendent i per què Crist es complau en si mateix amb els delits de la cort” sense oblidar l´angoixa de la seva família” – i el perquè això són bones noticies per a nosaltres.

Ell mai oblida

Jesús, el nostre rei, ha pujat a la glòria, deixant-nos en la terra. I, com el príncep de la il·lustració de Gurnalls, prega per a que nosaltres romanguem temporalment allunyats: No us demano que esteu fora del món, si no que romangueu lluny del dimoni” (Joan 17:15). Però, per no extreure falses conclusions, davant la mort, Jesús ens diu de diferents maneres: “ No us oblidaré”.

Ells ho assegura: “ Si marxo i us preparo un lloc per vosaltres, tornaré i us emportaré amb mi, que on jo sigui, vosaltres també podríeu estar” (Joan 14:3). Ell ens promet que no ens deixarà orfes, sinó que vindrà entre vosaltres.......perquè, si jo visc, vosaltres també viureu” (John 14:18–19).

Quan la tristor envaeix els nostres cors amb aquesta noticia, Ell ens garanteix què significa la seva riquesa: “ Us dic la veritat: és una avantatge que marxi, perquè si no ho faig, no vindrà el meu ajudant a vosaltres. I si marxo, us l´enviaré entre vosaltres” (Joan 16:7). Ells ens ho assegura: “Ara sentiu tristor, però en tornareu a veure´m de nou, i els vostres cors gaudiran, i ningú us traurà la joia de vosaltres” (Joan 16:22).

Durant la llarga nit de la història, Crist va portar el seu poble en el seu cor pregant al Pare: “ Pare, desitjo que ells, a qui m´heu entregat, puguin estar on sigui jo, per veure la meva glòria que m´heu donat perquè m´estimeu molt abans de la creació d´aquest món” (Joan 17:24). I aquest que prega per a mi i per a vosaltres també, no li demano per aquests només, sinó pels qui creuran en mi a través de les meves paraules” (Joan 17:20).

Aquestes paraules no provenen d´un servidor de vins celestial. Podem estar segur que qui les va dir: “ Com el Pare m´estima, així us estimo jo” (Joan 15:9), i la vida dels quals es resumia en aquelles hores cadascuns amb les paraules: “ havent-se estimat a si mateix els qui estan en aquest món, us estimarà fins al final (Joan 13:1) — segurament que no oblidarà la seva esposa, la recompensa del seu patiment ni l´angoixa. Ni en el sentit real, mai us abandonarà (Mateu 28:20).

Ell encara aprecia el Tribunal

No hi ha prou en dir que Jesús Crist no pot oblidar, que no oblidarà la seva estimada, tot i ser propensa a oblidar, no ho serà. Aquest és un problema.

Però hi ha un encara: poder assumir que Crist només pensa en nosaltres. L´Esperit de la nostra era voldria tenir un Messies necessitat, co-depenent o mort d´amor. Està en el cel, sense posar atenció a la glòria allà, escatainant els cors al marge del cosmos i enmig dels nostres noms.

Un esperit com aquest omet que Jesús va dir els seus deixebles: M´escolteu dient-vos: “ Me´n vaig per tornar “. “ Si m´estimeu, us recompensaré perquè me´n vaig al Pare i el Pare és més important que jo” (Joan 14:28). Podríem estar condicionats per creure que el món ens envolta Ell ha de patir eternament al cel sense poder alegrar-se amb el seu Pare o rebre les oracions o gaudir dels delits de la Cort perquè encara no estem allà.

Quan Ell la va escriure

Observeu la carta amorosa que Ell envia des del cel a la seva novia ferida, abandonada a Smyrna. Ella és una fidel església local ( no apareix cap censura o crida al penediment en aquesta carta). Com parla aquest Crist compassiu a la seva església patidora? A l´àngel de la església de Smyrna, Ell li diu a Joan: “escriu“

Les paraules de la primera i la darrera, que va morir i tornar a la vida

“ Si coneixeu les tribulacions i la pobresa ( però sou rics) i les calumnies de aquells que diuen que són jueus sense ser-ho; sinó que estan a la Sinagoga del dimoni. No temeu sobre el patiment. Per sota, el dimoni és a punt d´enviar algú a presó, per ser provat, i que patiran tribulacions durant 10 dies. Sigueu fidels fins a la mort i us donaré la corona de la vida. Als qui tinguin orelles, els permetré sentir el que diu l´ Esperit a les esglésies. Qui venci no estarà afectat per la segona mort. (Revelació 2:8–11)

Quines comoditats ens ofereix? Ell ens diu que és el primer i el darrer, que va morir i tornar a la vida. Ens diu que coneix les seves tribulacions i la seva pobresa (malgrat ser rics). Ells ens diu que escolta els clams dels seus enemics que havien esdevingut una “ Sinagoga satànica”. Però observeu com els instrueix en la seva persecució: “No temeu per tenir el patiment”- L´enviament del dimoni a la presó els provarà i acabarà per tenir bons objectius. Jesús els hi demana que siguin fidels fins a la mort mentre el esperaven a l´altre costat amb la corona de la vida. Va dir-los que calia conquerir-los per no esdevenir afectats per la segona mort, l´infern (Revelació 20:14).

Ell dona a aquesta església el que sembla un recompensa, que és, una recompensa que retè un to exhortatiu, donada la seva visió de prioritats més elevades (1 Tessalòniques 2:11–12) — anomenada “ L´eterna església del ben estar”.

Les paraules de Crist aquí no són les mateixes que nodreixen la mare amb el seu fill (1 Tessalònics 2:7), encara plenes d´amor. Jesús conforta la seva església, però dient-li que Ell no pot no gaudir del Cel ni del seu Pare, mentre ella roman opressiva i marginada. No rebutja seure al costat del tro mentre estigui segura en la glòria

Moguda, però no ferida

Jesús es preocupa de nosaltres, però no massa- és el que intento explicar-vos? No, Ell es preocupa profundament, pel que coneixem de la seva núvia i Ell és el nostre Déu que habita en el cel, que és molt més gran que nosaltres. Ens estima més enllà del coneixement i no té cap necessitat absoluta de nosaltres. Part de la bellesa del seu amor és com ens el dona lliurament o sense exigències.

Quan el nostre sacerdot, Crist ens invita a apropar-nos al tro de la gràcia perquè esdevé capaç de simpatitzar amb nosaltres (Hebreus 4:14–16). Però no està consumit per la pietat, ni seu amb nosaltres per patir una ferida. És el senyor de les nostres persecucions com a cap del cos- “Saül, Saül, perquè em persegueixes” (Fets 9:4) — no d´aquesta manera per ser lliurament traspassat.

Tomàs Goodwin (1600–1680) descriu d´aquesta manera en el Cor de Crist:

“Aquestes afectacions de la compassió i de la simpatia és van desvetllar per si mateix, malgrat ells.... afecten el seu cor físic com ho fan aquí, sense afligir ni pertorbar-lo gens ni mica ni el converteixen en una càrrega sobre el seu Esperit, per fer-lo trist o pesat, com va fer en la vida a Llàtzer, i com les seves angoixes el van fer entristir fins a la mort” (47)

Jesús Crist, essent un home patidor, va aparèixer i ascendir; Ell no és al Cel enfonsat perquè la seva núvia no sigui allà. Goodwin proclama que el Crist glorificat no té cap mena d´ inquietud ni de “sentiments aflictius”, malgrat les seves perfeccions no destrueixin els seus afectes. “Ell es provocat per ajudar-nos; s´apropa mogut per la mesura del nostre mal, però sense fer-se mal.

Ell veu el Dia

Això és una bona noticia per a nosaltres: per Crist estima el seu poble sense desfer tota la realitat, estimant-los per sobre del seu Pare i de la seva glòria. El Fill ens invita al seu amor trinitari i etern, sense posar-nos el primer centre d´aquest amor etern. Ens estima sense fer-nos Déu.

La nostra joia final i l´etern benestar son vertaderes. Jesús no fa càlculs sobre el nostre destí. Lluny de sentir-se, no és llençat per les ones, ja que estem a aquest costat del cel.

Jesús és el pastor del seu ramat: el nuvi d´aquesta núvia, guiant-nos a casa, a través d´un món angoixat cap a les fonts de l´aigua de la vida, prometent-nos eixugant les nostres llàgrimes dels ulls (Revelació 7:17; 21:4). Mentre Ell triga, pot gaudir i de fet fa “els delits del Tribunal” sense oblidar l´angoixa de la seva família”